Es tractava d'un somni recurrent. Almenys això era el que el psicòleg
s'obstinava a dir-me quan li insistia que, nit rere nit, es repetia la
mateixa escena, en una seqüència invariable, reiterativa, gairebé
obsessiva. I aquesta obsessió, provocada pel malson m'aclaparava també
durant les hores en què romania despert, amb la reminiscència d'aquell
episodi nefast, malastruc, quasi fúnebre. No em feia gràcia esdevenir un
nou Gregor Samsa però real. Perquè la metamorfosi s'esdevenia, tant sí
com no, just quan aclucava els ulls.
Immediatament, en cloure els parpres, els membres se m'entumien i se suavitzaven, flonjos en l'extrem, com si la flexibilitat que mai no havia tingut durant l'existència, em vingués de cop. Engolia de forma voraç les fulles fresques d'una morera, que havia aparegut del no-res, igual d'increïble que notar-me transformat en cuc de seda. Amb una celeritat insòlita, el cos canviava. S'engrandia, s'eixamplava, mudava de pell. Com si el ritme del temps s'hagués modificat també.
I, de sobte, aquella massa tova i elàstica que era el meu cos s'embolcallava gràcies a un filament enganxifós i resistent alhora, en un capoll asfixiant, estret, inclús claustrofòbic. En aquell espai limitat la manca d'aire era tangible, notòria, fins i tot versemblant. I era quan les mans, que em tornaven a aparèixer com per art de màgia, esquinçaven aquella seda, que realment no era res més que el llençol que em cobria, ajudada per una apnea heretada pels progenitors. Tardava uns segons a reconèixer la meva habitació, en la penombra m'ubicava al llit, sense cap altra amenaça que l'ofec momentani i somnolent, el record vívid i insistent.
Per això, acostumat a aquesta recurrència, he esperat que l'espasme em deixondís del mal tràngol d'haver estat atrapat per mi mateix en la secreció d'una larva que no sóc jo, però que, al mateix temps i indirectament, sí que la sóc. No sé si m'explico... La pitjor part és haver-me adonat que no apareixen les dimensions que formen la meva cambra, ni la lleu lluïssor dels dígits del rellotge despertador, ni tan sols la sensació d'ofec no es dissipa lentament. M'adono que he d'estripar la seda que noto a pocs centímetres de mi, i sé que hi haurà fusta després de la tela i inclús prego perquè el nínxol que em pertoca encara resti buit, a l'espera de rebre el taüt on, malauradament, m'he despertat. Sense voler entendre recurrències, només delitós d'aire fresc, pur, també necessari.
Immediatament, en cloure els parpres, els membres se m'entumien i se suavitzaven, flonjos en l'extrem, com si la flexibilitat que mai no havia tingut durant l'existència, em vingués de cop. Engolia de forma voraç les fulles fresques d'una morera, que havia aparegut del no-res, igual d'increïble que notar-me transformat en cuc de seda. Amb una celeritat insòlita, el cos canviava. S'engrandia, s'eixamplava, mudava de pell. Com si el ritme del temps s'hagués modificat també.
I, de sobte, aquella massa tova i elàstica que era el meu cos s'embolcallava gràcies a un filament enganxifós i resistent alhora, en un capoll asfixiant, estret, inclús claustrofòbic. En aquell espai limitat la manca d'aire era tangible, notòria, fins i tot versemblant. I era quan les mans, que em tornaven a aparèixer com per art de màgia, esquinçaven aquella seda, que realment no era res més que el llençol que em cobria, ajudada per una apnea heretada pels progenitors. Tardava uns segons a reconèixer la meva habitació, en la penombra m'ubicava al llit, sense cap altra amenaça que l'ofec momentani i somnolent, el record vívid i insistent.
Per això, acostumat a aquesta recurrència, he esperat que l'espasme em deixondís del mal tràngol d'haver estat atrapat per mi mateix en la secreció d'una larva que no sóc jo, però que, al mateix temps i indirectament, sí que la sóc. No sé si m'explico... La pitjor part és haver-me adonat que no apareixen les dimensions que formen la meva cambra, ni la lleu lluïssor dels dígits del rellotge despertador, ni tan sols la sensació d'ofec no es dissipa lentament. M'adono que he d'estripar la seda que noto a pocs centímetres de mi, i sé que hi haurà fusta després de la tela i inclús prego perquè el nínxol que em pertoca encara resti buit, a l'espera de rebre el taüt on, malauradament, m'he despertat. Sense voler entendre recurrències, només delitós d'aire fresc, pur, també necessari.
2 comentaris:
Recurrencias (o Secuencia sedífera)[Reto DCXXX]
Se trataba de un sueño recurrente. Al menos eso era lo que el psicólogo se empeñaba en decirme cuando le insistía que, noche tras noche, se repetía la misma escena, en una secuencia invariable, reiterativa, casi obsesiva. Y esta obsesión, provocada por la pesadilla me abrumaba también durante las horas en que permanecía despierto, con la reminiscencia de aquel episodio nefasto, agorero, casi fúnebre. No me hacía gracia convertirme en un nuevo Gregor Samsa pero real. Porque la metamorfosis ocurría, a toda costa, justo cuando cerraba los ojos.
Inmediatamente, al cerrar los párpados, los miembros se me entumecíann y se suavizaban, mullidos en extremo, como si la flexibilidad, que nunca había tenido durante la existencia, me viniera de golpe. Engullía de forma voraz las hojas frescas de una morera, que había aparecido de la nada, igual de increíble que notarme transformado en gusano de seda. Con una celeridad insólita, el cuerpo cambiaba. Se agrandaba, se ensanchaba, mudaba de piel. Como si el ritmo del tiempo se hubiera modificado también.
Y, de repente, aquella masa blanda y elástica que era mi cuerpo se envolvía gracias a un filamento pegajoso y resistente a la vez, en un capullo asfixiante, estrecho, incluso claustrofóbico. En ese espacio limitado la falta de aire era tangible, notoria, incluso verosímil. Y era cuando las manos, que me volvían a aparecer como por arte de magia, rasgaban aquella seda, que realmente no era más que la sábana que me cubría, ayudada por una apnea heredada por los progenitores. Tardaba unos segundos a reconocer mi habitación, en la penumbra me ubicaba dentro de la cama, sin otra amenaza que el ahogo momentáneo y somnoliento, el recuerdo vívido e insistente.
Por ello, acostumbrado a esta recurrencia, he esperado que el espasmo me espabilara del mal trago de haber sido atrapado por mí mismo en la secreción de una larva que no soy yo, pero que, al mismo tiempo e indirectamente, sí la soy. No sé si me explico... La peor parte es haberme dado cuenta de que no aparecen las dimensiones que forman mi cuarto, ni el leve brillo de los dígitos del reloj despertador, ni siquiera la sensación de asfixia se disipa lentamente . Me doy cuenta que tengo que romper la seda que noto a pocos centímetros de mí, y sé que habrá madera después de la tela e incluso ruego para que el nicho que me corresponde todavía siga vacío, a la espera de recibir el ataúd donde, desgraciadamente, me he despertado. Sin querer entender recurrencias, solamente deseoso de aire fresco, puro, también necesario.
d.
Me ha gustado mucho. Y recordado a Allan Poe.
Publica un comentari a l'entrada