Forària (o Zoofília bàltica)(Itineràncies poètiques II, 28)

No és per la quotidiana paella
Que m'ullprèn i m'altera la son,
Ni per la seva veu de mascle cepat
Vingut de conquerir països exòtics.

No és perquè sigui capaç de suportar
La ingesta de litres de sangria
Amb estoïcisme, ni que faci gests
Per parlar i em costi un segle entendre'l.

Tampoc pel seu accent de foraster,
O la seva pell envermellida pel sol
De la Mediterrània que m'embadaleix.

Crec que l'única raó que em facin figa
Les cames quan apareix al meu davant
És la mida i el pelatge del seu Gran Danès.

Ferroviària eminència (Itineràncies poètiques II, 27)

Sé de tu per boca d'altres
I pels teus trenets excelsos
Que van carregats de mots
Sempre planers però savis.

Sé de tu per la teva mirada,
Silenciosa calma que esguarda
El seu voltant i tot ho registra,
Que desprèn bondat pertot arreu.

Sé de tu, Anton, pels camins
Que s'obren en cada nou seguiment,
Pel que guardes i ens ofereixes.

Sé de tu perquè allò benèvol
Acaba aflorant, ferroviària
Eminència que ens permets llegir-te.

Transhumància (Itineràncies poètiques II, 26)

Buscar la frescor de l'herba
Als prats gerds del teu ventre;
Saber que les goludes muntanyes
Fan tentines davant dels meus llavis;

Viure a contracor una vida majúscula
Entre el mossec i la llambregada;
Intentar guarir-me del trasbals sinuós
Del cos sibilant que t'habita;

Esdevenir cap de ramat per dirigir-me
Cap a les sendes clares de les teves
Mans de pastora, sense cap queixa;

Flairar la brisa i impregnar-me
Amb la teva fragància, que em marca
A ferro la pell. Viure per transhumar-te.

Carícies agrícoles (Itineràncies poètiques II, 25)

Olors de mil cuines per despertar la fam
Que tinc de tu, de masegar-te la pell
Amb carícies que llauren el fèrtil camp
Dels teus malucs, d'endinsar-me en el castell

Pacíficament, sense sang ni combat reals,
De nedar pel fossar de llençols que et defensa,
De demostrar-te, des del despertar, que em cals
Amb llinatges o sense, d'obtenir una recompensa.

Reina de cors, princesa del coixí on reposes
La testa, em catapulto cap a la festa del somrís,
Del petó, de la saliva desbocada, un nou Sant Jordi

Desarmat, desproveït de muntura, deixat al pendís
Del teu ventre, vers la batalla, mentre recordi
Que en els teus llavis no hi ha dracs, només roses.

Matèria orgànica (Itineràncies poètiques II, 24)

Deu punts de sutura
Per a la matèria orgànica
Del país veí, cabra púbica
Que fa pública la vergonya

D'ésser rèptil i poll alhora,
I saber que, tard o d'hora,
Arribarà el desguàs impassible,
La crua realitat de parrac de bonze.

I el malalt terminal
És cadàver en potència, agònica
Ombra que s'arrossega.

Deu punts sense usura,
I la ferida no arriba a sagnar
Però la cicatriu és profunda.

Porfíria (Itineràncies poètiques II, 23)

Potser cal manar en la porfíria?
O la plaça que ens ofereixen
És digna per a cada persona
Que forma part del nostre grup?

Alcem-nos, si cal, si és necessari
Com l'aire que ens volen prendre,
Com la minestra que ens arrabassen
De la boca els famèlics voltors.

Ha esclatat la pólvora, que enderroca
Les parets de l'estabilitat aparent,
Les fal·làcies que hem d'empassar-nos
Amb hams massa evidents; però els peixos

Ja no neden riu avall, han esdevingut
Salmons d'una revolta contra l'asfíxia.

Ànima tel·lúrica (Itineràncies poètiques II, 22)

[seguiment extraoficial del poema Ocells de vent, de Maijo]

Arrels terroses
S'arrapen a la terra
Com l'aire al viure.

Creix la ferida
De la sang mentre indago
La teva pèrdua.

I m'ets oxigen
Quan respiro, lluerna
Quan et recerco.

Incendiària (Itineràncies poètiques II, 21)

[seguiment extraoficial del poema Pecat, de Maijo]

Flama, pira, foguera, incendi.
I m'escampo per la teva pell
Com l'argonauta que travessa
Mars ignotes a la recerca del velló.

I esdevinc enciclopèdic compendi
Per conèixer perfectament cada racó
Del pecat novell del teu virginal ésser.

Idòlatra (Itineràncies poètiques II, 20)

Ja veus, aquell so del piano es dissipa
En el record, però l'aram d'unes campanes
Persisteix en l'oïda i sembla que hagi
De multiplicar-se perquè siguis memòria.

Ho he decidit. Avui més que mai, desperto
Del vertigen del vol d'ocells anònims
I et retinc sota els parpres per idolatrar-te.

Indigent de tot menys de l'almoina d'amar
Inclús l'ombra que t'acompanya arreu.

Ja veus, la flama més intensa no em crema.

Pètria absència (Itineràncies poètiques II, 19)

[seguiment extraoficial del poema No hi ha tenebra, de Carme Rosanas]

No hi ha tenebra
(Gola de llicorella
Per empassar-me
El dolor i la tristesa
Avui que et necessito)?

Reminiscències (Itineràncies poètiques II, 18)

De fit a fit, a les palpentes,
La tenebra és l'exacta mesura
De la soledat que em supura
Pels porus de la pell acariciada,

Ara òrfena de dits i amb lentes
Hores de silenci que costa transcórrer,
Mentre, en la sang, cada gra de sorra
De la nostra platja les venes em bada.

Tornaràs, veu i brisa perdudes,
Amb paraules d'enyor al meu recer
Si prego per tenir els teus besos de rou?

En l'insomni, vetllo les portes -rudes
Reminiscències d'un comiat- i tindré
Paciència i esperança contra la fam del pou.

Selènica eufòria (Itineràncies poètiques II, 17)

Una primera besada seria el pleniluni
En aquesta fase llunàtica que m'habita.
Potser per això, els llavis s'enroquen
En el tauler on defenses el nostre dejuni.

Però, en lloc de minvar, aquest quart creix
I s'escampa, cada cop més, on el cor palpita
I imagino, encara que llunyans, que em toquen
Els teus dits, i aquesta il·lusió que em peix.

Vindràs demà, reina dels sabors de la Terra?
Paro la taula, refaig el jaç on somnio només,
Per rebre't i albergar-t'hi durant una nit eterna.

Vindràs, desig que la sang de les venes em desterra?
Recullo el velam del lleuger llagut, i em lligo el rest
Al voltant del cos per suportar la teva galerna.

Alfabètica (Itineràncies poètiques II, 16)

Perquè encara tinc totes les paraules
Per a tu, busco versos, equilibris escrits
Contra la funàmbula dissort alfabètica.

Perquè em sento balbuceig, m'imagino
Rapsoda per als versos aliens, aquells
Que no em lliguin el cor a una estrofa.

Perquè goso trair la raó i la ment, enyoro
Cada matí en què despertar era curull
De la teva presència sota els llençols,
Cada raig de sol que em recordava els teus dits.

Perquè segueixo bastint sonets i tannkas,
Rimes inconnexes i ritmes nus, penso en besar
Els teus llavis de nou, en xiuxiuejar-te
Els meus somnis. Perquè visc, et venero.

Antípodes (Itineràncies poètiques II, 15)

En la penombra, et sé als antípodes
De la meva dèria per retenir-te,
Per bressolar el teu pit blanc
De càndida flonjor, amada nòmada.

Però jugaré les meves cartes,
Un cop més com qui se sent guanyador
Malgrat entreveure indicis de derrota.

Celístia (Itineràncies poètiques II, 14)

En cada meandre, l'ànima del riu.
I flueixen els somnis i les paraules,
L'aigua que ha d'alimentar la mar
De les nostres vides, itineraris

Per recórrer en continu aprenentatge.
I es multipliquen les sendes per abastar
L'horitzó i els núvols i la celístia.

Diàfana màscara (Itineràncies poètiques II, 13)

La son entela la memòria,
La difumina, com diàfana màscara
En el carnaval d'una tristesa,

Mentre l'ànima d'arlequí
Que em sustenta s'eixampla
Per cada racó d'un record
Que fuig quan l'intento retenir.

Ballo la dansa irrisòria
Del circ dels prodigis, la tètrica
Vida que em toca viure i pesa

Dins meu com un plom que cau
Al fons del pou i m'ofego, sol,
Testimoni d'aquesta lenta agonia
De desitjar una presó sense clau.

Circumferències (Itineràncies poètiques II, 12)

[seguiment extraoficial del poema Se m'ennueguen, d'Anton]

Caminar en cercle,
Creient que, per alguna
Part, puc trobar-te.
Aquesta és la metzina
Del desig quan t'enyoro.

Cadències (Itineràncies poètiques II, 11)

[seguiment extraoficial del poema melòdic, de zel]

Digues, qui atura el diapasó
De les hores quan ets absència?
Qui esborra els brins d'escalfor
Que resten en la pell? La cadència

De la vida és regida per l'enyor,
Pel desig que reclama la presència
Perpètua dels llavis, de l'amor?

Ímpetu i carícia (RPV158)

Sembrar els solsticis amb silencis
Com si de sibilants sirenes parlés,
I resseguir cada centímetre del cos
Que m'incendia els somnis, la solitud.

Sadollar l'esperit en cada drecera
Cap als llavis que deslliuren el bes,
I saber que els misteris de la Natura
Es guarden en el teu ventre, latitud

Que m'agrada explorar amb famolenc
Ímpetu, perpetuar la carícia -el rèptil
Que s'arrossega pels porus de la pell-,

Indagar en els enigmes que no aprenc,
Guarir les ferides de la vetlla en la pupil·la,
Estimar-te com bífid vi que em duu de gairell.

Artròpode (Itineràncies poètiques II, 10)

Aquesta brisa
Tardorenca s'emporta
Jorns i paraules,
L'embalum de saber-se
Lligat a les estrofes.

I sóc artròpode
Que explora tota pedra
A la recerca
D'un racó que l'abrigui,
Lluny de la llar amada.