Potser l'aroma d'un cafè rememora
Dots de núvia,
Sota el fullam
Dels arbres estàtics que poblen
El record i la memòria,
El caramel en l'aram,
I un capvespre que enamora
El sortilegi dels núvols,
L'arpegi dels còdols
En la pell aquàtica
D'un silenci que ha nascut
Per trencar-se...
II
...Lluny, més enllà de Montjuïc,
La mar s'esberla contra les roques,
I serà escuma, vel de la núvia
Que espera amb impaciència
Un timbaler de les llambordes
Que l'ofrenarà amb llavis i mots...
III
...Si més no, el capvespre retorna.
I et daria l'eufòria de l'entorn,
Del temps lliure deixat en mans de l'atzar,
Com l'atzur i la tarongina,
Que flairem arreu, vinguts d'enlloc,
O d'un lloc ignot.
Jaiem, albirem l'eixam de persones
Que emplena la boscúria feta ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada