Sòsia (Repte ClàssicDVIII)

Quan la càmera s'allunya del llit lentament i, alhora, s'enfosqueix la pantalla per donar pas als crèdits, sap que aquesta ha estat la millor actuació del seu marit. Ha brodat el personatge fins a convertir-lo en sòsia perfecte per a que l'espectador s'oblidi que és al cinema i que allò que veu és una actuació d'un actor, i que es troba a l'estrena d'una pel·lícula. En la foscor de la sala, recorda la seva parsimònia al llarg de la seva carrera. Com estudiava els moviments per no deixar res a l'atzar, com cuidava la dicció per semblar estranger o més vell, a banda del maquillatge o de la indumentària. Així va ser com la va seduir.

Tot és a punt per al rodatge, la càmera llesta, els focus adients encesos i els darrers retocs de maquillatge o al cabell davant d'un mirall minúscul, abans que el director engegui els motors. Ella és l'assistenta personal, qui l'ha seguit pertot arreu per recollir totes les notes que ell li dicta. Futurs apunts que combinarà magistralment per aconseguir el que el públic aplaudirà: l'emoció que traspua més enllà de papers memoritzats i diàlegs escrits per guionistes a sou. I, de ben segur, un nou premi allà on es presenti el resultat d'aquest esforç. És camaleònic, sempre ho ha estat. Fins i tot abans de ser assistenta personal, s'hi havia fixat, en aquesta característica. Ningú no recorda el personatge que ha interpretat en l'anterior pel·lícula, ni tan sols provoca que dubti de la versemblança del personatge. Perquè allò que veu l'espectador en la pantalla és un home de carn i ossos. Ja sigui un presidiari a la França del segle XVIII com un alt càrrec d'una multinacional de Nova York l'any 2009.

Per això, enmig de la incredulitat d'escoltar la seva declaració d'amor, sense càmeres ni focus, va prendre's les seves paraules com a certes. Tenien el regust d'un romanticisme obsolet però, alhora, únic i peculiar. I la seva reacció, a més de sorpresa, també anava carregada de sinceritat. Des d'aquell dia que la seva feina li ha agradat més del que ja li agradava fins al moment. Seguir-lo d'un racó a un altre per preparar científics esbojarrats o dements psicòpates que ajudaven en una investigació era un al·licient per renovar el seu amor i la seva admiració envers ell, que, a la llarga, acabaria demanant-li el matrimoni.

Per això, quan la desperta amb l'esmorzar al llit (la safata amb dues tasses que desprenen l'aroma increïble del cafè acabat de fer, les torrades en el punt just, els sucs de taronja de rigor, com en una pel·lícula de James Bond, diguem...), bada boca i no emet ni un sol so. I menys en rebre la capseta amb l'anell de compromís. No fa falta massa per endevinar la seva resposta. Entre el silenci i les llàgrimes incipients, els indicis del sí són prou visibles. El petó és apassionat i d'entusiasme. L'estima pel seu tarannà i pels seus detalls, pel seu perfeccionisme també.

Somriu amb amargor, els moments dolços es barregen amb els més durs de la seva curta relació. Cinc anys feliços i atrafegats, poc relaxats i amb les agendes plenes, amb cabòries també. I els sopars s'omplien de converses arran de l'última oferta o dels detalls que no quadraven en el paper del moment. Sobretot el darrer...

El darrer encàrrec és difícil, feixuc i tot un repte per a ell. L'ha vist satisfet i capficat durant tota la setmana. Les cabòries, però, són pel nou paper que se li ha assignat. L'evolució, o més ben dit, la involució d'un malalt de càncer terminal. Una metàstasi tan virulenta que la meitat de la pel·lícula la passarà postrat en un llit.

I, fins llavors, eren còmplices de tota idea seva, de tot projecte per endegar. Quantes vegades es mirava al mirall i repetia balbuceigs incomprensibles? Quantes visites va fer als hospitals als que demanava el favor de permetre-li observar els pacients moribunds de la planta d'oncologia? I quanta deixadesa per plasmar la decadència d'un home encara jove, consumit per una malaltia tan cruel? Gairebé obsedit..., i més solitari que mai. Aquelles visites i aquells detalls que li va anar percebent...

Ho ha tornat a fer. Ha visitat l'hospital tot sol, ara ja no li és necessària. Ha tornat de l'hospital i ha plorat desconsoladament. Ha vist morir un home, i ja sap com mimetitzar-lo de tal manera que tothom se'l cregui, també ell mateix si fa falta. Es talla els cabells caòticament, mentre el rodatge avança, per provocar aquest aire decadent. Els afaitarà al darrer moment, com si fos l'efecte de la quimioteràpia. El maquillatge i una dieta fèrria fan la resta. La metamorfosi és perfecta, com una gota a una altra gota. En el llit, amb el cap afaitat per complet i el maquillatge pal·lidíssim, jeu i agonitza. Tothom en silenci, el director s'astora per la vividesa del moment. Quan la claqueta talla la darrera seqüència del rodatge, tot l'equip aplaudeix l'estrella del repartiment, que és el seu marit i encara no es mou, i és massa tard per adonar-se que ja no respira. En comunió i solidaritat amb el seu personatge, sembla...

Els llums s'encenen i rebrà el reconeixement a la carrera del seu marit de mans del director en persona. I se sent orgullosa, amb el ram de flors a la mà i el premi, en nom del seu marit, honorífic i pòstum per la seva dilatada carrera en el cinema. Lentament, els ulls se li neguen, llàgrimes que almenys ha assajat per no semblar massa oportunista o falsa, però sap que no arribarà a la perfecció del seu marit difunt.

Agorafòbia (RPV207)

In oblivionem John DEMJANJUK [aka Iván Mikoláiovich Demianiuk (Іван Миколайович Дем'янюк)](1920-2012)

(R. I. P. [Remaneat In Paenitentia])

Finestra maldestra que obre els ulls enmig de l'esglai
Verd d'un camp que no té límits, d'uns arbres l'ombra
Dels quals és negra com l'ànima fosca dels homes;

Parany que aglutina la vida i la mort en l'agònica asfíxia
De l'apnea continuada, i a grans braçades em desenteranyino
D'aquesta xarxa davant del tel dels ulls, una mar fonda...
I a les mans l'eixorca putridesa d'un crit que em reclama.

Al capvespre la cortina voleia i desfarà l'esperança fràgil
De desitjar allò que és desconegut, aquella presó externa
Que exhala decadència, espant, i m'anomena com més temo.

I sento com s'estén en el pou de l'ànima el putrílag extrínsec,
La maragda que esdevindrà pobresa quan la toqui lleument
Amb els dits només i seré llast per a la pròpia caiguda al buit.
Darrere dels vidres, m'engoleixo, que fora roman encara el botxí.

http://es.wikipedia.org/wiki/John_Demjanjuk
http://en.wikipedia.org/wiki/John_Demjanjuk

Estultícia sanguinària (Melorepte187)

Per què?, et demanes mentre la cicatriu encara supura

En el lloc on hi havia una cama i un home amb decència,

En la lluita per defensar un país que ha vist la teva naixença

I ara també veu el teu sofriment, si la guerra serveix per a res.

Per què?, amb el ressò del cor que no para de glapir i escura

Les nits entre somiqueigs i dolor, encadenat a un llit. Pensa

On han acabat fugint les esperances de la joventut i la demència

De matar un home, enquistada a les mans i que no has comprès.

Per què?, germà, amic, company, si no hi ha frontera que valgui

Una gota de sang innocent, si no hi ha draps fets estúpides banderes

Que hagin d'onejar damunt de creus en cementiris plens, en llars buides.

Per què?, si la pèrdua no serà agraïda, ni la medalla farà que calgui

Cessar el combat, conxorxa de despatxos. Els somnis, quan descuides

Somniar-los, són aigua que s'escola entre les mans, malsons que no esperes.

Quiromància (Repte Clàssic DVII)

A ell, allò de la quiromància no li produïa ni fred ni calor. Tampoc la cartomància ni la resta de màncies que poguessin existir i que ell no en tenia ni idea. Per això, entrar a la caseta de la zíngara, que s'havia instal·lat a la fira del poble, va ser més per passar l'estona i riure's d'allò que li digués que un afer seriós. La situació, però, va fer un gir inesperat en esmentar coses tan personals com endevinar, sense cap bri de dubte, els noms dels seus parents de tres generacions enrere i, fins i tot, de la seva dona i fill. Va ser quan se la va prendre d'una altra manera, sobretot en predir-li que es veuria involucrat en un accident amb un camió.

D'ençà d'aquella nit, en què va arribar a casa mudat de fesomia, que no ha trepitjat el carrer. Al dia següent, amb urgència extrema, va telefonar l'oficina per demanar una excedència. L'excusa de tenir cura del seu fill, a més del seu currículum impecable, va ser un motiu prou important perquè se la concedissin sense cap objecció. Ara és ell qui planxa i fa bugades, qui frega els plats i els terres, qui vesteix el petit i el banya. Excepte dur-lo a l'escola i fer la compra, ho fa tot. Les comandes a través d'internet i l'àvia solventen aquestes dues facetes “prohibides” després d'escoltar les paraules de la zíngara.

