Aquesta alba, que em dóna la bellesa del cigne
Perquè de llum impregni el meu viure funest,
Perquè de nou hi regni l’esperança només,
En el meu cor s’empara, que al silenci es resigna.
Aquest àngel, que evita que caigui en el maligne
Abisme que em repugna amb el seu igni bes,
Contra la llangor pugna, vers el designi prest
D’un déu que m’aclapara amb el seu dol indigne.
Però l’ocàs, que sagna dins meu i que és el signe
De l’obscuritat magna, tornarà a lligar el rest
Al voltant de ma sina si em fuig el cigne insigne?
Però el crepuscle –regna que la Mort em designa
En el seu pregon Regne-, tornarà al meu recés
Si l’angel emmetzina una sortida digna?
Per a la proposta de Jesús M. Tibau (a Tens un racó dalt del món)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada