deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

21/8/11

Bòrees (RPV183)

Potser contra el vent del nord cal el teu cos
Arraulit perquè, en cada embat, no et trobi
I passi de llarg com una exhalació d'alabastre.

Potser només cal la duresa de la pissarra
Quan l'ànim és guix i escaiola i llim tendre
En mans rudes perquè se suporti el desastre.

Dorm, descansa, i somniaràs en la renuència
D'una paraula, d'una resposta negativa al silenci
I, abans que surti el sol, obtindràs la claredat,
La llum anhelada.

Dorm, reposa, i esdevindràs alosa sense límits
En un cel que, fins avui, amenaçava tempesta,
I caminaràs envers la corrent roïna del passat
Sols amb la mirada.

18/8/11

Llíssera (Melorepte157)

He perdut el camí si penso en besar-te els llavis
Abans que seguir la vida, que aprendre de nou
A caminar per la corda fluixa del dia a dia -cesura
Que limita les hores- mentre el desig no marxa?

He canviat el nord si crec que hi ha jardins frondosos
En les teves paraules i, mentre t'escolto, reneixen
Il·lusions i alegries -efímeres potser- que sé eternes,
I segueixo anhelant ser funambulista sense xarxa?

Digues, làctia nostàlgia, blancor de l'alba més gerda,
Arribaré a abastar-te quan sé que l'aigua és l'hàbitat
Que has escollit i ets escàpola com una llíssera, lliure?

Aconseguiran els meus dits fregar la teva pell de dofí
Mentre reconec que l'horitzó on habites és llunyà, canviant
I, alhora, curull d'esperances, dels colors del teu somriure?

17/8/11

Hectàrees (o Diligència)[Repte Clàssic CDLXXVII]

De la nit al dia, ha passat de ser un pagès amb penúries econòmiques a trobar-se amb un bon feix de bitllets a les mans. I no per haver comès un delicte ni haver-se col·locat al Consistori. Res de tot això. Una cessió de les terres que va heretar del seu pare difunt i que tanta suor li han suposat durant aquests anys, sense notar-se els esforços. Diuen que les terres albergaran un projecte de crear una hípica en aquell paratge, idíl·lic per als urbanites. I per a la gent que pot permetre's aquests luxes.

Avui és quan es trasllada a la gran ciutat. Deixa la masia pairal i la seva mare amb una quantitat generosa de diners, que, ben administrada, arribarà fins que mori. La deixa amb les golfes caòtiques però això no el preocupa. De tant en tant, la visitarà, aprofitant que ve a gaudir-ne d'elles amb l'intent d'ordenar aquest desordre que sap. Però les oportunitats cal agafar-les quan arriben, i són imprevisibles. Ja ha lligat tot el que havia de lligar, amb la diligència d'un negociant professional.

Puja a la tartana que també va heretar del pare. Un Renault 4L que cau a trossos i ple de pols fins al darrer racó de l'interior i de l'exterior, però que encara el porta a tot arreu. La baca és un embalum tan caòtic com les golfes. Amb la manta que el cobreix, el voluminós caos és imperceptible. El portamaletes també és ple a vessar, l'ordre no hi existeix tampoc. Un núvol negre surt del tub d'escapament i el soroll del motor característic indica que tot està llest per a la marxa. La gran ciutat ofereix tantes possibilitats...

La carretera gairebé buida fins arribar a l'autopista que el mena fins a la Metròpoli, que ha vist en els retalls de diari del pare, i que ha anat renovant amb els que ha seguit guardant ell. Un monstre preciós i enorme, il·limitat com un formiguer que ningú no en sap l'extensió real. No se sentirà estrany, ho intueix. Potser li costarà al començament, però sabrà com capotejar les dificultats. Pensa en la mare. Espera que sàpiga reprimir les ganes d'endinsar-se per les seves golfes. La ferum de l'abocador el desperta dels seus pensament i li indica que arriba a la destinació. Grans xemeneies expulsen fum sense parar, els camions han aparegut a desenes, com si traginessin grans quantitats de material d'un lloc a un altre. Li agradaria revisar-los tots i saber què transporten, quines delícies hi trobaria... En aquests moments s'adona que realment el poble se li havia quedat petit.

Ha caigut el sol i el polígon industrial apareix amb les seves naus massisses, tan a prop de l'abocador que se sorprèn. La nau que ell ha comprat està ben assenyalada en els plànols. Busca l'adreça que ha memoritzat en aquests carrers gairebé idèntics. Ha de preguntar, però, per orientar-se millor i, finalment, se situa i la troba. La revisió es fa amb rapidesa. Les quatre parets amaguen el que hi troba dins, sacs d'escombraries de l'anterior activitat, un magatzem tèxtil. Segons li van dir, tot estaria net però per sort no és així. Sap que en aquest país la gent no és tan efectiva ni eficaç. Sempre li han agradat aquests dos adjectius, dels quals poca diferència els veu...

Es decideix a passar la nit allà mateix. Entrarà el 4L dins de la nau i ningú no el veurà ni el molestarà. Es cobrirà amb la manta llardosa a més no poder i inhalarà amb força. Sense sopar (només ha menjat uns fruits secs durant el trajecte), s'allita. Demà començarà els tractes laborals. Demanarà feina a l'abocador. Serà l'opció més fàcil de triar. I la més segura de rebre una resposta afirmativa. Mica en mica, i amb paciència, podrà omplir la seva nau amb tot el que arreplegui, sense patir per l'espai. Veu tantes hectàrees per satisfer la seva síndrome que dibuixa un somriure enmig de la somnolència, amb els narius plens d'aquell perfum deliciós que desprenia l'abocador.

Abans que els grills comencin el seu carrisqueig, en Diògenes ja ronca.

aicnálubmA (o Parafernàlia)[Repte Clàssic CDLXXVII]

El policia municipal baixa de la motocicleta i es treu el casc. Comença la seva ronda en aquest llogaret tranquil. Supervisar els aparcaments, comprovar que ningú no se salti els quatre semàfors justos quan són en vermell i regular, si es dóna el cas, el trànsit en els arranjaments d'una vorera o de la pintura dels passos de vianants. Es col·loca les ulleres de sol i es passa les mans per les mànigues. Que faci patxoca l'uniforme nou, almenys.

L'agent, que anomenarem M. per Melquíades, té ínfules literàries i en aquestes rondes tranquil·les observa el seu entorn a la recerca de possibles idees, a més de fer la seva feina oficial. Pren notes de tot allò que el seu ull copsa, com si multés un vehicle o efectués un informe seriós per als seus superiors. Quan arribi a casa, prepararà la taula amb tota la parafernàlia necessària per vestir aquests apunts i encabir-los en una història. Ja en té un centenar, de pensades. Però molt sovint, quan ha acabat l'escampall, la musa ha desaparegut i queda amb un pam de nas i prefereix començar el sopar.

L'individu no tarda en aparèixer. És en Cóssimo, l'italià que fa deu anys que es va instal·lar al poble. Camina a pas lent, com sempre fa, com si el tràfec no existís per a ell. La funda del seu omnipresent violí és el centre de la seva nova idea. Si en Cóssimo no fos en Cóssimo, qui asseguraria que dins d'aquella funda no hi guarda una escopeta retallada i vol atracar la sucursal del banc del poble? Apunta amb entusiasme aquest pensament i camina darrere del pobre Cóssimo, dissimuladament. Té la facilitat de fer les dues coses alhora, i així ningú no sospita de les seves martingales. Ni tan sols en Cóssimo, que segueix caminant uns metres davant d'ell.

S'atura quan l'italià s'atura i es mira un aparador. I si, en lloc d'una retallada, hi hagués un tros de plom per trencar vidres i endur-se joies i roba i articles de valor divers? Enmig de la trencadissa, sortiria la dependenta i l'escridassaria i ell (el desconegut, evidentment; no pas l'estimat Cóssimo) seria agafat in fraganti per M., que tindria l'excusa perfecta per utilitzar la seva arma reglamentària per disparar-li als genolls i aturar la possible fugida. Amb la ràdio demanaria reforços i una ambulància. La ferida no seria mortal, però la sang sortiria en abundància. L'emmanillaria per immobilitzar-lo més encara havent-li llegit els drets, que quedi clar. I junts, esperarien les sirenes de les patrulles policials i de la inconfusible ambulància, amb les lletres al revés i els colors estridents.

M. queda astorat de la quantitat d'idees que li suggereix la funda d'en Cóssimo, que ha reprès el seu camí. L'entusiasme d'escriure en el bloc de notes i de caminar mentre ho fa l'obliga a travessar sense mirar ni buscant un pas de vianants. El carrer, com tot el llogaret, és tranquil també. Només hi ha presses el dia dels cobraments de les nòmines, que es formen cues inevitables davant de l'única oficina bancària del poble. En Cóssimo gira a la dreta, sembla que es dirigeixi cap a l'estació d'autobusos. M. sap que no té cotxe. Per tant, és el lògic. O potser, de no tractar-se d'en Cóssimo, voldria forçar el pany de la casa de la Pancràcia, la vídua més rica de la zona, i endur-se tot el que pugui arreplegar.

Enmig de la calçada, M. deixa un marge perquè en Cóssimo continuï sense notar la seva presència. I pot acabar de perfilar la nova idea. El prolífic matí queda interromput per un grinyol de pneumàtics i per un monovolum, que s'acosta a tot gas. M. deixa caure bolígraf i bloc per donar l'alto al vehicle, que no disminueix la velocitat. La matrícula i l'automòbil li són familiars. Ha quedat clavat al centre del carrer i serà atropellat en pocs segons. Li agradaria escriure-ho però no és moment de fer-ho. Sobretot quan reconeix que la conductora és la seva sogra. Pensa que potser sí que ha abusat massa dels acudits típics i tòpics envers ella. Però el darrer pensament que té és que seria una bona idea per desenvolupar-la en arribar a casa...

15/8/11

Ànsies (Minirepte10)

Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Màrius TORRES.


Pels serveis realitzats, l'home li allarga la paperina amb la dosi que li calmarà les ànsies durant unes hores. Només hi ha una condició: marxar ràpidament del lloc de la cita i amb discreció. El jove introdueix de forma maldestra la mà dins de la butxaca i hi diposita el tros de paper mig rebregat. Es col·loca la caputxa per protegir-se del fred i, alhora, per amagar el seu rostre a les mirades. Protegit per les penombres i en una ciutat anònima, camina apressat, als afores de la barriada on l'home exerceix el seu control.

Arriba a un carreró solitari i mira a banda i banda per assegurar-se que no serà vist. Confiat, treu la bossa on hi guarda el parament per injectar-se. Escalfa la barreja d'heroïna i d'aigua destil·lada damunt de la cullera amb l'encenedor i omple la xeringa. Ho fa amb perícia, són anys de consum i d'addicció. Fins i tot sap com injectar-se als llocs menys recomanables perquè no siguin visibles les marques. Busca la vena de l'engonal i hi clava l'agulla. Prem l'èmbol i la solució escalfa la cuixa en penetrar dins del seu cos.

Ja no hi ha nervis, i les ànsies per "xutar-se" han desaparegut. Queda en un estat letàrgic que, mica en mica, l'endormisca. En uns minuts, deixarà de respirar i no despertarà d'aquest estat: hi ha feines arriscades que es paguen amb la vida. Com ser un "xivato" en segons quins cercles... L'heroïna portarà la mort freda, de tan pura que és.

Resiliència [zel, d'Ara mateix]

[la zel ens convida a passar per casa seva i deixar-hi unes paraules. Aquestes són les meves, tristes potser...]


Potser el zumzeig d'un mot que arriba al zenit
Desvetlla l'ànima que, ara mateix, resta adormida
En els marges d'un camí on la vida
És resiliència en la fosca nit.

Potser zelosament servo un bocí de mi en l'eixida
D'un sospir que ajuda a respirar, mentre el crit
S'ofega al fons de la gola i el pit
Alberga el batec d'una possible sortida.

Digues, cor, saps quant de temps comptaré amb sang
Els instants tristos d'una existència fràgil com
L'ínfim fil d'Ariadna que algú talla

Amb la vilesa d'embrutar la blancor del cel amb fang
Primigeni i no voler saber l'origen del món; sols el nom
Del turment que sempre m'amortalla?

Nostàlgia (II)(haiku)

La lluna torna,
Amb una bufetada,
La teva absència.

12/8/11

Eurídice II (o Paràmetres)[Melorepte156]

Trobar-te, potser habitar cada racó
D'un espai delimitat per tu i per mi
Per la quietud d'un vent que retorna
L'esperança, el reclam, la memòria.

I saber que en els paràmetres de l'hàlit
Hi ha el respir necessari perquè l'ahir
Sigui cendra i pols i sorpresa d'un rostre
Que calla mentre parla el cor en l'Hades

D'una inquietud que no reposa ni dorm,
Que, glop a glop, absorbeix l'alegria efímera
I corca l'ànima. I aleno amb força, novament.

Seràs rosa dels vents, immòbil carn, fermesa,
I xiuxiuejaràs paraules clares que il·luminin
La nit, l'angoixa, mentre esdevens presència.

10/8/11

Eurídice (o Letícia còncava)[Melorepte156]

Perquè l'esperança és un raig de sol d'un matí
En què t'adones que el món continua existint,
I no hi ha coves ni ombres ni el tètric laberint
Que deixi enfora la vida, sols l'oblit de sofrir.

I habitem les faveles d'un futur incert, despert
Com el desfici de cercar la sort a qualque racó,
I el teu esguard em mira, Eurídice de claror,
I canto als teus llavis, amb el cor, i alhora al desert.

Perquè en els teus braços còncaus reposa la letícia
D'un bressol ple a vessar d'il·lusió nova, de ganes
De seguir endavant i deixar enrere les penúries.

I vivim on les naixences semblen branques espúries
D'un arbre eixorc, amb la intempèrie i la nit vanes,
Com Orfeu que, en llambregar, perd l'amor i la carícia.

8/8/11

Màquina antropòfaga (Minirepte9; 2)

L'home fuma. La màquina l'ha absorbit des de fa estona. I, des de fa estona, ja no s'acontenta en introduir-hi monedes, ara es gasta els bitllets abans de bescanviar-los, en la ranura que els admet. Demana una nova cervesa i mossega el filtre de la cigarreta. Els nervis són evidents. En cada partida només gasta i no recupera res del jugat. Una trucada de telèfon i despenja. La resposta és una mentida evident. M'han aturat els Mossos.

Impassible, torna a la màquina i treu de la cartera el darrer bitllet de vint euros. S'adona que no hi ha més metàl·lic i que la màquina escurabutxaques ha realitzat la seva finalitat a la perfecció. Paga les consumicions i el canvi, com a darrer cartutx d'esperança, també és introduït a la màquina. Fins al darrer cèntim.

Quan torni a casa, segurament els Mossos l'hauran multat amb la quantitat (mal)gastada en aquella maleïda màquina. I la precarietat dels àpats de la família és deguda a aquesta ratxa malastruga que fa trobar-se l'Autoritat tan sovint. Perquè s'amaguen a qualsevol banda i és difícil esquivar-los quan se circula sense els papers en regla. L'excusa sempre funciona amb la seva estúpida dona, que sempre el creu.

6/8/11

Plàteres (Minirepte9; 1)

En girar la clau i obrir la porta, la flaire que ens ve de l'interior és deliciosa. La tieta Àurea sempre ha destacat per la seva perícia en qüestions culinàries. No és d'estranyar que l'àpat del seu cinquantè aniversari sigui un d'aquells per ser recordat. Els pares i jo arribem al menjador i trobem la taula engalanada: les tovalles que ha estat brodant zelosament la mare, dos parells de canelobres d'argent amb les espelmes enceses, damunt de la taula les plàteres fumejants de carn rostida i bols amb salses de diverses classes. Tot preparat amb la meticulositat i l'amor que sempre ha caracteritzat els oncles d'ençà que van casar-se.

La mare crida la tieta Àurea però no rep cap resposta. Espera uns instants prudencials per cridar l'oncle Àgape (ja que algú feineja dins de la cuina) i, des de l'interior, ens respon ell mateix. Quan apareix amb la plàtera més grossa de totes, l'esglai ens sorprèn i trobem, sense cap mena d'ambigüitat, el significat més intrínsec de la frase més repetida de l'oncle. "M'estimo tant la tieta que no dubtaria a menjar-me-la". Els ulls exànimes de la tieta ens miren des de la gran plàtera mentre la mare es desmaia.

Selènica (haiku)

Plena de núvols,
La lluna vol refugi.
Muden els pètals.

5/8/11

Brúixola

Res ja no indica el rumb idoni,
El nord que cal seguir quan el camí
És el caprici pervers d'un dimoni
Que imanta la brúixola del destí.

I la vida és breu i llarga, alhora,
Amarga com el glop de cicuta de l'espera.
Sense primavera, l'anima mor i plora?

Dàlia plàcida (haiku)

Rep la resposta
De l'estiu plàcid, tendra
Dàlia formosa.

4/8/11

3/8/11

Monòdia (o Ària polifònica)[RPV181]




Creixeran les flors i se sembraran collites
De forment per al pa que pastarem demà.
Agraïrem la llum del dia quan el cel sigui clar,
I anhelarem, mentre les busquem, noves fites.

Admirarem la calèndula, la dàlia, l'enigmàtic lilà,
I sabrem que la fragilitat rau en allò que suscites.
Planyerem aquesta joventut breu, foment de mites
I llegendes, foc fugaç que, en anys, es recordarà.

Creixeran els boscos i vindran generacions noves,
Buscarem paraules en qualsevol racó del món
Per cantar aquesta grandesa que ens vas deixar.

I, entre els pètals d'una vida marcida, servarem coves
Per portar-te llunes i somnis, el sentiment més pregon
Que ens moguin els teus versos, necessaris com bleixar.

1/8/11

Dèspotes (Melorepte155)

Amb el so mil·lenari de la música lluita,
Fins que les fronteres caiguin als peus,
Germà, i en la terra bufin vents de llibertat,

Vents que derroquin dèspotes, clares veus
Que enderroquin murs d'absurda crueltat,
D'una opressió que, constantment, ens acuita.

Per què no podem escopir a la cara de l'escòria
Si és la gangrena que desapareix si s'amputa?
Per què si només són un grapat de fulls de ruta
En blanc que no ens duen enlloc, sense història?

Amb la llengua mil·lenària que ens agermana,
Germà, amic, cantaré lliurement amb ràbia i odi
Perquè se m'escolti pertot arreu, amb un codi
De pau, de clam -els mots que la terra em demana-.

Trajectòria (Minirepte8)

Quan m'apropo a la finestra, el veig. El fàstic que em provoca la seva visió m'acumula insults a la boca, que mastego entre dents i en veu baixa. L'odi és tal que tanco amb força les mans. M'esbatussaria amb ell fins que deixés de respirar. Fa tant que el vigilo que sé que és el meu enemic, l'enemic que, calladament, em provoca una ràbia descomunal.

Avui, però, he fet un pas més en aquest estat. Vull acabar amb la seva presència encara que hagi de pagar un preu massa car per això. Observo cada detall del seu rostre, el miro fixament als ulls i gairebé puc saber què pensa. Sabrà què penso jo? Sí, el vull matar. I res no m'aturarà, avui no. fins i tot, sabré quina trajectòria recorrerà la bala que surti del canó.

Trec el revòlver i dibuixo un somriure lleu. De què riu ara? Com si es mofés de mi... Empunyo l'arma i la decisió ja està presa. Esborraré tot bri de vida d'aquests seus ulls, aquesta ganyota odiosa que es perfila en els seus llavis. Alço el revòlver i sé que, en prémer el gallet, ja no podré afegir cap més paraula en aquest relat. Però hauré acabat amb el meu enemic interior, que sóc jo mateix.