Contra l'atac, per enfortir la defensa
D'allò que ens pertany per natura.
I junyir els clams amb mots emfàtics
Que demostrin a la gent, que pensa
Que ens vencerà amb la impostura,
Que avui despertem amb aires de llibertat.
10/7/10
Èmfasi (Itineràncies poètiques, 73)
[seguiment extraoficial de Somnis devorats (fragments improvisats) de Gabriel B.]
Hem de fer nostres els nous càntics
Contra l'atac, per enfortir la defensa
D'allò que ens pertany per natura.
I junyir els clams amb mots emfàtics
Que demostrin a la gent, que pensa
Que ens vencerà amb la impostura,
Que avui despertem amb aires de llibertat.
Contra l'atac, per enfortir la defensa
D'allò que ens pertany per natura.
I junyir els clams amb mots emfàtics
Que demostrin a la gent, que pensa
Que ens vencerà amb la impostura,
Que avui despertem amb aires de llibertat.
Matèria assagística (Itineràncies poètiques, 72)
[seguint extraoficialment Sortim a l'eixida amb la maleta d'Elvira FR]
Oblido per unes hores la tristesa
I deixo paraules per a la pàtria.
Diguem-les, clamant, amb veu alta
I que la ginesta floreixi de nou.
He mossegat la pols, per parlar
Amb una llengua que he fet meva,
Que m'acompanya des del bessol.
I avui he de cridar contra la blasfèmia
I perquè la justícia exerceixi,
D'una vegada per totes, la seva funció.
La sang batega sentències clares
I concises sota un únic desig:
Que la vida sigui més fàcil i habitable,
Que la terra sigui lliure d'una vegada.
I deixo paraules per a la pàtria.
Diguem-les, clamant, amb veu alta
I que la ginesta floreixi de nou.
He mossegat la pols, per parlar
Amb una llengua que he fet meva,
Que m'acompanya des del bessol.
I avui he de cridar contra la blasfèmia
I perquè la justícia exerceixi,
D'una vegada per totes, la seva funció.
La sang batega sentències clares
I concises sota un únic desig:
Que la vida sigui més fàcil i habitable,
Que la terra sigui lliure d'una vegada.
Imminència (Itineràncies poètiques, 71)
[seguiment extraoficial de Devorats de Carme]
La terra és teva.
També el torn de sembrar-la.
Entre l'ortiga,
Creix l'espiga de vida,
El desig de ser lliure.
També el torn de sembrar-la.
Entre l'ortiga,
Creix l'espiga de vida,
El desig de ser lliure.
9/7/10
Laberíntica sevícia (Itineràncies poètiques, 70)
Solament amb l'ombra
I el record dels llavis
Teus donant-me vida.
Servo la saliva
Que em resta de tu,
Perquè el laberint
Mostri la sortida.
Sóc Dèdal i monstre,
Sens fil ni Ariadna,
Vivint amb el risc
De ser devorat
Per la pròpia pena,
Sang del basilisc.
Partícula ínfima (Itineràncies poètiques, 69)
[seguiment extraoficial de La maleta de montse]
Arribaré a lloc, si és la fita
Que, a hores d'ara, he perdut?
Carrego l'embalum de la solitud,
La càrrega del dolor que m'habita.
I seré la partícula més petita
De l'Univers, el cos sense escut
Que lluita contra tot amb l'ajut
Del cor que encara li palpita.
Arribaré a lloc quan els imants
Modifiquen la brúixola i el nord
És utòpic com els somnis d'abans?
Era la teva joia, que esdevé record
D'un temps ja viscut, els instants
Que, ara, són resquícies d'un amor mort.
Que, a hores d'ara, he perdut?
Carrego l'embalum de la solitud,
La càrrega del dolor que m'habita.
I seré la partícula més petita
De l'Univers, el cos sense escut
Que lluita contra tot amb l'ajut
Del cor que encara li palpita.
Arribaré a lloc quan els imants
Modifiquen la brúixola i el nord
És utòpic com els somnis d'abans?
Era la teva joia, que esdevé record
D'un temps ja viscut, els instants
Que, ara, són resquícies d'un amor mort.
Escapatòria (Itineràncies poètiques, 68)
[seguiment extraoficial d'Em queda l'eixida de fanal blau]
En l'eixida m'aturo.
Hi ha més vida fora
D'aquestes quatre
Parets on el cor plora?
Tremolo, sóc l'ombra
Feble que tem la fosca
Que la fa desaparèixer.
Hi ha més vida fora
D'aquestes quatre
Parets on el cor plora?
Tremolo, sóc l'ombra
Feble que tem la fosca
Que la fa desaparèixer.
Alcohòlica amnèsia (Itineràncies poètiques, 67)
[seguiment extraoficial de Taverna dels somnis de Laura T. Marcel]
Semblo no existir,
He entès que ja no tinc
Cabuda en el teu món.
I les ruïnes d'aquell
Castell fet de somnis clars,
Harmoniosos s'amunteguen
On el vent no vol arribar.
M'he temptat per escoltar
Un cop més la veu dolça
Que m'omplia els dies.
Ara, tot just escoltada
La darrera paraula, em repto
A recordar, a glops amargs,
L'alcohòlica amnèsia.
He entès que ja no tinc
Cabuda en el teu món.
I les ruïnes d'aquell
Castell fet de somnis clars,
Harmoniosos s'amunteguen
On el vent no vol arribar.
M'he temptat per escoltar
Un cop més la veu dolça
Que m'omplia els dies.
Ara, tot just escoltada
La darrera paraula, em repto
A recordar, a glops amargs,
L'alcohòlica amnèsia.
Fàbrica de llàgrimes (Itineràncies poètiques, 66)
La fàbrica de llàgrimes
Per perdonar-me.
He de recórrer
El solitari barri
A les palpentes.
La foscor porta,
Amb els mots que arrossego,
La fam d'un segle.
Plàcida (Itineràncies poètiques, 65)
[seguiment extraoficial de Al bressol de la calma d'Isabel (abans poesiaula)]
Sabré els noms del Crepuscle
Mentre la nit no arriba,
Perquè l'arrel encara
Cerca enmig de la terra
Un bri de l'esperança
Que he perdut entre l'ombra.
Callo per no dir massa
Pensaments. Seré broma,
Potser abastaré els núvols.
Mentre no torni a perdre'ls,
Tindré la calma plàcida
D'aquell qui vol renéixer.
Diré els noms del Crepuscle
Quan la llum ompli el dia.
Mentre la nit no arriba,
Perquè l'arrel encara
Cerca enmig de la terra
Un bri de l'esperança
Que he perdut entre l'ombra.
Callo per no dir massa
Pensaments. Seré broma,
Potser abastaré els núvols.
Mentre no torni a perdre'ls,
Tindré la calma plàcida
D'aquell qui vol renéixer.
Diré els noms del Crepuscle
Quan la llum ompli el dia.
Foscúria (Itineràncies poètiques, 64)
[seguiment extraoficial de La taverna fosca de Mon]
Taverna fosca
De l'ànima. La bóta
De la tristesa
Novament s'omple. Beu-ne
Fins que el fetge et rebenti.
De l'ànima. La bóta
De la tristesa
Novament s'omple. Beu-ne
Fins que el fetge et rebenti.
Agònica (Itineràncies poètiques, 63)
[seguiment extraoficial de Bocins de calma d'Assumpta]
Per si agonitzo,
Deixo que el meu món creixi
Sense paraules,
Amb la certesa
Que el teu nom m'enverina
De mica en mica.
Deixo que el meu món creixi
Sense paraules,
Amb la certesa
Que el teu nom m'enverina
De mica en mica.
Fèrria distància (Itineràncies poètiques, 62)
[tannkas que segueixen, extraoficialment, Amb rovells al cor de Fanal Blau]
Glops de besades
S'arrapen als meus llavis
Com candent ferro.
No s'atura la pluja
Que rovella els quilòmetres
Que ara ens separen.
La calma s'arrossega
Entre les venes
I no deixa que cessi
L'insomni. Avui em visita.
S'arrapen als meus llavis
Com candent ferro.
No s'atura la pluja
Que rovella els quilòmetres
Que ara ens separen.
La calma s'arrossega
Entre les venes
I no deixa que cessi
L'insomni. Avui em visita.
Utòpica delícia (Itineràncies poètiques, 61)
[seguiment extraoficial de La delícia de l'escuma d'Elvira FR]
Basteixo la plenitud
En utopies que crec,
En l'escala dels somnis
Que pujo amb somnàmbula
Destresa.
I tinc l'equilibri, un nom
Que reconec com a teu,
Fins a la darrera hora
Saciat, sadollat de folla
Tristesa.
Demà reneixo, en despertar,
Sol amb les pròpies clarícies
De saber-te llunyana, gèlida
Princesa.
En utopies que crec,
En l'escala dels somnis
Que pujo amb somnàmbula
Destresa.
I tinc l'equilibri, un nom
Que reconec com a teu,
Fins a la darrera hora
Saciat, sadollat de folla
Tristesa.
Demà reneixo, en despertar,
Sol amb les pròpies clarícies
De saber-te llunyana, gèlida
Princesa.
Nostàlgia endèmica (Itineràncies poètiques, 60)
He malmès el record i ara jugo amb la memòria
A reconstruir un món irreal, on no hi hagi elements
Que em portin a la vida al teu costat.
És humida la flaire que m'envolta, estàtica espera
D'allò que és improbable que succeeixi,
Humida com les llàgrimes que he vessat d'ençà
Que els dies comencen sense la teva veu.
Passejo, solitari i nostàlgic, arrossegant la cadena
Que em llasta els membres, les baules fetes
Amb les paraules que s'han aturat a la gola.
Demà potser sàpiga com aconseguir la lleugeresa
Del vol de les aloses, de la flonjor dels núvols.
Mentrestant, et cerco l'esguard entre estàtues.
8/7/10
Delícia (Itineràncies poètiques, 59)
La teva veu és bressol
Per al meu món nounat.
Colliré flors i dubtes,
Núvols de pluja grisos,
I escamparé arreu la tempesta.
He pogut estimar-te,
Amb la flonja delícia
De somniar despert.
I ara vetllo el malson.
Oxímoron (Itineràncies poètiques, 58)
[seguiment extraoficial de Temps de prunes de Pere]
Amb paciència impacient, espero.
Sé que el temps de les prunes
És dolç i breu, com la lletania
De l'onatge que s'acosta a la riba.
Ara, amb la boca plena del buit amarg
D'una paraula gèlida, he d'escopir
Aquesta brasa que glaça el paladar
I m'ha escampat el silenci gola avall.
Recordo que l'oblit ha de salvar-me
D'un naufragi cada vegada més evident,
I camino a les palpentes, tot flairant
Aquestes flors que, tard o d'hora,
Esdevindran meliflus fruits, indicis
Que les orenetes ja nien a prop de casa.
Sé que el temps de les prunes
És dolç i breu, com la lletania
De l'onatge que s'acosta a la riba.
Ara, amb la boca plena del buit amarg
D'una paraula gèlida, he d'escopir
Aquesta brasa que glaça el paladar
I m'ha escampat el silenci gola avall.
Recordo que l'oblit ha de salvar-me
D'un naufragi cada vegada més evident,
I camino a les palpentes, tot flairant
Aquestes flors que, tard o d'hora,
Esdevindran meliflus fruits, indicis
Que les orenetes ja nien a prop de casa.
Resquícies (Itineràncies poètiques, 57)
[haikú de seguiment extraoficial a Sístole, d'Elvira FR]
Mots i silenci
Encerclant el Crepuscle
D'allò que em deixes.
Encerclant el Crepuscle
D'allò que em deixes.
Diàstole (Itineràncies poètiques, 56)
Així he creat el món que, avui,
He d'abandonar mentre m'esqueixo
-Fill del dolor, gest d'un cor estèril-.
Galàxies i itineraris seculars,
Indrets que han quedat per conèixer,
Paraules que s'han d'oblidar
Per no haver estat pronunciades.
Avui agafo la paleta i els pinzells.
Necessito un arc de Sant Martí sencer
Per esborrar l'empremta dels teus besos
En l'exigu món que m'emporto i em queda.
7/7/10
Obediència [íntegre] (Repte Clàssic CDXXIX)
[Relat presentat al Repte Clàssic, però retallat: surten 699 paraules...]
La mare m'ha castigat. He de passar-me tot el dia sol a l'habitació, fent els deures dels quaderns de repàs. Si ho sé, no li faig cas. Que això ha estat el problema, que intento ser obedient sempre. Però, què li puc fer si la mare diu coses que de vegades no entenc?
Em diuen Álvaro. Coses de la mare, també. El pare m'explica que ell tenia la il·lusió de posar-me Guifré i que gairebé havia convençut la mare. Però, de la nit al dia, en quedar embarassada, va decidir anomenar-me Álvaro. He tret les meves pròpies conclusions i la culpa és de l'oncle Álvaro, sens dubte, aquell parent de la mare que ens venia a veure quan el pare tenia viatges de feina. També era quan més vegades em feien anar al parc a jugar a futbol amb els amics. Per això, sobretot, l'oncle Álvaro em cau tan bé. Encara que, des que la mare espera el meu germanet, ja no ha vingut més. Així que les tardes de futbol al parc s'han acabat.
He dit que em diuen Álvaro. En general, sóc un nen normal, de set anys. Dos braços, dues cames, un cap, i seguiria la llista però no vull avorrir ningú. El cul, però, no em pertany. Segons la mare, és d'un tal Jaumet. Seran coses de màgia? No ho sé pas, però, si me'l toco, sento pessigolles com a la resta del cos. I això em capfica. La mare em va fer a trossos o què? Un altre misteri que he de sumar als dubtes que ja tinc cada cop que la mare parla estrany. En tinc una llibreta plena (preguntar on viu la Paciència, la mare d'una tal Ciència; saber per què m'han enrajolat el ventre; esbrinar on guarda la mare el paner de les figues...).
També he dit que estic complint un càstig. I, a hores d'ara, us preguntareu què he fet per ser castigat. Obeir. Sí, sí. Increïble però he estat obedient. Sóc impacient però sense malícia. I, com que la mare sempre diu que de mica en mica s'obre la pica, ho he volgut comprovar. He anat al bany, he posat el tap de goma al desguàs de la pica i he obert l'aixeta. Un degoteig de res, no us penséssiu que era molta quantitat. Però, de tan monòton, al poc temps m'he cansat. S'omplia el fons de la pica molt lentament i, quan la mare m'ha cridat per dinar, he corregut com un esperitat (això també ho diu la mare) cap a la cuina. I he deixat l'aixeta degotant.
La impaciència que sempre tinc és semblant a la lentitud que gasto menjant. I quan són llenties, com avui, el temps per dinar es duplica. Sort que no hi ha escola, que ja som a les vacances d'estiu. Si no, tinc llenties per sopar i llestos. La qüestió és que, mentre dinava, la mare ha aprofitat per sortir a comprar. En aquest cas, és quan la mare és lenta. He acabat el plat de llenties i la mare encara no havia tornat. Així que he anat al balcó i he mirat cap al carrer per veure-la arribar.
Així ha estat com he pogut escoltar les sirenes dels bombers aproximant-se i aquell camió vermell que tant m'ha agradat. Potser sí que la pica s'ha omplert del tot. Però no ho he pogut comprovar. La mare m'escridassava, mentre em feia sortir de casa enmig del xipoll que havia per terra. Això de viure en un pis... Ja ho diu l'avi que en un xalet els veïns no molesten mai...
Després del tràfec de bombers i bombes, de mànegues i sirenes, hem tornat a casa. La mare nerviosa i jo castigat. I ara estic a punt d'acabar el quadern de matemàtiques, capficat de nou amb el dibuix que hi havia a la portella del camió de bombers. La flama i l'arbre. No tinc arbre però hi ha el ficus del rebedor. I els llumins són a la cuina. Si vaig amb cura, la mare no em sentirà sortir de l'habitació. Segur que sóc capaç de reproduir aquell dibuix. I a la mare li agradarà, de ben segur, l'habilitat que tinc amb les manualitats...
La mare m'ha castigat. He de passar-me tot el dia sol a l'habitació, fent els deures dels quaderns de repàs. Si ho sé, no li faig cas. Que això ha estat el problema, que intento ser obedient sempre. Però, què li puc fer si la mare diu coses que de vegades no entenc?
Em diuen Álvaro. Coses de la mare, també. El pare m'explica que ell tenia la il·lusió de posar-me Guifré i que gairebé havia convençut la mare. Però, de la nit al dia, en quedar embarassada, va decidir anomenar-me Álvaro. He tret les meves pròpies conclusions i la culpa és de l'oncle Álvaro, sens dubte, aquell parent de la mare que ens venia a veure quan el pare tenia viatges de feina. També era quan més vegades em feien anar al parc a jugar a futbol amb els amics. Per això, sobretot, l'oncle Álvaro em cau tan bé. Encara que, des que la mare espera el meu germanet, ja no ha vingut més. Així que les tardes de futbol al parc s'han acabat.
He dit que em diuen Álvaro. En general, sóc un nen normal, de set anys. Dos braços, dues cames, un cap, i seguiria la llista però no vull avorrir ningú. El cul, però, no em pertany. Segons la mare, és d'un tal Jaumet. Seran coses de màgia? No ho sé pas, però, si me'l toco, sento pessigolles com a la resta del cos. I això em capfica. La mare em va fer a trossos o què? Un altre misteri que he de sumar als dubtes que ja tinc cada cop que la mare parla estrany. En tinc una llibreta plena (preguntar on viu la Paciència, la mare d'una tal Ciència; saber per què m'han enrajolat el ventre; esbrinar on guarda la mare el paner de les figues...).
També he dit que estic complint un càstig. I, a hores d'ara, us preguntareu què he fet per ser castigat. Obeir. Sí, sí. Increïble però he estat obedient. Sóc impacient però sense malícia. I, com que la mare sempre diu que de mica en mica s'obre la pica, ho he volgut comprovar. He anat al bany, he posat el tap de goma al desguàs de la pica i he obert l'aixeta. Un degoteig de res, no us penséssiu que era molta quantitat. Però, de tan monòton, al poc temps m'he cansat. S'omplia el fons de la pica molt lentament i, quan la mare m'ha cridat per dinar, he corregut com un esperitat (això també ho diu la mare) cap a la cuina. I he deixat l'aixeta degotant.
La impaciència que sempre tinc és semblant a la lentitud que gasto menjant. I quan són llenties, com avui, el temps per dinar es duplica. Sort que no hi ha escola, que ja som a les vacances d'estiu. Si no, tinc llenties per sopar i llestos. La qüestió és que, mentre dinava, la mare ha aprofitat per sortir a comprar. En aquest cas, és quan la mare és lenta. He acabat el plat de llenties i la mare encara no havia tornat. Així que he anat al balcó i he mirat cap al carrer per veure-la arribar.
Així ha estat com he pogut escoltar les sirenes dels bombers aproximant-se i aquell camió vermell que tant m'ha agradat. Potser sí que la pica s'ha omplert del tot. Però no ho he pogut comprovar. La mare m'escridassava, mentre em feia sortir de casa enmig del xipoll que havia per terra. Això de viure en un pis... Ja ho diu l'avi que en un xalet els veïns no molesten mai...
Després del tràfec de bombers i bombes, de mànegues i sirenes, hem tornat a casa. La mare nerviosa i jo castigat. I ara estic a punt d'acabar el quadern de matemàtiques, capficat de nou amb el dibuix que hi havia a la portella del camió de bombers. La flama i l'arbre. No tinc arbre però hi ha el ficus del rebedor. I els llumins són a la cuina. Si vaig amb cura, la mare no em sentirà sortir de l'habitació. Segur que sóc capaç de reproduir aquell dibuix. I a la mare li agradarà, de ben segur, l'habilitat que tinc amb les manualitats...
Ambivalència
De veure com s'alternen
El sol i l'ombra.
[Haikú inspirat en l'intent de haikú, segons ella..., de l'Elvira FR]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)