deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

12/6/15

Màgia venèria (o Litúrgia)[#viernescreativo]






Una nova picabaralla i una nova reconciliació. I ja no sé quantes vegades hem repetit aquesta història. Després, la mateixa cançoneria llagotera, com una litúrgia: acariciar en Catàfora, el meu gat, mentre intenta mostrar interès pels meus llibres, afalagar-me i ensucrar cada frase que pronuncia perquè, a la nit, accedeixi a les seves carantoines, per no dir als “efectes de la màgia venèria del poder de l'amor”, parafrasejant-lo sempre quan es tracta d'acumular barroquisme a la loquacitat.


Com que infal·liblement sempre ocorre això sense variacions, m'he avançat a l'estratègia redemptora i li he fet un peluix quasi idèntic a ell, amb aquestes meves manetes delicades, que tant venera quan hi ha ambient pacífic i afable. Potser m'hagi sortit un xic més rodanxó del compte però la tela és del seu jersei preferit, que m'havia negat a rentar-li com a mesura de resistència i de pressió. Si hagués estat més detallista, s'hauria adonat que ja no hi és, a casa, ni al cistell de la roba bruta ni a la lleixa de l'armari.

Li ha agradat aquesta mirada augmentada per l'efecte òptic de les ulleres, i que hi hagi un floc de cabells tan realista i tan semblant als seus. M'ha cobert de petons, sense haver pronunciat una disculpa per breu i inaudible que fos, com també acostuma a succeir. Després, quan ja se li noti la impaciència del desig creixent i del dejuni obligat durant l'hostilitat, per segellar l'armistici, s'alçarà del llit i s'oferirà a preparar el sopar d'en Catàfora i el nostre. Llavors serà quan realment comenci la litúrgia de la màgia de veritat, la provocada per l'agulla en travessar el punt que esculli en el cos del peluix. Sempre és sorprenent i gratificant trobar, enmig del menú, el plat fred de la venjança...


#viernescreativo

1 comentari:

deomises ha dit...

Magia venérea (o Liturgia)


Una nueva pelea y una nueva reconciliación. Y ya no sé cuántas veces hemos repetido esta historia. Después, la misma canción aduladora, como una liturgia: acariciar a Catáfora, mi gato, mientras intenta mostrar interés por mis libros, halagarme y azucarar cada frase que pronuncia para que, por la noche, acceda a sus carantoñas, por no decir a los “efectos de la magia venérea del poder del amor”, parafraseándolo siempre cuando se trata de acumular barroquismo en la locuacidad.

Como infaliblemente siempre ocurre esto sin variaciones, me he adelantado a la estrategia redentora y le he hecho un peluche casi idéntico a él, con estas mis manitas delicadas, que tanto venera cuando hay ambiente pacífico y apacible. Quizá me haya salido un poco más rollizo de la cuenta pero la tela es de su jersey preferido, que me había negado a lavárselo como medida de resistencia y de presión. Si hubiera sido más detallista, se habría dado cuenta de que ya no está en casa, ni en la cesta de la ropa sucia ni en la repisa del armario.

Le ha gustado esta mirada aumentada por el efecto óptico de las gafas, y que haya un mechón de pelo tan realista y tan parecido a los suyos. Me ha cubierto de besos, sin haber pronunciado una disculpa por breve e inaudible que fuera, como suele suceder. Después, cuando ya se le note la impaciencia del deseo creciente y del ayuno obligado durante la hostilidad, para sellar el armisticio, se levantará de la cama y se ofrecerá a preparar la cena de Catáfora y la nuestra. Entonces será cuando realmente empiece la liturgia de la magia de verdad, la provocada por la aguja al atravesar el punto que escoja en el cuerpo del peluche. Siempre es sorprendente y gratificante encontrar, en medio del menú, el plato frío de la venganza…


d.