Mandorcòrovi (RPV109)

A la música de la meva adolescència

Una porta. Només.
Ni llar ni homes,
Ni somnis ni desgràcies.
O potser és la desgràcia l'única
Ombra que s'allarga entre els murs
Inexistents?

Mandorcòrovi és lluny,
I la blancor de l'unicorn també.

Albira amb pupil·les curioses,
Tota l'esplanada deserta
Fins a l'horitzó. Terra i cendres,
Focs apagats, vides consumides,
Plors callats, i cors orfes
De batec.

Una guerra? L'abandó;
Una batalla? La fi de tot.

Eixorca habilitat per esborrar
Allò que teníem, per fer desaparèixer
Gestes i esforços,
Gestacions i generacions.
Amb un sol instant,
L'ull de qui sotja passa
De veure fertilitat i plenitud
A comprovar la solitud del desempar,
La quietud d'allò que ja no existeix.

Mandorcòrovi és lluny,
Si és que encara recordes el País dels Somnis...

La dona d'Oświęcim-Brzezinka (Repte Clàssic CDIII)

2 de febrer

La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.

7 de febrer

Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...

21 de febrer

Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.

3 d'abril

Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).

12 d'abril

Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...

15 d'abril

La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...

27 d'abril

La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.

Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...

Venília (Repte Clàssic CDIV)

Realment, mai no ha sortit dels Estats Units. Bé, no tan sols dels Estats Units sinó d'Ohio. S'estima el seu poble, potser perquè no ha conegut res més des que va néixer. Però si ara es troba embarcat en aquest creuer de luxe no és per haver-ho decidit ell, sinó perquè al seu seixanta-cinquè aniversari, els seus fills li han obsequiat amb el seu primer viatge a l'estranger. No hagués calgut el passatge cap a Panamà, sincerament. Si per ell fos, un bitllet d'autocar (un Greyhound, evidentment) amb destinació a l'estat veí, o bé Indiana o bé Pennsylvania, ja hauria satisfet la definició que té de viatjar a l'estranger.

En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.

Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.

Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?

Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.

Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.

*

El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.

Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.

La Ciutat mai no dorm (Repte Clàssic CDII)

La Ciutat mai no dorm. Encara que arribi la nit, la seva activitat mai no s'atura del tot. Des de la llunyania es veu bella i estàtica, però bull i es mou i també coneix la lletjor, amagada en una aparença de llum artificial.

La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.

És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.

Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.

Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.

Renúncia (Repte Clàssic CD)

Estimada,

ho tinc decidit. Avui deixo de llegir. Ni de manera febril ni assossegadament. Res. Ni una línia més impresa. Perdo les paraules, les oblido mica en mica. O això em sembla. Per culpa d’aquesta ànsia per devorar pàgines i més pàgines. De voler aprendre a escriure mentre llegia, de poder admirar-me amb paràgrafs sencers de bellesa.

Aquesta renúncia, aquestes ínfimes línies m’han costat un enorme esforç. He hagut de regirar dins del meu cap per trobar les paraules que vull dir, que necessito deixar en aquest full. Així t’ajudaran a seguir al meu costat i comprendre’m. Comprendre el meu canvi i la meva postura, adonar-te que, de continuar essent un lector assidu i voraç, seré capaç de tenir records però, per contra, de res em servirà tenir-los perquè no sabré com plasmar-los. Perdre les paraules per explicar aquests records, cada vegada més vagues, seria com morir abans d’hora, restar sense experiències ni adolescència ni infantesa. Ni tampoc sabria com retenir els descobriments d’aquells tendres anys. Els sabors nous de noves menges, els primers passos i els passeigs accidentats en bicicleta. O la platja.

La platja... Em costa recordar-la ja. El seu descobriment és un dels records més antics que tinc. La sorra, els xiscles de les gavines, les acolorides ombrel·les, el cel clar i amb núvols estranys fins i tot. I la gentada, i com la vaig evitar per endinsar-me en l’aigua i gaudir per primer cop de la mar. Em vaig deixar abraçar per ella i entotsolar enmig de la multitud amb el bateig del glop d’aigua salada i satisfaent, que vaig haver d’expulsar entre els crits de la mare. Però la baula va quedar dins meu. Ancorat al seu oneig, el meu cos no va allunyar-se mai més del litoral. Avui encara visc en aquesta vella casa de pescadors, la que em va veure néixer i créixer, suposo. Això em diuen... Si fos per mi, escriuria noms poc desgastats per la lectura, exòtics o allunyats, inversemblants tal volta. Però més possibles de recordar que el lloc on realment he nascut, que m’han de recordar. Com la gerra plena d’aigua de mar, que no sé qui me la porta dia a dia. La vaig demanar jo, potser? Serveix per mitigar la pèrdua del primer record de la meva consciència? Ja dubto de tot.

Només sé que, en beure’n un got em vénen al cap sensacions quasi esborrades, gairebé oblidades i enterrades a les catacumbes del meu cervell. Tinc esbossos d’estiueigs entre cridòria i rialles, de jornades eternes feinejant a la barca del pare, sargint xarxes i preparant esquers, de nits d’insomni sota l’espelma i els llibres del senyor rector, i els primers festeigs i les quartilles emplenades tot emulant els grans mestres, en secret, a la vora de la mar, a recer de la barca, així la vigilava alhora. I més records que no sé escriure, només dir-los en veu alta.

Demà, en llegir aquesta carta, potser t’entristiràs en un principi; però necessito la teva ajuda perquè siguis la meva memòria. No et demano esforços sobrehumans, sols petits detalls que em despertin aquesta guspira que em manca per encendre el foc dels records, per expressar-los en veu alta i els escoltis. I per això et deixo el més important de tots, ara que encara puc recordar-lo. L’escric. Perquè llegeixis aquest episodi iniciàtic i així podràs recordar-me’l les vegades que cridi que no recordo quan era infant. Potser Déu va oferir-te’m com a esposa perquè, a la meva vellesa, em servissis de testimoni de la meva existència. Amb el teu nom, Maria del Mar, que engloba tota la meva vida, si m’aturo a pensar-ho.

Sempre teu

Andròmina (Repte Clàssic CCCIC)

Quan l'esclafa, del seu cos sorgeix una bombolla que es mou amb desfici. La mosca, que instants abans havia atrapat entre els seus dits, ja és morta però les larves es comencen a retorçar sobre sí mateixes en sentir massa aviat el contacte de la llum i de l'aire. A en Julian Jones li agrada veure-les penetrar sense miraments el cos de la mosca, furgar l'abdomen que les acollia tot just uns segons enrere, alimentar-se de la substància de la seva progenitora. Potser això és la mort, un estat instintiu que s'endega amb el preludi d'una naixença asilvestrada i segueix amb una vida de turments, pensa en Julian mentre l'Anthony Napse apareix per la porta de l'oficina.

En el lapse de temps en què l'Anthony deixa la gavardina, en Julian deixa d'escriure i cobreix la Underwood. Ja tornes a badar amb aquesta andròmina?, és el bon dia que toca darrerament. De vegades, la primera frase no arriba fins que en Julian li demana permís per anar a esmorzar. En escoltar aquesta pregunta, que tornarà a ser retòrica, abaixa les parpelles uns instants com contestant afirmativament. Però el que passa pel cap d'en Julian és un pensament que creu amb fermesa. No és una andròmina, imbècil, aquesta màquina d'escriure et pot matar. Ho pensa però no ho dirà. Perquè, si ho diu, l'Anthony esclafirà a riure i es mofarà d'ell i de la seva Underwood, la mateixa que va trobar a les golfes un parell de setmanes enrere. El mateix escenari on, fa deu anys, va aparèixer degollada la seva tieta, a mans de l'oncle Malachi. Fidel a les seves creences, va respectar el jurament de llur unió. Fins que la mort els va separar...

I des que ell i la seva filla Margaret van trobar la màquina d'escriure, en Julian no ha deixat de tenir malsons en què se li revela aquest secret, pronunciat per l'oncle Malachi, l'anterior propietari de la màquina. La Underwood és capaç de fer realitat els desigs homicides de qui hi escriu. Amb la reiteració dels malsons, en Julian ho ha volgut provar. Però sense resultats. La víctima escollida és el mateix Anthony, la persona que suporta i que pot observar amb més meticulositat. Sí que és cert que, durant els dies que ha estat experimentant amb la frase L'Anthony Napse mor asfixiat avui. Però només ha aconseguit uns accessos de tos mínims que, en ple hivern, són difícils de vincular amb la Underwood.

Avui, però, en Julian ha passat per la papereria, com cada matí, i, a més de lliurar-li el diari, en Jeremy l'ha sorprès amb la notícia de l'arribada del carret de tinta que esperava. Per a l'andròmina, Anthony, ha pensat mentre somreia. Així ha arribat a l'oficina. Amb el diari, que ha deixat descuidat damunt de la taula de l'Anthony Napse, i el carret de tinta que ràpidament ha canviat. Ho ha volgut provar però l'Anthony l'ha interromput a mitja escriptura. L'Anthony Napse mor asfixia podríem llegir si descobrissim la Underwood. Cinc lletres només. Sis caràcters i llestos. I la profecia d'en Malachi Jones es corroborarà o s'esvairà. Un cop de calaix i en Julian polsa la t i el tabulador tot seguit. L'Anthony, a poca distància d'ell, estossega sorollosament. Però res més. La a i la v són a prop però la u i la i encara ho són més. No s'arriscarà fins que l'Anthony no surti a esmorzar. La tos segueix, i sembla que no s'atura. I si és cert que...?

Enmig d'aquest pensament, l'Anthony s'aixeca i corre cap al lavabo. A beure una mica d'aigua. En Julian l'observa i, mentre l'Anthony omple el got, aprofita per polsar les quatre tecles que li manquen per acabar la frase que escrivia. Amb el clic de la i, el cos de l'Anthony es desploma davant de la pica del lavabo. Ha funcionat, pensa amb fredor en Julian Jones. I un somriure maliciós se li dibuixa al rostre. Esperarà cinc minuts i, de no canviar res, trucarà una ambulància. Però un nou pensament, encara més maliciós, li apareix a la ment. Se sent extasiat amb el descobriment dels atributs reals de la seva Underwood, perquè ara és seva. I té a les seves mans la mort de qualsevol persona. Fins i tot, la de la seva esposa. Per què no? Seria irònic, d'oncle a nebot, la mort passa d'unes mans a les altres. I es repetiria la història? No, a mi mai no m'enxamparan. Els fulls seran cremats. Només dos cops, i prou, pensa mentre canvia el full escrit per un de nou.

I es disposa a fer servir la mateixa fórmula. Només canviant els noms. La Margaret Jones mor asfixiada avui. Ho ha escrit sense dubtar-ho. I amb una sang freda que l'esparvera. Ara només esperarà, igual que amb la trucada a l'ambulància. Aquesta la posposa, vol rebre la satisfacció de la notícia de la mort de la seva esposa. Esperarà cinc trucs i s'amoïnarà, falsament, i telefonarà alguna veïna perquè s'arribi fins al seu domicili, que li digui a la Margaret que avui no podrà dinar a casa perquè l'Anthony ha mort i la veïna el telefonarà per informar-lo que la Margaret és morta. Que l'ha trobada al terra blavosa i sense pols i...

Cinc minuts després d'això i abans de telefonar una ambulància, marca el número de casa seva, i, estranyament, al tercer truc qui agafa el telèfon és la seva esposa, la Margaret Jones. Plora, sanglota, el reconeix. Només pronuncia quatre paraules abans d'explotar amb gemecs i crits de boja. En Julian Jones calla, no sap què dir. Per dos motius. Perquè la Margaret no és morta i per la notícia que ha rebut. La Margaret Jones, nom de casada de Margaret Ashbery, li ha comunicat que la Maggie, la Margaret Jones, la filla dels dos, ha mort en desplomar-se de sobte al pati de l'escola. Mentre el món se li cau sobre, en Julian abaixa la mirada fins a la taula. Les larves ja no es mouen. També han mort.

Celístia (RPV103)

Resseguir les restes del camí trescat per la saliva,
Sentir-se viva i esdevenir xiuxiueig en el passeig
Que va del teu ventre als teus llavis, amb els glavis
Dolços del turment desitjat i la nuesa que aclapara.

Ressuscitar enmig del gemec, entre la calma aspriva
Que no es reté a les palmes, amb les balmes del llebeig
Que resta aturat on l'esperança acabes, i per als savis
Ets enigma i misteri, eteri somni que vetlla la nit clara.

Beure a glops el doll de desig que guardes en la pell,
Assetjar el castell dels teus braços amb el mossec
I la carícia, quan la clarícia del teu bes és fruita madura.

Dormir i saber que mentre dorms somnies que ets àngel bell
Que sobrevola el meu cel estès per a tu, llençol metec
Acollit pel teu jaç de tendresa quan esdevens suavitat pura...

Piràmide famèlica (RPV101)

Per si de cas, la pedra sura i és capaç de recordar-me
Que la piràmide s'alça entre el desert de l'aigua,
Quan la vida et torna Tàntal i Sísif a la vegada,
Sense suplicis nous ni velles llàgrimes. Sols l'ànsia.
Malgrat tot, la set i la força i la gana no marxen
I s'aixopluguen de la fuga entre les meves entranyes
Que, estranyes com ombres sense nom, lluiten a estrebades
Contra la nit i la pluja i l'esquerpa solitud cansada
D'acompanyar-me, contra la mort i la carena plàcida
On no m'és permès d'acostar-m'hi perquè la cadena clava
Els meus peus al sòl, a la terra de la naixença, a la malva
I tinc l'ànim de l'ocàs, la passió del verm que traspassa
La carn i les vísceres, fins al moll de l'os, que arramba
Amb tot al seu pas, i amb el sull pensament d'aquesta gana
Ingent habito el malson d'arrossegar la pedra muntanya
Amunt, amb l'estómac buit i l'ànima deserta, i em manca
Temps per esdevenir clepsidra de l'agonia pròpia encara...

Tancat (A Joan Calvo Arbonès)

Una setmana dins de casa. Engabiat per pròpia voluntat. Cansat de tot, sense esma ni de baixar l’escassa escala que em separa del carrer. Només he recorregut un espai reduït des del llit a la cuina, de la cuina al bany. Si això se’n diu caminar, he caminat.

El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren.

Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves.

Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi?

Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment.

Agafo l’aparell, marco el telèfon:

-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?

De sobte, arriba la mort (Repte Clàssic CCCLXVII)

Barcelona es lleva tranquil•la després del tràfec nadalenc.

De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d’un edifici damunt d’un cotxe beige, l’alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d’uns trenta-cinc anys, ha mort a l’acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d’aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.

A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d’abandonar el portal d’aquell edifici s’allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L’observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l’antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d’ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d’aquell edifici en els darrers minuts.

El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:

-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç –és el que diu en despenjar l’aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.

Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d’alentir la marxa. Mentrestant, davant de l’edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d’un paper rebregat, quasi il•legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI••PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.

Descobrim que es tracta d’una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s’hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l’adreça d’aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L’adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l’apartament, a l’estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s’ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l’exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d’una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s’ha esdevingut.

Al balcó del segon pis de l’apartament apareix un nen d’uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l’estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d’emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l’ordre exacte de l’acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.

Mentrestant, la noia ja ha arribat a l’estació del metro i n’ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n’extreu una agenda negra amb l’any vigent gravat al llom. El punt l’ajuda a obrir-la per la data d’avui. En aquell full s’hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l’Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l’agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.

La Bàrbara (Repte Clàssic CCCXCIV)

Amb els ulls plorosos, frega la taca dins de l’aigua sabonosa. La sang no marxa fàcilment i per això frega una i una altra vegada tot comprovant cada cert temps l’eficàcia d’aquest contacte. Plora perquè se sent desgraciada. Després d’anys d’esclavatge, sense cap més futur que parir i criar fills i filles.

Era bella. Fa temps d’això. Ara, però, ningú no relacionaria aquesta massa amorfa i clivellada pels anys i la maternitat amb aquella joveneta que va ser elegida Pubilla del Poble durant cinc anys seguits. De ben segur que si algú gosés dir-ho a un foraster, aquest esclafaria a riure davant d’aquelles formes cetàcies. Però la Bàrbara sent ràbia. Aquest record li masega les entranyes, li mossega l’ànima cada vegada que es contempla davant del mirall. Era bella, amb un futur esplendorós. Fins i tot en conèixer en Dídac creia que seguiria ascendint en l’èxit sense temor, gràcies a la seva bellesa. La ciutat, lluny del poble, li oferia grans expectatives; model d’artistes, maniquí de modistes reconegudes, o potser actriu.

Era bella, no ho dubtava ningú, però també ingènua i amb el cap ple de núvols. En Dídac, murri i masclista, ja va preocupar-se de prenyar-la ràpidament. I no un cop. Ni dos. Perquè no passava la quarantena preventiva que la Bàrbara ja tornava a estar embarassada de nou. Una conilla, fèrtil en excés, que esborrava les ales imaginades que la durien cap a la gran ciutat, que dissipaven el somni de guanyar-se la vida amb autonomia. I no només era la càrrega de tres criatures quasi coetànies. Perquè l’Angèlica, en Fermí i la Cal•líope eren tres belleses, que donaven molta feina però també moltes satisfaccions. El gran problema de la Bàrbara era, i segueix essent, la facilitat amb què s’engreixava. Després de cada embaràs, deu quilograms no aconseguia fer-los desaparèixer mai. Així, després de tres enlluernaments i de cinc anys de matrimoni amb en Dídac, trenta quilos eren una feixuguesa que l’havia retirada del món.

Ja no era bella. I no seria model ni maniquí ni actriu. Es resignava per força. i encara hauria de sumar-hi tres nous embarassos. Amb els seus quilos com a obsequi extra. Perquè sabia que la seva fertilitat esdevenia un problema. Però li semblava un problema més gros el mal humor d’en Dídac si no complia els seus deures de bona esposa. I aquest conflicte interior l’omplia de desacords amb ella mateixa i de noves vides al seu ventre, d’abandonament.

I la Bàrbara plora mentre frega insistentment la taca de sang del cobrellit de la seva filla, el viu retrat d’aquella joveníssima Bàrbara nomenada Pubilla del Poble, sobretot perquè ha arribat a l’adolescència. Sobretot avui, amb la seva primera menstruació. La que l’allibera una mica més dels pares però l’esclavitza a la sort del despotisme del masclisme que encara regna en el seu poble i, inevitablement, els fantasmes assetgen la Bàrbara perquè veu en l’Angèlica la mateixa ingenuïtat de la seva pròpia adolescència. El mateix dia en què s'inicien les festes del poble.

Gràcies (RPV90)

Lluny de mi, lluny de tot allò que conec,
Proper al no-res, a la teranyina de la fosca
Més intensa, la que embolcalla el que habites,
Calles.

Calles i el silenci és un secret hermètic, l'enigma
Que trasbalsa i difon la notícia d'una existència
Ignota, desconeguda, imaginària, onírica.

I fremeixo per conèixer els racons guardats, revessos,
La llum que t'emplena, que junyeix resplendors i foscúries,
Lluernes i nits d'insomni, i la carn humana que guia
La curiositat fins a l'extrem, per comprendre i aprehendre.

I segueixes callant, amb els llavis closos, colossos
Que s'alcen enmig d'enlloc, quan l'ull esguarda l'ull
D'un déu a qui no sé agrair res més que l'Univers...

Tabula rasa (Repte Clàssic CCCLXXXVI)

Avui he somniat amb la sogra del meu cap. Enfilat dalt d'una escala, se m'ha apropat i ha començat a furgar-me la bragueta, dient-me que li semblava que estava trencada. Crec, però, que ha estat una excusa perquè abaixés la mirada i em fixés en el seu escot. Uns pits flàccids i uns mugrons rebregats podien entreveure's en l'obertura que, des d'allà dalt, era més visible. La cosa no hauria anat a més si, en despertar-me sobtadament, no hagués descobert una erecció considerable. Evidentment, he hagut de masturbar-me. Però el més gros és que ho he fet recordant aquell escot. I, cal afegir, que la sogra ja ha complert ben bé els vuitanta anys.

Crec que estic degenerant-me, diari estimat... ALEA IACTA EST.

Després d'escriure a mà aquesta breu nota, l'Ignasi tanca el seu diari personal i treu un dels fulls setinats, dels que només utilitza per a cartes, i el data.

Estimada Darling,

Tot el que faig ja és escrit, ho sabies? Llegeixo els grans autors de tots els temps i m'hi veig reflectit. Han escrit la meva vida, les meves preocupacions, la meva grandesa. Fins i tot el meu futur. Em roben les idees, que saben de memòria, les fan seves i ells triomfen.

Per què ve tot això? He acabat La conxorxa dels enzes, la darrera novel•la que et vaig demanar, i aquest Ignatius Reilly sóc jo mateix, encara que amb un posat còmic que no m'escau... I crec que la renúncia a seguir endavant és la solució a aquest atzucac on em trobo. Em demaneu que surti, les teves visites em fastiguegen més, no suporto aquest món que ignora que en aquesta habitació hi ha l'obra d'un premi Nobel en potència...

Per què aquesta sortida? Doncs, m'he adonat que els grans autors s'han suïcidat i han triomfat. Si segueixo les seves passes, rebré aquest reconeixement, no et sembla?

I love you, my darling Darling

Mentre l'Ignasi escriu tancat a la seva habitació, la Núria, la seva mare, estripa el sobre que ha rebut. Li escriu la Darling, la xicota del seu fill. La veiem immersa en la lectura d'una carta que diu el següent:

Fa dies que l'Ignasi sembla una altra persona. Cada vegada més obsessionat en que el persegueixen i l'espien. No surt de casa perquè creu que algú anota tot allò que fa. Ja sé que és un home estrany, l'he acceptat des del començament. Però ara s'ha endinsat en un llibre que sembla processar en lloc de llegir, perquè assegura que el descriu detalladament.

Això no em preocuparia si fos un afer aïllat. Però les darreres lectures que em demana de la biblioteca són d'autors diversos però amb un element en comú. Li cito només els noms dels autors que ha llegit més recent: Mishima, Woolf, Hemingway, Pavese, Plath, Kennedy Toole. Aquests autors, tot i que potser no els coneix, van suïcidar-se. I penso que l'Ignasi s'ha obsessionat amb aquesta idea.

Digui'm bleda o alarmista, però només li demano que vigili el seu fill el temps que no puc visitar-lo. Ho farà per mi? Si més no, ho farà pel seu fill? L'estima i jo també me l'estimo, i em sabria greu perdre'l. Perquè sé que necessita l'ajuda aliena.

Quan els ulls de la Núria llegeixen aquest darrer paràgraf, a l'habitació, encara sol, l'Ignasi ha ingerit setze tubs de somnífers i, amb el tors descobert, aguanta l'equilibri només recolzat per la punta de la catana que li prem dolorosament el melic mentre el mànec és frenat pel sòcol de la paret. Alea iacta est, xiuxiueja repetidament mig endormiscat ja.

Comèdia (Repte Clàssic CCCLXXXIX)

La mare entra a l’habitació en penombra sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d’anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata amb tot el sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s’acosta més al llit i s’asseu en un exigu racó.

Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel•lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és aquell home marxa a primera hora del matí i arriba a darrera hora de la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè el té sota el mateix sostre que ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.

Sap, també, quin dolor provoquen aquests cops perquè els ha patit durant anys. Se sent culpable perquè no intenta evitar les agressions nocturnes del seu marit al seu fill. Sembla que s’hagi aïllat en passar el relleu al seu petit de vuit anys.com si l’instint maternal se li hagués anul•lat per moments. Potser per això acarona els cabells del nen, contempla els efectes de les batusses continuades, puja pacientment, tres cops al dia, la safata perquè el nen mengi, cosa que mai no aconsegueix que succeeixi.

S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Travessa el passadís i veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. A suor i alcohol. Des de fa anys. Baixa les escales i, en deixar la safata, agafa el telèfon. Avui també trucarà a l’escola i dirà que el nen avui tampoc no es troba bé, que aquesta febre misteriosa, que ja dura dues setmanes, li impedeix de llevar-se.

Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.

Innocència (Supervivència a la memòria)(RPV84)

I. Júlia

Creus en la llum quan la corda et lliga
Al cos fràgil i tenebrós d'una formiga?

Saps despertar enmig del no-res
Del mot més pervers que ha parit la nit?
I caus d'esma mentre la sort corre o ja ha fugit
On el silenci és brogit, el dia un mar obès.

Creus en l'acer quan és invencible espasa
Que et travessa i cava la teva pròpia rasa?

II. Patrícia

Nit, delit,
Fil de saliva
Que lliga i deslliga
La flor i l'espiga,
L'altiva, l'aspriva
Serenor d'un llit.

Fenc i falguera,
Joia si no s'espera
La remor de la primavera
Dins del pit, la llera.

Delit, nit,
I romandre viva
On el mirall és artiga
I església antiga,
On la carn tiba
Fins que torna el crit.

III. Eulàlia

En el teu pit, la corda del cel per sostenir el brúfol
I el núvol i la serenor i la quietud del món rúfol.

I l'escalfor d'una abraçada si les hores ens porten
Als afores d'allò ignot, d'allò que cal descobrir
Abans que el demà esdevingui caduc, ombra d'ahir
I llum somorta, que guareix els ulls del dolor que suporten.

En el meu cor, la jerarquia dels sons perduts,
La desferra del cos solitari enmig de les multituds.

Constància perpètua (Melorepte71)

[proposat per Bruna86]

Ho sé, no tot s'acaba amb el vagareig
Sense sentit ni rumb ni estances on restar-hi,
Potser tampoc no ens cal la vida ni la mort o el gest
Per aconseguir tenir la llum d'una lluerna abastable.

I no ignoro que la sort cal buscar-la entre carrers foscos
I no restar quiet, immòbil envers els canvis, sense ambicions
Ni metes, ho sé, estimada, a foc ho tinc present a la pell.

Però crec que només em fa falta els teu bon dia ben d'hora,
La teva alegria en despertar, no saber què ens espera
En sortir al món, lluny de la bombolla de la llar.

I unes sabates noves que em permetin caminar al teu costat,
Ben arran teu, perquè, en somriure'm, el sol esdevé
Perpetu i exclusiu, centrat en les meves necessitats
Immediates: guanyar-me el teu cor de dona veritable.

(La cançó de Paolo Nutini, que inspira el poema)

Àfrica (Melorepte70)

[proposat per Carme Cabús]

Davant de l'ignot, bado l'ànima.

I escullo el camí més llarg
Per sentir a les plantes dels peus
Els segles i la pols, el dolor de vagar
Per un sòl que no es deixa conquerir.

Xaloc ferit, jauré on el sol sigui reialme.

I la besada és ferm embolcall per no sentir
Les urpes de la intempèrie, a l'abric
De tot allò que aparegui als vorals
Del sender invisible, que cal fer.

Fadiga extrema i nabius a les paraules que recordo.

I l'aigua m'omple els porus de vida i de força,
Frenesia que no s'atura en encendre's
Un cop més el continent sencer.

(La cançó de Cesária Évora, que inspira el poema)

Penúria (RPV95)

Imagina un món on cada nova albada tingui
La il·lusió d'una infantesa que mai no acaba,
Acosta'l als teus llavis i clava-li un mos.

Serà la fruita més dolça que obtinguis
De l'almoina que demanes i que ningú
No et vol oferir.

Imagina un sol, arrecerat entre els teus dits,
Que assereni el migjorn i calmi la tempesta
D'un avui que és indesitjable. Mira'l, omple't d'ell.

Els teus ulls veuran el gaudi de saber-te viva,
La remor de la brisa que se t'enduu enllà
Mentre els somnis són realitats abastables.

Imagina que et contemples a tu mateixa
Passant penúries, gana, blasfèmies, insults,
Emmarcada en una rigidesa quasi palpable.

I quan surtis d'aquest museu tindràs un nou punt de vista
Vers els teus ínfims problemes, que et desvetllen
De tan senzills que són.

I arribaràs a casa amb el plat a la taula parada,
Amb els somriures de la mare, que té cura de tu,
Sadollada de comoditat, lluny del forat a l'estómac...

Adolescència (Repte Clàssic CCCXCII)

Abans de travessar la porta, s’apuja exageradament la samarreta elàstica. Per sobre del melic, que queda ben visible, emmarcat entre la vora inferior de la samarreta i la cintura del pantaló. Vol que el pare l’hi vegi, que hi vegi també el tatuatge nou de trinca que ha deixat ben tapat durant els darrers dies, que ha curat perquè cicatritzi a la perfecció, sense marques.

Avui, però, ja el pot descobrir, treure’l perquè el pare tingui constància que, allà on fa uns mesos havia prohibit un pírcing, ara hi llueix un tatuatge amb colors llampants, imborrable, aliè a qualsevol prohibició paternal, aquest enemic que no ha pogut triar en cap moment, aquest individu que s’interposa en el seu camí d’adolescent rebel. No el suporta, tampoc ell la suporta. Des de les metxes al seu vestuari hipercurt, segons la definició del seu vell, passant per les amistats o els horaris de tornada a casa, després de la discoteca. I el tabac o l’alcohol.

Avui, sabrà que la seva filla no s’escolta els seus romanços del bon camí o de l’exemple a seguir, que fa el que li rota pel cap, que ho farà encara que la castigui per la seva conducta. Fins i tot, encara que li segui la cara amb una plantofada. O li deixi els cinc dits senyalats a les galtes. Millor si la tusta fins que quedin exhausts. Millor que el càstig verbal. Així podrà tenir una excusa per seguir-lo odiant davant dels amics, així podran erigir-la una vegada més com a màrtir de la rebel·lia adolescent, la guia de la qual sembla que sigui ella.

Avui, quan el pare li descobreixi el tatuatge al voltant del melic, vuit puntes que formen un sol figurat, l'odiarà novament perquè li és necessari per a la seva causa rebel.

Falòrnies (Repte Clàssic CCCXCI)

Ningú de nosaltres no coneixia el seu nom real. Encara que, amb els anys, la vam anomenar la Vídua Negra. Ens embadalíem amb les seves històries, que eren un cau de misteri, assassinats i cossos amagats. I les teixia tarda rere tarda amb summa facilitat, i cada membre de la colla rebia el seu sermó per no complir l’horari de tornada a casa. Són falòrnies, contes plens de mentides per espantar la canalla, em deia el pare. Però, tot i així, tornava de nou a la vella cabana on l’anciana cosia amb tranquil•litat i ens envoltava de sang i de foscor mentre parlava.

Anys més tard, vaig constatar l’engany d’aquells contes, quan ja no era aquell vailet que badava boca entre els gests de la Vídua Negra. Només la vaig badar un cop més en veure els buldòzers al jardí de casa, que ens descobrien, a mi també, una munió de cadàvers enterrats abans de néixer jo, els mateixos cadàvers que l’anciana esmentava en les seves històries, que el pare intentava que no escoltéssim. També vaig descobrir les raons per silenciar-les.