Per aconseguir arribar a la meta, cal seguir un mètode, una disciplina i treballar amb constància i arduïtat. Aquest és el meu pensament i lluito amb sacrifici per arribar a bon port. I per perfeccionar dia rere dia els meus moviments fins que sigui impossible seguir-me.
Durant anys m'he observat i, a hores d'ara, puc dir que la meva preparació és infal·lible. Des de la part física fins a la psicològica. Inclús l'alimentària, que no estalvio ni esforços ni recerca perquè sigui variada i equilibrada. Però, perquè no em preneu per un xarlatà de pa sucat amb oli, us l'intentaré explicar de forma breu i concisa.
La meva rutina comença ben d'hora. A trenc d'alba ja he pres una dutxa d'aigua gelada perquè tots els sentits es deixondeixin ràpidament i es carreguin de tensió. Això fa que el temps de reacció sigui menor i agilitza els membres. Tot seguit, i abans que aquesta tensió desaparegui, ingereixo un parell de plàtans amb un got d'aigua, també gelada, i sucre abundant. Els carbohidrats són digerits sense esforços i penetren en els teixits musculars que han d'efectuar la feina.
El següent pas a seguir és el vestuari. La roba més lleugera i més arrapada al cos és la més indicada, però també serveix la que sigui còmoda, encara que resulti més folgada. Jo sóc partidari de colors poc cridaners, que passin desapercebuts en qualsevol moment. La meva índole tímida apareix en certs aspectes i, quan la multitud no es pot evitar, prefereixo aquesta invisibilitat. La motxilla, que carrego amb bosses plenes de sorra ben tancades i pesades, sol ser d'uns tons similars a la roba que duc i és un element que sempre m'acompanya en el meu entrenament. A més, darrerament, he afegit dues bosses de mà discretes amb dos sacs de sorra, també ben tancats i pesats. El pes es reparteix i acostumo el cos a aquesta forma d'equilibrar la càrrega.
Quan surto al carrer el cel ja clareja, però l'ambient encara és fresc i amb restes de la humitat de la nit. Em fixo en el refilet dels ocells, en els motors dels pocs cotxes que circulen en la llunyania, els lladrucs dels gossos, que esperen que els amos es despertin d'una vegada i els traguin a passejar i a fer les seves necessitats. Amb la motxilla ben subjecta i les bosses de mà agafades amb força, començo a córrer. Controlar la respiració i seguir un ritme constant, sense augmentar-lo ni disminuir-lo, són les claus d'aquest pas. Un cop que els músculs de les cuixes s'han escalfat, intento esprintar durant uns segons, per si em veig obligat a fer-ho en el moment decisiu. Però només quan ja noto que les cames responen a aquest trot inicial.
És preferible que les característiques del terreny siguin desiguals, amb trams costeruts i dificultosos i baixades suaus o abruptes que alternin amb rectes. Els sotracs continuats ajuden a bascular el pes i a jugar amb el balanceig natural dels volums. I augmenten la força en els braços i en les cames, en els músculs que reben aquest moviment brusc. La distància depèn de l'objectiu que es vulgui assolir. És important, però, tenir-lo ben fixat i clar abans de començar amb el mètode. Cal aconseguir, enmig de la carrera i sense baixar el ritme, de deslliurar-se dels sacs de sorra gradualment, de forma dissimulada.
Un cop acabada la part de la carrera, cal recuperar el desgast de la forma més ràpida possible. Una beguda isotònica ajuda a fer-ho, però dur un grapat de fruits secs (els dàtils, les figues, les panses i les orellanes són els més rics en hidrats de carboni, però també serviran avellanes, ametlles o nous) pot contrarestar en qualsevol moment la fadiga soferta al llarg del recorregut. Aquesta ingesta, combinada amb aigua ensucrada, accelera la recuperació i, per tant, es pot passar al següent exercici sense haver d'aturar-se més temps del compte o de l'aconsellat.
Muntar en bicicleta és un complement a l'entrenament. Aquest canvi és indicat per eixamplar el ventall de músculs que treballin i perquè no se sobrecarreguin els utilitzats en la carrera. També es pot complementar amb flexions i abdominals, que donen descans a les cuixes sense relaxar-les i canvien el quadre muscular per complet.
El darrer pas, i també amb la seva importància, és la higiene en finalitzar l'activitat. Les toxines i les petges de l'entrenament han de desaparèixer en qüestió de segons, perquè el cos no absorbeixi de nou allò que ha expulsat i, d'aquesta manera, les proves siguin gairebé impossibles de trobar.
És difícil assassinar un desconegut i complicat cometre el crim perfecte. Un esport d'alt risc però excitant. La qüestió s'agreuja quan has de carregar el seu cos esquarterat perquè el repartiment aleatori garanteixi aquesta perfecció, i les forces defalleixin abans d'hora. Per això treballo amb aquesta constància àrdua, metòdica, disciplinària...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada