Piràmide famèlica (RPV101)

Per si de cas, la pedra sura i és capaç de recordar-me
Que la piràmide s'alça entre el desert de l'aigua,
Quan la vida et torna Tàntal i Sísif a la vegada,
Sense suplicis nous ni velles llàgrimes. Sols l'ànsia.
Malgrat tot, la set i la força i la gana no marxen
I s'aixopluguen de la fuga entre les meves entranyes
Que, estranyes com ombres sense nom, lluiten a estrebades
Contra la nit i la pluja i l'esquerpa solitud cansada
D'acompanyar-me, contra la mort i la carena plàcida
On no m'és permès d'acostar-m'hi perquè la cadena clava
Els meus peus al sòl, a la terra de la naixença, a la malva
I tinc l'ànim de l'ocàs, la passió del verm que traspassa
La carn i les vísceres, fins al moll de l'os, que arramba
Amb tot al seu pas, i amb el sull pensament d'aquesta gana
Ingent habito el malson d'arrossegar la pedra muntanya
Amunt, amb l'estómac buit i l'ànima deserta, i em manca
Temps per esdevenir clepsidra de l'agonia pròpia encara...

Tancat (A Joan Calvo Arbonès)

Una setmana dins de casa. Engabiat per pròpia voluntat. Cansat de tot, sense esma ni de baixar l’escassa escala que em separa del carrer. Només he recorregut un espai reduït des del llit a la cuina, de la cuina al bany. Si això se’n diu caminar, he caminat.

El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren.

Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves.

Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi?

Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment.

Agafo l’aparell, marco el telèfon:

-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?

De sobte, arriba la mort (Repte Clàssic CCCLXVII)

Barcelona es lleva tranquil•la després del tràfec nadalenc.

De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d’un edifici damunt d’un cotxe beige, l’alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d’uns trenta-cinc anys, ha mort a l’acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d’aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.

A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d’abandonar el portal d’aquell edifici s’allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L’observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l’antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d’ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d’aquell edifici en els darrers minuts.

El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:

-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç –és el que diu en despenjar l’aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.

Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d’alentir la marxa. Mentrestant, davant de l’edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d’un paper rebregat, quasi il•legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI••PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.

Descobrim que es tracta d’una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s’hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l’adreça d’aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L’adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l’apartament, a l’estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s’ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l’exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d’una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s’ha esdevingut.

Al balcó del segon pis de l’apartament apareix un nen d’uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l’estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d’emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l’ordre exacte de l’acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.

Mentrestant, la noia ja ha arribat a l’estació del metro i n’ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n’extreu una agenda negra amb l’any vigent gravat al llom. El punt l’ajuda a obrir-la per la data d’avui. En aquell full s’hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l’Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l’agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.

La Bàrbara (Repte Clàssic CCCXCIV)

Amb els ulls plorosos, frega la taca dins de l’aigua sabonosa. La sang no marxa fàcilment i per això frega una i una altra vegada tot comprovant cada cert temps l’eficàcia d’aquest contacte. Plora perquè se sent desgraciada. Després d’anys d’esclavatge, sense cap més futur que parir i criar fills i filles.

Era bella. Fa temps d’això. Ara, però, ningú no relacionaria aquesta massa amorfa i clivellada pels anys i la maternitat amb aquella joveneta que va ser elegida Pubilla del Poble durant cinc anys seguits. De ben segur que si algú gosés dir-ho a un foraster, aquest esclafaria a riure davant d’aquelles formes cetàcies. Però la Bàrbara sent ràbia. Aquest record li masega les entranyes, li mossega l’ànima cada vegada que es contempla davant del mirall. Era bella, amb un futur esplendorós. Fins i tot en conèixer en Dídac creia que seguiria ascendint en l’èxit sense temor, gràcies a la seva bellesa. La ciutat, lluny del poble, li oferia grans expectatives; model d’artistes, maniquí de modistes reconegudes, o potser actriu.

Era bella, no ho dubtava ningú, però també ingènua i amb el cap ple de núvols. En Dídac, murri i masclista, ja va preocupar-se de prenyar-la ràpidament. I no un cop. Ni dos. Perquè no passava la quarantena preventiva que la Bàrbara ja tornava a estar embarassada de nou. Una conilla, fèrtil en excés, que esborrava les ales imaginades que la durien cap a la gran ciutat, que dissipaven el somni de guanyar-se la vida amb autonomia. I no només era la càrrega de tres criatures quasi coetànies. Perquè l’Angèlica, en Fermí i la Cal•líope eren tres belleses, que donaven molta feina però també moltes satisfaccions. El gran problema de la Bàrbara era, i segueix essent, la facilitat amb què s’engreixava. Després de cada embaràs, deu quilograms no aconseguia fer-los desaparèixer mai. Així, després de tres enlluernaments i de cinc anys de matrimoni amb en Dídac, trenta quilos eren una feixuguesa que l’havia retirada del món.

Ja no era bella. I no seria model ni maniquí ni actriu. Es resignava per força. i encara hauria de sumar-hi tres nous embarassos. Amb els seus quilos com a obsequi extra. Perquè sabia que la seva fertilitat esdevenia un problema. Però li semblava un problema més gros el mal humor d’en Dídac si no complia els seus deures de bona esposa. I aquest conflicte interior l’omplia de desacords amb ella mateixa i de noves vides al seu ventre, d’abandonament.

I la Bàrbara plora mentre frega insistentment la taca de sang del cobrellit de la seva filla, el viu retrat d’aquella joveníssima Bàrbara nomenada Pubilla del Poble, sobretot perquè ha arribat a l’adolescència. Sobretot avui, amb la seva primera menstruació. La que l’allibera una mica més dels pares però l’esclavitza a la sort del despotisme del masclisme que encara regna en el seu poble i, inevitablement, els fantasmes assetgen la Bàrbara perquè veu en l’Angèlica la mateixa ingenuïtat de la seva pròpia adolescència. El mateix dia en què s'inicien les festes del poble.

Gràcies (RPV90)

Lluny de mi, lluny de tot allò que conec,
Proper al no-res, a la teranyina de la fosca
Més intensa, la que embolcalla el que habites,
Calles.

Calles i el silenci és un secret hermètic, l'enigma
Que trasbalsa i difon la notícia d'una existència
Ignota, desconeguda, imaginària, onírica.

I fremeixo per conèixer els racons guardats, revessos,
La llum que t'emplena, que junyeix resplendors i foscúries,
Lluernes i nits d'insomni, i la carn humana que guia
La curiositat fins a l'extrem, per comprendre i aprehendre.

I segueixes callant, amb els llavis closos, colossos
Que s'alcen enmig d'enlloc, quan l'ull esguarda l'ull
D'un déu a qui no sé agrair res més que l'Univers...

Tabula rasa (Repte Clàssic CCCLXXXVI)

Avui he somniat amb la sogra del meu cap. Enfilat dalt d'una escala, se m'ha apropat i ha començat a furgar-me la bragueta, dient-me que li semblava que estava trencada. Crec, però, que ha estat una excusa perquè abaixés la mirada i em fixés en el seu escot. Uns pits flàccids i uns mugrons rebregats podien entreveure's en l'obertura que, des d'allà dalt, era més visible. La cosa no hauria anat a més si, en despertar-me sobtadament, no hagués descobert una erecció considerable. Evidentment, he hagut de masturbar-me. Però el més gros és que ho he fet recordant aquell escot. I, cal afegir, que la sogra ja ha complert ben bé els vuitanta anys.

Crec que estic degenerant-me, diari estimat... ALEA IACTA EST.

Després d'escriure a mà aquesta breu nota, l'Ignasi tanca el seu diari personal i treu un dels fulls setinats, dels que només utilitza per a cartes, i el data.

Estimada Darling,

Tot el que faig ja és escrit, ho sabies? Llegeixo els grans autors de tots els temps i m'hi veig reflectit. Han escrit la meva vida, les meves preocupacions, la meva grandesa. Fins i tot el meu futur. Em roben les idees, que saben de memòria, les fan seves i ells triomfen.

Per què ve tot això? He acabat La conxorxa dels enzes, la darrera novel•la que et vaig demanar, i aquest Ignatius Reilly sóc jo mateix, encara que amb un posat còmic que no m'escau... I crec que la renúncia a seguir endavant és la solució a aquest atzucac on em trobo. Em demaneu que surti, les teves visites em fastiguegen més, no suporto aquest món que ignora que en aquesta habitació hi ha l'obra d'un premi Nobel en potència...

Per què aquesta sortida? Doncs, m'he adonat que els grans autors s'han suïcidat i han triomfat. Si segueixo les seves passes, rebré aquest reconeixement, no et sembla?

I love you, my darling Darling

Mentre l'Ignasi escriu tancat a la seva habitació, la Núria, la seva mare, estripa el sobre que ha rebut. Li escriu la Darling, la xicota del seu fill. La veiem immersa en la lectura d'una carta que diu el següent:

Fa dies que l'Ignasi sembla una altra persona. Cada vegada més obsessionat en que el persegueixen i l'espien. No surt de casa perquè creu que algú anota tot allò que fa. Ja sé que és un home estrany, l'he acceptat des del començament. Però ara s'ha endinsat en un llibre que sembla processar en lloc de llegir, perquè assegura que el descriu detalladament.

Això no em preocuparia si fos un afer aïllat. Però les darreres lectures que em demana de la biblioteca són d'autors diversos però amb un element en comú. Li cito només els noms dels autors que ha llegit més recent: Mishima, Woolf, Hemingway, Pavese, Plath, Kennedy Toole. Aquests autors, tot i que potser no els coneix, van suïcidar-se. I penso que l'Ignasi s'ha obsessionat amb aquesta idea.

Digui'm bleda o alarmista, però només li demano que vigili el seu fill el temps que no puc visitar-lo. Ho farà per mi? Si més no, ho farà pel seu fill? L'estima i jo també me l'estimo, i em sabria greu perdre'l. Perquè sé que necessita l'ajuda aliena.

Quan els ulls de la Núria llegeixen aquest darrer paràgraf, a l'habitació, encara sol, l'Ignasi ha ingerit setze tubs de somnífers i, amb el tors descobert, aguanta l'equilibri només recolzat per la punta de la catana que li prem dolorosament el melic mentre el mànec és frenat pel sòcol de la paret. Alea iacta est, xiuxiueja repetidament mig endormiscat ja.

Comèdia (Repte Clàssic CCCLXXXIX)

La mare entra a l’habitació en penombra sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d’anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata amb tot el sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s’acosta més al llit i s’asseu en un exigu racó.

Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel•lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és aquell home marxa a primera hora del matí i arriba a darrera hora de la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè el té sota el mateix sostre que ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.

Sap, també, quin dolor provoquen aquests cops perquè els ha patit durant anys. Se sent culpable perquè no intenta evitar les agressions nocturnes del seu marit al seu fill. Sembla que s’hagi aïllat en passar el relleu al seu petit de vuit anys.com si l’instint maternal se li hagués anul•lat per moments. Potser per això acarona els cabells del nen, contempla els efectes de les batusses continuades, puja pacientment, tres cops al dia, la safata perquè el nen mengi, cosa que mai no aconsegueix que succeeixi.

S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Travessa el passadís i veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. A suor i alcohol. Des de fa anys. Baixa les escales i, en deixar la safata, agafa el telèfon. Avui també trucarà a l’escola i dirà que el nen avui tampoc no es troba bé, que aquesta febre misteriosa, que ja dura dues setmanes, li impedeix de llevar-se.

Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.

Innocència (Supervivència a la memòria)(RPV84)

I. Júlia

Creus en la llum quan la corda et lliga
Al cos fràgil i tenebrós d'una formiga?

Saps despertar enmig del no-res
Del mot més pervers que ha parit la nit?
I caus d'esma mentre la sort corre o ja ha fugit
On el silenci és brogit, el dia un mar obès.

Creus en l'acer quan és invencible espasa
Que et travessa i cava la teva pròpia rasa?

II. Patrícia

Nit, delit,
Fil de saliva
Que lliga i deslliga
La flor i l'espiga,
L'altiva, l'aspriva
Serenor d'un llit.

Fenc i falguera,
Joia si no s'espera
La remor de la primavera
Dins del pit, la llera.

Delit, nit,
I romandre viva
On el mirall és artiga
I església antiga,
On la carn tiba
Fins que torna el crit.

III. Eulàlia

En el teu pit, la corda del cel per sostenir el brúfol
I el núvol i la serenor i la quietud del món rúfol.

I l'escalfor d'una abraçada si les hores ens porten
Als afores d'allò ignot, d'allò que cal descobrir
Abans que el demà esdevingui caduc, ombra d'ahir
I llum somorta, que guareix els ulls del dolor que suporten.

En el meu cor, la jerarquia dels sons perduts,
La desferra del cos solitari enmig de les multituds.

Constància perpètua (Melorepte71)

[proposat per Bruna86]

Ho sé, no tot s'acaba amb el vagareig
Sense sentit ni rumb ni estances on restar-hi,
Potser tampoc no ens cal la vida ni la mort o el gest
Per aconseguir tenir la llum d'una lluerna abastable.

I no ignoro que la sort cal buscar-la entre carrers foscos
I no restar quiet, immòbil envers els canvis, sense ambicions
Ni metes, ho sé, estimada, a foc ho tinc present a la pell.

Però crec que només em fa falta els teu bon dia ben d'hora,
La teva alegria en despertar, no saber què ens espera
En sortir al món, lluny de la bombolla de la llar.

I unes sabates noves que em permetin caminar al teu costat,
Ben arran teu, perquè, en somriure'm, el sol esdevé
Perpetu i exclusiu, centrat en les meves necessitats
Immediates: guanyar-me el teu cor de dona veritable.

(La cançó de Paolo Nutini, que inspira el poema)

Àfrica (Melorepte70)

[proposat per Carme Cabús]

Davant de l'ignot, bado l'ànima.

I escullo el camí més llarg
Per sentir a les plantes dels peus
Els segles i la pols, el dolor de vagar
Per un sòl que no es deixa conquerir.

Xaloc ferit, jauré on el sol sigui reialme.

I la besada és ferm embolcall per no sentir
Les urpes de la intempèrie, a l'abric
De tot allò que aparegui als vorals
Del sender invisible, que cal fer.

Fadiga extrema i nabius a les paraules que recordo.

I l'aigua m'omple els porus de vida i de força,
Frenesia que no s'atura en encendre's
Un cop més el continent sencer.

(La cançó de Cesária Évora, que inspira el poema)

Penúria (RPV95)

Imagina un món on cada nova albada tingui
La il·lusió d'una infantesa que mai no acaba,
Acosta'l als teus llavis i clava-li un mos.

Serà la fruita més dolça que obtinguis
De l'almoina que demanes i que ningú
No et vol oferir.

Imagina un sol, arrecerat entre els teus dits,
Que assereni el migjorn i calmi la tempesta
D'un avui que és indesitjable. Mira'l, omple't d'ell.

Els teus ulls veuran el gaudi de saber-te viva,
La remor de la brisa que se t'enduu enllà
Mentre els somnis són realitats abastables.

Imagina que et contemples a tu mateixa
Passant penúries, gana, blasfèmies, insults,
Emmarcada en una rigidesa quasi palpable.

I quan surtis d'aquest museu tindràs un nou punt de vista
Vers els teus ínfims problemes, que et desvetllen
De tan senzills que són.

I arribaràs a casa amb el plat a la taula parada,
Amb els somriures de la mare, que té cura de tu,
Sadollada de comoditat, lluny del forat a l'estómac...

Adolescència (Repte Clàssic CCCXCII)

Abans de travessar la porta, s’apuja exageradament la samarreta elàstica. Per sobre del melic, que queda ben visible, emmarcat entre la vora inferior de la samarreta i la cintura del pantaló. Vol que el pare l’hi vegi, que hi vegi també el tatuatge nou de trinca que ha deixat ben tapat durant els darrers dies, que ha curat perquè cicatritzi a la perfecció, sense marques.

Avui, però, ja el pot descobrir, treure’l perquè el pare tingui constància que, allà on fa uns mesos havia prohibit un pírcing, ara hi llueix un tatuatge amb colors llampants, imborrable, aliè a qualsevol prohibició paternal, aquest enemic que no ha pogut triar en cap moment, aquest individu que s’interposa en el seu camí d’adolescent rebel. No el suporta, tampoc ell la suporta. Des de les metxes al seu vestuari hipercurt, segons la definició del seu vell, passant per les amistats o els horaris de tornada a casa, després de la discoteca. I el tabac o l’alcohol.

Avui, sabrà que la seva filla no s’escolta els seus romanços del bon camí o de l’exemple a seguir, que fa el que li rota pel cap, que ho farà encara que la castigui per la seva conducta. Fins i tot, encara que li segui la cara amb una plantofada. O li deixi els cinc dits senyalats a les galtes. Millor si la tusta fins que quedin exhausts. Millor que el càstig verbal. Així podrà tenir una excusa per seguir-lo odiant davant dels amics, així podran erigir-la una vegada més com a màrtir de la rebel·lia adolescent, la guia de la qual sembla que sigui ella.

Avui, quan el pare li descobreixi el tatuatge al voltant del melic, vuit puntes que formen un sol figurat, l'odiarà novament perquè li és necessari per a la seva causa rebel.

Falòrnies (Repte Clàssic CCCXCI)

Ningú de nosaltres no coneixia el seu nom real. Encara que, amb els anys, la vam anomenar la Vídua Negra. Ens embadalíem amb les seves històries, que eren un cau de misteri, assassinats i cossos amagats. I les teixia tarda rere tarda amb summa facilitat, i cada membre de la colla rebia el seu sermó per no complir l’horari de tornada a casa. Són falòrnies, contes plens de mentides per espantar la canalla, em deia el pare. Però, tot i així, tornava de nou a la vella cabana on l’anciana cosia amb tranquil•litat i ens envoltava de sang i de foscor mentre parlava.

Anys més tard, vaig constatar l’engany d’aquells contes, quan ja no era aquell vailet que badava boca entre els gests de la Vídua Negra. Només la vaig badar un cop més en veure els buldòzers al jardí de casa, que ens descobrien, a mi també, una munió de cadàvers enterrats abans de néixer jo, els mateixos cadàvers que l’anciana esmentava en les seves històries, que el pare intentava que no escoltéssim. També vaig descobrir les raons per silenciar-les.

El banyador (Repte Clàssic CCCLXXXI)

Quan ella em demana que, dins de la maleta, hi inclogui un banyador, m'ensumo que el cap de setmana transcorrerà a la platja. Però mai no em puc imaginar que serà de la manera que el té previst. Sap que odio la xafogor del litoral, aquella pudor a algues i musclos i tots els animalons que es podreixen entre els espadats, que preferiria matar el temps embadalit davant del ventilador sense fer res. Però callo i començo a preparar l'equipatge. És divendres, migdia.

En recollir-la, em fa un minso petó als llavis i m'indica, tot somrient, la direcció que cal prendre. Ens allunyem de la nostra vila, la que m'estimo per la seva calma, la que m'empara de la multitud, cap a la sorra, la que els nens saben encabir dins dels entrepans amb les pilotes, la que corrompen amb la seva cridòria. I ja suo només pensant-ho. A més, hi haurà embussos i escalfaments del motor...

Després d'una hora i tres quarts per recórrer vint-i-cinc quilòmetres, arribem a la nostra destinació. I tots els mals que imaginava desapareixen en veure el meravellós emplaçament fins on m'ha portat. Un càmping a la vora de la mar, ni espadats ni pudors de peix podrit ni canalla cridanera. Verdor i gent afable, i un bungalou, anomenat Tabarca, per nosaltres dos sols. Per tot el cap de setmana. Des de l'exterior, la construcció és totalment de fusta, un porxo amb una taula i quatre cadires, un banc i dues torretes que ens ofereixen la benvinguda. Quan ella obre la porta, l'olor del parquet és intensa però plena de netedat. Tinc ganes d'abraçar-la, de besar-la llargament. Però m'atura en endevinar-me les intencions i em diu:

-Anem a buscar les maletes?
-D'acord, reina.

No vull començar amb una discussió amb queixes d'enamorat, o preguntant-li per la planificació de les jornades. Per això, claudico i concedeixo una treva als meus desitjos. Agafo les dues maletes (la meva, amb el banyador dins, i la seva) mentre ella busca les claus de l'apartament i les amaga per si de cas... M'obre la porta de bat a bat, sense ajudar-me a pujar els tres graons que hi ha a l'entrada del bungalou. El somriure es torna burleta. Quan ja he entrat, ella tanca la porta i corre les cortines, la qual cosa em sorprèn i pregunto, sobtat:

-I ara? Banyador??
-No, ara et sadollaré d'amor fins diumenge al matí.

Cridòria i llàgrimes (Repte Clàssic CCCLXXX)

En Chandra somnia pels carrers de Mumbai. Des dels sis anys que vagareja per ells i busca la benevolença dels turistes que, de tant en tant, deixen caure’s fortuïtament i ell aprofita l’ocasió per demanar unes monedes amb quatre paraules maldestres en un anglès que ha après d’oïda. No en calen més per entendrir els seus cors. Avui, però, el dia ha deixat unes rupies extres, que guardarà a l’amagatall de les llambordes, al costat del desguàs de la claveguera.

Se sent mandrós en escoltar la cridòria de la resta de nens del carrer. S’apropen, al capvespre, fins on es troba ell i escolten les seves històries, que no alimenten l’estómac però els entretenen. Ja és un personatge conegut entre la quitxalla, un dels més grans dels nens d’aquella zona. Mentre parava la mà, ha imaginat la seva pròpia història com si hagués nascut en una família brahman o no haver estat repudiat per la família. Ha imaginat que podia sentir l’escalfor d’una llar i la tendresa d’uns pares plens d’amor. Però el carrer és fred i dur, fins i tot en les nits d’estiu.

Ha imaginat que creix i troba una bona feina en un despatx d’aquells que pot veure en escoltar els rumors dels pidolaires que arriben de la part rica de la ciutat. Es veu vestit amb un pantaló i una americana a joc, una camisa de color cru o crema (en aquest punt del relat sap que es quedarà encallat perquè no sap la diferència entre els dos colors) i corrent, tot cordant-se la corbata a cap a l’autobús que el dugui a la feina. Ser útil i productiu, no perdre els dies de la seva vida en aquests carrers i esperar la bona sort, que costa tant de trobar...

La cridòria cessa perquè els nens ja són al seu voltant, en rotllana, com els agrada seure per escoltar els contes d’en Chandra. Avui, però, la nit sembla calmada i demana uns minuts abans de començar la seva història: aprofita el silenci expectant i para esment en els xiuxiueigs dels nens més propers a ell. Parlen en veu baixa entre ells, sobre les creences d’alguns turistes i sobre uns estels que travessen el cel en certes nits, que els han dit que aquell que en veu un pot demanar un desig perquè se li concedeix.

La conversa ja és confusa dins del cap d’en Chandra quan els nens han arribat a la part dels estels que atorguen desigs i se li oblida la munió de canalla que espera la seva narració, i també li marxa del cap aquell somni que ha tingut despert mentre parava la mà en els carrers de la barriada que sovinteja. En Chandra se sent més mandrós encara perquè sap que mai no podrà tenir allò que desitja. Cap estel passarà pel seu davant i podran copsar-lo els seus ulls, que són cecs des que va néixer.

En Chandra segueix somniant i explicant històries pels carrers de Mumbai...

Música

La música mussita la mústia remor del nou dia.
I és record del badall del capvespre darrer.
Lluu la llum si se separa de la penombra de viure
Immers en la immensitat del món, immune a tot?

Cèl·lules (Desxifra'm, presència)[RPV78]

[proposat per Dolça Parvati]

Reposa, amiga,
On tinc la teva flaire,
Flonjor de l'alba.

Duré l'insomni
A les sendes de l'ambre
els llençols tebis.

Reposa, amiga;
les paraules esborren
Tot lligam neutre

Amb la flor mústia
De l'ahir dolç, quan érem
Fills de la brisa.

Èbria Cadència

Remor de tu, frenesia que envolta
Cada segon existit, i extingeixo l'alegria
Perquè em privo de creure't meva abans de l'abraçada,
Del bes que lliga els llavis a la carn i a la saliva.
Friso i desitjo i anhelo i galopo en camps
Llaurats per la paciència i l'ànsia;
Glop a glop, bec el beuratge del teu perfum i flairo
I m'adono que visc i retinc fermament les hores amb tu.
Fins i tot ara,
En la teva
Absència...

Paraules

Paraules que pronuncio, desigs de futur
Encarats a l'horitzó de l'esperança,
I el meu cor de feble batec no es cansa
D'anhelar el teu retorn al seu fur.

Paraules que fan el temps més curt
Quan el pes plumbi de l'enyorança
No canvia l'equilibri de la balança
On he deixat els teus braços de conjur.

I dubto i erro i vago enmig del camí,
Com si la cruïlla hagués abandonat
La claredat en arribar la soledat,

I sé que segueixo els teus llavis, el carmí
D'una nova albada estesa al meu davant
Per fer menys llarga l'espera, àngel brillant.

Freèsies (Viaranys de la memòria)[Melorepte78]

Vine amb mi i recorrerem junts els viaranys de la memòria,
On el racó més ombriu és també ple de llum,
On la remor de l'aigua parla clarament
Amb els porus de la pell que enyora.

Recordes la mar i les onades quan crèiem
Que podríem conquerir aquell reialme
De pau i sal amb l'ajuda dels braços solament?

O els còdols que trobàvem colgats en la sorra
I que féiem saltironar damunt de la superfície
De l'aigua, trencant la calma entre onada i onada?

I arribàvem arrebossats a casa.
I la mànega del jardí servia de preludi
A la dutxa vigilada per l'esguard matern?
I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany,
De la hipocresia i la solitud, de la guerra;
En resum, dels mals de la humanitat?

I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent
Com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos
Diumenges platgers per somriure a la vida?

Vine amb mi, vols?
Recordes quan dormíem a la mateixa cambra,
Perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos,
I no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona,
I no volien que veiés la teva nuesa formosa,
I van separar-nos? En florir les freèsies. Recordes?

Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't
D'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana,
També floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu.

La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa
Dels seus pètals aquesta primavera...