A l’espai exterior, només el buit t’acompanya quan ho has
perdut tot. L'aigua t'ofegarà, però l'aire també pot asfixiar-te,
amb aquestes paraules, la fetillera et parla. Vols treure l'entrellat
del que expressa però el fum que emplena l'estança és cada vegada
més dens i no et permet mantenir el cap clar. Encara et preguntes
per què has recorregut tants quilòmetres i has esmerçat tantes
hores per arribar fins aquí, i que una desconeguda et xerri sense
mirar-te ni preguntar-te res de la teva vida. Et mostres incrèdula i
escèptica, però també t'adones que et mantens en tensió, com si
esperessis la garrotada en qualsevol moment o que el missatge que
s'amaga en aquests mots és més sinistre del que imagines.
Remou una altra vegada les cendres i el trànsit retorna als seus ulls, que es mouen circularment sota les parpelles closes. El fruit del ventre de la teva mare, que és també el teu germà, et sobtarà amb tel·lúrica indiferència; sos ossos abandonats en el camí has de témer, i calla. Aquesta darrera matràfola et supera. T'alces i li llences, amb menyspreu, els bitllets acordats, mentre escups quatre paraules malsonants. L'anciana obre els ulls d'un blau intens i murmura un reguitzell inintel·ligible de sons, que podrien ser paraules, però que no aconsegueixes discernir.
A fora, la nit ha engolit el sol crepuscular que t'havia menat fins a la cova i una lluna creixent s'alça, majestàtica, entre núvols de tempesta. Olores el vent i saps que has d'afanyar-te perquè la pluja no t'atrapi en la intempèrie i lluny d'un resguard. Encens la torxa després d'haver-te cordat l'abric, l'aire gèlid bufa en ràfegues intermitents i en intervals irregulars, que t'agafen per sorpresa. Mantens el cos en tensió, amb la sensació que el món sencer està confabulat amb tu. No hi ha més fills de la teva mare que no siguis tu. N'estàs tan segura que hi pujaries al damunt, perquè va morir en el teu part, la primera i única filla seva.
Però també tens un cert dubte que la versió oficial sigui diferent a la veritat. Per això sents que la ràbia creix dins teu, i el cervell et bull i apresses el pas quan un llampec trenca el cel i l'olor de terra mullada envaeix l'atmosfera i t'indica que la pluja ja cau en algun punt proper. La flama no il·lumina massa extensió del caminoi i el traç escarpat de la muntanya tampoc no ajuda a avançar. Les ratxes provoquen embats que et priven de la respiració durant uns instants i et fan trontollar i gairebé desequilibrar-te. Els peus dubten on cal trepitjar per minvar els accidents del terreny. Però el que disminueix és el resplendor de la flama que et guia i ensopegues aparatosament amb una roca al bell mig de la ruta, que no has intuït.
El precipici t'espera i caus daltabaix; en qüestió de segons, toparàs contra la pedra nua que traça el pendent de la muntanya. Llavors, en plena caiguda, mentre vegis tota la teva vida en instantànies veloces, entendràs el significat del vaticini. I la Mare Terra restarà impàvida davant de la teva mort imminent.
1 comentari:
Instantáneas y triquiñuelas (o Telúrica indiferencia)
En el espacio exterior, sólo el vacío te acompaña cuando lo has perdido todo. El agua te ahogará, pero el aire también puede asfixiarte, con estas palabras, la hechicera te habla. Quieres desentrañar lo que expresa pero el humo que llena la estancia es cada vez más denso y no te permite mantener la cabeza clara. Todavía te preguntas por qué has recorrido tantos kilómetros y has invertido tantas horas para llegar hasta aquí, y que una desconocida te hable sin mirarte ni preguntarte nada de tu vida. Te muestras incrédula y escéptica, pero también te das cuenta que te mantienes en tensión, como si esperaras el varapalo en cualquier momento o que el mensaje que se esconde en estas palabras es más siniestro de lo que imaginas.
Remueve otra vez las cenizas y el trance vuelve a sus ojos, que se mueven circularmente bajo los párpados cerrados. El fruto del vientre de tu madre, que es también tu hermano, te sorprenderá con telúrica indiferencia; sus huesos abandonados en el camino tienes que temer, y calla. Esta última triquiñuela te supera. Te levantas y le tiras, con desprecio, los billetes acordados, mientras escupes cuatro palabras malsonantes. La anciana abre los ojos de un azul intenso y murmura una retahíla ininteligible de sonidos, que podrían ser palabras, pero que no consigues discernir.
Afuera, la noche se ha tragado el sol crepuscular que te había llevado hasta la cueva y una luna creciente se alza, mayestática, entre nubes de tormenta. Hueles el viento y sabes que tienes que darte prisa para que la lluvia no te atrape en la intemperie y lejos de un resguardo. Enciendes la antorcha después de haberte abrochado el abrigo, el aire helado sopla en ráfagas intermitentes y en intervalos irregulares, que te cogen por sorpresa. Mantienes el cuerpo en tensión, con la sensación de que el mundo entero está confabulado contra ti. No hay más hijos de tu madre que no seas tú. Estás tan segura que lo jurarías a pies juntillas, porque murió en tu parto, la primera y única hija suya.
Pero también tienes una cierta duda de que la versión oficial sea diferente a la verdad. Por eso sientes que la rabia crece dentro de ti, y el cerebro te hierve y apretas el paso cuando un relámpago rompe el cielo y el olor a tierra mojada invade la atmósfera y te indica que la lluvia ya cae en algún punto cercano. La llama no ilumina demasiada extensión del sendero y el trazo escarpado de la montaña tampoco ayuda a avanzar. Las rachas provocan embates que te privan de la respiración durante unos instantes y te hacen tambalear y casi desequilibrarte. Los pies dudan donde hay que pisar para disminuir los accidentes del terreno. Pero lo que disminuye es el resplandor de la llama que te guía y tropiezas aparatosamente con una roca en medio de la ruta, que no has intuido.
El precipicio te espera y caes vertiente abajo; en cuestión de segundos, chocarás contra la piedra desnuda que traza la pendiente de la montaña. Entonces, en plena caída, mientras veas toda tu vida en instantáneas veloces, entenderás el significado del vaticinio. Y la Madre Tierra quedará impávida ante tu muerte inminente.
d.
Publica un comentari a l'entrada