Per què no deixes que l'embat de la nova tempesta
Esborri les antigalles de la memòria, el caprici
Fragant d'un funàmbul que fa equilibris en el desfici
Del meu batec, tornaveu del teu nom de flor de ginesta?
Per què m'embalumes al centre de l'abandó el suplici
I el goig, la set i els llavis, l'escalfor de la conquesta
I el gebre de la derrota, quan enmig de l'onatge resta
La fam, ingent com la mar, de l'atracció pel precipici?
Per què fuges i m'apropes el desig a la bella ferida
Dels teus ulls de sal oberta i reclames la companyia
Que anhelem i que necessitem per gaudir de la vida?
Per què hauria de deixar-te i, malgrat tot, començo el dia
Amb el far dins del cervell, amb el pont que no s'oblida
De retornar-nos besos porucs, tendres mirades, Maria?
Esborri les antigalles de la memòria, el caprici
Fragant d'un funàmbul que fa equilibris en el desfici
Del meu batec, tornaveu del teu nom de flor de ginesta?
Per què m'embalumes al centre de l'abandó el suplici
I el goig, la set i els llavis, l'escalfor de la conquesta
I el gebre de la derrota, quan enmig de l'onatge resta
La fam, ingent com la mar, de l'atracció pel precipici?
Per què fuges i m'apropes el desig a la bella ferida
Dels teus ulls de sal oberta i reclames la companyia
Que anhelem i que necessitem per gaudir de la vida?
Per què hauria de deixar-te i, malgrat tot, començo el dia
Amb el far dins del cervell, amb el pont que no s'oblida
De retornar-nos besos porucs, tendres mirades, Maria?
4 comentaris:
Funàmbuls abrivats, tant se val que la corda
estigui més o menys tibada pels extrems
o per la tensió de l’odi o la rancúnia,
la caiguda és imminent.
Ja sabem que existeix un cert desequilibri
de l’eix horitzontal i caminar és difícil
entre ombres i esbarzers. Entre un costat i l’altre
és massa fosca la llum.
De res importa l’ordre natural, no hi fa res
la regularitat del pas dels equinoccis
o la clara harmonia del nard i la magnòlia;
tot s’ensorra o torna enrere.
Ara un pas davant l’altre, obstinat per anar
dret per les llargues senderes de la murtra olorosa
però amb els seu aroma ha confós els camins
del desig i la raó.
Salud
Francesc Cornadó
Funàmbuls abrivats, tant se val que la corda
estigui més o menys tibada pels extrems
o per la tensió de l’odi o la rancúnia,
la caiguda és imminent.
Ja sabem que existeix un cert desequilibri
de l’eix horitzontal i caminar és difícil
entre ombres i esbarzers. Entre un costat i l’altre
és massa fosca la llum.
De res importa l’ordre natural, no hi fa res
la regularitat del pas dels equinoccis
o la clara harmonia del nard i la magnòlia;
tot s’ensorra o torna enrere.
Ara un pas davant l’altre, obstinat per anar
dret per les llargues senderes de la murtra olorosa
però amb els seu aroma ha confós els camins
del desig i la raó.
Salud
Francesc Cornadó
Memoria funámbula (Supervivencia II)
Por qué no dejas que el embate de la nueva tormenta
Borre las antiguallas de la memoria, el capricho
Fragante de un funámbulo que hace equilibrios en la desazón
De mi latido, eco de tu nombre de flor de retama?
¿Por qué me agolpas en el centro del abandono el suplicio
Y el gozo, la sed y los labios, el calor de la conquista
Y la escarcha de la derrota, cuando en pleno oleaje queda
El hambre, ingente como la mar, de la atracción por el precipicio?
¿Por qué huyes y me acercas el deseo a la hermosa herida
De tus ojos de sal abierta y reclamas la compañía
Que anhelamos y que necesitamos para disfrutar de la vida?
¿Por qué debería dejarte y, pese a todo, empiezo el día
Con el faro dentro del cerebro, con el puente que no se olvida
De devolvernos besos miedosos, tiernas miradas, María?
d.
poesia abrandada i emotiva! ai el far de dins el cervell ! que segueixi guiant els mots i els besos
Publica un comentari a l'entrada