deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

8/5/12

Sòsia (Repte ClàssicDVIII)




Quan la càmera s'allunya del llit lentament i, alhora, s'enfosqueix la pantalla per donar pas als crèdits, sap que aquesta ha estat la millor actuació del seu marit. Ha brodat el personatge fins a convertir-lo en sòsia perfecte per a que l'espectador s'oblidi que és al cinema i que allò que veu és una actuació d'un actor, i que es troba a l'estrena d'una pel·lícula. En la foscor de la sala, recorda la seva parsimònia al llarg de la seva carrera. Com estudiava els moviments per no deixar res a l'atzar, com cuidava la dicció per semblar estranger o més vell, a banda del maquillatge o de la indumentària. Així va ser com la va seduir.

Tot és a punt per al rodatge, la càmera llesta, els focus adients encesos i els darrers retocs de maquillatge o al cabell davant d'un mirall minúscul, abans que el director engegui els motors. Ella és l'assistenta personal, qui l'ha seguit pertot arreu per recollir totes les notes que ell li dicta. Futurs apunts que combinarà magistralment per aconseguir el que el públic aplaudirà: l'emoció que traspua més enllà de papers memoritzats i diàlegs escrits per guionistes a sou. I, de ben segur, un nou premi allà on es presenti el resultat d'aquest esforç. És camaleònic, sempre ho ha estat. Fins i tot abans de ser assistenta personal, s'hi havia fixat, en aquesta característica. Ningú no recorda el personatge que ha interpretat en l'anterior pel·lícula, ni tan sols provoca que dubti de la versemblança del personatge. Perquè allò que veu l'espectador en la pantalla és un home de carn i ossos. Ja sigui un presidiari a la França del segle XVIII com un alt càrrec d'una multinacional de Nova York l'any 2009.

Per això, enmig de la incredulitat d'escoltar la seva declaració d'amor, sense càmeres ni focus, va prendre's les seves paraules com a certes. Tenien el regust d'un romanticisme obsolet però, alhora, únic i peculiar. I la seva reacció, a més de sorpresa, també anava carregada de sinceritat. Des d'aquell dia que la seva feina li ha agradat més del que ja li agradava fins al moment. Seguir-lo d'un racó a un altre per preparar científics esbojarrats o dements psicòpates que ajudaven en una investigació era un al·licient per renovar el seu amor i la seva admiració envers ell, que, a la llarga, acabaria demanant-li el matrimoni.

Per això, quan la desperta amb l'esmorzar al llit (la safata amb dues tasses que desprenen l'aroma increïble del cafè acabat de fer, les torrades en el punt just, els sucs de taronja de rigor, com en una pel·lícula de James Bond, diguem...), bada boca i no emet ni un sol so. I menys en rebre la capseta amb l'anell de compromís. No fa falta massa per endevinar la seva resposta. Entre el silenci i les llàgrimes incipients, els indicis del sí són prou visibles. El petó és apassionat i d'entusiasme. L'estima pel seu tarannà i pels seus detalls, pel seu perfeccionisme també.

Somriu amb amargor, els moments dolços es barregen amb els més durs de la seva curta relació. Cinc anys feliços i atrafegats, poc relaxats i amb les agendes plenes, amb cabòries també. I els sopars s'omplien de converses arran de l'última oferta o dels detalls que no quadraven en el paper del moment. Sobretot el darrer...

El darrer encàrrec és difícil, feixuc i tot un repte per a ell. L'ha vist satisfet i capficat durant tota la setmana. Les cabòries, però, són pel nou paper que se li ha assignat. L'evolució, o més ben dit, la involució d'un malalt de càncer terminal. Una metàstasi tan virulenta que la meitat de la pel·lícula la passarà postrat en un llit.

I, fins llavors, eren còmplices de tota idea seva, de tot projecte per endegar. Quantes vegades es mirava al mirall i repetia balbuceigs incomprensibles? Quantes visites va fer als hospitals als que demanava el favor de permetre-li observar els pacients moribunds de la planta d'oncologia? I quanta deixadesa per plasmar la decadència d'un home encara jove, consumit per una malaltia tan cruel? Gairebé obsedit..., i més solitari que mai. Aquelles visites i aquells detalls que li va anar percebent...

Ho ha tornat a fer. Ha visitat l'hospital tot sol, ara ja no li és necessària. Ha tornat de l'hospital i ha plorat desconsoladament. Ha vist morir un home, i ja sap com mimetitzar-lo de tal manera que tothom se'l cregui, també ell mateix si fa falta. Es talla els cabells caòticament, mentre el rodatge avança, per provocar aquest aire decadent. Els afaitarà al darrer moment, com si fos l'efecte de la quimioteràpia. El maquillatge i una dieta fèrria fan la resta. La metamorfosi és perfecta, com una gota a una altra gota. En el llit, amb el cap afaitat per complet i el maquillatge pal·lidíssim, jeu i agonitza. Tothom en silenci, el director s'astora per la vividesa del moment. Quan la claqueta talla la darrera seqüència del rodatge, tot l'equip aplaudeix l'estrella del repartiment, que és el seu marit i encara no es mou, i és massa tard per adonar-se que ja no respira. En comunió i solidaritat amb el seu personatge, sembla...

Els llums s'encenen i rebrà el reconeixement a la carrera del seu marit de mans del director en persona. I se sent orgullosa, amb el ram de flors a la mà i el premi, en nom del seu marit, honorífic i pòstum per la seva dilatada carrera en el cinema. Lentament, els ulls se li neguen, llàgrimes que almenys ha assajat per no semblar massa oportunista o falsa, però sap que no arribarà a la perfecció del seu marit difunt.

Cap comentari: