deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

7/6/13

La vigília (o D'herències)(Relats conjunts)

La nit anterior ha començat amb la defunció de l'àvia, que arrossegava xacres des de feia anys però que no la van impedir d'enterrar a diversos membres de la família més joves que ella i amb més salut, aparentment. Amb una barreja de tristesa i d'amargor, degut a aquesta pèrdua, però alhora amb un punt de satisfacció per l'herència que deixa la vella, hem començat els tràmits que comporten aquests obituaris. Des de contactar amb l'empresa funerària, que ja tenia les característiques del taüt escollit per l'àvia, tan previsora com garrepa, fins a les trucades pertinents a família llunyana i propera i amics de compromís.

Sembla estrany que una dona tan solitària hagi deixat tanta empremta, repeteix el pare quan s'adona de la magnitud de la llista de telèfons que haurem de marcar, rellevant-nos evidentment, en un termini brevíssim. I des d'aquí mateix, en aquesta casa que, cada vegada que la mirem, canvia d'aspecte o d'orientació, o la distribució de les estances. Manies nostres, deia l'àvia sempre, com si ens titllés de dements o d'al·lucinats.

Un dels inconvenients d'haver estat criat en el si d'una família tradicional, sobretot gràcies a l'àvia difunta, és que la vetlla s'ha de fer a casa seva, res de tanatoris ni sales especials per a aquesta finalitat. La mare i les seves germanes han estat les encarregades de la higiene del cadàver, amb una cura extrema i amorosida, entre somiqueigs i emocions a flor de pell. És normal que els fills enterrin els pares, i si els manca la salut, encara és més natural. Però sempre hi ha un grau de sorpresa i d'imprevist que ens aclapara. Quan l'han amortallada i l'han vista de cos present ningú no ha pensat en el darrer testament ni en la possible herència, ni a qui haurà deixat la casa pairal, amb les terres que l'encerclen. Almenys no és tan evident com els darrers dies, en què l'agonia s'allargava i carregava de neguit els més cobdiciosos de la família, que ja sabem qui són sense haver d'esmentar noms.

Un cop sols els membres de la família, ens hem allitat esgotats, essent conscients que el descans serà escàs i poc reconfortant. La vigília serà l'element més important d'aquestes hores, tot i els somnífers i els tranquil·litzants que ens han facilitat els serveis funeraris. Tanta ensabonada em satura... Aquests llagoters saben treure els diners sense que te n'adonis, per uns serveis que no agraden a ningú... Però és abusiva la seva tarifa. La mare i les seves germanes han volgut començar la vetlla del cos. Seran rellevades pels néts, un d'ells un servidor..., encara que no ens faci massa gràcia aquesta tasca. Hem dormit plegats, al menjador. Jo he preferit el sofà, de qualsevol manera, amb visions de l'àvia decrèpita escolant-se per tot arreu de la meva consciència. El malson m'ha acompanyat durant aquestes hores format de retalls d'anècdotes viscudes amb ella i amb pors provocades per la proximitat d'un cadàver, tot i ser l'àvia. M'he llevat sobresaltat, com si no hagués dormit ni cinc minuts, amb el so estrident del despertador, que ha ressonat per tota la casa.

En encendre els llums, un halo d'estranyesa ens ha remogut sencers. La disposició dels mobles no és la mateixa d'abans d'adormir-nos. I la porta, en ser oberta, no ens presenta el passadís ni les escales que duen al primer pis, on hi havíem deixat àvia i mares. En lloc d'això, hi ha una cuina, no pas la cuina de l'àvia, sinó una de ben diferent. L'únic que reconeixem és la porta, que hauria de comunicar amb el jardí. Quan l'obro, les rajoles d'un lavabo m'enlluernen, reflectint la resplendor dels llums encesos. La tanco de nou, espaordit, i no avança ningú de nosaltres. No reculem per no temptar a la sort i que tot hagi tornat a canviar a les nostres esquenes, darrere de la porta que hauria de dur al menjador, que ara resta tancada. Ens esperarem aquí. Almenys el frigorífic és ple. I, potser, en un dels pròxims canvis de la casa, aparegui la cambra mortuòria. Resem perquè així sigui i arribi aviat. Si no, no tindrem proves fefaents per poder obtenir la nostra part de l'herència.

Qui ens creurà sense cadàver?, penso jo, mentre maleeixo l'àvia per ser tan amant als cubs de Rubik...


6/6/13

...o cridòria

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) I, escoltant els llamps, diràs
Que tot el que t'envolta és fosca,
Deliri, lletania arrecerada
On augurar és creença ancestral?

Puc saber els noms de tot arbre
Plantat al Paradís primigeni
O fingir que els núvols són lianes
Que lliguen cor i mans a la terra?

Torna a repetir-me els desigs
Que somnies, la vida que anheles
Sense cloure els ulls ni un sol
Instant, per veure que no és un somni.

Dors de la mà que m'acaricia,
A la recerca del caliu que reconforta
Avui que l'enyor duu les lletres
Del teu nom, avui que som pluja.

5/6/13

...i perímetres

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) Hi ha primaveres i estius,
Períodes per viure amb la certesa
Que sóc cada mot que dius i beus,
Les hores que transcorren i s'atansen
Als nostres cossos que volen veure
Un nou món construït per un cor viu,
Contra el malastruc i el turment,
Envers penombres del passat
Que han de ser fel i amargor aspriva...

Direm vida i somniarem en el demà,
Puces i urticàries lluny del nostre costat.

I el futur és la unió de nosaltres (ell, tu, jo),
Evitant el dolor que malmet i succiona
Forces i il·lusions, sempre amb la veritat
De viure amb aquesta certesa,
Amb el bes preparat per saber-nos
Àvids de perímetres on les pells
Siguin úniques, arran de llavis.

4/6/13

...entre delícies i memòria

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) Ahir les teves mans
Em recorrien, com l'heura,
L'esquena contra el temps.

I reposo amb aquest
Record, que no s'escola
Dins de la memòria,
Entre llençols curulls
De la teva flaire,
I dels teus ulls pregons.

Saps que tornaré demà,
Que reclamaré el caliu
Que ens pertany, el cel
Rescatat de l'Infern diari?

3/6/13

Misericòrdia (o Crítiques)(Minirepte77)

Avui m'he adonat que tota la feina ha estat en va, que tot esforç no ha servit de res. Quatre paraules resumeixen la meva existència? Així se m'agraeix haver reflotat la pàtria de l'absoluta misèria, haver-la salvada de les urpes dels traïdors, amb excel·lència i sense pensar en el meu benefici? Em sento enganyat, tractat a puntades de peu, com un drap vell que ningú no gosa ni trepitjar per no embrutar-se les sabates. Tanta nosa causa un cadàver? Tanta que, inclús, essent un moribund amb les hores comptades ja se'l vexa amb rumors maliciosos, i confabulacions tan rabiüdes com esperades? Ja he pressentit els corrents crítics titllant-me de retrògrad i decadent, sí. Però, aquests que tant critiquen, ho haurien fet millor que jo? No ho crec pas... Però, amb la misericòrdia que em caracteritza els absolc, els perdono els seus pecats de supèrbia i de desacatament, perquè no saben el que fan, pobres ignorants...

Avui m'he adonat de tot l'odi que guardaven aquests espècimens, que d'altra manera no els puc anomenar. Però tant de mal els he causat, patriota com he estat des del començament, per no deixar ni que es refredi el meu cos? Tant per enfonsar la meva figura de cabdill de la Pàtria en aquestes quatre paraulespronunciades, entre somiqueig, per Carlos Arias Navarro? Que Déu els empari també, quan els arribi l'hora a ells...

2/6/13

Mística amniòtica (o [F]Boscúria)

He sabut, una vegada més, que la meva, tan nostra, llar
Es basteix en les teves besades, en rastres de saliva
Deixats en la pell delitosa i que et mantenen viva,
Que l'existència s'escriu amb lletres d'or i d'atzar.

He conegut la felicitat extrema, de nou, en la mar
Del teu ventre d'esca, entre els braços que m'acullen
El repòs i l'escalfor, entre replecs de desig que mullen
L'eixut paratge de l'enyor amb el diluvi del teu esguard.

I veuré com despertes al meu costat, calfred que recorre
L'esquena i la sinuositat del cos famolenc que desprèn
Caliu de futur, present deixat a les mans plenes de tu.

I sentiré el batec del teu cor pur, el tacte de l'amor nu
I intacte, nounat com la boscúria que respira i comprèn
El bres de la brisa, quan el ritme de la pluja mai no l'esborra.

31/5/13

Obsolescència (o Fragància de l'adolescència)

Hem perdut tots els camins, les sendes de la lava
Que són gargots damunt de la pell de la metzina,
I la bevem a glops llargs i amargs per fer eterna
L'agonia greu que ens encercla l'ànima i la nuesa.

Hem sabut percebre el cràter de cada plaer carnal
Dins dels porus oberts cap a la frenesia de saber
Noms i destins, d'esdevenir Minotaures en laberints
Interiors on la veu és el silenci que no es gosa trencar.

Hem volgut tots els vents dels hemisferis habitables,
Evitables com la fragància de l'adolescència que mor
Abans de néixer i es perd enmig de membres lassos.

Hem tingut el món als nostres peus, sense aprofitar
Aquest poder, i l'obsolescència arriba a ser previsible
Com el ritme del batec del moribund que demana pas.
 
 

...Eminència

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) I potser la pèrdua
Avui no sigui perdició
Ni lletania melangiosa
Ni jardí estèril o eixorc.
El nostre futur es dibuixa
Amb traços ferms i eterns
On la lluita és necessària
I la bandera solament
Agermana ànimes bessones.

No ploris, eminència, no.
Perquè cal desprendre's
Del llast dels segles perduts.
No ploris i torna a la batalla:
La nit s'ha creat per la llum
D'uns ulls que cerquen somnis.

30/5/13

...i mística domèstica



(...) I no se sap del cert
Si la feina més feixuga
És esdevenir llar i caliu
Amb aquest fred continu,
Quan la remor
De la multitud eixorda
I les oïdes semblen pous
Plens de paraules mudes
I despertar entre llençols
Gèlids no és sobreviure
A l'embat dels dies erms
De rumb, pura rutina.

Bon dia, repeteix
Aquest cervell que supura
Melangia pertot arreu.
Bon dia, diu a la buidesa.

...i vigília

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) I si viure és somniar
En rastres abandonats
A la fortuna pels dits
En llençols plens de tu?

I el coixí guardarà
Tantes vetlles com consells
Que sempre trobaré
Quan més et pugui enyorar.

Els seus moviments
No es podran aturar mai
Perquè ets terratrèmol
Contra la quietud
I inquietud en mans
De la pacient impaciència.

I si esperar és voler-te
Propera i perfumada
Amb la dèria de la fam
Extrema, i la feina que resta
És omplir-me dels teus somnis?


29/5/13

...llànties

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I cauen les minúcies d'un món,
Que crèiem immutable, al balç.


Et sorprens de tanta crueltat,
Germà, company, i em parles
Amb paraules fosques i glacials
Que han de glaçar-nos les venes.


Embolcallat per la beina del jaç,
M'acaricies amb dits del trasbals.

28/5/13

Cancerígena (o Paciència)

[pensant també en Noor S. G. ... també]


Imagina quan xipollegi dins de la banyera,
Mig plena perquè no tingui por de l'aigua,
Mentre la fregues amb la delicadesa materna
De qui l'ha desitjada des del primer bes fet.

Imagina quan et demani que li llegeixis
De nou el seu conte preferit, que coneixes
De memòria, i ella també, mentre gaudeixes
Dels seus ulls escrutadors, que supliquen un sí.

Imagina quan dormi i oblidis la dura jornada
Entre la comissura dels seus llavis, i sàpigues
Que és el fruit del teu ventre, per sempre més.

Imagina quan desperti al teu costat, i t'adonis
Que ja no somnies, que el càncer que és l'espera
Ha esdevingut claror i alè, amb el pas endavant.

Unànimes (o Ànimes noctàmbules)(RPV254)

Recordes, Anna, la pluja i els llavis, la força i l'impuls
Per córrer cap al carrer sense pensar-ho dues vegades,
La tremolor i els ulls amagats sota les balconades,
I el primer bes tímid, tan dolç, per oblidar el món insuls?

Recordes la mà que t'acollia l'esquena i te la cercava,
L'olor de l'asfalt mullat, la lluïssor del semàfor en vermell,
Els dits que recorrien un braç, el rostre, el teu cabell,
Havent aturat tots els rellotges amb un amor que no acaba?

Recordes, Anna, l'esguard que et devorava com si
Fos la primera i la darrera vegada que ens podíem veure,
I les teves pupil·les il·lusionades de viure i tornar a creure?

Recordes aquella matinada llunyana, aquell destí
Comú que, des de llavors, ens agermana, ànima bessona,
Que no el recula ni el bruel ni el cruel fel que se li abraona?



Lijiang nit de pluja photo Lijiang-pluie-nuit1_zpsc6bf2b3b.jpg

Vivències melòdiques (o Vítrica música)(Melorepte225)



[recordant l'Alhambra]


Les pedres escolten la melodia ancestral
Com llur ànima quieta, immòbil, bella,
Episodis que la memòria lentament estella
I reparteix perquè ens visitin quan cal.

I hem d'escriure la nostra història amb sal
De mar, amb lletres d'or i amb la rella
De les vivències, i esperar que facin grella
L'arbre plantat, el nadó nascut i el llibre escrit.

Les pedres degusten la veu clara del vidre,
Que no es trenca quan el temps la vol,
Que bressa la brisa i la calma eterna en l'estol

D'estels que ens vetlla, amb la clepsidra
De la pausa perenne. Perquè et crido en la nit,
Ets el ventre, el full, la llavor, i jo só el delit.
 
 

Dèspota (o Pèrdua)


A Ferran i a Lluís d'Armengol i Galceran (In Memoriam)


Benvolgut amic, sovint les pèrdues són bocins
De foscor que ens agleven la sang i l'esperit,
Que ens duen als laberints insondables de la nit.

I cada passa és un motiu més de lluita, fins
Que ens adonem que caminar és tan necessari
Com l'aturada, abans que el cor sigui gregari
D'un dolor avesat a acompanyar-nos pertot arreu.

Benvolgut amic, sovint les paraules són consol
I recolzament, però callar ens mostra nous camins
Cap a la llum d'un món primigeni descuidat en brins
De batalles perdudes, que ens guia des del bressol.

I tota memòria és un esbós d'aquell germà volgut,
Que descansa, abans d'hora, per la cruesa d'un mut
Déu —això diuen—, que sols accepta no alçar-li la veu.

Sílvia (o Òrfena)

 [A Sílvia Pérez Cruz i a Càstor Pérez Diz (R. I. P.),
perquè cada cop que escolto aquesta havanera hi ha emoció en els meus ulls, sobretot en saber la pèrdua del pare]


Vindràs xopa de mar i de pluja, de sons
On els malsons llisquin per vigílies noves
Fetes amb retalls de llunes dins de coves,
Perquè els desigs siguin reals, purs i bons.

