Ràpida perícia (o Línies subreptícies)[73a MiniCrida, de VullEscriure - «Bolígraf»]

Inclús posseint una perícia i una rapidesa enlluernadores, l'amenaça del full en blanc és una realitat. Però hi ha massa rebombori en aquesta síndrome. Perquè és més angoixant veure com el bolígraf —que darrerament no utilitzes, en detriment de l'ordinador— comença a escriure sol i que el que escriu sigui la idea que no saps plasmar des de fa mesos. Això seria un fet agradable i afortunat, si el text romangués al paper, però la malastrugança arriba i es lliga al moll dels ossos fins que, capriciosament, t'abandona. O no.

Doncs bé, aquesta angoixa augmenta quan t'adones que no hi ha temps per transcriure aquelles primeres frases febrils i dur-les al suport informàtic. No pas per lent o matusser, sinó perquè, com és tan habitual en tantes llars, la bateria de l'enèsim aparell electrònic gairebé està exhaurida i cal un endoll i el cable amb el transformador corresponent per poder dur a bon port aquesta empresa. La convergència d'aquests elements, però, és menys fàcil que l'alienació de tota una galàxia.

I la recerca d'un endoll operatiu o aquell cable que —com que ets d'un ordenat que esparvera— deu haver-se enterrat, per art de màgia, sota el munt de roba per planxar, que no para de créixer. La pantalla, il·luminada de forma tènue, vaticina el caire tràgic de l'assumpte. És quan barrines amb rapidesa i lucidesa i, ja que malpenses de l'estilogràfica i de la resta de material d'escriptura tradicional, llegeixes en veu alta aquelles línies subreptícies abans que desapareguin.

Pregues perquè aquell escriptor aficionat, que ha seguit, assíduament i setmanal, les engrescadores propostes de la pàgina de VullEscriure i que, així, ha pogut enfrontar-se a la manca d'idees i d'enginy, t'escolti i sigui ell l'afortunat de bastir la història que perds segon rere segon, mentre es meravella de la perícia i de la rapidesa enlluernadores que, finalment, el visiten avui.

Ímpetu (o Fílies)[Repte DCXXV]

En tenir-la a frec de llavis, el bes és previsible i esperat. Ja fa temps que m'abrasa una escalfor que no és res més que la influència del pleniluni, des del moment de veure-la. Però és tangible i irrefrenable aquest sentiment incendiari que em descontrola els ànims i els membres. Les neurones també, no fa falta dir-ho. Cal saciar aquesta fam, sense pensar en les conseqüències posteriors. Sona a carnalitat i així és, ho reconec. Cap paraula amb un bri de romanticisme; banalitat extrema, deplorable. I el meu prec és que no se'm vegi el llautó d'un desig embogit, d'unes fílies provocades tal volta per aquest dejú forçós...

M'hi fixo un cop més, en clavar-li els ulls al fons de les pupil·les: la seva bellesa rau també dins seu, no només en l'embolcall perfecte i impol·lut. Corbes d'infart amb l'alquímia de converses que se sustenten en el fons i en la forma, des de parlar de tàctiques futbolístiques del trident blaugrana al sistema de reproducció de l'escolopendra. En escoltar per primera vegada aquest nom, vaig haver de dissimular la cara d'estranyesa; en cercar-lo a la viquipèdia i comprovar que era un simple cent-peus, la cara de gamarús devia ser exagerada...

En tenir-la a flor de pell, el batec del cor anuncia el meu grau d'excitació, junt amb l'excedent de transpiració, que em xopa la roba i em perleja el front, les aixelles, l'entrecuix. Cremo, i temo que, en fer-li la primera carícia, allò que sembla desembocar en un tu i jo esdevingui un tu o jo abans d'hora. L'escenari no és l'idoni. El temps limitat tampoc. Xiuxiuejo el seu nom en un so tan lleu que el silenci que emplena l'estança no arriba a trencar-se. La nit ens envolta i ens protegeix. Gaudiré de la complicitat nocturna abans que l'alba endegui un nou dia i la perdi per sempre després d'haver-nos acomiadat.

M'hi abalanço i beso el seu coll lívid, pàl·lid, balb. Posseiré el seu cos amb l'ímpetu de l'amant empès per la demència de la desesperació i del final. I demà reprimiré el plor causat per la seva pèrdua, tot i rebre els elogis pel resultat que he aconseguit en reconstruir-li els trets del rostre i en realçar-li la formositat de les galtes tot vivificant-li els colors. Rere les llàgrimes amagaré la cobejança calmada i el descobriment de la fruïció per la carn anhelada, inclús quan la vida li ha estat presa abans d'hora, mentre veig com el seu taüt és introduït dins del nínxol que li correspon.

Vívida onomàstica (o Flòbies i esdrúixoles)[83a Crida, de VullEscriure - «Destí»]

L'escolta parlar i la veu vincladissa com un vers de Salvat-Papasseit, perfecta com un sonet de Maria-Mercè Marçal, sensual com un poemari d'Estellés. La mira amb un aire badoc que tira enrere. No cal assegurar que el seu cor enamoradís ha captat a la perfecció allò que sura per l'aire i que algunes cançons apegaloses etiqueten com el nom de la capital italiana capgirat. Fa estona que ha deixat de remenar el cafè amb llet i l'admira sense parpellejar ni un sol cop. Se la menja amb l'esguard i la sent vívida com flòbies de neu —així les anomena per herència de l'àvia de Ciutadella— al damunt de la llengua. L'engoleix i l'assaboreix perquè sap que, tard o d'hora, tindrà prou valor per alçar-se i interrompre la conversa que manté amb una altra noia i li preguntarà com li diuen.

L'escolta parlar i la veu esperar mentre l'amiga respon i els clotets de les seves galtes, quan somriu, apareixen amb una gràcil lleugeresa que li recorda el repic de la pluja en caure damunt de la sorra, en una platja deserta, enmig de la tardor. La cadència de les gesticulacions li marquen un ritme per escriure uns mots inspirats. En ells, hi esmenta un cel descobert entre les pupil·les i els iris, allà on l'ha entortolligat en un tres i no res. I el substantiu, que es construeix amb el nom de la capital italiana capgirat, tenyeix aquelles estrofes d'un aire sincer, longeu, perenne, i l'esperança inflama el seu pit de nou. Per això, sap que serà valent i gosarà arriscar-se un cop més. Els savis ja deien que qui vol peix...

L'escolta parlar i entremig de paraules inconnexes, degut a l'enrenou que omple la cafeteria, hi endevina un nom accentuat a l'antepenúltima síl·laba. I aquesta és la baula per començar el vincle que l'encadeni a aquest encontre imprescindible des del moment que ha aparegut aquesta esdrúixola. Aquest nom —Verònica— ara ha quedat ben clar, pronunciat en l'interval casual d'un silenci quasi inconcebible i sent un calfred que li recorre l'espinada. I la suor d'un nerviosisme palpable i latent l'embolcalla. És quan es pregunta per què no pot ser ella el puntal de la seva vida des d'avui mateix i és incapaç de no pensar en l'Alícia —la primera— o en la Sílvia —la més important i qui li ha deixat més petja en l'esperit—, sense desmerèixer la Tònia o l'Úlrica.

L'escolta parlar i es decideix a fer cas al destí perquè també que se li està acabant l'alfabet onomàstic.

Socuéllamos (o D'influències de Júpiter)[71a MiniCrida, de VullEscriure - «Univers»]

Sense notícies de l'urbs. Aquest podria ser l'encapçalament de la nota del diari personal que escric des que vaig ser seleccionat, entre tants candidats, per formar par de la tripulació d'aquesta aventura demencial i lúcida. La frase és perfecta si es creu en els oxímorons; la frase inicial, entre irònica i amarga. Ho dic per la novel·la d'Eduardo Mendoza i perquè, malastruc com sóc, en l'era dels millors avenços tecnològics, m'és impossible xerrar un míser minut amb la meva sofrida esposa i les nostres filles (l'Angèlica, la Bàrbara, la Cecília, la Dèlia, l'Emília, la Fàtima, la Gràcia, la Hipòlita, la Ilènia, la Jèssica, la Kènia [en honor del seu bonic i exòtic color d'eben], la Lucrècia, la Mònica, la Nèlida, l'Ofèlia, la Penèlope, la Quirília, la Rània, la Sònia, la Tània, l'Úrsula, la Valèria, la Westfàlia [tot al contrari de la Kènia], la Xènia, la Yessènia i la Zenòbia). La fortuna tampoc no m'ha premiat amb el mascle que tant cobejava...

Deien que era per la influència de Júpiter, que quedava massa proper del transbordador espacial, però gairebé som a frec de Neptú i la cosa no millora ni s'arranja. I aquest rau-rau en el cervell i en l'estómac, que no desapareix. Xocolata desfeta i xurros, que es noti que els embarassos de la meva senyora també han afectat els meus antulls. Però he regirat les lleixes on es guarden les píndoles alimentàries i proteiques i res de res: de tot el reguitzell de càpsules, cap ni una del que desitjo amb tant de deler des de fa dies. Això sí, un fotimer amb gust de gachas, de pisto, de migas, d'ajo pringue, de morteruelo, de caldereta de xai, de perdiu en escavetx, d'orejas de fraile, d'arroz con duz... Inclús n'hi ha de torrijas! Sabia que no era bo que l'empresa responsable d'assortir-nos el rebost fos de Socuéllamos (Ciudad Real).

Brànquies (o Rapsòdia lapislàtzuli)

El blau i el gris, i el desig que creix més enllà
Del teu nom fet poema i música, musa,
I el vi esdevé sang i glop, lletania i demà,
Mentre la flama glaça i el mot abrusa.

El gris i el blau, i el llavi teixeix la brusa
Per a l'insomni d'una nit que cal vetllar
Perquè s'eixampli la ferida; i el dit acusa
L'ull inquiet d'anhelar el bleix abans d'alenar.

Policromia en la rapsòdia nocturna
I lleixa d'il·lusions quan el vers s'engalana,
Caldrà anomenar el cos si és carícia blana?

Cal·ligrafia de la prosòdia servada en l'urna
De la sorpresa engendrada per la cofurna,
Caldrà pujar els graons si no hi ha barana?

Insòlita història odontòloga (o [il·]Lògica empírica)[70a MiniCrida, de VullEscriure - «Queixal»]

Arribarà a casa i pensarà com explicar l'estrany afer que li ha ocorregut avui, tot just una hora enrere, a la seva pròpia consulta. L'ancià del flegmó ben visible gairebé amenaçant-lo de telefonar les autoritats si no li extreia el queixal del seny sense dilació ni anestèsia. Les conseqüències del pol·len amb l'oportunisme en la seva màxima esplendor, i aquella coïssor que no desapareixia i provocava que s'hi pensés i que augmentés la picor i l'esternut i el sidral que podia arribar a desencadenar-se si tot aquell batibull fisiològic explotava... I quan semblava que tot anava com una seda, la mà efectuà un moviment dubtós. Però aquí caldrà que l'adverteixi que la part insòlita no és que, en la quantitat d'extraccions i intervencions efectuades netament, s'entreveia el seu primer error com a dentista. Sinó que, el que era un septuagenari bramador segons abans, en aquell precís moment havia esdevingut un nadó ploraner i xisclador. Llavors serà quan preguntarà com s'ho havia empescat per sortir d'aquell tràngol i trampejarà el posat inquisitiu de la seva dona i, com qui no vol la cosa, passarà de puntetes pel tema més espinós: les explicacions a la filla que havia acompanyat aquell senyor i les amenaces i els insults i les futures denúncies —que n'hi haurà, no en tingui cap dubte!, digué la dona amb el nounat en braços—, que tenyiran de negre la seva carrera odontòloga.

Respirarà fondo després d'haver imaginat el panorama, mentre no arribi la seva esposa, estirarà un full de l'escriptori i l'introduirà al tambor de la màquina d'escriure. Teclejarà, amb una seguretat esborronadora i veloç, un argument sense lògica empírica, i així conferir un toc més literari a aquest afer inversemblant. Potser sí que tens traça en això d'escriure, Francis, imaginarà que li diu la Zelda, la seva esposa, quan acabi de llegir el curiós cas del senyor Button.

Disnòmia (o Distàncies galàctiques)[82a Crida, de VullEscriure - «Terra»]

8 de setembre de 2063

De nou al mòdul interestel·lar Steppenwolf i un cop introduïdes les coordenades que em duran a col·locar-me en l'òrbita de Disnòmia, deixo que el navegador faci la resta. Així tinc temps per analitzar les mostres recollides al llarg de les diverses incursions al planeta Eris, i trametre l'informe dels resultats a la Terra, perquè la Comissió tingui constància dels meus avenços. També per pensar en la Uhura i els nostres fills; sobretot en les desavinences que provocaren la necessitat peremptòria de posar terra entre nosaltres (imagino l'absurditat de la imatge en aquesta ubicació, amb un somriure sardònic). Tot i això, l'enyoro des del primer dia, en què la missió començà. La soledat col·loca les coses al lloc corresponent i ella el té en el meu cor, ho sé.


10 de setembre de 2063

Tot en ordre. Les dades recopilades i ja rebudes han augmentat l'eufòria de la Comissió i, alhora, la meva nostàlgia. Gargotejo mentalment unes paraules per a la Uhura, que li faré arribar mitjançant el correu telepàtic. La distància magnifica les sensacions i els sentiments.

És difícil suportar el silenci de l'Univers i l'estranya percepció que res no canvia perquè s'està envoltat de foscor i de cossos celestes que no parlen ni respiren, ni tenen escalfor ni provoquen reaccions químiques en un organisme viu com el meu.
Ja ho veus, calia trobar-me a 14.316 milions de quilòmetres de tu per veure clar que el camí més fàcil era disculpar-me.
No pas tirar d'orgull, de silenci o d'indirectes.
T'estimo.

**Recepció: immediata.


13 de setembre de 2063

Les píndoles proteiques no fan rutllar el cervell si s'ingereixen durant tant de temps. Ho corroboro i ho constato. Oferiria un ronyó per respirar l'aire fresc d'un matí acabat d'endegar i per un bon tall de carn a la brasa. A aquest punt arriba la desesperació que em mou dins de l'habitacle per a un únic astronauta. Fa tant que l'apamo, com si comprovar que no minva em satisfés tant com una conversa amb d'altres membres de la meva espècie. La resposta de la Uhura es farà esperar tant?


20 de setembre de 2063

El desig d'avortar la missió és enorme. Sobretot després de l'enèsima tramesa fallida a una adreça destinatària inexistent. Però resulta, senyor missatger-telepàtic-instantani, que aquesta adreça és la de la Uhura, la meva parella oficial. Per tant, millor no tocar el voraviu o et desconnecto...|


Abandono aquesta pantomima. La pulsació rítmica del cursor coincideix amb el moment de l'armistici i saber que torno a tocar de peus a terra. El calendari de l'ordinador em reubica a l'any 2016. 6 de març, malgrat les temperatures. Un nou diumenge que em desperto més enllà del llindar del migdia. I només penso en la meva Uhura particular, que em provoca pensaments suïcides (com prendre un bany amb transistor inclòs): és tan fina la línia que hi ha entre el seny i la depressió quan l'enyorança mossega. I no hi ha sortida visible per a aquest desassossec vital.

Però a les 16h juga el Barça i la tristesa se'm passa. Encara no està tot perdut, a la vida...

Descendència (o Macadàmia)[Repte DCCXXIII]

Suposem per un moment, que no és molt suposar,
que les bones intencions són les armes del món

P. SALA/C. SABATER.

Suposa que et trobes a Andorra, en un llogarret que, després de les primeres nevades d'hivern, queda emblanquinat i gairebé colgat. També que et meravelles amb l'espectacle perquè, al lloc on vius, no acostuma a caure ni un floc, per molt que baixin els termòmetres. Inclús pots encabir-hi, dins d'aquesta suposició, un minúscul ninot de neu que vigili l'entrada de l'apartament on t'allotjaràs durant la temporada laboral. Perquè hi has anat a treballar; si havies suposat una altra raó, serà millor que l'esborris del magí i la substitueixis per la feina. Tranquil, la podràs triar entre restaurant, hotel o cafeteria. Qualsevol d'aquestes opcions perquè els horaris no et permetin esquiar per primer cop i així s'anul·laran riscos de lesions musculars i, inclús, de fractures òssies.

Suposa que és una parròquia qualsevol del Principat, d'entre les set que tens per triar. També caldria que fos una localització un xic aïllada per augmentar la tònica desesperant i el punt de melangia. Per tant, seria bo descartar les de Sant Julià de Lòria, d'Escaldes-Engordany i d'Andorra la Vella perquè tenen massa a l'abast tot allò que has deixat enrere (la família, les amistats), i tal volta seria preferible la parròquia de Canillo per extensió i per isolament, però tampoc no s'ha de filar tan prim. Inclús pots incloure-hi elements de diversió com un parell de pubs, amb la mínima presència de gent que parli els teus idiomes materns, és a dir, català i castellà. Perquè recorda que hi has anat en la temporada alta i amb més afluència turística d'altres països (el Regne Unit, França, Bèlgica...); per tant, setmanalment hi ha cares noves i els vincles possibles són efímers.

Seguim?

Suposa, a més, que enyores, per primer cop a la teva vida, d'una forma exagerada germanes i pares. També que has arribat amb el mínim de diners i que encara queda força per cobrar el primer salari; per tant, cal que t'administris perquè telefonar-los és costós. Inclús, enmig de tanta negativitat, pots afegir-hi un element positiu en la figura d'una noia. Aquí tens llibertat absoluta per fer-la al teu gust. Un suggeriment: irlandesa, que xampurreja un castellà força primari i treballa al pub de davant per davant del teu apartament, ulls verds, pigada. És una bona opció perquè allà hi ha una bona remesa d'irlandesos i, com no sigui una monitora d'esquí brasilera, res de res. Pots augmentar el toc platònic i que et deixi embadalit en servir-te la primera cervesa negra (evidentment, Guinness) amb cara i ulls. Així, durant la primera nit, enmig d'una barreja onírica i alcohòlica, podràs idealitzar un primer encontre oficial després d'haver gargotejat cinc versos en honor dels seus ulls. Per exemple: És quan dormo que hi veig clar/ I sé que Irlanda no allunya/ L'amor meu per Catalunya/ Ni pels teus ulls de demà./ I encara al llit sóc humà.

Suposa que no coneix J. V. Foix i és un bon intent de poema amorós, tot i el grau sexual del darrer vers. També que coincidiu en el gust pels gelats, malgrat el fred (Häagen-Dazs, és clar, que d'altres marques són quasi desconegudes per al públic exigent que arriba al país dels Pirineus), i en la varietat: Nous de Macadàmia té el punt exòtic just per seduir-vos als dos perquè (per què enganyar-te amb suposicions inversemblants?) ets poc viatjat; a banda d'aquesta ocasió, un viatge de final de curs amb l'Institut no compta, i encara menys les colònies a Solsonès mentre cursaves la Primària. Inclús pots haver aconseguit un avançament de diners perquè, en el primer descans que coincidirà amb el d'ella, puguis preparar un sopar informal al teu estudi i sorprendre-la amb una enorme terrina de gelat i espelmes i un vi d'una denominació d'origen de no t'hi fixis però assequible per l'exigu pressupost de què disposes.

Et sembla bé fins ara?

Llavors suposa que la vetllada és fantàstica i que la qüestió idiomàtica no és una barrera en cap moment de la conversa distesa que sorgeix amb una variada temàtica digna dels millors oradors. També que el menú (pa amb tomàquet, acompanyat de pernil del país i formatge i un assortiment de patés que a tu no t'enamora però un dia és un dia) li ha semblat d'allò més original i frugal, i aquest darrer adjectiu no sabràs si és positiu o negatiu, però l'engaltaràs amb pragmatisme i/o estoïcisme. Inclús hi pot haver un aproximament íntim, influït i suscitat per la ingesta vínica, i que, arran d'aquesta curta distància, les llambregades i els palpaments i els petons i el moment en què suposis que el darrer vers que li has dedicat pugui comprovar-se es troben a un pas de començar a esdevenir-se, t'adonaràs de dues opcions possibles: la primera, que aquell adjectiu tenia una càrrega pejorativa insalvable que anul·la qualsevol aproximació carnal, sols la d'agafar la bossa de mà i acomiadar-se de tu, sense més. Segona, que és una amant de la literatura catalana i avorreix els afalagadors que plagien versos d'altri.

Ara és quan ja ets lliure de suposar que l'aproximació gairebé s'ha assolit. També que la irlandesa ha acceptat la invitació per decòrum però que té xicot, a Muineachán, i estan a punt de casar-se. Inclús, en ple deliri supositiu, pots arribar a pensar que segueixes essent tan covard i tímid com ho eres a Catalunya i que la irlandesa és un miratge que demostra la teva malaptesa en l'art de la seducció, mentre aterres de nou al bar de sota de casa, a la Costa Daurada, i demanes una altra cervesa a la cambrera argentina, que és feréstega i aspriva com un churrasco con chimichurri, per evitar acceptar que, a aquest pas, allargaràs la teva solteria in aeternum i així no li donaràs descendència a la teva mare, per molt que t'insisteixi.

Dèficit (o Soporífera pel·lícula terrífica)[69a MiniCrida, de VullEscriure - «Cinema»]

Com si fos tan fàcil aguantar-se un esternut quan arriba. Pitjor hauria estat en un funeral, la veritat. Però si m'haguessin dit que ens trobàvem en un cementiri, no ho hauria posat en dubte. La pel·lícula d'un terror soporífer que feia por de tan avorrida, la companyia inexistent, les crispetes massa salades... En resum, una sessió golfa antagònica al nom que duia. S'hauria dit que, en aquella sala, hi havia un dèficit de sang a les venes dels espectadors. Inclús abans que, gràcies a aquella explosió imprevista, comencés el moviment a la butaca del meu davant. Em feia creus que un fet natural i fisiològic pogués molestar tant a un individu per embrancar-se en una discussió enmig del llarguíssim llargmetratge. Però estava disposada a defensar la meva innocència amb una excusa prou convincent per amansir fins i tot la mala llet d'un porter de discoteca.

Per no allargar més l'anècdota, estimades meves, diré que la penombra i el mig ensopiment, que m'aclaparava com Morfeu en el seu moment àlgid, no ajudaven massa a discernir detalls, però aquell dèficit sanguini era exagerat en el rostre que aparegué enfront de mi. D'una blancor malaltissa, amb unes bosses sota dels ulls que, d'haver-hi hagut un bri més de llum, devia tenir un to violaci que tirava enrere, i amb un vestuari d'allò més anacrònic... M'hauria donat per riure, però, entre que em recuperava de la congestió i aquella fesomia tan inesperada, vaig quedar més garratibada que enriolada. Sobretot en aparèixer-li dos ullals d'entre la pal·lidesa dels llavis. Vaig deixar aquell sòmines amb la frase macabra a la boca, en punxar-li sengles crispetes en aquelles dents intimidatòries, i vaig marxar a corre-cuita.

Si la sessió ja era d'un cançoner exasperant, l'afegitó del vampir com a reclam publicitari em semblava d'allò més denigrant. On s'és vist tan mal gust promocional per a un film infumable?

Còmplices (o Xòanons)[81a Crida, de VullEscriure - «Estrella»]

La xicra massa plena i massa calenta per dur-la, sense cremar-se durant tot el trajecte, de la cuina al menjador, i les manetes de l'Estrella tan minúscules i fràgils, però ella també tossuda, com bona Àries, i geniüda si se la intentava ajudar perquè, encara que se li notés el sobreesforç en les ganyotes que desplegava al llarg de l'interval aqueferat, tot traient la llengua per una de les comissures i agafant un to violaci el seu rostre de nena, cap membre de la família no gosava moure ni un sol dit per deslliurar-la del tràfec o alleugerir-li la tasca en què es veia immersa —ja fos moure el llit per estirar-ne bé els llençols a l'hora d'endreçar la seva habitació, ja fos arribar a la prestatgeria dels plats i al calaix dels coberts per parar la taula (aquestes feines servien perquè la setmanada arribés a la seva guardiola; si no, res de res...)—, i cada membre de la família callava i l'observava, amb dissimulada atenció, com qui ha apostat per un cavall a l'hipòdrom i la cursa va cap a un desenllaç previsible, mentre l'àvia, que ens guanyava en qüestions de creença i devoció, murmurava alguna pregària —a la divinitat triada entre el nombrós elenc celestial que alabava sempre que sovintejava l'església del barri—, perquè la vaixella continués intacta al final del sopar o la seva néta no s'esllomés en traginar mobles més pesats que la seva figura infantil i tendra, vincladissa; però l'Estrella era —i avui encara segueix essent-ne— llépola i, en haver superat amb excel·lència tots els exàmens de final de trimestre de l'escola, havia demanat, com a premi pels bons resultats i com a recompensa pel feixuc període d'estudi extra, una bona ració de xocolata desfeta amb melindros o amb pa de pessic, o amb totes dues opcions, i és per això que recorria —amb una lentitud que hauria exasperat la tortuga i hauria deprimit la llebre de la faula— els escassos metres, que semblaven multiplicar-se en cada nova passa donada, que hi havia des del marbre de la cuina —al costat dels fogons, on encara reposava el cassó que havia servit per escalfar-hi la llet i barrejar-la, en arribar a l'ebullició, amb les pólvores del preparat per obtenir una deliciosa xocolata a la tassa, segons resava l'embolcall del producte en qüestió— fins a la taula del menjador i la tragèdia s'anava vaticinant —el pare era l'únic que no presenciava, al cent per cent, l'espectacle circense perquè el resum de la jornada futbolística l'havia absorbit per complet dins de la pantalla del televisor, però sentia com l'àvia continuava resant—: del recipient de porcellana, aparegué una reguera marronosa, fidel a la inclinació conferida al tassó i a la llei de la gravetat, i aquell degoteig començà a dibuixar, amb la mateixa fidelitat i, inclús, amb eficàcia, el camí recorregut per la petita, però, amb total discreció, vàrem desplegar la complicitat familiar, immòbils com xòanons hel·lènics, i ningú no es pronuncià, temorosos del mal geni de l'Estrella, ni tampoc opinà sobre aquell domèstic maremàgnum xocolater.

I així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata.

Ambròsia (o Pròtesis i trajectòries)[68a MiniCrida, de VullEscriure - «Dentadura»]

Avui hem acomiadat l'Ambròsia, la que semblava que ens enterraria a tots sense empiocar-se, la Dama de Ferro de la Residència d'Avis. Ha marxat per un d'aquells capricis del destí, com un designi imprevist de «Nostro Sinyó» perquè, com sempre ens ha dit la «Madre», els camins de Déu són inescrutables. I quanta raó que té...! Però no sé si per la divinitat o per la rancúnia acumulada al llarg de la seva existència. La qüestió és que, en havent parat taula i tot esperant el bacallà a la llauna, les dents postisses han començat a fer-me la guitza i a fregar-me les genives de tal manera que inclús m'hauria estat impossible engolir una trista compota de poma. He intentat reencaixar les peces a les mandíbules, però el remei era pitjor que la malaltia.

Així que, mentre el consomé es refredava al plat, m'he furgat la boca per veure si arribava a bon port l'arranjament provisional (un cop que toca el meu àpat preferit, no hi havia dentista al món que em destorbés el dinar). Amb la mala fortuna que les dents de la part inferior han sortit disparades i han anat a aterrar al bell mig del menjador, tot interferint en la trajectòria d'arribada de l'Ambròsia. Bé, no exactament... L'arribada de la seva cadira de rodes. Perquè ella és minusvàlida i no mou les cames. Li hauria de dir una paraula més correcta, sí, però sempre se m'oblida. Del punt on ha topat amb les meves dents fins al començament de les escales hi havia una distància considerable, però ella l'ha recorreguda en un instant. Sortosament, mentre cridava auxili histriònicament i exagerada, i abans de descendir més graons, la seva dentadura ha sortit disparada i m'ha arribat a la falda, just en el moment que em servien la meva ració de bacallà. I no era moment de ser escrupolosa.

Llépola (o Dèria futbolística)[67a MiniCrida, de VullEscriure - «Pilota»]

No cal explicar què pot passar quan es xuta una pilota en un menjador on hi ha, a banda del mobiliari habitual, un televisor de plasma, perquè tothom pensarà el correcte. Potser caldria dir que, en voler dissimular el maremàgnum consegüent —i aquí un sofà amb chaise longue és un bon aliat—, apareix una bossa enorme de les llaminadures que sol menjar l'Àgueda, la cangur que havia de vigilar-me mentre els pares gaudien d'una nit romàntica de solters. Com que una és llépola...

Però ara sí que caldria esmentar que aquells dolços no eren convencionals; ans al contrari, tenien un toc màgic. Perquè només es pot tractar de màgia aquesta característica seva de fer apujar l'ànim i enlairar el cos. De forma literal, sí senyors! No pas com a metàfora per semblar més poètic el mercat de Calaf muntat... Com que la curiositat és enemiga de felins —i de canalla inquieta—, una servidora n'endrapa quatre alhora i heus ací que voleio de sobte i, tot bracejant, arribo fins al balcó entreobert i agafo altura en un tres i no res.

Passen a segon terme la pantalla esmicolada, l'enuig dels pares en arribar a casa, les reprimendes assegurades... M'hauria descuidat de l'Àgueda si no fos que ja imitava la meva trajectòria per encalçar-me, sens dubte. No us avorriré narrant-vos allò que s'esdevé als meus peus, des d'aquella alçada, perquè és imaginable. Només em preocupo d'engolir racionalment el contingut de la bossa, que encara duc ben aferrada. Almenys que la travessia duri més estona, i que els causi un sentiment contrariat. Així oblidaran els desperfectes provocats per la meva dèria futbolística.

Quan torni, ja com a filla pròdiga que ha suportat la fam i la penúria, la malastrugança i el fred..., l'afer haurà estat perdonat ipso facto. Hi podria pujar de peus, i tant!... I aquest osset lila quin gust deurà tenir?

(Vice)Presidència (o (In)Surgència)[RepteDCCXXII]

—Llavors, et deixo el país en safata de plata perquè el capitanegis...

Després d'aquesta confidència, que conclourà la reunió, pronunciada amb un lleu xiuxiueig a cau d'orella, perquè cap micròfon no capti les seves paraules i, abans d'encaixar la mà amb el proper mandatari, el president sortint fa un ràpid balanç dels anys del seu mandat. Hi ha hagut de tot, des de manifestacions a l'hora de retallar pressupostos fins a esbatussades dialectals amb altres membres de l'oposició i, inclús, del mateix partit. Moments agres que no els desitjaria ni al pitjor enemic, situacions extremes en què calia tenir mà esquerra per redreçar el rumb pres dels assumptes debatuts.

Malgrat tot, també recorda els viatges a altres països —veïns o llunyans, comuns o exòtics— per assumptes primordials i diplomàtics o per llimar diferències i evitar possibles conflictes armats, o només per pur plaer, just per emplenar l'agenda i trobar-se aqueferat. És del parer que mantenir-se actiu, amb tant de tràfec continu, és sinònim d'excels patriota, de bon negociador i d'excel·lent home d'estat. Aquests viatges també li servien per tancar tractes personals i per ensabonar la primera dama amb llepolies —peces de roba d'alta costura, bosses de mà i joies de luxe, bombons Leónidas, ...— diverses, excepte flors, que aquestes són tan efímeres com poc rendibles: la satisfacció s'emmusteïa al mateix ritme que aquells capolls fragants.

Rememora com calia reaparèixer davant de les càmeres i dels focus, tot suportant les preguntes capcioses i formulades amb mala fe per periodistes àvids de sang aliena, de rumors suculents, d'informació confidencial que mai no podien aconseguir, perquè un president té un honor insubornable, incorruptible... I amb un rictus de jugador de pòquer, seriós i taciturn, no reflectia mai ni un bri del seu pensament ni de tot allò que s'havia parlat amb els seus homònims estrangers. Conferir aquell punt de misteri i el to ombrívol i seriós provocava més rius de tinta que mostrar-se alegre i distès. I així, amb aquesta cortina de fum, que barrejava magistralment amb problemes superflus del país —com la signatura del projecte per al canvi de l'enllumenat de carreteres secundàries que tenien un dèficit de trànsit que esparverava o per donar llum verda per endegar noves línies ferroviàries cap a estacions en terra de (gairebé) ningú—, com qui repara una roda punxada amb un xiclet, guanyava popularitat com a cap del govern, treballador i implicat, compromès.

Remembra els àpats pantagruèlics, la lliure disposició de les suites de l'hotel que es triés, a càrrec de l'erari públic, però que eren despeses ineludibles i mals necessaris per al bon funcionament de les negociacions i dels futurs tractes, i perquè un cos ben alimentat, saludable i descansat sempre carbura i raona millor que un de somnolent, malaltís, malmenjat... Per això, davant d'aquest panorama, i abans d'encaixar la mà amb el proper mandatari, el president sortint afegeix, amb un to de veu més audible:

—...però jo m'oferiria com a esforçat voluntari per encapçalar, una legislatura més, l'àrdua tasca de fer progressar encara més la nostra nació, i protegir-la dels voltors secessionistes que ens amenacen sempiternament i incansable. I tu series bo a la vicepresidència—. I dibuixa el somriure més murri i ampli mentre, amb una giragonsa acrobàtica, esquiva la mà estesa que esperava rebre el testimoni simbòlic del timó del país, mitjançant aquella encaixada, i es corda els botons de l'americana, tot preparant-se per als flaixos dels fotògrafs, ufanós com el doll d'un guèiser en plena surgència.

Decència momentània (o Lúbrica demència selènica)[66a MiniCrida, de VullEscriure - «Gos»]

Estic sexualment viva i emocionalment en 'standby'

Rossy DE PALMA
[La Vanguardia 30/01/2016]

He utilitzat el xiulet d'ultrasons i, en qüestió de minuts, el gos apareixerà entre la vegetació. El seu amo, com és d'esperar, no voldrà perdre de vista un exemplar tan llest i car i amb pedigrí garantit. Per molt que plogui i hi hagi gebrada, per molt que li espantin els senglars que es reprodueixen a mans plenes i salves. Com a molt, agafarà l'anorac per resguarda-se de la baixa temperatura, tot depèn del seu temps de reacció. El gos, però, ja estarà endinsant-se pel bosc i dirigint-se a la ubicació exacta del xiulet, que també és la meva. No em cal el pleniluni per percebre què succeeix al meu voltant, però una ajuda afegida mai no està de més. Les potes del ca seran discretes, però no tant perquè la meva oïda no les detecti. Les trepinades del noi, més matusseres, confirmaran que el meu pla segueix el curs que havia imaginat.

Mentre el cànid ensumi el rastre de menjar que he escampat per tot el perímetre, ell arribarà esbufegant a l'alçada del pou. Hi trobarà el brocal, la corda i la politja ben coberts de molsa i líquens i el resplendor de les mànegues de llums leds al fons de l'excavació. Allà, palplantat, es preguntarà què coi està passant. Aquell marge de temps serà crucial perquè l'encanteri li anul·li la consciència i caigui sota el meu influx. L'esclavitzaré per gaudir-lo i perquè em saciï aquesta demència selènica, sense fixar-me en la seva mirada seductora o el seu cos perfecte. Només serà avui, que necessito un mascle per sadollar aquesta lava que em crema dins del ventre. Demà, l'estat febril s'haurà calmat lleument i el podré controlar. Si no, la fam lúbrica, que em regeix tan sovint (i més gràcies a la lluna plena), se m'apoderarà i, llavors, amb quin ànim, amb quina decència presentaré la Gala dels Gaudí?

Màscara/Bàrbara [80a Crida, de VullEscriure - «Mar»]

Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?

Taràntula (o Resistència)(ARC a la ràdio)

La mires de fit a fit en detectar la seva presència, carregada d'immobilitat i d'indiferència alhora, com una taràntula que es prepara per atrapar la seva presa. Aquest tarannà es pot titllar de desídia, però, com un nou Uri Geller, creus que, mitjançant el poder de la ment, finalment sucumbirà als teus encants i, inclús, t'obeirà sense cap ombra de dubte. T'hi esmerces, et concentres i llances les ones mentals contra la seva silueta, per connectar amb els brins de còrpora conscient que puguin regir-la encara i anul·lar-los perquè no ofereixin cap tipus de resistència. Però arrufes el nas, corrugues les celles, el teu rictus és de fastig: la concentració ha d'augmentar, ho tens clar. Si no, sentiràs ferit el teu orgull de solter autosuficient.

No parpelleges i gairebé no goses respirar perquè tota l'energia convergeixi en un sol punt. Des d'allà, quan pressentis que és el moment adequat, tornaràs a intentar-ho. La miraràs de nou, amb fixació, emetràs un lleu xiuxiueig amb paraules que has triat com a mantra, més per petulància que per efectivitat o superstició. I, quan t'adonis que, com les altres, tampoc no hi ha res a fer amb ella a través de les teves influències telepàtiques, desistiràs de l'experiment. Ho provaràs fins que una d'elles claudiqui de la seva tossuderia i es dirigeixi cap a la rentadora. Potser així la resta també segueixi el seu camí.

Mentrestant, però, et llevaràs del sofà i aniràs a comprar una nova dotzena de camises, a veure si aquest cop són menys díscoles que les que s'amunteguen per tota la casa.

Onírica (o Inconsciència)[65a MiniCrida, de VullEscriure - «Somni»]

Somnia i se n'adona. Sobretot perquè, en parar-hi esment, ella l'està maquillant i això no és possible. En teoria, només es coneixen d'haver-se creuat en el trajecte d'anar a llençar la brossa o de tornar de la feina. Aquesta és la gran sort de viure en una gran ciutat, amb un veïnat extens i ésser gairebé anònim. Murmuraria el seu nom però, al darrer moment, dubta uns instants. Té dues opcions per anomenar-la, que li ronden pel magí. Però, com que somnia, no cal emetre cap so perquè els somnis que sol tenir són muts. Vívids però muts. Tampoc no la flaira, ni detecta els matisos del fregament dels estris maquilladors damunt de la seva pell. Es queixaria però és tan inútil com voler-se despertar de forma voluntària. Sobretot quan més es desitja. Llavors el son és més profund i la trama del somni es torna enrevessada.

Per tant, es deixa endur per l'immobilisme i es consola: ja arribarà el matí i l'hora de despertar-se. Aquesta darrera frase li ha ressonat dins del cervell i un calfred li recorre l'espinada. Què diu la Clara Tahoces en el seu llibre Sueños. Diccionario de interpretación sobre els somnis sobre maquillatge? Es tractaria d'un avís per mostrar-nos millor del que realment som. També engany, falsedat, traïció... No li costa recordar cada interpretació; són moltes nits en què s'ha llevat sobresaltat per culpa dels malsons i de les imatges oníriques. I també moltes hores de lectura per intentar reordenar, conscientment, un trencaclosques barrejat pel subconscient, per l'inconscient. O per una amalgama de les tres consciències.

Ara, però, somnia que l'Angèlica el maquilla. O potser es deia Brígida. O tal volta Cèlia o Dànae... Els noms i els rostres se li desordenen; vol aturar aquesta pantomima i despertar-se. Encara que el pressentiment és nefast. Sobretot perquè recorda que la veïna treballava de maquilladora de cadàvers.

Rapsòdia per a rècula i rèmores (o Màscares)[un fragment][64a MiniCrida, de VullEscriure - «Pallasso»]

                    

                      ...i calia esmenar el desgavell

I l'única forma era presentant-se a l'hospital

O beure una barreja d'aigua ionitzada i sal

I esperar que produís el seu efecte. El vell

Professional no creia el que veia. El Carnaval

Sempre portava sorpreses però fins a aquell

Nivell mai no havia arribat: el nas s'havia

Mimetitzat amb el de roig làtex, de pallasso

Que, orfe de circ i de públic, vaga tot el dia

Per carrers i avingudes xiuxiuejant un «passo

De la gent i dels rumors; tinc decència suficient

Per suportar revinclades, plantofades i coeficient

Quasi nul. Aquest nas no me la farà perdre mai.»

Però això no hauria desembocat en aital esglai

Perquè el jove no era professional, sols un episodi

Temporal per participar a la rua i, tot seguit,

Gaudir d'un sopar romàntic amb espelmes i un codi

Inherent en aquestes cites a cegues d'una sola nit.

Què pensarà la desconeguda, de mi, pensava mentre

S'aproximava l'hora de la vetllada i aquell nas

Seguia adherit i fixat com un apèndix propi al centre

Del seu rostre transformat i el maquillatge no cedia pas

Un centímetre per esdevenir normal. «És Carnaval!»,

Cridava la gentada i volia que, la frase, ell també la repetís.

I, empès per aquella rècula, travessà la porta del local

I els ulls d'ella eren un poema en veure'l amb un somrís

D'energumen, palplantat al seu davant. «Hola, sóc en Marçal»,

Digué amb decisió i el xiscle ressonà pertot arreu, i xics

I grans varen observar-los, i també veieren com la perruca

Policroma li era arrencada de soca-rel i no calien raigs X

Per saber que se l'havia feta empassar. El doctor el lluca

Mentre li recepta un laxant líquid i un complex emètic.

«Almenys sortirà per baix o per dalt», diu amb sorna

I torna a la feina i en Marçal recull les receptes amb aire patètic...

Aèria (o Diligències)[79a Crida, de VullEscriure - «Aire»]

Es desperta amb el so de fons dels primers compassos de l'ària de la Suite per a orquestra número 3 en Re major (BWV 1068), de Johann Sebastian Bach, coneguda també amb el nom d'Aire per a corda en Sol. Però té la peresa d'un dissabte al matí i no es lleva encara. La mare deu feinejar per casa, després d'haver preparat l'esmorzar per al pare, tot prenent un cafè a peu dret. Com que sap que sol gandulejar al cap de setmana, ja no para la taula per a ella. La sent taral·lejar la melodia d'aquesta peça que tant els agrada, als pares, i que sempre intenten que interpreti al violí. És una composició massa difícil per tocar-la amb les poques classes que porta, i sempre troba una excusa millor per escurçar —i inclús posposar-los— els minuts diaris de pràctica amb l'instrument.

A través de les escletxes de la persiana, detecta un sol càlid que li anuncia un nou dia d'hivern amb temperatures estiuenques, com ja va essent normal enguany. A terra, entre les plantofes, el llibre que l'ha abduïda durant la matinada i que no ha parat de llegir fins que el pare l'ha enxampada encara desperta. Les aventures d'Isabel, d'Ernestito Tejada i de la resta de nens que protagonitzen Camino del aire, de Martín Ortega Carcelén (2015, Ed. Cuadernos del Laberinto), li semblen tangibles, versemblants, com diria el pare. Però són adjectius que no acaba d'entendre i mai no gosa preguntar-ne el significat, ni cercar-lo al diccionari. Creu que, si ho preguntés, la veuria com una nena burra, ignorant. I això no vol que ocorri perquè no és cert.

Es cabdella en posició fetal per regalar-se cinc minuts més de treva per a desplegar la ganduleria a la màxima extensió, i després ja començarà les diligències d'endreçar la seva habitació i d'enllestir els deures de l'escola i, si queda temps, es disposarà a practicar amb el violí Anirem a Barcelona, que és la partitura que haurà d'interpretar a l'audició de Nadal. I arribarà l'hora de dinar i respirarà alleujada. Deixarà l'arquet i l'instrument, tornarà a pensar en el llibre, tot recitant la lletra d'aquella cançó popular (Anirem a Barcelona,/ comprarem un violí/ per a fer ballar les xiques/ lo diumenge de matí). I jugarà amb la consola o amb la tauleta i esperarà que arribi l'hora de sopar i d'allitar-se. Gairebé sense adonar-se'n, haurà transcorregut el dissabte.

Tornarà al llibre, quan la calma regni a casa i, sobretot, a la seva habitació. I així sabrà els motius pels quals els nens s'escapen de les seves cases. Almenys si el pare no la torna a destorbar en el punt àlgid de la lectura i la sermonegi perquè és massa tard per estar llegint. Pregarà perquè, aquesta vegada, no decideixi transformar-se en Llop Ferotge per trobar el Conill Blanc de l'Alícia al País de les Meravelles entre els llençols. Perquè és un joc que ja no la diverteix com quan era més petita.

«Rècordman» (o Vigilància)[MiniCrida63, de VullEscriure]

Només era qüestió d'esperar. Tard o d'hora s'havia de descuidar les claus dins de casa, perquè és despistat i actua a la babalà. I és ara quan el pla dóna els seus fruits.

Després que el díptic aparegués a la seva bústia, tot oferint-li feina i ingressos immediats, de rellegir-lo diverses vegades abans d'animar-se a telefonar a l'empresa, i de confegir un currículum per si el trucaven, tot rutllava a la perfecció. Sols calia mantenir-se atent a l'aparell de casa. L'única condició que el fastiguejava: un fix com a telèfon de contacte. A l'era de les telecomunicacions i d'internet?? Però, estant inscrit a l'atur, li suposava poc esforç aquest sacrifici. Des de llavors, poc ha trepitjat el carrer. Però hi ha coses que no es poden eludir. El segell de la targeta del SOC en les dates establertes n'és una.

Precisament avui li cal anar a segellar-la i s'ha angoixat durant tota la nit perquè s'absentarà massa temps i no té contestador. Tot un desastre. El veig a través de l'espiell quan tanca la porta i es maleeix: no duu les claus al damunt. Amb el mòbil a la mà, segueixo observant-lo quan comença a sonar el timbre estrident del seu telèfon. Ha de pensar amb celeritat. El senyor Arístides, que repapieja i sordeja sis pisos més amunt, té una còpia del joc, com que li té una confiança cega des del primer dia...

Premo el botó vermell de la pantalla tàctil i, novament, pitjo la silueta verda que trucarà al darrer número marcat. I, de nou, sona el timbre estrident del seu telèfon. Sense ascensor, és una bogeria pujar per les escales com un «rècordman». Desistirà de fer-ho, i somric. Tan fàcil que hauria estat confiar-me'l a mi, aquell clauer... Però com que li semblo una assetjadora que sempre el controla...

Almenys m'hauria estalviat els díptics i la vigilància.