deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

10/6/15

Màcula làctia (o Lapislàtzuli i linòleum)[#viernescreativo]






Tots dos teníem la certesa que havíem canviat. I, si no ho havíem fet encara, tard o d'hora ocorreria. Tan sols calia abocar el contingut de l'ampolla allà on el linòleum havia captat el rastre del vol de les libèl·lules, com una mar de nostàlgia per alliberar-hi els somnis del lapislàtzuli. La resta vindria sol. També els gats, que, empesos per l'instint ancestral, olorarien aquella màcula làctia amb golafreria assedegada. Cada llepada que efectuessin augmentaria la força del conjur i la influència del desconegut, aquest embruix engendrat dins de les seves pupil·les, que havien esdevingut felines en vestir-se amb la disfressa macabra i sàdica. Sabia que no podia arriscar-me però no tinc remei quan el meu olfacte de tafur pressent reptes i juguesques, premis i recompenses...

Ara, quan el lli ja s'ha liquat, junt amb la meva carn —pell i ossos inclosos—, em penedeixo de tenir tanta malastrugança. Però encara em consola saber que vaig caure en l'influx d'un mag del transformisme, d'un escapista que em deixà a la corda fluixa del seu esguard, sota l'antifaç de la més mel·líflua tendresa, tot admirant la verticalitat de les seves pupil·les, tan enigmàtiques com belles. Només em resta aquest regne soliu conquerit pel líquid fluid, que és el meu cos fràgil, efímer...


#viernescreativo

2 comentaris:

deomises ha dit...

Mácula láctea (o Lapislázuli y linóleo)


Ambos teníamos la certeza de que habíamos cambiado. Y, si no lo habíamos hecho todavía, tarde o temprano ocurriría. Tan sólo había que verter el contenido de la botella donde el linóleo había captado el rastro del vuelo de las libélulas, como un mar de nostalgia para liberar en ella los sueños del lapislázuli. El resto vendría solo. También los gatos, que, empujados por el instinto ancestral, olerían aquella mácula láctea con glotonería sedienta. Cada lamida que efectuaran aumentaría la fuerza del conjuro y la influencia del desconocido, este hechizo engendrado dentro de sus pupilas, que habían devenido felinas al vestirse con el disfraz macabro y sádico. Sabía que no podía arriesgarme pero no tengo remedio cuando mi olfato de tahúr presiente retos y apuestas, premios y recompensas…

Ahora, cuando el lino ya se ha licuado, junto con mi carne -piel y hueso incluidos-, me arrepiento de tener tan mala suerte. Pero todavía me consuela saber que caí en el influjo de un mago del transformismo, de un escapista que me dejó en la cuerda floja de su mirada, bajo el antifaz de la más meliflua ternura, admirando la verticalidad de sus pupilas, tan enigmáticas como bellas. Sólo me resta este reino solitario conquistado por el líquido fluido, que es mi cuerpo frágil, efímero…


d.

Cristina Company Fontane ha dit...

Dur i sensual. Enigmàtic i suggerent. Apropiat i descriptiu. M'encanta!!!