El policia municipal baixa de la motocicleta i es treu el casc. Comença la seva ronda en aquest llogaret tranquil. Supervisar els aparcaments, comprovar que ningú no se salti els quatre semàfors justos quan són en vermell i regular, si es dóna el cas, el trànsit en els arranjaments d'una vorera o de la pintura dels passos de vianants. Es col·loca les ulleres de sol i es passa les mans per les mànigues. Que faci patxoca l'uniforme nou, almenys.
L'agent, que anomenarem M. per Melquíades, té ínfules literàries i en aquestes rondes tranquil·les observa el seu entorn a la recerca de possibles idees, a més de fer la seva feina oficial. Pren notes de tot allò que el seu ull copsa, com si multés un vehicle o efectués un informe seriós per als seus superiors. Quan arribi a casa, prepararà la taula amb tota la parafernàlia necessària per vestir aquests apunts i encabir-los en una història. Ja en té un centenar, de pensades. Però molt sovint, quan ha acabat l'escampall, la musa ha desaparegut i queda amb un pam de nas i prefereix començar el sopar.
L'individu no tarda en aparèixer. És en Cóssimo, l'italià que fa deu anys que es va instal·lar al poble. Camina a pas lent, com sempre fa, com si el tràfec no existís per a ell. La funda del seu omnipresent violí és el centre de la seva nova idea. Si en Cóssimo no fos en Cóssimo, qui asseguraria que dins d'aquella funda no hi guarda una escopeta retallada i vol atracar la sucursal del banc del poble? Apunta amb entusiasme aquest pensament i camina darrere del pobre Cóssimo, dissimuladament. Té la facilitat de fer les dues coses alhora, i així ningú no sospita de les seves martingales. Ni tan sols en Cóssimo, que segueix caminant uns metres davant d'ell.
S'atura quan l'italià s'atura i es mira un aparador. I si, en lloc d'una retallada, hi hagués un tros de plom per trencar vidres i endur-se joies i roba i articles de valor divers? Enmig de la trencadissa, sortiria la dependenta i l'escridassaria i ell (el desconegut, evidentment; no pas l'estimat Cóssimo) seria agafat in fraganti per M., que tindria l'excusa perfecta per utilitzar la seva arma reglamentària per disparar-li als genolls i aturar la possible fugida. Amb la ràdio demanaria reforços i una ambulància. La ferida no seria mortal, però la sang sortiria en abundància. L'emmanillaria per immobilitzar-lo més encara havent-li llegit els drets, que quedi clar. I junts, esperarien les sirenes de les patrulles policials i de la inconfusible ambulància, amb les lletres al revés i els colors estridents.
M. queda astorat de la quantitat d'idees que li suggereix la funda d'en Cóssimo, que ha reprès el seu camí. L'entusiasme d'escriure en el bloc de notes i de caminar mentre ho fa l'obliga a travessar sense mirar ni buscant un pas de vianants. El carrer, com tot el llogaret, és tranquil també. Només hi ha presses el dia dels cobraments de les nòmines, que es formen cues inevitables davant de l'única oficina bancària del poble. En Cóssimo gira a la dreta, sembla que es dirigeixi cap a l'estació d'autobusos. M. sap que no té cotxe. Per tant, és el lògic. O potser, de no tractar-se d'en Cóssimo, voldria forçar el pany de la casa de la Pancràcia, la vídua més rica de la zona, i endur-se tot el que pugui arreplegar.
Enmig de la calçada, M. deixa un marge perquè en Cóssimo continuï sense notar la seva presència. I pot acabar de perfilar la nova idea. El prolífic matí queda interromput per un grinyol de pneumàtics i per un monovolum, que s'acosta a tot gas. M. deixa caure bolígraf i bloc per donar l'alto al vehicle, que no disminueix la velocitat. La matrícula i l'automòbil li són familiars. Ha quedat clavat al centre del carrer i serà atropellat en pocs segons. Li agradaria escriure-ho però no és moment de fer-ho. Sobretot quan reconeix que la conductora és la seva sogra. Pensa que potser sí que ha abusat massa dels acudits típics i tòpics envers ella. Però el darrer pensament que té és que seria una bona idea per desenvolupar-la en arribar a casa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada