Amb la sal eterna d'un glop de somni que no abastaré mai més.
I rebo les llàgrimes a dolls plens, mentre les parpelles es clouen
Per no adonar-se de la teva absència, Esteve, de la teva pèrdua.
I resta la resquícia tendra de la teva música, el clam de la terra,
La lluita pacífica contra les injustícies, el tro i el llamp ensems,
I el so que ressona en cada paret i enmig de cada escletxa oberta
En els murs d'un aïllament forçós. I el pleniluni de nou és teu avui.
Mans de malenconia em menen per miratges de meravella, de vida,
I refusaré els hams que vulguin caçar-me les il·lusions, entre l'oneig
i l'escuma, aquesta Mediterrània que és nostra i no morirà engabiada.
I queda la tinença d'una identitat, la idèntica mare que ha engendrat,
Un rere l'altre, tots els germans i totes les germanes que defensaran
Fins a l'extenuació el ventre que els ha ofert la llum del món, Esteve!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada