"Hi ha hagut un
temps de rellotges i esperes, d'absències i enyorances. Hi ha hagut
dies sense sol i nits fosques, tot just un fil de lluna cobrint els
núvols de tempesta. També hi ha hagut una època de segons com
hores, de minuts sepulcrals com el silenci, d'hores perdudes amb
l'esperança de veure l'alba.
I avui ha arribat el
dia d'obrir la porta als braços que ofereixen abraçades, als llavis
que reclamen petons, al sexe que desitja la càlida humitat d'una
cova on amagar tresors i infàncies. Ompliré cada somni trencat amb
brins d'alegria, recompondré els anys perduts amb un lactant que
t'hagi omplert els pits adolescents. Ni el plor ni les parpelles
carregats d'entreson et despertaran d'aquesta realitat.
Dona, nena, ets una
illa, un edèn de delícies per viure. Malgrat el rebuig, el fàstic,
l'odi que puguis sentir per mi. Encara que persisteixi la captivitat.
Amb una única condició: no em miris amb aquests ulls espantats,
buits, tristíssims, perquè jo no sóc una bèstia. A Estocolm no
sempre es viu de síndromes, amor."
Amb aquestes
paraules, tanca de nou la porta de l'amagatall, deixant a la petita
entre sanglots i llàgrimes amargues. Ha aconseguit el que volia, per
la força.
[relat penjat també a 280 y punto- Relatarium]
1 comentari:
Épocas
"Hubo un tiempo de relojes y esperas, de ausencias y añoranzas. Hubo días sin sol y noches oscuras, apenas un hilo de luna cubriendo los nubarrones de tormenta. También hubo una época de segundos como horas, de minutos sepulcrales como el silencio, de horas perdidas con la esperanza de ver el alba.
Y hoy ha llegado el día de abrir la puerta a los brazos que ofrecen abrazos, a los labios que reclaman besos, al sexo que desea la cálida humedad de una cueva donde esconder tesoros e infancias. Llenaré cada sueño roto con briznas de alegría, recompondré los años perdidos con un lactante que te haya llenado los pechos adolescentes. Ni el llanto ni los párpados cargados de duermevela te despertarán de esta realidad.
Mujer, niña, eres una isla, un edén de delicias para vivir. A pesar del rechazo, del asco, del odio que puedas sentir por mí. Aunque persista el cautiverio. Con una única condición: no me mires con estos ojos asustados, vacíos, tristísimos, porque yo no soy una bestia. En Estocolmo no siempre se vive de síndromes, amor."
Con estas palabras, cierra de nuevo la puerta del zulo, dejando a la pequeña entre sollozos y lágrimas amargas. Ha conseguido lo que quería, por la fuerza.
d.
Publica un comentari a l'entrada