(des)memòria (Repte ClàssicDLXVI)

Hi havia un temps en què la pluja era sinònim de nou món, de rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. I en què també era el nom d'un riu, una dèria de recórrer quilòmetres per tastar, un cop més, a pesar de la brevetat, uns llavis anhelats i desitjables. Fins que els núvols van desaparèixer, les tempestes van ser engolides per un sol novell i intens i els torrents esdevingueren camps eixuts de records i d'aigua, com un intrínsec laberint.

Davant del cursor que pampallugueja intermitentment, cerco un fil per entrelligar una idea vaga, que se m'escapa i em defuig, i sols em retornen esbossos d'anècdotes pretèrites, retalls d'experiències que havia enterrat a les golfes d'una desmemòria ben arrelada en el cervell. Miro amb impaciència el rellotge, que es menja els minuts i el termini a punt d'arribar al seu límit. Potser serà millor arribar a la redempciói deixar que em ploguin les paraules, les incoherències, inclús el silenci. Perquè qui calla no sempre atorga, només deixa marges entre les vides que no vol seguir compartint.

Arreplego qualsevol cosa de la nevera i del prestatge que funciona de rebost, per calmar aquesta angoixa de no saber què dir, ni trobar encara aquest ram que em xopi sencera la matèria grisa que es desconnecta entre tanta xafogor. Què tal una història que comenci amb una parella a l'hospital, després d'un aquaplaning, i segueixi amb una analepsi (millor flashback?), que recordi tots els fets fins al moment fatídic de l'accident, que causa el coma profund a l'home? La raó del descontrol del vehicle, potser assabentar-se que no és el pare de la criatura que esperen? Massa poc temps i massa agosarat...

Lentament, mentre intento endreçar les peces del trencaclosques que és aquest meu cap de carallot, suo menys que abans d'arribar a casa. El fullatge de les palmeres que hi ha plantades davant del meu apartament, als jardins dels xalets veïns, belluga cada cop més. Sento una olor tan familiar que em fa somriure amargament, olor de terra molla, de pinassa xopa després d'haver-se ressecat i impregnat de resina, el salobre de la mar propera, que exhala entre els carrers d'aquesta meva vila. Alço la vista cap al cel i el veig curull de núvols que anuncien el ruixat.

Hauré de tancar finestres i balconeres, córrer cap a la pizzeria abans que l'aiguat no ho deixi tot inservible, que la terrassa ha quedat parada i no hi ha veles per protegir les taules del xàfec. El cop de porta, amenaçador, em demostra que no sempre l'oblit fa la seva feina i que una guspira del passat pot encendre una foguera de records avui mateix. I torna el nou món, amb les seves rialles, de devessall d'il·lusions i projectes. Només amb el tint trist que no serà possible res del planificat, perquè, com la vida, hi ha coses que també acaben. I això sí que és irreversible, perquè la trencadissa és definitiva. Per molt bona cola que s'utilitzi o la cura procurada en escollir paraules afables i afectuoses. Coses de la ferida oberta i de l'instint...