També ha canviat l'hàbit de sortir amb la bicicleta amb la colla per una bicicleta estàtica i el gimnàs ha quedat relegat, també, per una biblioteca millor assortida. Almenys el perill queda lluny de la seva vida, mentre no arrangi la qüestió laboral i pugui fer la feina des de casa mateix. Amb aquest tràfec mental es troba quan l'àvia li porta el petit, que és mogut de mena, i que va de cap a l'habitació dels jocs entre crits sobreexcitats. Ell el deixa fer; tenen un tracte: si ho endreça tot quan toqui dutxa o sopar, no hi ha restriccions de volum ni de treure les joguines que més li vinguin de gust.

Amb cinc minuts de marge, l'avisa per entaular-se. La mare no vindrà fins a les deu de la nit, i el petit ja farà una hora que estarà dormint. Sent el terrabastall de tornar a col·locar a lloc peces de Lego i playmòbils i cotxes de carreres, que són els joguets més utilitzats pel seu fill. Haurà d'insistir-li perquè es renti les mans i, quan ja hagi sopat, haurà de controlar-lo perquè es renti les dents i s'empijami sense rondinar massa ni fer-se el cançoner. Això ho ha heretat d'ell, ho sap clarament. El vespre, però, transcorre amb calma, i el petit ho fa tot amb iniciativa pròpia. Fins i tot, es passa el bastonet de cotó per les orelles, cosa que odia per naturalesa.

La casa queda en silenci després de recollir la cuina i espera la seva dona per sopar plegats, és dels pocs moments que poden estar junts. Abans d'agafar la novel·la que està llegint ara, va a comprovar que tot estigui en ordre a l'habitació del nen. Enmig del passadís a les fosques, el ressò d'un clàxon al carrer l'espanta. Sense motius, però. Allarga la mà per prémer l'interruptor de la llum. Abastar-lo i relliscar succeeix al mateix moment. El passadís queda il·luminat just per recordar les paraules macabres i enigmàtiques de la zíngara. Perquè allò que li provoca la relliscada i la caiguda, tan desafortunada que el desnucarà, és un camionet de joguina que el petit no ha recollit.

Mandorcórovi

Això de tenir por a la foscor no li ve de nou, a la Patrícia. La mare i l'àvia ho saben i, per això, no la renyen quan una d'elles es troba el llum encès de la seva habitació quan han de despertar-la. L'àvia intenta que se li passi aquesta por explicant-li històries abans d'anar a dormir, del país de Mandorcórovi, el lloc on neixen les estrelles. La nena l'escolta atenta però ràpidament la venç la son, amb la veu tranquil·la de l'àvia de fons, que li relata peripècies vingudes d'aquell món imaginari.

Quan l'àvia apaga el llum de la tauleta de nit i marxa de l'habitació, la Patrícia dorm profundament. Però no tarda a obrir de nou els ulls i adonar-se que es troba sola i a les fosques. Com sempre que es desperta, la seva mà busca l'interruptor del llum i el prem. Quina és la seva sorpresa en veure que la llum s'intensifica, és blavenca i envolta les parets de la seva habitació que, mica en mica, es va omplint de libèl·lules que voleien al seu voltant. És un vol juganer que la convida a riure i a alçar-se del llit i seguir-les cap allà on vagin.

Si hagués de dir on es troba, dubtaria bastant abans de contestar. Perquè tot el que veu en incorporar-se és totalment nou per a ella, però també familiar. Ha sentit parlar tantes vegades d'aquestes coses fabuloses que no s'estranya que, enmig de la seva habitació, hagi aparegut un camp verd ple d'arbres fruiters i que l'aire bufi amb olors d'ametlles torrades. Tampoc que les libèl·lules la guiïn cap endavant i ella camini sense tenir por de res.

El sol brilla, els núvols es mouen amb lentitud, i la Patrícia gaudeix fixant-se en cada detall de Mandorcórovi. Les flors de colors vius i variats, la suavitat d'una catifa d'herba als peus, i els ocells que refilen entre les branques dels fruiters, carregats de pedres precioses que, en tocar-les amb els becs, es converteixen en fruita madura i deliciosa. Ella també voldria menjar-ne. Tot just ho ha desitjat que una deliciosa poma vermella li ha aparegut a la mà. La mossega i tasta la dolçor més exquisida que mai no ha imaginat mentre jau damunt de l'herba.

Aquest plaer és interromput pels peixos-estrella, que neden o volen, o totes dues coses a la vegada, al seu davant. Un reguitzell nombrós que omple el cel en qüestió de segons, fins que el sol gairebé desapareix i la llum és més escassa. Però és una penombra agradable. Els cossos dels peixos-estrella són lluents, amb ales en lloc d'aletes, i els seus ulls parpellegen de tal manera que la Patrícia es troba còmoda. Les libèl·lules dansen amb els peixos-estrella, sense destorbar-se entre ells i la nena és una espectadora d'aquest espectacle. Quan apareix la lluna, queda bocabadada per la bellesa del conjunt. La llum que hi havia amb el sol s'ha tornat claror màgica i preciosa. I la cadència dels moviments la bressola.

S'ha fet de nit, a Mandorcórovi, però la Patrícia no pensa en interrumptors ni en la família. Contempla els peixos-estrella dibuixant cercles en el cel i ajuntant-se al voltant de la lluna, amb una melodia suau que sembla sonar en moure's les seves ales. No es cansa d'aquest canvi continu de sorpreses que apareixen en plena nit. Perquè no se li ha oblidat que s'ha fet fosc sense adonar-se'n. Però segueix tranquil·la i somrient. Tot d'una, els peixos-estrella se separen i s'escampen pertot arreu en grups petits. No és un vol espantat, sinó que segueix la mateixa calma que havia regnat fins al moment. Cada grup, al seu torn, es dispersa més encara, fins que cada peix-estrella queda sol i en moviment. La música no para i la Patrícia es fixa en els cossos lluents que s'han escampat. Són punts en el cel, que parpellegen i la hipnotitzen.

Troba bonica la composició que ha quedat, al cel fosc i estrellat. Però el que no sap és que no cal viatjar fins a Mandorcórovi per trobar-la. Això és el que li canten en xiuxiueigs les libèl·lules; la Patrícia ja dorm profundament, de nou a la seva habitació, però somriu perquè, en el fons, està entenent les paraules cantades. Quan la mare entri al matí, no trobarà cap llum encès i entendrà que la seva filla ja ha conegut la màgia de Mandorcórovi i de la llum de les estrelles. Igual que ella va conèixer-la de petita i sent poruga com la Patrícia.

Clarividència (Melorepte186)

In Memoriam Gabriel Ferrater
(20/V/1922-27/IV/1972)


Paraules sibilants en llengües sibil·lines,
Llegües de terreny inhòspit i inexplorat
Per cercar un rostre escàpol, tot fent tentines,
En un niu que ha quedat buit enmig de la soledat.

I aquesta melangia, acompanyada de sons de nacre
I d'eben, es beu amb glops ínfims, íntims i amargs,
Per no treure una set que encén i demacra
L'ànima, que converteix els breus segons en segles llargs.

I retindré el teu record i els teus versos de clarividència
On el batec em repeteixi el teu nom, la llum indemne,
On la sinuositat d'un cos de dona trigui dies a fugir.

I jauré amb el vestit roig de la passió que, encara ahir,
Regentava la llar, i faré present la teva absència,
Quaranta anys i un dia d'aquesta trista condemna.

Perícies (Minirepte36)

Encara ets capaç de llegir cinc paraules per segon? És estranya aquesta pregunta per començar una carta anònima, et diràs. Però no sóc una desconeguda per a tu, creu-me. I disculpa'm la confiança. Me l'he guanyada amb escreix. Sobretot després d'anys estimant-te i no haver-me correspost. Sí, aquestes paraules són les d'una dona ferida i ofesa. No em mou la rancúnia, però. Només la incapacitat de no saber què més fer perquè et fixis d'una vegada en mi. Recordo la teva perícia lectora, potser tu no recordis la filla del rellotger del poble on estiuejaves, on teníem la mateixa colla. Tu estaves massa ocupat flirtejant amb les estrangeres. Jo observava els canvis de parella que efectuaves amb assiduïtat, atrinxerada rere un refresc.

Malgrat que el pare es guanyava bé la vida, les meves idees polítiques no combregaven amb ell. Tampoc ara. Així que amb els anys he estat conscient que entre tu i jo poques coincidències més podia haver. A banda d'agradar-nos els rellotges. Per això t'he escrit, sobretot. Per oferir-te la meva darrera creació, fruit d'aquesta insurrecció ideològica i del mestratge del pare. Encara deus preguntar-te quina noia t'escriu, oi, petit burgès? Saps que hi ha mecanismes de rellotgeria tan minúsculs que passen desapercebuts a ull nu, que poden ser programats per un compte enrere de cinquanta segons? Saps que una ínfima quantitat d'explosiu pot matar un home? I, amb la teva perícia lectora, saps quants segons et calen per llegir 250 paraules? Sabràs la resposta abans de l'explos

*

Dèspotes

Una Pàtria en pau.
Això és el que necessita
El nostre cor avui,
Ara, i per sempre.
I els besos arran de llavis,
I l'amor que mogui cada
Esperit unànimement.
Contra dracs i reis
I dèspotes que devorin
La nostra identitat.

Pàtria (RPV210)

Mira'm

Amb ulls encuriosits.

Potser així sabrem el meu nom

I el teu.

Palpa'm

Amb la magnitud

D'un crit que eixordarà

Les oïdes.

Deixa'm

A les portes del silenci

I del deliri:

Escoltaré

La meva queixa, la d'una terra

Que se sent crucificada.

Clarícies (Relats Conjunts)

La nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. Però no l'abandona encara. Amb una ganyota de fàstic, com si el llot que ha anat adherint-se al tronc ara li semblés desagradable, indigne del seu joc solitari, el deixa a prop del gronxador, s'arrepapa al seient i es gronxa. A pocs metres, la mare llegeix. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s’enfosqueix amb tonalitats rogenques. Un llamp apareix d’entre els núvols i impacta damunt del cap de la petita, que cau fulminada al terra, davant de la mirada astorada de la seva mare. No es mou…

No es mou la baldufa si no l’ajudes tu amb la corda, o no ho saps? Com te diuen? Jo encara no en sé, de sumar o restar. Però puc escriure el meu nom amb lletra de pal. Mira: P-A-U-L-A. Paula. Sí, així li deien a la iaia. Sempre m’ho diu la mama. Ella m’ha comprat aquest vestit, t’agrada? No, la iaia no, la meva mama. Ella em cuida bé, i és atenta amb les nenes que són amigues meves. Vols ser-ho tu? No dirà res si li dic que ets la meva nova amigueta. Però no m’has dit el teu nom. No en saps? Doncs, digues-me’l sense escriure’l. O tampoc saps dir-lo? Laura? Mira, t’ensenyaré a escriure’l amb lletra de pal, com el meu. Vols? L-A-U-R-A. Cinc lletres com jo. I només tenim una de diferent. La erra. Podríem ser germanes i tot. Si el teu vestit fos rosa com el meu. La mama diu que em queda bé el vestit rosa…

El vestit rosa de la nena s’ha embrutat amb la grava del jardí. La mare s’ha acostat a la seva filla i l’observa. La respiració és dèbil, però sembla constant. Li agafa el canell i li busca el pols, que el troba, també dèbil encara que accelerat. Ha de trucar al servei d’emergències, una ambulància perquè se l’emporti a l’hospital més pròxim, o a l’ambulatori més proper. Ella no en sap, de primers auxilis. Però la seva preocupació és la seva nena…

La seva nena, així em deia la mare, i encara m’ho segueix dient ara. I això que ja tinc setze anys, Laura. Em miro al mirall i veig el meu cos canviat, que ja no és el d’una nena, però la mare m’estima. Com quan era petita. Els anys no passen per a mi, crec que és el que li succeeix a la mare, que no em veu canviar. Potser no vol adonar-se que creixo i que ella envelleix. No, no li fa por la mort, penso que és perquè li agradaria ser bonica i ben plantada tota la seva vida. I el drama que va fer en aparèixer-li la primera cana? Ni canes ni arrugues té aquest cos...

Aquest cos que jau al terra del jardí és el de la seva filla. Qui ho diria, immòbil, callada, quieta. La Paula és moguda i un terrabastall pertot arreu on va. Fins i tot sense nenes al seu voltant, es distreu i juga amb allò que troba. I aquell tió, gros com ella gairebé, què devia veure en aquell tros de llenya? La trucada s'ha fet, ara sols ha d'esperar, resar perquè Déu l'ajudi. Un cop més...

Un cop més sap que viure és acostar-se a la mort. És com un art que mai no sabem per quin motiu ens fascina, però mai no deixem de practicar-lo. I Déu no ens aconsella, ni tan sols penso que ens escolti. Ni les súpliques ni les pregàries que malgastem en venerar-lo, en recordar-lo. Dorm. La mare dorm, i agafo la seva mà...

La seva mà és freda, glaçada, com si l'urpa de la mort l'hagués esgarrinxada per dins, com si els seus llavis haguessin estat besats per la gebrada boca darrera. Sanglota, silenciosament, perquè no vol que la Paula, si encara pot, l'escolti plorar i es preocupi per ella. Sembla que sona la sirena d'una ambulància, que un bri d'esperança brilla encara dins seu. Sofreix, perquè és mare. Ha de ser la mare qui sofreixi el dolor dels fills, sempre...

Sempre recordaré les paraules de la mare. Ara, amb la solitud d'una habitació blanca, immaculada, assèptica, la recordo, la veig fent-me companyia mentre jo creixia i ella envellia. Consells, discursos, monòlegs i converses, paraules a dojo, pensades o dites a l'atzar, sense cap finalitat concreta. Jo també envelleixo, moro lentament, però segueixo vivint, aquest art de viure que m'ha estat ofert. Me l'ha ofert ella, dins del seu ventre. Mica en mica moro, callo, però agraeixo l'esforç de la mare per haver-me regalat la vida. Al seu costat, a pesar de la seva obsessió per no envellir. L'estimaré mentre visqui, perquè és i serà la mare...

La mare desperta. El llibre ha caigut al terra i veu com la Paula, la seva filla, una nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. L'abandona al costat del gronxador i, mentre s'arrepapa al seient per gronxar-se una estona, la mare la crida perquè s'acosti. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s’enfosqueix amb tonalitats rogenques.


Relats conjunts

Psicodèlia (Niporepte27)

Para la Terra,
Per si la balustrada
De nou voleia.

Concòrdia (Minirepte35)

[Tema: Vida en un creuer]

...Si, en definitiva, ja m'està bé. I potser ja era aquesta la meva sort, la d'acabar els meus dies en aquest creuer. Després d'anys de feina feixuga, de ser fustigat com una bèstia de càrrega qualsevol, de treballar de sol a sol i sense cap tipus de queixa, quan ja sóc vell i em creia amb el dret d'un període més plaent. Deu ser aquest, el meu destí, un tràgic destí que no em mereixo pas...

I això em passa per ruc i per fidel i per creure'm imprescindible. Per gosar acaparar-ho tot des del primer dia. Si hagués escoltat els parents més propers, ara no em trobaria en aquest mal pas. Ara que em tocaria la placidesa i els bons aliments, cap tràfec ni cabòria fins al final dels meus dies. I només preocupar-me d'observar el paisatge, la mar tan pròxima, la pluja si ha de ploure, la brisa fent-ho voleiar tot. I res d'això és el que tinc. Sóc tractat com un més del ramat que es troba enclaustrat aquí. Amb una falsa llibertat de trobar-se a l'aire lliure però encadenat, alhora.

Sé que no arreglaré res queixant-me, que això atiaria més el foc de les conseqüències. El millor és ser mesell i restar en el creuer, amb concòrdia dia rere dia. Potser així deixaré de menjar farratge sec i insípid i retorni a la pastura gerda i saborosa. Mentrestant, però, que el creuer no pari i la sínia doni aigua als camps i estigui content l'amo, almenys.

Justícia (RPV209)

[Paraules alienes, no pas meves; la idea des de l'altre cantó...]

Com gegants bessons amb peus de fang, altius, excelsos, excessius,
Així es mostren els monstres babèlics engendrats per l'home,
I llur vista s'enlaira sense modèstia vers Déu, desafiant-lo.
I vindran les ales del còndor per retornar la justícia
Al món, a l'ordre que ha de regnar a la terra
Com en el cel, amb paraules sagrades
Del llibre que ens guia per sempre.

Com l'altivesa que recorre
Les venes del llec impur,
Així ens empudeguen
L'aire i el camí
Assenyalat
Pel noble
Al·là.




[Imatge d'Andrea Allasio]

Desídia (O Engràcia d'adéu)[Minirepte34]

[Tema: Absència]

Aquestes línies són fruit de la teva desídia. I del teu tarannà absent, descuidat i sense tenir en compte les paraules d'algú que t'estima i t'ha seguit amb la fidelitat més pura. Ara no creguis que són mots de rancúnia o de ressentiment. Només són el reflex del cansament que hi ha dins de la meva ànima, de l'ànim desangelat per no haver aconseguit res de tu en aquesta vida. No cal que et defensis, que ja m'has perdut del tot. Als meus setanta-cinc anys no estic per empreses que, a data d'avui, no em garanteixen res. Ni tan sols la satisfacció de la fita assolida. El que em satisfà en aquests moments és haver tret el valor per poder escriure't aquest comiat. Sí, ho has llegit bé. És un comiat, un adéu, un fins mai, si vols que sigui un final de socarrel i dràstic.

No sé si al teu favor tens que estiguis envoltat per un tràfec místic i una aura que ningú no ha gosat manllevar-te ni justificar. La rèmora de les escriptures ja ho té, això de l'engany velat. Però a mi no cal que m'entabanis més. Avui m'acostaré a la parròquia i deixaré a l'altar erigit en el teu honor aquesta epístola. I, en sortir, sabràs que és el darrer cop que hi poso els peus. Ja sóc grandeta per seguir consumint la meva vida en una doctrina que és fal·laç, en un déu que no mereix cap tipus de fe.

Adéu.

Signa: Engràcia Herèdia.

Fàtima (Repte Clàssic DVI)

En arribar a la cala, hi trobem poca gent, com acostuma a ser. Aquesta platja és l'adient per iniciar la Fàtima en la pràctica del nudisme. Hi acudeixen famílies i és tranquil·la, sense bullícia. El rierol, que es forma amb les aigües termals que emanen del subsòl, serà la millor atracció per a la petita. Allà hi jugarà i la podrem vigilar per torns l'Àgueda i jo, mentre llegim o xerrem amb els veïns de tovallola. La nena, entusiasmada, tria un lloc a prop de l'aigua i, sense incomodar-se, es despulla abans que nosaltres. Té ganes de jugar a la sorra amb el cubell, la pala i el rasclet. S'escapoleix de la seva mare, que ho havia previst i ja l'havia untada de protector solar al cotxe.

