...si més no, encara puc sentir la nit; la humitat en l'ambient, la brisa fresca acaronant la pell, els udols llunyans de gossos domèstics o llops salvatges. I el gust de la resina dels pins a la llengua, endut per aquesta brisa que, de ben segur, pentinaria la teva cabellera, si poguessis ser aquí, al meu costat.
Diumenge, 14 de febrer. Ha tornat a fer-se de nit, i la foscor no sembla tan cruel avui perquè hi ha lluna nova. Em vas repetir tants cops que, malgrat no haver-hi lluna, els estels il·luminaven igualment els nostres somnis... Tenies facilitat de paraula, tanta que quedava bocabadat cada cop que m'explicaves qualsevol història. I tantes i tantes nits que m'adormia bressolat per la teva veu mentre llegies per als dos...
Però ja fa setmanes que no puc llegir ni escoltar com em llegeixes. Tampoc sé com calmar el dolor, que ja no és físic, de la teva absència. Palpo i oloro i sento i tasto tot allò que puc reconèixer i que em ratifica que he sobreviscut. Fins i tot la rugositat d'un full que voldria omplir-te de paraules de perdó per haver estat el culpable de la teva mort. Hauria d'haver-te escrit unes paraules de perdó, encara que no les puguis llegir ja. Però jo també vaig sortir malparat de l'accident, tant físicament com psicològica.
Passo la mà per la làpida, la que segella la teva tomba. Hi he arribat gràcies a l'ajut del gos pigall i d'en Toni, el meu germà. Ell m'ha d'explicar les característiques de la pedra, la inscripció que hi ha (els meus dits encara no saben reconèixer-ne les incisions), i cada detall fa que brolli una nova llàgrima d'aquests meus ulls cegats. Només tinc aquestes paraules per disculpar-me; et serveixen?
Relats conjunts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada