De la nit al dia, ha passat de ser un pagès amb penúries econòmiques a trobar-se amb un bon feix de bitllets a les mans. I no per haver comès un delicte ni haver-se col·locat al Consistori. Res de tot això. Una cessió de les terres que va heretar del seu pare difunt i que tanta suor li han suposat durant aquests anys, sense notar-se els esforços. Diuen que les terres albergaran un projecte de crear una hípica en aquell paratge, idíl·lic per als urbanites. I per a la gent que pot permetre's aquests luxes.
Avui és quan es trasllada a la gran ciutat. Deixa la masia pairal i la seva mare amb una quantitat generosa de diners, que, ben administrada, arribarà fins que mori. La deixa amb les golfes caòtiques però això no el preocupa. De tant en tant, la visitarà, aprofitant que ve a gaudir-ne d'elles amb l'intent d'ordenar aquest desordre que sap. Però les oportunitats cal agafar-les quan arriben, i són imprevisibles. Ja ha lligat tot el que havia de lligar, amb la diligència d'un negociant professional.
Puja a la tartana que també va heretar del pare. Un Renault 4L que cau a trossos i ple de pols fins al darrer racó de l'interior i de l'exterior, però que encara el porta a tot arreu. La baca és un embalum tan caòtic com les golfes. Amb la manta que el cobreix, el voluminós caos és imperceptible. El portamaletes també és ple a vessar, l'ordre no hi existeix tampoc. Un núvol negre surt del tub d'escapament i el soroll del motor característic indica que tot està llest per a la marxa. La gran ciutat ofereix tantes possibilitats...
La carretera gairebé buida fins arribar a l'autopista que el mena fins a la Metròpoli, que ha vist en els retalls de diari del pare, i que ha anat renovant amb els que ha seguit guardant ell. Un monstre preciós i enorme, il·limitat com un formiguer que ningú no en sap l'extensió real. No se sentirà estrany, ho intueix. Potser li costarà al començament, però sabrà com capotejar les dificultats. Pensa en la mare. Espera que sàpiga reprimir les ganes d'endinsar-se per les seves golfes. La ferum de l'abocador el desperta dels seus pensament i li indica que arriba a la destinació. Grans xemeneies expulsen fum sense parar, els camions han aparegut a desenes, com si traginessin grans quantitats de material d'un lloc a un altre. Li agradaria revisar-los tots i saber què transporten, quines delícies hi trobaria... En aquests moments s'adona que realment el poble se li havia quedat petit.
Ha caigut el sol i el polígon industrial apareix amb les seves naus massisses, tan a prop de l'abocador que se sorprèn. La nau que ell ha comprat està ben assenyalada en els plànols. Busca l'adreça que ha memoritzat en aquests carrers gairebé idèntics. Ha de preguntar, però, per orientar-se millor i, finalment, se situa i la troba. La revisió es fa amb rapidesa. Les quatre parets amaguen el que hi troba dins, sacs d'escombraries de l'anterior activitat, un magatzem tèxtil. Segons li van dir, tot estaria net però per sort no és així. Sap que en aquest país la gent no és tan efectiva ni eficaç. Sempre li han agradat aquests dos adjectius, dels quals poca diferència els veu...
Es decideix a passar la nit allà mateix. Entrarà el 4L dins de la nau i ningú no el veurà ni el molestarà. Es cobrirà amb la manta llardosa a més no poder i inhalarà amb força. Sense sopar (només ha menjat uns fruits secs durant el trajecte), s'allita. Demà començarà els tractes laborals. Demanarà feina a l'abocador. Serà l'opció més fàcil de triar. I la més segura de rebre una resposta afirmativa. Mica en mica, i amb paciència, podrà omplir la seva nau amb tot el que arreplegui, sense patir per l'espai. Veu tantes hectàrees per satisfer la seva síndrome que dibuixa un somriure enmig de la somnolència, amb els narius plens d'aquell perfum deliciós que desprenia l'abocador.
Abans que els grills comencin el seu carrisqueig, en Diògenes ja ronca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada