Rodola pel suau pendent que és cada cop més pronunciat fins que,
de sobte, apareix el precipici amb la fam més voraç que es pugui
imaginar. Quan s'adona que tot el que experimenta és un malson, la
imminent caiguda esdevé trontoll i és conscient que no és efecte del
somni. Per això, s'agafa ben fort als llençols mentre l'edifici és una
amalgama caòtica amb els fonaments assentats en arenes movedisses. Amb
un esforç sobrehumà es lleva del llit, damunt d'una superfície que és
dura i blana alhora, com si despertés d'una intoxicació etílica que el
mareja. La llum del migdia li fereix els ulls, acabats de deixondir, i
l'espectacle que descobreix a través de la finestra és apocalíptic. On
hi hauria d'haver un carrer míser però ple de persones que traginen
paquets a l'esquena, que condueixen vehicles de qualsevol tracció i
edat, ara hi ha una munió de runa i de xiscles, corredisses i
esparveraments.
L'Hari encara no comprèn per què la seva llar no ha seguit la mateixa sort que les construccions circumdants, però no s'atura a pensar. Es vesteix amb el primer que troba i es calça les sandàlies rònegues que sumen pols i brutícia incalculable amb l'ús més que amortitzat. Vol sortir al carrer abans que les parets que l'emparen s'ensorrin, abans que el sostre es desplomi damunt del seu cap. S'aboca al pom de la porta com si fos un tauló trobat enmig de la mar després del naufragi i obre la porta. Estossega a causa de la barreja de pols i fum que emplena l'atmosfera quasi irrespirable. Els incendis s'alternen amb fuites d'aigua del subsòl, com si la terra volgués empassar-se tot allò que ha construït l'home al damunt de la seva escorça.
En veure tanta destrucció al seu davant i, un cop que se sent sa i estalvi, lluny del ventre d'un habitatge tan precari com insegur, cau de genollons i acluca els ulls amb força. Comença una pregària a un Déu que ara sembla mut, cec, sord, ple de desídia, que ha perdut l'hàbit de tenir clemència per qui encara creu en Ell.
L'Hari encara no comprèn per què la seva llar no ha seguit la mateixa sort que les construccions circumdants, però no s'atura a pensar. Es vesteix amb el primer que troba i es calça les sandàlies rònegues que sumen pols i brutícia incalculable amb l'ús més que amortitzat. Vol sortir al carrer abans que les parets que l'emparen s'ensorrin, abans que el sostre es desplomi damunt del seu cap. S'aboca al pom de la porta com si fos un tauló trobat enmig de la mar després del naufragi i obre la porta. Estossega a causa de la barreja de pols i fum que emplena l'atmosfera quasi irrespirable. Els incendis s'alternen amb fuites d'aigua del subsòl, com si la terra volgués empassar-se tot allò que ha construït l'home al damunt de la seva escorça.
En veure tanta destrucció al seu davant i, un cop que se sent sa i estalvi, lluny del ventre d'un habitatge tan precari com insegur, cau de genollons i acluca els ulls amb força. Comença una pregària a un Déu que ara sembla mut, cec, sord, ple de desídia, que ha perdut l'hàbit de tenir clemència per qui encara creu en Ell.
1 comentari:
Desidia (o [In]Clemencia)
Rueda por la suave pendiente que es cada vez más pronunciada hasta que, de repente, aparece el precipicio con el hambre más voraz que se pueda imaginar. Cuando se da cuenta de que todo lo que experimenta es una pesadilla, la inminente caída deviene tambaleo y es consciente de que no es efecto del sueño. Por ello, se coge bien fuerte a las sábanas mientras el edificio es una amalgama caótica con los cimientos asentados en arenas movedizas. Con un esfuerzo sobrehumano se levanta de la cama, sobre una superficie que es dura y blanda al mismo tiempo, como si despertara de una intoxicación etílica que marea. La luz del mediodía le hiere los ojos, acabados de despejar, y el espectáculo que descubre a través de la ventana es apocalíptico. Donde debería haber una calle mísera pero llena de personas que cargan paquetes en la espalda, que conducen vehículos de cualquier tracción y edad, ahora hay una multitud de escombros y de chillidos, correderas y pánico.
Hari aún no comprende por qué su hogar no ha seguido la misma suerte que las construcciones circundantes, pero no se detiene a pensar. Se viste con lo primero que encuentra y se calza las viejas sandalias que suman polvo y suciedad incalculable con el uso más que amortizado. Quiere salir a la calle antes de que las paredes que le amparan se derrumben, antes de que el techo se desplome encima de su cabeza. Se abalanza contra el pomo de la puerta como si fuera un tablón encontrado en medio del mar tras el naufragio y abre la puerta. Tose debido a la mezcla de polvo y humo que llena la atmósfera casi irrespirable. Los incendios se alternan con fugas de agua del subsuelo, como si la tierra quisiera tragarse todo lo que ha construido el hombre encima de su corteza.
Al ver tanta destrucción ante él y, una vez que se siente a salvo, lejos del vientre de una vivienda tan precaria como insegura, cae de rodillas y cierra los ojos con fuerza. Comienza una oración a un Dios que ahora parece mudo, ciego, sordo, lleno de desidia, que ha perdido el hábito de tener clemencia para quien todavía cree en Él.
d.
Publica un comentari a l'entrada