Vindràs emplenada d'enyorança pel pare,
Amb el perfum de l'absència i dels pins al pit
I la dolçor de les paraules òrfenes del glapit
Càlid i de l'esguard calm clavat a la seva cara.

I sabràs que el teu cant és brisa i bressol,
Lluerna que enlluerna la tristesa quan arriba
Des de la riba ignota de la mort més aspriva.

I sabràs que aquesta gola eclipsa tot el dol
Que puguis pressentir i experimentar, tan viva
Com la flama que empeny endavant i et captiva.


 


Vestida de nit (Sílvia Pérez Cruz i Càstor Pérez Diz [2010])
{música: Càstor Pérez Diz; lletra: Glòria Cruz Torrelles}



26/5/13

Gàbia (o Bèl·lua de ràbia)(RPV253)

Saps quin és el cant de la cadernera quan vola lliure
O només t'agrada dins de la gàbia que li has creat
Amb el color de l'ull de vellut, del dol i del sangtraït
I somrius creient-te déu i amo, pobre home mortal?

Saps quin goig és la vida quan acceptes que la flama
De l'odi i de la ràbia cremen l'efímer foc de la passió
O sols coneixes l'insult, com un cop de puny malaltís,
I la força, que et fa dèbil davant dels ulls escrutadors?

No has après que no hi ha portes que puguin delimitar
L'esperit convençut que hi ha més món rere les parets
Que alcen les mans de qui diu que estima amb por i roba?

No has copsat que cal rendir-se abans que la fel inundi
Artèries i lligams obsolets, que no cal tenyir de violacis
Tons la túnica sagrada de la pell d'una dona, o no comprens?
 
 
 

25/5/13

Experiència

La pluja torrencial eclipsa la bellesa del cel estrellat i de la lluna en quart creixent. Condueixo cap a un lloc imprecís, en un rampell incontrolat, inclús dement, amb el ritme constant de l'eixugaparabrises que ajuda a no perdre un camí que no sé ni conec. Només l'he ubicat en el mapa abans de sortir apressadament de casa. Alguna cosa m'indica que, en aquesta acció, m'hi jugo la vida i el futur. La ingent quantitat d'aigua, però, arriba al punt d'espantar-me perquè ningú no ha estat informat d'aquesta bogeria.(...)

23/5/13

Petúnies (o [Hect]àrees)(Minirepte76)

El casalot és envoltat per hectàrees de jardí. Plantes i arbusts i arbres agrupats amb una harmonia bella a la vista, de tranquil·litat. Tot tan ben cuidat que sembla un paisatge pintat damunt d'un llenç, immutable. La brisa acarona l'ancià i el fa aclucar els ulls lleument. Se sent omnipotent davant d'aquest panorama i no voldria que vingués mai la nit. El sol de migdia inunda l'herba de punts brillants. No sap cap nom d'allò plantat en el perímetre que el seu esguard observa. I sempre es queda amb la sensació d'haver-los sabut temps enrere. Ara, però, no es vol preocupar de cercar-ne els noms perduts. Les hores s'escolen i la llum minvarà, tornarà el capvespre i la nit. La foscor s'endurà aquests instants de pau extrema, de relaxament, on el món sembla aturar el seu ritme.

Lluny del casalot tornarà a l'aspra bufetada de viure entre ombres i resquícies d'una memòria que se li escapa a marxes forçades. Però aquesta nit somriurà en recordar el nom d'una planta, guardat en les golfes plenes de goteres del seu cap, com un oasi enmig de tant de desert. Les petúnies, que van ser els testimonis del primer encontre amb una noia. Li agradaven tant..., encara que no ho relacioni amb la dona que empeny la seva cadira de rodes, la mateixa dona que, cada matí, el porta fins al casalot perquè, des de la terrassa, el seu pare recordi els anys que va ocupar-se d'aquell jardí edènic, essent-ne el jardiner principal.