Que, a hores d'ara, he perdut?
Carrego l'embalum de la solitud,
La càrrega del dolor que m'habita.
I seré la partícula més petita
De l'Univers, el cos sense escut
Que lluita contra tot amb l'ajut
Del cor que encara li palpita.
Arribaré a lloc quan els imants
Modifiquen la brúixola i el nord
És utòpic com els somnis d'abans?
Era la teva joia, que esdevé record
D'un temps ja viscut, els instants
Que, ara, són resquícies d'un amor mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada