Dèria (o Intel·ligència irídica)[57a Crida de VullEscriure [alternativa]]

Ja ho ha dit algú altre, cap plural per no utilitzar la lletra prohibida. Força cada neurona per compondre un text coherent i poc limitat, tot i que pateix perquè no troba la feina fàcil. Així, però, quan encimbelli el repte, obtindrà el deliri extrem, la fita cobejada: narrar aqueixa dèria que el turmenta, muntar una trama i contar-la per provocar l'admiració en ella, que l'ha lligat a la mirada profunda barrejada amb la intel·ligència. La Diada del llibre en té la culpa, i cada nova idea que té, de bombera diuen... Ha claudicat, la cerca però no la trobarà mai. Forma part del delit i del martiri de voler allò que fa fruir, que ofereix vida i amor. Lletra rere lletra, Crida rere Crida, per arribar al conte, l'únic fruit útil i aprofitable d'aquella flama que avui encara el crema. I la raó de fer-ho únicament per (a) ella, tot i parèixer ficció la tramoia que imagina en cada nou enunciat.

Nigromànzia (o Eloqüènzia)[57a Crida de VullEscriure]

Text inspirat en el conte "Zerafina" de Mercè Rodoreda (inclòs en La meva Cristina i altres contes)

Zí, zi zóc atractiva i amb zentit de l'humor. Ullz blauz i profundz. Zomriure extrablanc, intel·ligent...Tot el que vulgueu. Però la perzona que eztimo ni em mira ni em correzpon. Com zi foz invizible, inexiztent i una minúzcula partícula de polz aliena al zeu món. I això que éz interezzantízzim i ben plantat, tot un home com zi l'haguézzin tret delz zomniz de qualzevol dona, incloza jo mateixa. Un bon pare per alz meuz fillz, el dia que vinguezzin. I zento la zeva mirada zorneguera cada cop que he de veure'l. Ja em veig petitízzima al zeu davant quan aparec de zobte i quazi no em fa caz. Perquè éz rematadament perfeczionizta i ptot un profezzional que z'avergonyiria de tenir una parella com jo, de ben zegur, que no zap ni pronunziar el zeu nom i cognom. Ja me l'imagino, tot ben enrojolit, i tan formóz que ez veuria...

Ja he renunziat a compondre-li zonetz d'amor, amb metàforez ferventz i rimez d'allò méz treballadez. A banda que zurtin edulcoradez i apegalozez, que em conec... i a romàntica no em guanya ningú, que això, en definitiva, no éz el problema méz groz... Zinó, que em pregunto: I zi elz haguéz de rezitar en veu alta i, en lloc d'inflamar-li el cor, li provoquéz un ezclafit de riure zenze parangó...? No, no i no, que ja he renunziat a ell, que zé que el meu deztí no z'ha ezcrit amb lletrez d'or al coztat d'ell, això ja ho tinc clarízzim. Però cada vegada que li demano zita i el zol fet de flairar el zeu perfum, em deztarota i oblido que éz un maleït logopeda perepunyetez. I, prezizament, el MEU! I jo una zimple zerventa, com la meva mare, la Zerafina, que ez perdia camí de Zant Gervazi. Zí, la que immortalitzà la Merzè Rodoreda...

Algú que em rezpongui, no ez quedin en zilenzi com murriz, zenyorz! Què hi puc fer, zi zóc papizzota i no ze'm treu aquezta tara en la pronunziazió? Hauré de recórrer a la nigromànzia per tenir el do de l'eloqüènzia zenze viziz ni defectez, curulla de virtutz?

Liliàcies (o Càrrega)[Relats Conjunts]

Aprofita el matí assolellat per fer bugada i estén la roba mentre cantusseja la seva peça preferida i l'envolta el perfum de les liliàcies, que la porten a anys d'infantesa vora la mare. La feina de la llar és una càrrega que mai no s'acaba, repetia, i les seves manetes intentaven maldestrament que la queixa fos una fal·làcia. Ara és ella qui fa de mestressa de casa, que ha d'allargar el temps de forma miraculosa, que ha d'acontentar la família sencera, a pesar de les seves limitacions. Tot i així, no perd l'alegria ni el somriure. Inclús quan les forces li fallen o el dia arriba a la seva fi i no ha pogut acabar tot el que volia realitzar.

Ets una santa, exclama tota persona que es veu beneficiada per la seva ajuda. El ritme d'aquesta ubiqüitat, però, ha baixat una mica, quasi imperceptiblement, però ella ho nota. I aquest pensament és l'únic que li entela la mirada i li emboira, per uns instants, l'ànim. És difícil tirar del carro, i se sent Sísif i Atles alhora, pujant la roca pel pendent de la muntanya i carregant, al mateix temps, l'embalum del món damunt de les espatlles. Tot i que no es queixa en cap moment, ni del cansament ni de la proliferació de tasques pendents.

Aprofita avui que, a banda del matí agradable, ella es troba bé. Quan acabi d'estendre la darrera bugada, s'aturarà uns minuts per resar, coincidint amb el migdia. I, tot seguit, baixarà al poble. El mercat setmanal és avui. És pudorosa i es col·locarà millor el mocador al cap; el duu per dissimular l'absència de cabells, l'única mostra d'aquesta guerra que està lliurant, calladament, que l'aguerreix al sofriment i al dolor, a la càrrega del dia a dia, a aquest enemic que es diu càncer.

Relats Conjunts 

Presència enigmàtica (o Metàfores)[Minicrida #011 de VullEscriure "Minicrida enigmàtica"]

Abans que algú s'adoni de la seva presència comença a córrer com una esperitada i no s'atura fins que l'instint li diu que el moment de fer-ho és ara. Somriu, li fa gràcia la situació, i el seu esperit juganer es mou dins seu, inquiet, a batzegades. Fa una ullada al seu voltant i respira fondo. Així, quasi immòbil, se sent invisible i sotja cap a l'esplanada blanca desconeguda i enigmàtica alhora.




I, de sobte, salta amb totes les seves forces i mira enrere perquè la perspectiva ha canviat després del salt. Descobreix el trajecte recorregut, que sembla poc però que creix sense pensar-s'ho. Parpelleja, mou un peu, avança l'altre tot seguit, s'ajup i camina, gairebé repta, ziga-zagues i giragonses com si estigués intentant distreure algú, un perseguidor imaginari, potser. S'amaga entre metàfores i frases entretallades, i el somriure no se li esborra dels llavis. Li agrada captar l'atenció, que el lector estigui a la seva mercè, amb el plaer de voler descobrir i conèixer què està succeint realment. Perquè és una història capriciosa, tant com la ment de qui l'ha escrit.

Cadència (o Tímida presència)[dibuixet]

Saps? La platja duu el gust del salobre
I dels teus llavis encuriosits, la fragància
De l'amor novell que encara no s'obre,
Com la flor que és, alhora, paciència i ànsia.

Saps? La roca és un tresor de mitjanit,
Que cal descobrir amb els capcirons gerds,
I les onades dibuixen siluetes en el pit
Que desitjo i que acaricio mentre et perds.

Saps? El silenci ens serva i ens embolcalla
Gràcies a la penombra i a la complicitat
D'unes mirades tímides que gaudeixen l'esclat

Secret d'un riu de lava que es desperta i balla
Al so del cor, al ritme de l'escalf, a la cadència
De la saliva, quan la pell deixa rastres i presència.

Província (o Residència: família)[Relats conjunts]

03/02/2014

Hem arribat a Aix-en-Provence, el meu pare i jo. Hem conduït durant 548 quilòmetres, alternant aturades i proveïment de gasoil amb el canvi de conductor. La conversa és fluïda però amb llacunes de silenci també, perquè els preparatius han estat ardus i pensats perquè l'aventura fins a la Toscana, que és el principal punt en aquest viatge, sigui fructífer i enriquidor. El temps meteorològic sembla que no ens acompanyarà, i això ens desanima, en part. Ho intueixo en certes frases del pare, amb tints de pessimisme, com si l'entusiasme inicial es perdés per trams.

Després de dies en què calculàvem rutes i reservàvem allotjaments, ara ho hem de posar a la pràctica. Com una prova pilot o de foc, també. Molts anys han transcorregut des de les darreres vacances fetes junts, i els caràcters han madurat i s'han enfortit. Potser absents de la rebel·lia innata i sense causa, de vegades, de l'adolescència, però sé que tindrem les nostres diferències. Tot i així, és el meu pare, i jo sóc el seu fill. Això no canviarà a pesar dels entrebancs que es puguin trobar.

Soparem a l'apartament, però abans voltarem. La ciutat es pressent afrancesada però amb reminiscències catalanes, com observem en penons amb les quatre barres. Cal recordar que la Provença, la nostra província més al nord, fou cedida al Casal de Barcelona... El cansament del viatge ens farà caure rendits aviat. Amb l'intercanvi de roncs i d'apnees. Demà, quan ens llevem, quan el cel encara no s'hagi despertat gairebé, tornarem a la rutina dels quilòmetres que ens separen de la següent destinació, Lucca, ja a Itàlia. Mentrestant, compartirem, com una minúscula família de dos membres, els lligams d'aquesta residència temporal que és l'imprevist i el desconegut.


Relats Conjunts 

Memòria (o Trèmula delícia)[dibuixet]

Recorda'm la dolçor del caqui de mel, Leonor,
La saviesa exultant de la Natura en cada carícia,
Quan la fruita és madura i conserva tota la delícia
Del sol autumnal, de la pell colrada, de l'amor.

Recorda'm de nou la branca trèmula de l'arbre,
La deu perenne d'un esclat de joia en l'ampit
D'una finestra oberta a l'horitzó, al bell delit
D'esperar-te on la brisa perfila núvols de marbre.

Recorda'm la veu i la mar, la platja per fer el bes
Imprecís i tímid, per endegar el foc lent de la sorra
Als llavis, el gust salobre que mai no s'esborra.

I sabré que el teu nom em manté despert després
De la fadiga, i que em poden bressar els teus braços
Per respirar, abans que l'alba em desvetlli els ulls lassos.

Cadència (o Llàgrimes)[Minicrida #009 de VullEscriure "Plor descontrolat"]

L'ull s'entela, sense avís previ, un cop més, just després de caure la darrera llàgrima. Se'n formarà una de nova en qüestió de segons, que seguirà un recorregut similar a les anteriors gotes amb una precisió i amb una cadència que ningú no sap explicar-se. En silenci, ha atrapat la seva presa i ara la devora tranquil·lament amb voracitat reptiliana, perquè el protegeix la seva cuirassa natural. Fora de l'aigua, el caiman també plora, sense parar. Però segueix essent veloç. I un perill constant.

Turbulències (o Períodes)[56a Crida de VullEscriure]

L'Alícia es deixondeix. Enmig d'un cúmul de turbulències, es veu envoltada per minúscules persones, que l'han lligada, a la platja on ha arribat després de la tempesta, que encara s'intueix. Pensa en una queixa perquè la deslliguin immediatament. Però preferiria no fer-ho. Se sent esgotada, empresonada en un castell i assetjada per màquines de tortura, com qui espera ser jutjat i invitat a una decapitació. L'aclapara aquesta incertesa de no saber-se ubicar. Tampoc no recorda cap a quina destinació viatjava aquest cop, ni el rumb que l'ha duta fins aquí. Lluny de la seva Comarca. També ignora si es troba en el seu o en un altre planeta, més enllà del cinturó d'asteroides i de la Via Làctia.

L'Alícia, realment, és un cap de pardals, tot i tenir prou edat per votar o decidir. Pot embadalir-se, quan es capbussa en la seva biblioteca, amb la bellesa d'un sonet petrarquià per a Laura o astorar-se per l'atmosfera tangible dels escenaris austerians, o ser extremista i abandonar-se als braços de Morfeu durant setmanes i ser desídia pura, no moure's de lloc en l'interval d'aquest període sabàtic. En tots dos casos, quasi sense alimentar-se, com si dormir i llegir la peixessin prou per subsistir. Tampoc no suporta la presència de gent al seu entorn, ni mares hiperprotectores ni mascotes que li provoquen urticàries i esternuts. La distraurien en aquesta travessia pel desert, com si alguna cosa estigués podrida no només a Dinamarca. Tem la ferum de la distracció, aquesta podridura que l'anul·la com a persona.

L'Alícia es torna a deixondir, perquè un son lleuger l'havia atrapada de nou. Se sent atrapada, aquest cop, entre les pàgines murakamianes, fent companyia a Kafka, també a la platja. El cap segueix al·lucinant, és conscient que, aquesta vegada, s'ha excedit en la dosi, que no hi ha marxa enrere possible, que és el viatge definitiu, potser... Ara s'adona que la vida no és de color de rosa, que també existeixen els problemes i els conflictes, sobretot quan es barregen les drogues amb la literatura. Asseguren viatges, sí, i ombres allargades de psicodèlia també. I inclús negror absoluta.

Pronúcies (anòmales)[Minicrida #004 de VullEscriure; "En blanc"]

Tem el blanc. I quedar-se'n encara més, però el seu posat i la seva fesomia, completament impassibles, en una ganyota d'esbalaïment esmaperdut tan estudiada com artificiosa, enganya qualsevol detractor. Parla sense dir res, sent sense escoltar ni sentir cap mena d'impuls que li digui que segueix viu. Amb el balbuceig de qui encara emet sons però no raona ni produeix idees. Darrere de la tramoia del teatre en què exerceix el seu paper més reeixit, els malabarismes i els jocs circenses es compaginen amb els oxímorons i els embarbussaments. I aquests afers temeraris tenen doble mèrit per la seva limitació en la pronúncia. Però, tot i així, es pronuncia amb frases tan buides com insensates, redactades per no detectar-s'hi cap anomalia dubitativa ni cap dubte anòmal.

Tem el blanc, i també el roig, i qualsevol cromatisme que no sigui afí al seu blau, per si esdevé diana dels dards d'altri si queda in albis, in sæcula sæculorum. Com a l'institut, sempre recorda locucions llatines, que confereixen verbigràcia i seriositat al discurs, per molt ximple que sigui. Ara, però, la suor freda l'envaeix, després d'una nit quasi sense dormir, quan la imatge del President de la Generalitat amb el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya l'aclapara. Tartamudeja el gallec papissot, i sols sap pronunciar la darrera síl·laba negativa del seu nom.

Rúbrica (o Descendència)[55a Crida de VullEscriure]

Diuen que tenim un germà. Proper, si més no. A Molins de Rei, per a més detalls. I també una neboda, que heretarà tota la fortuna que hagi pogut reunir la nostra família perquè no tindrem descendència. Un germà, el nom del qual no volem recordar, que, segons anem entenent, ens ha fet la vida impossible amb fal·làcies de tota mena, amb paranys tan precisos com revessos. Però, enmig de la desorientació de voltar i vagar en una espiral d'insomni i de fadiga, hem perdut la noció de l'esdevingut. En quin segle vivim? I els corrents del vent que ens duen capriciosament cap allà on volen, sense constància ni resistència.

Diuen que hem llençat per la borda tot l'aprenentatge de la travessia pel desert, com si els molins haguessin esdevingut gegants envers les nostres ales plenes de futur i restéssim vagant per l'espai sideral fins que una ànima càndida ens arreplegui i ens restitueixi el que no volem ni podem recordar. I tornarem a la família pròdiga que hem perdut enmig d'aquest escampall, amb els fulls del calendari amuntegats al nostre voltant. Potser així sí que sabrem posar la data exacta a aquest deliri que experimentem.

Si retorna el germà gran i aprofita per reprendre'ns, com si fóssim una canalla malgirbada i escanyolida que no se sap defensar d'un insult? Premem els punys, ja tacats de sang, al voltant del coll del company de feina. És tan semblant a la fesomia d'aquell germà que ens obliguen a remembrar... L'asfixiarem, sense compassió, amb ulls de ràbia, fins que el darrer hàlit, acompanyat d'un gemec ensordit, em despertin en la demència de nosaltres per esdevenir de nou jo, eixordat per mils de veus que em multipliquen les personalitats que sóc. Al capdamunt d'un aerogenerador, l'homicidi serà la projecció d'un boig feta realitat. Ara només resta la rúbrica. M'abocaré al buit, des dels trenta-tres metres que em separen del terra, al bell mig del Parc Eòlic del Collet dels Feixos.

Demà, amb rigor extrem, una connexió poc habitual descobrirà als teleespectadors l'intrínsec horror de la ment humana. Sense molins ni gegants... Ni jos.

Solvència (o Còmplices)[dibuixet]

Tot per desfullar l'arbre de la vida

I despullar les ànimes en plena agonia,
Quan la fam és carn de dona, i el dia
Comença en el seu ventre de veu humida.

Tot per conservar la llum i l'eixida
D'una porta cap al Paradís, que ens guia
Amunt, fins als límits que vulgui l'aimia,
Mentre la decisió és dubte per la fugida.

Tot per saber que, en el cercle, el quadrat
També existeix, i les formes imaginades
Que es desitgin, avui, demà i sempre.

Tot per aprendre a besar en ser besat,
Amiga, abans que als llavis, amb mirades
Vers el cor que batega i que rarament s'empra.

Nímfules (o Independència)

[per tants dibuixets, a l'amic Ramon Navarro Bonet, en el seu aniversari]

Amic, quan el traç és la força que empeny
Les muses fins al terreny
On l'odalisca i les nímfules
Cerquen mots i colors, vida més enllà;

Quan l'únic límit és la perícia de la mà,
La il·lusió sense ínfules
D'artista perquè és Art
Allò que engendra el teu cap gens avar;

Quan els anys porten saviesa i experiència,
Records i coneixement,
A aquests membres lassos,

Ni el cor bastit a pedaços
No atura la il·lusió combatent
Ni l'home que anhela la seva independència.

Elegància (Melorepte254)

Delicada, com el lleuger frec del llac en la ploma,
La silueta que es dibuixa en el paisatge és calma
I elegància i Univers perenne de bellesa extrema,
Abans que el capvespre obri les portes de la nit.

Eterna, com la solitud dels àngels enllà dels núvols,
La mirada, absorta on comença el món, és blanesa
I immutabilitat i vida salvatge on l'home res no dicta,
Quan s'agermanen, per ser silenci, el temps i els mots.

I l'admiració és el camí a seguir en el vol ras del cigne
Abans de reposar a flor d'aigua, i la pupil·la capta i reté
L'instant bell de la metamorfosi impecable de la Natura.

I la màgia, també a trenc d'alba, és el que acompanya
L'espectacle i la meravella del coll esvelt, els foscos ulls
Que guardaran la puresa i la blancor més nívia endins.

Libèl·lules (o Infància)[dibuixet]

Hi havia moments en què la tempesta era la sina
En flor, amb la calma, ensems, d'un temps innocent,
Amb l'exactitud d'aquell qui, arran de l'alba, endevina
L'horitzó i els núvols, el camí de mar, el bes fervent.

Hi havia instants plàcids de quietud i de frenesia,
En què viure era el present més cobejat, el desig
De beure a doll el mugró matern de la fi del dia,
Del capvespre fet donzella i libèl·lula i lleu trepig.

Hi havia segons sols creats per a nosaltres, amants
De la llum i de l'estiu, de la gravetat en què la fulla
Es gronxa entre els somnis de la realitat de tes mans.

I avui, que desperto al teu recer, la vida és retorn
A la joia d'alenar l'oxigen perfumat amb el sojorn
D'una infància en els teus pits, que el vent despulla.

Misèria (o Rapsòdia ibèrica)[ RPV238+Niporepte122]

A M. R. B., el titella papissot

Dies de passar fam, amb les soles de sabata llestes

Per ser devorades esdevingudes filet suculent, sols

I cansats de les bufetades vingudes de qualque banda,

De les plantofades d'un futur estranyament millor.

Nits d'insomni i de misèria, amb el rau-rau del cap

Enmig de l'estómac, i aquestes vísceres que senten

Basques de tot allò que ens envolta, com un verí

Que hem d'engolir, junt amb la queixa i la rebel·lia.

Jorns de buidesa interior i de dèficit d'abraçades,

Si el xim-xim és diluvi que ens deixarà sense llar

I amb el discurs de trista comicitat d'un míser clown.

Vetlles eternes de decisions i de condicions subjugades,

Entre fantasmes en blanc i negre, del passat, mentre un

Putxinel·li creu que ens governa, minúscul gran dictador.

Fragàncies aquàtiques (dibuixet)

Potser perquè la humitat duu el teu nom,

Venero aquests murs curulls de racons

Per abandonar-se i sadollar sets i fams

Mil·lenàries, entre besos i carícies i focs.

Perquè el doll, de vegades, també provoca

Flames en incendiàries llengües calentes

I columnes de cames, de desig que anhela

La fondalada i poder encimbellar la muntanya.

Potser perquè ets aigua que crema i apaivaga

El dejú i la lava, la fragància que regalima

Esquena avall, perles de suor per alimentar-nos.

Perquè el foll també demana clemència al seny,

De vegades, per no perir allà on el món esdevé

Ànima bessona de l'Infern més celestial, i bany.

Màgia (o Pèrdua contínua)[Melorepte253]

Cal sembrar la veritat en el camp de sal de les fal·làcies?
Cal saber l'origen de les paraules per parlar i comprendre?
O seguirem en el ventre matern fins al darrer dia, protegits
Pel silenci i la calma i el desig d'un cel blau sense tempestes?

Cal plegar veles abans de començar l'aventura i la màgia?
Cal guarir ferides tot just quan el batec ressona en les venes
I pressentim la sang temples endins mentre cerca camins?
O sabrem evitar paranys i dies, vigílies d'humans que respiren?

Cal devorar els tanys, els raigs de sol, les ofrenes de l'alba
En la celeritat de viure per sobreviure al bell mig de l'huracà?
O aprendrem a defugir el conflicte amb l'armistici i la vèrbola?

Cal construir els fonaments de l'enderroc, en la futura runa?
O deixarem els peus entre les llambordes del gueto interior
Si, en la fam dels carrers, roman el vagareig, la pèrdua contínua?

Màscares (Repte ClàssicDLXVIII)

L'olor de cuir ho impregna tot. S'ha calçat les sabates més noves i és inevitable que això succeeixi perquè encara no s'han airejat prou. Els pantalons grisos, de cotó, segueixen demanant els elàstics perquè no s'arriïn. Damunt de la samarreta blanca, sense cap estampació, llueixen vistosos, poc amics de ser discrets. Un cop enllestit el ritual de vestir-se pel matí, en Robin fa una ullada al mirall del vestidor. Hi veu un vell conegut, amb massa arrugues ja, amb el coll assetjat per les petges del pas dels anys, amb una panxa més prominent degut a tantes exigències dels guions. Somriu amargament, i apareix en el seu rostre una ganyota més adient a Popeye.

Recorda les paraules d'ànim que fa escasses hores ha gravat per a la Vivian Waller, i se li fa un nus a la gola. La vida l'ha defraudat i ell ara també esdevindrà un frau per a la jove neozelandesa, potser. No ho pot evitar, però. Tants anys darrere de les màscares més insòlites, tants diàlegs apresos i personificats... Avui vol ser ell mateix, l'home que falla, que s'entristeix, que és humà com qui més. De ben segur que, en unes hores, el titllaran de covard o d'amagar el cap sota l'ala, però, quan la vida ja no ofereix cruïlles sinó atzucacs, cal abandonar-la. Amb el màxim decòrum. En silenci, sense remor ni renou, a pesar que intenti animar l'altra gent. Un cop més, és un mestre provocant una rialla però ha perdut definitivament la capacitat de somriure.

Treu el cinturó nou de trinca de la calaixera. L'agafa entre les mans i l'estén, el sotmet a diverses estrebades. Pell de vedell ben adobada, de primera qualitat, es nota; producte estatunidenc cent per cent. Tot seguit, comprova l'hora al rellotge de polsera. Li queda temps però no ha d'encantar-se. Amb perícia, atrapa la sivella entre el marc i la porta, en ajustar-la. Grimpa damunt d'un tamboret i s'envolta el coll amb el cinturó. Abans de saltar al buit, rememora cada personatge encarnat al llarg d'aquesta farsa. El preferit segueix essent John Keating i els seus poetes morts, seguit de molt a prop de l'entranyable Mrs. Doubtfire o del brillant Sean Maguire, complementat pel rebel i intel·ligentíssim Will Hunting...

La seva mà esquerra tremola, com recordant-li què és el que l'ha dut a escollir aquest camí. Els peus li llisquen damunt del tamboret, igual que les darreres peces enderrocades del seu món fràgil, maquillat per una comicitat extraordinària. La batzegada li usurpa la màscara, definitivament, mentre l'asfixia.

Ànima sacrílega (dibuixet)

La meva ànima sacrílega venera el sacre
Mur del temple del teu cos, laberint on ser
Minotaure i Teseu, amb l'anhel pel moaré
Teixit amb fils d'Ariadnes, somnis de nacre.

I resa en l'església on l'illa és blancor i sorra,
Ofrena a la mar més blava, i als llavis la sal,
I a la nafra d'aquest cor enamorat de l'espiral
Quan el camí ral mai no es deixa ni s'esborra.

I rememora els càntics que exhala la teva pell,
Les oracions que són rosaris plens de besos,
En denes que alliberen amb cadenes els presos

Dits, les tendres nits en què és feixuc el mesell
Delit que em guia aquest esperit heretge, la petja
Que resta, al camp, després del combat i del setge.