Ens desvestim nosaltres, amb la mirada atenta cap al lloc on es troba la petita. Un cop despullat, em tocarà jugar-hi a mi primer per fer menys feixuga la vigilància. Tant per a la Fàtima com per a nosaltres dos. Quan m'apropo a ella, la meva nuesa la fa riure. Es fixa en el penis flàccid d'una forma que em sobta. Per la indiscreció o per l'evidència que l'està mirant. La veritat és que mai no m'ha vist nu a la llum del dia, i menys en públic. Li deu xocar veure'm així davant de gent estranya. Però jo intento mostrar-me amb naturalitat, que comprengui que no hi ha res que ens hagi d'avergonyir. Ni d'infants ni d'adults. Malgrat que no li confessi que a mi encara em costa mantenir-me impassible a la nuesa.

Construirem un castell fortificat amb les eines que tenim. La Fàtima s'oblidarà que no duem vestits de bany, riurà i passarem bona part del matí amb jocs d'experts arquitectes de platja. Aquest és el pla que he estat rumiant per tenir la ment en blanc i distreure la nostra filla. El pla que, amb la irrupció de la parella de lesbianes, queda pulveritzat. Sobretot quan la Fàtima les veu nues, igual que jo. Els seus cossos adolescents i perfectes no són un problema per a ella. Només per a mi. Però callo. Tampoc no sembla estranyar-se quan, sense cap tipus de complex, s'acaricien i es petonegen mentre s'apliquen mútuament la llet solar. Pateixo per aquest espectacle que estem presenciant. I em penedeixo d'haver triat el dia d'avui per portar la nena a la platja nudista.

Li parlo en un murmuri, perquè deixi de mirar-les i no es quedi bocabadada de forma tan descarada. Però és pitjor el remei que la malaltia. En girar-se, els seus ulls es claven a la meva incipient erecció, que m'ha causat veure les dues joves. I és quan la Fàtima comença a pronunciar, amb un dèbil somiqueig nerviós, el nom de la seva mare. Se'm cau l'ànima als peus en adonar-me que en aquest estat erecte sí que l'havia vist, el meu penis. I que, si acaba xisclant enmig de la platja, els nostres jocs nocturns finalment seran descoberts. He de pensar amb rapidesa...

L'harmònica (Relats Conjunts)

— Mira, Charlie. Aquesta harmònica me l'ha regalada la mare en complir els nou anys. Crec que ha estat molt ben guardada perquè el pare, en veure-la, ha quedat bocabadat abans de posar-se fet una fúria. La mare diu que les circumstàncies que envolten l'instrument, sobretot la seva adquisició, són estranyes, segons el pare. Però jo més aviat penso que són falòrnies de gent gran, de casats que no se suporten ja, després d'anys de convivència i d'estira-i-arronses.

Pel que sé, de boca de la meva mare, aquesta harmònica havia pertangut a un músic de jazz de Nova Orleans. Buddy Bolden es deia... En aquells temps (jo encara no havia nascut), les bandes de jazz no es coneixien fora de Louisiana. Per això, que en vingués una a Filadèlfia, va suposar un rebombori insospitat. Tothom va abocar-se als carrers a observar de primera mà aquell grup de negres que tocaven com els àngels. Una música que arribava a hipnotitzar aquelles persones que l'escoltaven, i els feia moure's amb extasiades giragonses. A tothom menys al pare, que es mostrava, com ara, impassible a qualsevol emoció. Els pares, per aquella època, ja feia un any que s'havien casat, després de vuit anys de festeig. Així de bé m'ho explica la mare, amb aquestes paraules que em costa entendre molt sovint, però que no goso preguntar-li per no destorbar-la ni treure-li aquella expressió alegre dels llavis.

I no m'estranya que em digui que el pare va restar a casa, llegint el diari o passant a net els comptes domèstics, que es va perdre l'espectacle únic d'aquella banda tan exòtica per als ciutadans de Filadèlfia. Però ella no se'n va desdir. Hi va anar amb el permís pertinent. Va gaudir de cada peça tocada pels carrers de la ciutat, de cada melodia que s'enganxava al cervell i la taral·lejava tothom setmanes després d'haver marxat els músics de nou al sud. Fins i tot, va fer-se amiga de tots ells. Amb un grau d'amistat i complicitat que va fer que un dels músics li regalés a la mare aquesta harmònica. Ara sembla que hagi arribat a l'edat adient per poder-la tocar. Potser aconsegueixi tocar-la tan bé com la tocava aquell negre. En mans d'ell, diu la mare, podia arribar al clímax, no com amb el pare. I això no cal que m'ho digui, perquè ell mai no ha sabut ni seguir el ritme amb els peus...

Tot això m'ho ha dit la mare avui, en donar-me l'harmònica. L'he mirada, l'he palpada i he notat la fredor del metall. Li he donat les gràcies i l'he guardada bé perquè el pare no la veiés. A ell mai no li he sentit parlar d'aquesta banda de jazz. Ni la mare me n'ha parlat davant d'ell. Una pena perquè no he tingut l'ocasió de veure'n mai una. D'ençà d'aquella visita jazzística, nou mesos abans del meu naixement, no n'hi ha hagut més a Filadèlfia. Això que el pare sigui l'alcalde de la ciutat no és avantatjós, de vegades. Tot i ser el seu fill, crec que no em concediria mai aquest caprici. Jo penso que és racista, en el fons. Per la banda i per aquest to cafè amb llet que tinc. No ho diu però crec que cap de les dues coses no li fa gràcia... I no en sé el motiu real. Tu què en penses, Charlie?

— Potser tens raó, Buddy...


Relats Conjunts

Atlàntida (Repte Clàssic DV)

S'angoixa, després de suportar el trajecte fins aquí, entre cossos suats i hostilitats que no han parat de ressagar-lo i d'empentar-lo, com si li privessin d'abastar el seu objectiu: la calma d'arribar a la destinació anhelada, com Odisseu arribà a Ítaca. I, finalment, davant d'ell, quan obre la porta, ressona la grandesa del poeta. Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? (*) I les Hespèrides voleien, esclafeixen en rialles mentre corren, enjogassades, i intenten atrapar-se en innocents persecucions. Tot li sembla meravellós, davant dels seus ulls, enmig del silenci que regna en aquest reialme de pau, lluny de la cridòria i dels brams salvatges de la travessia.

En el puny tancat, hi guarda el tresor més preuat, l'únic motiu de suportar contratemps i lentituds, entrebancs i distraccions. Somriu, ja és a casa, arran de la felicitat. No lluny de les Hespèrides se dol sa mare trista/en l'hort on com sa vida les flors s'han esfullat (*). El ressò dels versos emmudeix qualsevol música aliena, paraules que la mare li recitava de petit i que ara, enmig del deliri de la letícia, li retornen i li emplenen les oïdes. Barra la porta amb el cos. No desitja que ningú més assoleixi aquest Paradís que li ha estat ofert. Serà egoista, vol compartir-ho tot amb ell mateix. El plaer i les sensacions noves. Glops místics que són tan a la vora que no els deixarà perdre's ni fer-se malbé.

Seu i està decidit a gaudir d'aquest temps que li ha estat concedit. Obre els braços i accepta allò que li hagi de venir. L'adrenalina que batega dins seu abans que l'èxtasi li besi els llavis i li clavi les dents més tendres i, alhora, més fermes que mai no ha sentit amb anterioritat. La remor de l'exterior no el destorba. Només escolta el silenci, i la veu de les nimfes que ballen en corrua, que l'atrauen a elles com l'heroi que se sent, un nou Hèracles que torna a la llar, el pròdig heroi que no recorda res d'aquest jardí fecund i lluminós, que dura uns instants que semblen dies sencers. I el verger se li empassa els sentits, l'eufòria per l'espectacle observat, la vida, fins i tot. Malgrat que no s'adona de res, ni del mal ni de l'antre llòbrec que l'acull.

La insistència d'uns trucs nerviosos, impacients alarmaran els membres de la seguretat del local, que esbotzaran la porta, quan intueixin que dins d'aquell lavabo hi succeeix alguna cosa estranya. I quan el pestell salti degut a una puntada de peu violenta i impetuosa, el trobaran exànime, amb l'agulla encara clavada a l'avantbraç esquerre. Però res no alarmarà la resta de la clientela de la coneguda discoteca, que seguirà ingerint alcohol massivament i ballarà al ritme de la música hipnòtica, sota focus que pampalluguegen i amaguen la realitat i la tristesa entre somriures, rialles, borratxeres i Atlàntides més terrenals i tangibles del que algú es pugui imaginar...


(*) Versos extrets de L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer

Eufòria (Melorepte184, 2)

Remei, antídot, metzina.
I un glop d'eufòria recorre
Les venes mentre pronuncio
El teu nom d'heura vincladissa.

Arrapa't, creix dins meu i aprèn
A guarir les ferides d'estimar-te
Amb besos i carícies, sense tristesa
Ni melangia. Somriu-me, exhala'm!

Poció, metgia, verí, medecina.
I l'alquímia d'un bisturí fet llavi
Endins de la carn, fins al cervell.

Atrapa'm al fons de la teva ànima,
I seré l'home fràgil que troba el jóc
En l'aixopluc de la mar del teu jaç.

Gràcia (Niporepte26; 2)

Verd panorama
Lluny de la balustrada.
El gràcil rèptil.

Munificència (Niporepte26; 1)

Natura sàvia.
L'entorn que els ulls observen
És ple d'enigmes.