Per què deixar-te anar, amb tot el llast que suposa,
És més dolorós que el silenci sembrat en la requesta
Si la calma no és garantia després de la tempesta
I la primavera no recupera l'esplendor de la rosa?
Per què enlloc és llar des que l'alba no s'omple de tu
I els mots són dagues que divaguen endins del cor
Si, malgrat tot, sobreviure és sentir que l'ànima mor
Degut a rònegues faules carregades pel dol escrú?
Per què lliscar vall avall és salvar de la desesperació
El seny i la joia i la guspira que encén l'esperança
De nou, si el món s'alia amb l'ombra més immunda?
Per què, digues, el camp d'ortigues d'enyorar-te inunda
El meu ésser, si l'oxigen que respiro és la teva mansa
Mirada, que m'encega, tan plena de pau com d'inspiració?
És més dolorós que el silenci sembrat en la requesta
Si la calma no és garantia després de la tempesta
I la primavera no recupera l'esplendor de la rosa?
Per què enlloc és llar des que l'alba no s'omple de tu
I els mots són dagues que divaguen endins del cor
Si, malgrat tot, sobreviure és sentir que l'ànima mor
Degut a rònegues faules carregades pel dol escrú?
Per què lliscar vall avall és salvar de la desesperació
El seny i la joia i la guspira que encén l'esperança
De nou, si el món s'alia amb l'ombra més immunda?
Per què, digues, el camp d'ortigues d'enyorar-te inunda
El meu ésser, si l'oxigen que respiro és la teva mansa
Mirada, que m'encega, tan plena de pau com d'inspiració?
3 comentaris:
Antípodas
¿Por qué dejarte ir, con todo el lastre que supone,
Es más doloroso que el silencio sembrado en el requerimiento
Si la calma no es garantía después de la tormenta
Y la primavera no recupera el esplendor de la rosa?
¿Por qué ninguna parte es hogar desde que el alba no se llena de ti
Y las palabras son dagas que divagan adentro del corazón
Si, pese a todo, sobrevivir es sentir que el alma muere
Debido a vetustas fábulas cargadas por el luto áspero?
¿Por qué deslizarse valle abajo es salvar de la desesperación
La razón y la alegría y la chispa que enciende la esperanza
De nuevo, si el mundo se alía con la sombra más inmunda?
¿Por qué, dime, el campo de ortigas de añorarte inunda
Mi ser, si el oxígeno que respiro es tu mansa
Mirada, que me ciega, tan llena de paz como de inspiración?
d.
Et fa falta... per estimar.
Bests
Gracies.
Publica un comentari a l'entrada