Finalment, ha acabat de redactar tot
el llibre. N’està satisfet del resultat, sobretot pel capítol final tan
negre, imprevisible, cataclísmic. Ara, però, troba que li manca algun
element que confereixi versemblança. Arreplega quatre grapats de terra
i, amb l’ajuda de l’aigua, en modela una figura coherent amb la
magnificència que adquirirà a la llarga. Gràcies a la tebior d’un sol
acabat de néixer, aquell embalum s’asseca lentament i, abans que deixi
de ser mal·leable, li dóna una posició asseguda i endormiscada. El
col·loca en una cadira, al davant d’un escriptori, entre el llibre
enllestit, la ploma als dits i el tinter gairebé buit. Li transmet el
contingut íntegre d’aquells capítols, que se li arraparan a la memòria
com a records propis, i li infon l’alè vital i responsabilitats
diverses. Desapareix de la cambra tot seguit; hi deixa un lleu resclum
sulfurós.
Es desperta encarcarat i adolorit, els
ulls sofreixen la llum que s’ha fet present a l’estança, els dits troben
i fullegen el volum manuscrit. Somriu, amb total convicció, i concedeix
el seu vistiplau al conjunt. Mira a través de la finestra i hi albira
una figura que descendeix la muntanya. Però avui no farà cap indagació;
és diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada