Junyeix les paraules que ofereixes
On el sol es desprèn de la seva cuirassa,
Agafa'n les restes i lleva'ls la pell
Necessària per a viure en aquest món.
Cavalca al llom de la montura més lliure,
Abraça l'horitzó amb l'amistat més sincera,
Llaura els camps del teu cor i planta-hi
Vinyes agraïdes per a collir-ne el raïm
Omnipresent de l'encaixada que ens falti.
Amic, company, germà de sang, vine i accepta
Resquícies de les meves paraules,
Bressars de la brisa marina que arriba
On només la vida sembla florir
-Nítids somnis per a que l'existència
Eclipsi l'ombra rància de la mort-,
Seguint amb les paraules que pronuncies.
16/5/08
Potser no... (Melorepte13)
[proposat per ametista]
Hagin portat els vents de la tempesta que acomiada.
Potser perquè sé que seria insuportable la vida
Sense llevar-se amb el somriure de qui estimes.
Lluny, i no sé arreplegar les forces per a fer-te propera
Enmig de l'abraçada paralitzadora del fred més intens,
Per a sucumbir als teus braços de dona i de mar tendra.
Potser perquè les paraules s'han erosionat en la meva boca.
I somnio que els llençols guarden la teva fragància encara,
Que el sol del nou dia em desperta amb l'alè de la teva besada,
I sé que tot ha marxat. Enllà, massa enllà, i ets lluny.
I cal viure mentre quedi esperança -això he après amb incredulitat-?
Cal lluitar encara que sàpiga que tindré l'amargor de la derrota,
Encara que senti el teu cos en la buidor que et manté lluny?
L'Àgueda (Repte Clàssic CCCXXV)
Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall vermell i se’l duu a la boca. Mica en mica la seva textura canvia, la pasta de cacau es desfà i deixa descobrir una gamma de sabors que s’acoblen a la perfecció. Hi clava lleument una dent i explota un glop de licor i la blanesa d’una cirera confitada. Kirsch o brandy, no sap assegurar-ho. Però l’alcohol la duu a un estat eufòric que l’allibera. És el tercer que menja avui i només nota mareig, res de la sensació que l’envaïa mesos enrere: potser ja sap que el poder afrodisíac de la xocolata rau en el subconscient. Tots són farcits de diferent manera però tots duen licor.
L’Àgueda ja és en un núvol, embriagada potser no encara. S’acaba de llevar i no ha tingut temps per a més, i amb tres bombons és impossible. Tampoc ha tingut temps per a prendre una dutxa i vestir-se. Davant del mirall es despulla sense contemplar-s’hi. Tot just és un acte mecànic, una necessitat d’higiene personal per a sentir-se còmoda. Un cop nua, i encara amb la boca endolcida pel darrer bombó, entra a la dutxa. El raig d’aigua calenta l’amara i la relaxa. Tanca els ulls, és un costum que té des de petita. “Si no els tanques, t’hi pot entrar sabó i tindràs coïssor tota l’estona”, recorda la veu de la mare, de menuda. Així que els tanca amb fermesa.
No n’és conscient ja. Però en tancar-los els records també llisquen endins, com si haguessin agafat la seva ració particular de licor. L’Adonis, descalç i també nu, descorre sense fer soroll la cortina de la dutxa i hi entra. Se li enganxa al darrere i la besa al clatell. Un calfred li recorre l’esquena i deixa fer-se. Les espelmes són enceses, la música sona sense molestar ningú. I el bombó segueix persistent dins la boca. Les carícies són tendres i els llavis suaus i encisadors. Ella, dòcil i receptiva, és enmig de l’ambient propici per a ser estimada sense presses. Hi accedeix i accepta tot el que vingui amb rendició. Ha alliberat el cos i el fantasieig es desboca.
Però el so del timbre de casa, dues breus batzegades interiors que són doloroses, fa que obri els ulls i la retorni a la realitat. La realitat que fa mesos que viu, on l’Adonis ha desaparegut, igual que les espelmes i la música i els despertars apassionats. La realitat que l’acompanya amb una pàtina d’amargor, que només sap contrarestar amb la compulsiva ingesta de bombons, que ja no sap assaborir i que no té la paciència de deixar que es desfacin dins de la boca, immersa en l’atzucac que l’ha engolida per no saber suportar la pèrdua de qui ha estimat amb totes les seves forces.
Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall blau i se’l duu a la boca. Serà el quart però encara no ha acabat el dia...
L’Àgueda ja és en un núvol, embriagada potser no encara. S’acaba de llevar i no ha tingut temps per a més, i amb tres bombons és impossible. Tampoc ha tingut temps per a prendre una dutxa i vestir-se. Davant del mirall es despulla sense contemplar-s’hi. Tot just és un acte mecànic, una necessitat d’higiene personal per a sentir-se còmoda. Un cop nua, i encara amb la boca endolcida pel darrer bombó, entra a la dutxa. El raig d’aigua calenta l’amara i la relaxa. Tanca els ulls, és un costum que té des de petita. “Si no els tanques, t’hi pot entrar sabó i tindràs coïssor tota l’estona”, recorda la veu de la mare, de menuda. Així que els tanca amb fermesa.
No n’és conscient ja. Però en tancar-los els records també llisquen endins, com si haguessin agafat la seva ració particular de licor. L’Adonis, descalç i també nu, descorre sense fer soroll la cortina de la dutxa i hi entra. Se li enganxa al darrere i la besa al clatell. Un calfred li recorre l’esquena i deixa fer-se. Les espelmes són enceses, la música sona sense molestar ningú. I el bombó segueix persistent dins la boca. Les carícies són tendres i els llavis suaus i encisadors. Ella, dòcil i receptiva, és enmig de l’ambient propici per a ser estimada sense presses. Hi accedeix i accepta tot el que vingui amb rendició. Ha alliberat el cos i el fantasieig es desboca.
Però el so del timbre de casa, dues breus batzegades interiors que són doloroses, fa que obri els ulls i la retorni a la realitat. La realitat que fa mesos que viu, on l’Adonis ha desaparegut, igual que les espelmes i la música i els despertars apassionats. La realitat que l’acompanya amb una pàtina d’amargor, que només sap contrarestar amb la compulsiva ingesta de bombons, que ja no sap assaborir i que no té la paciència de deixar que es desfacin dins de la boca, immersa en l’atzucac que l’ha engolida per no saber suportar la pèrdua de qui ha estimat amb totes les seves forces.
Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall blau i se’l duu a la boca. Serà el quart però encara no ha acabat el dia...
15/5/08
20 NANOREPTES de 20
1-Amor immortal
Mentre la degollava li deia que l’estimaria per sempre. Va trossejar-la i la va cuinar lentament per poder tenir-la dins.
2-Egolatria
Obsessivament, li demanava de no tancar els ulls mentre la besava. Així podia observar-se la pròpia mirada amb callat desig.
3-Menudalla (llegeixi's: Menú=dalla)
-I dius que aquestes "croquetes a la mousse d'arsènic" són recepta d'en Ferran Adrià? -preguntà la sogra, intrigada.
4-Tristesa superba (Níobe)
Després d'enterrar el dotzè fill, la Níobe havia acabat les llàgrimes per a plorar la seva supèrbia.
5-Recordava que...
-Ejem, Sergi, d'això, que tenia el Nano preparat però se m'ha descuidat de memoritzar-lo... Ara torno. Tinc temps?
6-Defoeniana
Enmig de l'exitós complex turístic ideat per Divendres, Robinson descobrí per primer cop la soledat veritable, envoltat de gent.
7-Renovar-se o morir
Jesucrist somreia satisfet: transfigurar-se en Noah Gordon seria més rentable que convertir l'aigua en vi durant les noces privades.
8-Vampírica (Anne Rice Revisited)
Amb la mossegada quasi mortal, Lestat va garantir-se l'amor etern de la seva nova víctima.
9-In Memoriam Virginia Woolf
Les pedres van fer callar els fantasmes de la seva follia, no pas la genialitat de la seva obra.
10-Primer Aniversari
Era el primer cop que en Marçal gaudia portant flors a la seva sogra pel seu aniversari... al cementiri.
11-Quan l'estrenada vídua fogosa va acabar d'empolainar-se, va sortir del bany i el gigoló...
...roncava sorollosament.
12-Escalada
-Agafa't bé de la corda-li digué l'amant de la seva esposa. I aquestes foren les darreres paraules sentides...
13-Ars Pecuniae
-Podem crear un Sant Jordi mensual? –preguntava al seu representant: havia de vendre novel·les immenjables per a pagar-se els vicis.
14-Tries? Jo trio
Mentre l'esposa i l'amant es barallaven per ell, ell flirtejava amb la cambrera que li servia el cubata.
15-Gos famèlic
Amb la mà mig desenterrada i movent la cua, s'alegrava de tenir tan bon olfacte: la troballa assegurava dinar.
16-sEx-cuses
L'ex va convidar-lo a sopar i a postres suculentes.-Avui treballo-li respongué el flamant aturat: ja tenia substituta...
17-El Jardí de les Malícies
NO TREPITGEU LA GESPA
El cartell no deia que no s'hi podia enterrar la sogra... Decidit, va començar a cavar.
18-Casar-se amb l’assassina?
No creia els somnis premonitoris que auguraven la seva mort. Malgrat tot, es va casar amb la Dolça Neus.
19-Mitsubishi Pajero
Decidí tunejar el cotxe i seguir sent onanista. La cirurgia estètica era més cara i menys satisfactòria per a ell.
20-Insostenible (Xat entre exs)
La webcam els feia més propers que durant el matrimoni. Però també li apropà el suïcidi d'ell en directe.
Mentre la degollava li deia que l’estimaria per sempre. Va trossejar-la i la va cuinar lentament per poder tenir-la dins.
2-Egolatria
Obsessivament, li demanava de no tancar els ulls mentre la besava. Així podia observar-se la pròpia mirada amb callat desig.
3-Menudalla (llegeixi's: Menú=dalla)
-I dius que aquestes "croquetes a la mousse d'arsènic" són recepta d'en Ferran Adrià? -preguntà la sogra, intrigada.
4-Tristesa superba (Níobe)
Després d'enterrar el dotzè fill, la Níobe havia acabat les llàgrimes per a plorar la seva supèrbia.
5-Recordava que...
-Ejem, Sergi, d'això, que tenia el Nano preparat però se m'ha descuidat de memoritzar-lo... Ara torno. Tinc temps?
6-Defoeniana
Enmig de l'exitós complex turístic ideat per Divendres, Robinson descobrí per primer cop la soledat veritable, envoltat de gent.
7-Renovar-se o morir
Jesucrist somreia satisfet: transfigurar-se en Noah Gordon seria més rentable que convertir l'aigua en vi durant les noces privades.
8-Vampírica (Anne Rice Revisited)
Amb la mossegada quasi mortal, Lestat va garantir-se l'amor etern de la seva nova víctima.
9-In Memoriam Virginia Woolf
Les pedres van fer callar els fantasmes de la seva follia, no pas la genialitat de la seva obra.
10-Primer Aniversari
Era el primer cop que en Marçal gaudia portant flors a la seva sogra pel seu aniversari... al cementiri.
11-Quan l'estrenada vídua fogosa va acabar d'empolainar-se, va sortir del bany i el gigoló...
...roncava sorollosament.
12-Escalada
-Agafa't bé de la corda-li digué l'amant de la seva esposa. I aquestes foren les darreres paraules sentides...
13-Ars Pecuniae
-Podem crear un Sant Jordi mensual? –preguntava al seu representant: havia de vendre novel·les immenjables per a pagar-se els vicis.
14-Tries? Jo trio
Mentre l'esposa i l'amant es barallaven per ell, ell flirtejava amb la cambrera que li servia el cubata.
15-Gos famèlic
Amb la mà mig desenterrada i movent la cua, s'alegrava de tenir tan bon olfacte: la troballa assegurava dinar.
16-sEx-cuses
L'ex va convidar-lo a sopar i a postres suculentes.-Avui treballo-li respongué el flamant aturat: ja tenia substituta...
17-El Jardí de les Malícies
El cartell no deia que no s'hi podia enterrar la sogra... Decidit, va començar a cavar.
18-Casar-se amb l’assassina?
No creia els somnis premonitoris que auguraven la seva mort. Malgrat tot, es va casar amb la Dolça Neus.
19-Mitsubishi Pajero
Decidí tunejar el cotxe i seguir sent onanista. La cirurgia estètica era més cara i menys satisfactòria per a ell.
20-Insostenible (Xat entre exs)
La webcam els feia més propers que durant el matrimoni. Però també li apropà el suïcidi d'ell en directe.
13/5/08
Bona nit (A una criatura)
Àngel de bellesa, i entre les mans
Duràs la llum de l'alegria
Del meu cor en veure't l'esguard
Innocent com una mar
Que m'embolcalla de nit i de dia.
Sort (A Hergè)
Que et retrobaré quan les aigües de la desil·lusió
Tornin a la llera que les guarda, al cabal normal.
Si em dius adéu, vull que sigui un fins demà que obri portes
A l'amistat que ha nascut feblement per manca de temps
I a futurs escrits que pugui corregir i comentar.
He sabut que la condició humana és canviant i voluble,
Enmig de la tempesta de les paraules més sinceres,
Rebent les mans alienes amb mossegades de ràbia,
Galopant cap a un sol fet de les pròpies vanaglòries
Èpiques per falses, efímeres per buides.
Si em dius adéu, ho entendré però també m'entristiré...
I transitaré... (A ametista)
I recorreré amb tu la llunyania de l'horitzó que ens delimita.
I sabré que en les teves palmes el sòl és sina de la llavor del demà.
I perdurarà la teva besada en el melic del món mentre el riu esdevé solc.
Enmig del no-res a través de les boscúries de la passió adormida.
I sabré un cop més que mirar-te és l'única penyora que demano al nou dia.
Imagina (A Ferran d'Armengol)
Que t'envolta amb novedoses clarividències d'un demà
Ple de pluja i de pau, on la polèmica sigui un somriure.
Imagina que les ales de la llibertat s'estenen pertot arreu
Sense distincions, que el somni és la realitat que ens alimenta
La il·lusió de seguir vivint entre la gent que sap imaginar.
Imagina que aquests versos són llum per a il·luminar
Les nits del cor quan el cor és batec embolcallat per la tenebra
I desperta, sense deixar de somniar, en el teu somni.
12/5/08
Naxos 2010 (Repte CCCXXIV)
Pot anomenar-se desdeny. Aquest sentiment cap al seu pare, un somniador que ha creat al seu voltant una ciutat pròspera i rica, on els valors individuals semblen ser preferits per la col·lectivitat. Però Teseu no sap encaixar-hi. I menys quan Egeu l’ha obligat a guanyar-se les garrofes i no esperar el plat a taula sense moure un sol dit.
Heroi. Així s’autodefineix per totes les contrades on atraca el seu iot aventurer. El darrer port on ha hagut de fer escala, Cnossos, ha estat ple de contratemps: haver d’acceptar l’ajuda de la princeseta cretenca li suposa haver de carretejar amb els seus ossos perquè la diplomàcia dels atenencs és així d’estúpida. Salvar l’aristocràcia és lligar-se al seu llast.
Però el que ningú no sap és que fins llavors sempre hi ha hagut fils proporcionats per personatges anònims. Personatges del seu entorn, que té ben controlats. La princeseta Ariadna li desmunta les glòries si arriba a Atenes. No la coneix i no se’n refia perquè sembla insubornable, feta d’una pasta diferent als seus col·legues de conspiracions. Naxos, a l’horitzó, pot salvar-lo. Qui coneix aquell illot perdut enmig de la mar? Decideix ancorar el iot a prop de la costa i un bot els servirà per a desembarcar-hi. Evidentment, amb Ariadna. Passaran la nit per a reposar i a migdia reprendran la travessia. El motiu és versemblant.
A l’albada, Teseu es lleva i agrupa tota la tripulació, deixant Ariadna amb un plàcid son a la intempèrie i a la sort. Lleven àncora i s’allunyen rumb a Atenes. Tota la nit ha cavil·lat com desempallegar-se d’aquell vell que presumeix de ser el seu pare. Com si fos un secret que ell és fill de Posidó! Mal llamp caigués damunt d’aquell agosarat! Sap que no acceptarà mai una derrota: les veles porten la notícia amb més rapidesa (negres per a la derrota, blanques per a la victòria; així havien acordat abans de partir amb el màxim secret), i si el velam no és el favorable voldrà ser protagonista malgrat haver fracassat. Tan modern i, alhora, tan tradicional.
Ja se l’imagina palplantat al capdamunt del penyasegat que corona l’ampliació d’Atenes, amb els prismàtics més potents que ha pogut aconseguir d’importació albirant tot l’horitzó. Ja se l’imagina estirant-se els cabells en veure aparèixer el ràpid iot amb els vents favorables dels quatre motors que ha fet instal·lar d’amagat. Egeu encara creu en l’ajuda d’Èol per a la navegació, ell en la potència del combustible. Ja se l’imagina llençant-se al buit en direcció a la mar que tant detesta, aquella mar que engolirà el seu pare postís i l’eregirà en el tron d’Atenes com un rei just i honest, amagant la seva ànima inhòspita i hipòcrita.
Riu i respira fondo. Se sap lliure de les cadenes de l’obligació, se sent alleujat d’haver de guanyar-se el pa amb esforç. Que en serà, de plaent, la vida quan els seus súbdits treballin per a ell! En record del vell, la mar durà el seu nom i podrà detestar-la doblement.
Heroi. Així s’autodefineix per totes les contrades on atraca el seu iot aventurer. El darrer port on ha hagut de fer escala, Cnossos, ha estat ple de contratemps: haver d’acceptar l’ajuda de la princeseta cretenca li suposa haver de carretejar amb els seus ossos perquè la diplomàcia dels atenencs és així d’estúpida. Salvar l’aristocràcia és lligar-se al seu llast.
Però el que ningú no sap és que fins llavors sempre hi ha hagut fils proporcionats per personatges anònims. Personatges del seu entorn, que té ben controlats. La princeseta Ariadna li desmunta les glòries si arriba a Atenes. No la coneix i no se’n refia perquè sembla insubornable, feta d’una pasta diferent als seus col·legues de conspiracions. Naxos, a l’horitzó, pot salvar-lo. Qui coneix aquell illot perdut enmig de la mar? Decideix ancorar el iot a prop de la costa i un bot els servirà per a desembarcar-hi. Evidentment, amb Ariadna. Passaran la nit per a reposar i a migdia reprendran la travessia. El motiu és versemblant.
A l’albada, Teseu es lleva i agrupa tota la tripulació, deixant Ariadna amb un plàcid son a la intempèrie i a la sort. Lleven àncora i s’allunyen rumb a Atenes. Tota la nit ha cavil·lat com desempallegar-se d’aquell vell que presumeix de ser el seu pare. Com si fos un secret que ell és fill de Posidó! Mal llamp caigués damunt d’aquell agosarat! Sap que no acceptarà mai una derrota: les veles porten la notícia amb més rapidesa (negres per a la derrota, blanques per a la victòria; així havien acordat abans de partir amb el màxim secret), i si el velam no és el favorable voldrà ser protagonista malgrat haver fracassat. Tan modern i, alhora, tan tradicional.
Ja se l’imagina palplantat al capdamunt del penyasegat que corona l’ampliació d’Atenes, amb els prismàtics més potents que ha pogut aconseguir d’importació albirant tot l’horitzó. Ja se l’imagina estirant-se els cabells en veure aparèixer el ràpid iot amb els vents favorables dels quatre motors que ha fet instal·lar d’amagat. Egeu encara creu en l’ajuda d’Èol per a la navegació, ell en la potència del combustible. Ja se l’imagina llençant-se al buit en direcció a la mar que tant detesta, aquella mar que engolirà el seu pare postís i l’eregirà en el tron d’Atenes com un rei just i honest, amagant la seva ànima inhòspita i hipòcrita.
Riu i respira fondo. Se sap lliure de les cadenes de l’obligació, se sent alleujat d’haver de guanyar-se el pa amb esforç. Que en serà, de plaent, la vida quan els seus súbdits treballin per a ell! En record del vell, la mar durà el seu nom i podrà detestar-la doblement.
8/5/08
Infern personal (Melorepte12)
[proposat per Rita O'Neal]
Nuesa (RPV36)
[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]
Per a ningú més. I aquesta carn que et provoca fàstic
És la pròpia imatge que intento amagar. Amb vestits i somriures.
Nu. Nu i sense màscares. Mira'm i bufeteja'm si vols.
Pagaré els meus errors amb escreix i cruesa,
Amb l'etern purgatori de qui no sap redimir les seves accions.
Nu. Nu completament. I cauré entre llàgrimes d'angoixa
Davant de la teva impavidesa, aliena al meu penediment,
Mentre esdevinc més humà i feble, hipòcrita com el vers més trist.
4/5/08
Cos repartit (Repte CCCXXII)
24 de març de 1949
Fa un mes que caminem. Set homes quasi desconeguts per a mi m’acompanyen. Què estranys i diferents són els Andes quan cal fugir, esdevenir anònim i haver de callar, malgrat ésser Pablo Neruda, el poeta consagrat, que defensa el seu país! Què estranys, quan no es tracta d’una visita diplomàtica i duc parracs i estic malmenjat i no m’aveso a la vida clandestina que m’obliguen a dur des de fa quinze mesos!
Ara, però, cal dormir. Abraçat a les alforges que guarden el meu Canto General, intentaré fer-ho.
26 de març de 1949
Jorge Bellet, el cap de l’expedició, sap el camí. Jo ja fa dies que em trobo a mans del seu coneixement, mentre ens obrim pas entre la selva de la serralada andina. Tots els cims ens semblen iguals, però ell no necessita mapes ni indicis de res. El camí dels contrabandistes és conegut pels traginadors de fusta. Demano descans, el cavall coixeja. La travessia també és dura per a ell.
Boca seca, peus adolorits, mans segades pel mànec del matxet. Enyoro els amics i Matilde, la comoditat de casa i el meu llit flonjo i amb flaire de netedat. Quan tornaré a fer-ho?
27 de març de 1949
He somniat que tornava a Xile, que acabava la fugida i la contínua recerca d’amagatall. Un bany reparador i afaitar-me aquesta barba que em canvia la fesomia i l’aspecte a primera vista. He somniat que de nou tenia davant les ruïnes de Macchu Picchu, que demanava ajuda a les divinitats inques. I elles accedien a facilitar-nos el camí. He somniat que somniava en la llibertat i això m’ha confortat.
28 de març de 1949
Creuem el riu, el cavall sagna i les aigües cobreixen el seu cos. S’han acabat els queviures, si la carn assecada i el pa dur poden anomenar-se així... Jorge Bellet pronuncia un nom que m’és familiar: San Martín de los Andes, el primer poble en sòl argentí, la salvació i l’exili.
Caic de genollons i dono gràcies en silenci. Ploro, abraçat a Víctor Bianchi, l’únic amic que ha gosat acompanyar-me en aquests temps difícils. Ploro perquè sóc lliure novament. Exiliat però lliure, després de mesos vivint en clandestinitat. Amb el cos repartit pels camins recorreguts fins aquí, com canta el folklore del meu país.
Era Pablo Neruda, el famós poeta. Des d’ara sols sóc un complet desconegut enmig dels Andes.
Fa un mes que caminem. Set homes quasi desconeguts per a mi m’acompanyen. Què estranys i diferents són els Andes quan cal fugir, esdevenir anònim i haver de callar, malgrat ésser Pablo Neruda, el poeta consagrat, que defensa el seu país! Què estranys, quan no es tracta d’una visita diplomàtica i duc parracs i estic malmenjat i no m’aveso a la vida clandestina que m’obliguen a dur des de fa quinze mesos!
Ara, però, cal dormir. Abraçat a les alforges que guarden el meu Canto General, intentaré fer-ho.
26 de març de 1949
Jorge Bellet, el cap de l’expedició, sap el camí. Jo ja fa dies que em trobo a mans del seu coneixement, mentre ens obrim pas entre la selva de la serralada andina. Tots els cims ens semblen iguals, però ell no necessita mapes ni indicis de res. El camí dels contrabandistes és conegut pels traginadors de fusta. Demano descans, el cavall coixeja. La travessia també és dura per a ell.
Boca seca, peus adolorits, mans segades pel mànec del matxet. Enyoro els amics i Matilde, la comoditat de casa i el meu llit flonjo i amb flaire de netedat. Quan tornaré a fer-ho?
27 de març de 1949
He somniat que tornava a Xile, que acabava la fugida i la contínua recerca d’amagatall. Un bany reparador i afaitar-me aquesta barba que em canvia la fesomia i l’aspecte a primera vista. He somniat que de nou tenia davant les ruïnes de Macchu Picchu, que demanava ajuda a les divinitats inques. I elles accedien a facilitar-nos el camí. He somniat que somniava en la llibertat i això m’ha confortat.
28 de març de 1949
Creuem el riu, el cavall sagna i les aigües cobreixen el seu cos. S’han acabat els queviures, si la carn assecada i el pa dur poden anomenar-se així... Jorge Bellet pronuncia un nom que m’és familiar: San Martín de los Andes, el primer poble en sòl argentí, la salvació i l’exili.
Caic de genollons i dono gràcies en silenci. Ploro, abraçat a Víctor Bianchi, l’únic amic que ha gosat acompanyar-me en aquests temps difícils. Ploro perquè sóc lliure novament. Exiliat però lliure, després de mesos vivint en clandestinitat. Amb el cos repartit pels camins recorreguts fins aquí, com canta el folklore del meu país.
Era Pablo Neruda, el famós poeta. Des d’ara sols sóc un complet desconegut enmig dels Andes.
30/4/08
La mirada i la rosa (proposta al RPV35)
[poema fora de concurs]
I saps com arribar a abastar
L'aire que t'envolta amb carícies
Que amanyaguen l'ànima de l'aigua.
I encara no t'he escoltat la veu
Però en somnis em visites per a gaudir
Amb la pèrdua de serenor que provoques
En sentir propera la teva presència.
L'esperança és rosa que desfulles i mires,
I en cada pètal queda l'essència
Del teu esguard, el meu desig per escoltar-te.
28/4/08
Tròpic de Càncer (Melorepte10)
[proposat per gypsy]
Tanco els ulls i noto que em somrius, que tornes a la meva memòria amb el més dolç dels somriures. Ple de llum i d'esperança. I et corresponc amb una abraçada d'aquelles que et deixen sense aire per uns instants.
-T'he enyorat, ho saps?
Tanco els ulls i tasto les llàgrimes que em recorren la pell de la cara per haver vingut. Per haver lluitat contra la corrent que arrossega els dèbils i les persones sense ambicions. I ressegueixo el teu cap mentre el beso.
-Has canviat, però segueixen brillant els teus ulls, ho saps?
Tanco els ulls i agraeixo que facis el mateix perquè el meu esguard em delataria la tristesa que sento en veure't. Com et vaig veure la darrera vegada, sense somriure ni mirar-me. Amb els ulls closos i sentint una abraçada diferent a la meva, gèlida i impàvida.
-T'estimo encara, ho saps?
Obro els ulls i les seqüeles de la quimioteràpia no han esborrat el somriure dels teus llavis, el que m'encisà la primera vegada en veure't. I encara no he canviat el meu pensament...
26/4/08
Aires de grandesa (Repte CCCXXI)
Estava ansiós d'aparèixer al mercat editorial. La comprovació de les galerades li havia semblat interminable, innecessària, avorrida.
Sabia que era perfecte, que assoliria la perfecció absoluta quan un rapsode pogués recitar cadascun dels seus versos. Viatjaria qulòmetres i quilòmetres despertant l'admiració del públic. Esdevindria popular, mesurant-se amb autors clàssics i contemporanis.
Sentia ja els afalacs dels crítics i dels erudits. O els sospirs de les joves lectores i de les més granades. O els ulls envejosos de la resta de col·legues, que eren inèdits o amb vendes mediocres.
Sabia del cert que un poemari no havia estat rentable. Fins llavors. Confiat en la seva qualitat, es mostrava ambiciós, il·limitat d'expectatives.
Un espetec va despertar-lo del seu somni, sobtadament: una guspira havia sortit a gran velocitat d'un dels quadres de distribució elèctrica i va caure molt a prop seu...
* * *
L'incendi va arrasar el magatzem de l'editorial amb rapidesa. Els bombers no van ser a temps de salvar res del seu interior. Només va quedar dempeus l'estructura de l'edifici.
Ningú no ho podia percebre. Però, barrejats amb l'aigua i les cendres, hi havia els aires de grandesa d'un exemplar del poemari que encara no havia vist la llum.
Aquell exemplar mai més no la veuria...
Sabia que era perfecte, que assoliria la perfecció absoluta quan un rapsode pogués recitar cadascun dels seus versos. Viatjaria qulòmetres i quilòmetres despertant l'admiració del públic. Esdevindria popular, mesurant-se amb autors clàssics i contemporanis.
Sentia ja els afalacs dels crítics i dels erudits. O els sospirs de les joves lectores i de les més granades. O els ulls envejosos de la resta de col·legues, que eren inèdits o amb vendes mediocres.
Sabia del cert que un poemari no havia estat rentable. Fins llavors. Confiat en la seva qualitat, es mostrava ambiciós, il·limitat d'expectatives.
Un espetec va despertar-lo del seu somni, sobtadament: una guspira havia sortit a gran velocitat d'un dels quadres de distribució elèctrica i va caure molt a prop seu...
L'incendi va arrasar el magatzem de l'editorial amb rapidesa. Els bombers no van ser a temps de salvar res del seu interior. Només va quedar dempeus l'estructura de l'edifici.
Ningú no ho podia percebre. Però, barrejats amb l'aigua i les cendres, hi havia els aires de grandesa d'un exemplar del poemari que encara no havia vist la llum.
Aquell exemplar mai més no la veuria...
L'Úrsula (Repte CCCXVIII)
Els primers raigs de sol a través de les escletxes de la persiana il·luminen lleugerament l’habitació fosca. Els ulls glaucs de l’Úrsula són plens de dolor, a causa del plor al llarg de tota la nit de vetlla. No sap somriure. Ni tan sols és capaç de dibuixar un somriure fals que apaivagui la seva angoixa després de descobrir la crua realitat.
S’incorpora. Ha estat tota la nit asseguda al fred terra, després que ell abandonés l’estança tot just haver-la forçada. Fins llavors estava enamorada d’ell. Ara, només sent rancúnia i ganes de venjar-se.
Somica, sanglota i es dirigeix cap al bany i deixa caure l’aigua per a que surti calenta. Mentrestant, es despulla amb parsimònia. Es fixa que la roba interior té restes de sang. Es renta de cintura en amunt. Té el cos masegat, adolorit, sobretot les cuixes i el sexe. Observant-se en el mirall, descobreix sangtraïts i esgarrapades, deguts al forcejament inútil. Al coll, als pits i al ventre. Els podrà dissimular amb la roba.
Un cop vestida, endreça l’habitació amb cura. Així la mare no trobarà res estrany i no haurà de contestar les seves preguntes incòmodes. Guarda la roba interior tacada dins de la motxilla de l’institut i prepara els llibres de la jornada. Quan surti per la porta s’adonarà que el seu amor ja és impossible, que ja no podrà mirar als ulls la persona que, fins aquella mateixa nit, la feia tremolar d’emoció.
S’asseca el llagrimeig que encara li dura, es moca el nas i es renta de nou la cara. Res de maquillatge, avui no. Baixa ràpidament les escales, la mare és a la cuina preparant-se per marxar a comprar. L’Úrsula hi entra d’una revolada, agafa l’entrepà, besa la mare i s’acomiada, sense esmorzar. Avui tampoc.
En un principi, el camí que recorre és l’habitual per anar cap a l’institut. Però, quan està segura que ningú conegut la pot veure, gira en sentit contrari, en direcció al centre del poble. Ara comença a somriure, com si aquell núvol fosc que li emboirava els ulls glaucs s’hagués dissipat junt amb el dolor.
Davant de la comissaria sanglota de nou, plora abundantment i tremola. Per una banda sap que és a punt de denunciar el seu agressor, qui havia estat el seu company de jocs iniciàtics. Però, per l’altra, sap que estar enamorada del seu propi pare la durà pel pitjor camí possible.
S’incorpora. Ha estat tota la nit asseguda al fred terra, després que ell abandonés l’estança tot just haver-la forçada. Fins llavors estava enamorada d’ell. Ara, només sent rancúnia i ganes de venjar-se.
Somica, sanglota i es dirigeix cap al bany i deixa caure l’aigua per a que surti calenta. Mentrestant, es despulla amb parsimònia. Es fixa que la roba interior té restes de sang. Es renta de cintura en amunt. Té el cos masegat, adolorit, sobretot les cuixes i el sexe. Observant-se en el mirall, descobreix sangtraïts i esgarrapades, deguts al forcejament inútil. Al coll, als pits i al ventre. Els podrà dissimular amb la roba.
Un cop vestida, endreça l’habitació amb cura. Així la mare no trobarà res estrany i no haurà de contestar les seves preguntes incòmodes. Guarda la roba interior tacada dins de la motxilla de l’institut i prepara els llibres de la jornada. Quan surti per la porta s’adonarà que el seu amor ja és impossible, que ja no podrà mirar als ulls la persona que, fins aquella mateixa nit, la feia tremolar d’emoció.
S’asseca el llagrimeig que encara li dura, es moca el nas i es renta de nou la cara. Res de maquillatge, avui no. Baixa ràpidament les escales, la mare és a la cuina preparant-se per marxar a comprar. L’Úrsula hi entra d’una revolada, agafa l’entrepà, besa la mare i s’acomiada, sense esmorzar. Avui tampoc.
En un principi, el camí que recorre és l’habitual per anar cap a l’institut. Però, quan està segura que ningú conegut la pot veure, gira en sentit contrari, en direcció al centre del poble. Ara comença a somriure, com si aquell núvol fosc que li emboirava els ulls glaucs s’hagués dissipat junt amb el dolor.
Davant de la comissaria sanglota de nou, plora abundantment i tremola. Per una banda sap que és a punt de denunciar el seu agressor, qui havia estat el seu company de jocs iniciàtics. Però, per l’altra, sap que estar enamorada del seu propi pare la durà pel pitjor camí possible.
25/4/08
Espera, desespera... (RPV34)
[proposat per boeing]
Poca esperança que s'escola
Entre les llambordes d'una estació solitària.
Hàlit que neix on els somnis
No gosen començar, que ajuda
A respirar i poc més, sols és indici d'existència.
Quin tren la durà lluny d'ella mateixa?
Quin trajecte s'endinsarà per a trobar-se?
Llisca la llum i llepa la llunyania
On llaurar els llims de la lletania
Que es deixen modelar amb facilitat per la llàgrima.
Llença la llangor enllà però és llàntia
Que enlluerna el llast de la llàstima
Enmig de l'embalum de l'equipatge sobrer, ànim exigu.
I el tren no arriba encara, trist dia grisós per als núvols de la vida...
24/4/08
If You Just Smile (Melorepte10)
[proposta de gypsy]
Amb paraules que mai no sabies
Que existissin;
Quan el sol truca als vidres fràgils
De la teva existència per a il·luminar
Cada racó fosc;
Quan les cares que trobes en carrers
Trepitjats per primer cop et retornen
L'infant que eres;
Quan el silenci és l'àmbit perfecte
Per a gaudir de les teves mirades
Fetes de tu;
Només llavors pots sembrar
Els teus somriures de clar de lluna
En el meu esperit cansat,
Inundar la meva boca
De besos tendres acabats de collir
De la flonjor de les hores,
Idolatrar el més ínfim dels plaers
Que et demostra que segueix la vida
Encara al teu costat,
Despertar-me del somni
Per a seguir somniant dolçament
Entre els teus braços de proximitat.
Recerca (Melorepte9)
[proposta de kispar fidu]
Sorra per a deixar de somniar
I tenir-te al meu davant, zíngara,
Per a saber quant pesa la llunyania
Si els teus llavis no acaronen la por,
Si els teus dits no besen l'absència,
I reneixo en els teus moviments de vent,
En els teus malucs fets d’argila tendra,
I la penyora de l’estrèpit m’habita
Quan l’escalfor abandona la meva pell,
Quan la paraula no ressona en la teva gola,
I et sé absència que besa els meus dits,
Por que acarona els meus llavis
Mentre la llunyania pesa en la coneixença,
Gitana, al teu davant m’agenollo i em tens
Mentre somnio que em deixes enmig de la sorra.
I, entre llàgrimes amargues, he callat i he reprès el meu camí de recerca vana...
Lacrymosa (RPV 33)
Com si el seu amor, que ja no l'estima,
Hagués de rescatar-la del seu captiveri
Voluntari, d'eterna tristesa.
les hores són negres corbs que roseguen
les entranyes si no véns, si no respires amb mi,
si no sento que agonitzes pels meus llavis,
si no em parles ni em dius paraules tendres
Melangiosa, en va. Segueix pensativa,
Capficada en el seu microcosmos de llàgrimes
Entre turbulències fetes esgarip, a través del dolor
De saber-se abandonada.
veus les meves mans com són òrfenes de la teva pell?
i saben esperar i arrossegar-se frenèticament
per a seguir-te fins a la mort, perseguir el teu record
que és esbós de la meva existència.
Melangiosa, en va. El pensament se l’emporta
A l’aïllament i al silenci.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)