Mediterrània (Itineràncies poètiques, 89)

Amb tentines em temptes i tinc,
Després del frec subtil, la sang
Del color dels teus somnis, blanc
Oneig que bategues endins del cos.

I pronuncies paraules mentre vinc
Al teu jaç d'escuma i de sorra, càlid
Bressol que m'ha vist encetar l'hàlit
I em veurà acabar-lo entre flors i plors.

Blau immens, m'encens el delit de restar
Al teu costat, dia rere dia, fins al final:
És blava la ferida, igual que la cicatriu

Que, des de la naixença, em recorda el caliu
De l'origen, el dolç vaivé que sempre em cal
Per seguir, blava mar brava, cap al demà.

Bitàcola (Itineràncies poètiques, 88)

I la memòria,
Em cal quan sols navego
Per mars pretèrits
Sense cap més ajuda
Que el desig per delir-te?

Mentrestant, clamo:
Sóc record que recorda
Que la tristesa
Comença amb els teus llavis
I l'intent per besar-los.

Calcària renúncia (Itineràncies poètiques, 87)

seguiment extraoficial de Calla, no em despertes de La xica que va fugir a Reykjavík:

Tot just ara s'acaba la treva.
La treva de paraules que, mentre
Podia escoltar-te, han estat centre
D'un món particular, on eres meva.

I no he pogut bressar-te el ventre
Amb la llum d'un nadó que no manlleva
Ni la joia ni la vida; i et sé hereva
Dels somnis, on em convides. Entra!,

M'ordenes amb la veu suau i el cor descalç
I lliure de subtileses. I et segueixo, com
Qui reconeix la llum en la llunyania, i els mals

Desapareixen si em parles. Sento el trasbals
De pronunciar, mentre dormo, el teu nom
On naufraga el delit i esdevé pou de calç.

Palingenèsia (Itineràncies poètiques, 86)

Caderneres o orenetes.
Ofereix-me les plomes
I la piuladissa, ser lliure
I conèixer els límits
D'un cel que no cal mostrar-te
Perquè és teu, perquè el naufragi
Creix també dins seu.

Necessito l'ajut d'un déu,
Que se m'amaga per on vagi,
Per buidar-me l'ànima farta
De dolor, de mars de plors tímids
De veure món. Necessito sobreviure
Al vellut de les subtils aromes
Del teu cos i cercar noves metes.

Ràfegues (Itineràncies poètiques, 85)

Paraules epidèrmiques, xiuxiueigs
Que sembro en el camp del silenci
Fins que creixin com ràfegues de vent
Contra la pútrida quietud de l'espera.

En el carrer desert t'espero, i busco cada mot
Que et dibuixava, dies enrere, un somriure
Als llavis en escoltar-lo. Així t'imagino
Càlida, com quan tenia la joia d'estimar-te.

Has escampat les flors clares dels teus pits
En el meu record, i desitjo la teva nuesa
Encara, el premi de la distància que recorreria

Si sabés que el teu nom guarda les seves lletres
Perquè et cridi, amb àvida veu. Potser la balustrada
És massa alta; no s'acaba, però, la paciència.

Somnolència (Itineràncies poètiques, 84)

Encara ets meva
A la terra dels somnis
I jo segueixo
Teixint-te versos tendres
A l'amor pels teus llavis.

Sóc teu encara
A la terra dels somnis.
I en somnolència
Vull seguir: si desperto
La veritat m'acora.

Dormo per sobreviure.

Crònica (Itineràncies poètiques, 83)

[seguiment extraoficial de Mirades de zel]

Al calaix de la memòria
Malverso records plens de tu.

Perquè la necessitat
Ha construït imperdibles
Maneres de no voler oblidar-te,
De no saber com començar.

I segueixo essent lladre
D'instants per si et retrobo
En el temps que arreplegui.

Intermitències recòndites (Itineràncies poètiques, 82)

Desafiant les mirades,
Visc rere l'esforç de beure't
A glops el cos sencer, eixorc
Arbre que sóc sense bosc.

I duc la set pels indrets
Recòndits que em vas mostrar
Només amb l'ajut dels astres.

I observaré el pleniluni
Quan l'inevitable vincle
Que us agermana em visiti.

Comptant les paraules mudes,
Suporto la solitud
I la xardor i la buidesa.
Mentre t'espero endebades.

Ànima solitària (Itineràncies poètiques, 81)

Demà, seràs com jo.
Una ànima solitària
Que necessita un bressol
Que l'aculli novament.

He begut de la multitud,
He clamat ésser lliure
Però no he après a refusar
L'estela del teu record.

Avui, guanyo la nit
I sé suportar, amb fràgil
Esforç, la teva absència.

Mentre penso en les hores
Que em resten de vida
Sense tu, mentre temo el demà.

Independències necessàries (Itineràncies poètiques, 80)

Amb un somriure
D'esperança començo
La nova vida.
Dues independències
Ara em són necessàries:

Avançar sense dèspotes
I sense recordar-te.

Vigília (Itineràncies poètiques, 79)

Llavors he dit: obeirem el nostre instint
I les paraules de Salom.
Per trobar els camins difícls,
Ardusde la llibertat.

Ens vigilen, en la vigília també,
Els gossos de lladrucs buits, salvatges.
Som un mapa de veus, se n'adonen?
O hem de demostrar que els ajudem
A seguir vius, endavant, amb l'empenta
Que no saben tenir a la intempèrie?

Llavors he dit: seguim la lluita.
I els carrers han esdevingut clam.

Importància (Itineràncies poètiques, 78)

[seguiment extraoficial de Donem... Rebem... de rebaixes]

No s'adonen de la importància
Que té l'ofrena manllevada?

O és millor fer-se la víctima
Per no reconèixer els nostres mèrits?

És tan fàcil sentir-se protegit
Per la còrpora de la fal·làcia...

Pàtria (Itineràncies poètiques, 77)

[seguiment extraoficial d'Aixeca't de Carme]

Tenim la vida
Enllà de la cadena.
La veu la pàtria?

Cridòria unànime (Itineràncies poètiques, 76)

No emmudiré, avui no hi ha
Mossecs a la llengua.
Ni banderes que són sols
Símbols o colors que he fet meus.

Avui només serveix l'acció,
La cridòria unànime d'un poble
Que no es regeix per utopies,
Que s'ha afartat d'esperar.

No callo, avui menys, l'odi
Que em crema les entranyes:
Prou sentències que no són vàlides.

Avui, i demà, i sempre, tinc el valor
D'anomenar-me amb el nom que pertoca
A la finalitat de la lluita: llibertat.

Lavínia (Itineràncies poètiques, 75)

[seguiment extraoficial de Nou cant a Sepharad: el demà és avui de Gabriel B.]

La Roda del temps recula.
Permetrem que desfaci el camí
Guanyat a la mentida i a la falsedat,
Que hem defensat amb suor i paraules
Durant anys i, en instants, volen prendre'ns?

Aixeca't, Lavínia, no et deixis trepitjar,
Que la força aplegada fa més mal
Que l'escopinada a la cara, que el fel
Acumulat amb fal·làcies i falsedats.

Aixeca't, Sepharad captiu, que l'ombra
Del brau sigui símbol de llibertat
En lloc de festa estrangera, aliena
A la nostra mentalitat. Diguem no
A les cadenes i als jous rònecs.

Ràbia (Itineràncies poètiques, 74)

[seguiment extraoficial de Demà és avui de zel]

Perquè la minsa
Batalla no esdevingui
Mortalla feble,
Demano la paraula
Carregada de ràbia:

Avui sóc home,
Home amb dret de ser lliure
D'un cop per sempre.

Èmfasi (Itineràncies poètiques, 73)

[seguiment extraoficial de Somnis devorats (fragments improvisats) de Gabriel B.]

Hem de fer nostres els nous càntics
Contra l'atac, per enfortir la defensa
D'allò que ens pertany per natura.

I junyir els clams amb mots emfàtics
Que demostrin a la gent, que pensa
Que ens vencerà amb la impostura,

Que avui despertem amb aires de llibertat.

Matèria assagística (Itineràncies poètiques, 72)

[seguint extraoficialment Sortim a l'eixida amb la maleta d'Elvira FR]

Oblido per unes hores la tristesa
I deixo paraules per a la pàtria.
Diguem-les, clamant, amb veu alta
I que la ginesta floreixi de nou.

He mossegat la pols, per parlar
Amb una llengua que he fet meva,
Que m'acompanya des del bessol.

I avui he de cridar contra la blasfèmia
I perquè la justícia exerceixi,
D'una vegada per totes, la seva funció.

La sang batega sentències clares
I concises sota un únic desig:
Que la vida sigui més fàcil i habitable,
Que la terra sigui lliure d'una vegada.

Imminència (Itineràncies poètiques, 71)

[seguiment extraoficial de Devorats de Carme]

La terra és teva.
També el torn de sembrar-la.
Entre l'ortiga,
Creix l'espiga de vida,
El desig de ser lliure.

Laberíntica sevícia (Itineràncies poètiques, 70)

Al mig del carrer.
Solament amb l'ombra
I el record dels llavis
Teus donant-me vida.

Servo la saliva
Que em resta de tu,
Perquè el laberint
Mostri la sortida.

Sóc Dèdal i monstre,
Sens fil ni Ariadna,
Vivint amb el risc

De ser devorat
Per la pròpia pena,
Sang del basilisc.