deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

7/6/13

La vigília (o D'herències)(Relats conjunts)

La nit anterior ha començat amb la defunció de l'àvia, que arrossegava xacres des de feia anys però que no la van impedir d'enterrar a diversos membres de la família més joves que ella i amb més salut, aparentment. Amb una barreja de tristesa i d'amargor, degut a aquesta pèrdua, però alhora amb un punt de satisfacció per l'herència que deixa la vella, hem començat els tràmits que comporten aquests obituaris. Des de contactar amb l'empresa funerària, que ja tenia les característiques del taüt escollit per l'àvia, tan previsora com garrepa, fins a les trucades pertinents a família llunyana i propera i amics de compromís.

Sembla estrany que una dona tan solitària hagi deixat tanta empremta, repeteix el pare quan s'adona de la magnitud de la llista de telèfons que haurem de marcar, rellevant-nos evidentment, en un termini brevíssim. I des d'aquí mateix, en aquesta casa que, cada vegada que la mirem, canvia d'aspecte o d'orientació, o la distribució de les estances. Manies nostres, deia l'àvia sempre, com si ens titllés de dements o d'al·lucinats.

Un dels inconvenients d'haver estat criat en el si d'una família tradicional, sobretot gràcies a l'àvia difunta, és que la vetlla s'ha de fer a casa seva, res de tanatoris ni sales especials per a aquesta finalitat. La mare i les seves germanes han estat les encarregades de la higiene del cadàver, amb una cura extrema i amorosida, entre somiqueigs i emocions a flor de pell. És normal que els fills enterrin els pares, i si els manca la salut, encara és més natural. Però sempre hi ha un grau de sorpresa i d'imprevist que ens aclapara. Quan l'han amortallada i l'han vista de cos present ningú no ha pensat en el darrer testament ni en la possible herència, ni a qui haurà deixat la casa pairal, amb les terres que l'encerclen. Almenys no és tan evident com els darrers dies, en què l'agonia s'allargava i carregava de neguit els més cobdiciosos de la família, que ja sabem qui són sense haver d'esmentar noms.

Un cop sols els membres de la família, ens hem allitat esgotats, essent conscients que el descans serà escàs i poc reconfortant. La vigília serà l'element més important d'aquestes hores, tot i els somnífers i els tranquil·litzants que ens han facilitat els serveis funeraris. Tanta ensabonada em satura... Aquests llagoters saben treure els diners sense que te n'adonis, per uns serveis que no agraden a ningú... Però és abusiva la seva tarifa. La mare i les seves germanes han volgut començar la vetlla del cos. Seran rellevades pels néts, un d'ells un servidor..., encara que no ens faci massa gràcia aquesta tasca. Hem dormit plegats, al menjador. Jo he preferit el sofà, de qualsevol manera, amb visions de l'àvia decrèpita escolant-se per tot arreu de la meva consciència. El malson m'ha acompanyat durant aquestes hores format de retalls d'anècdotes viscudes amb ella i amb pors provocades per la proximitat d'un cadàver, tot i ser l'àvia. M'he llevat sobresaltat, com si no hagués dormit ni cinc minuts, amb el so estrident del despertador, que ha ressonat per tota la casa.

En encendre els llums, un halo d'estranyesa ens ha remogut sencers. La disposició dels mobles no és la mateixa d'abans d'adormir-nos. I la porta, en ser oberta, no ens presenta el passadís ni les escales que duen al primer pis, on hi havíem deixat àvia i mares. En lloc d'això, hi ha una cuina, no pas la cuina de l'àvia, sinó una de ben diferent. L'únic que reconeixem és la porta, que hauria de comunicar amb el jardí. Quan l'obro, les rajoles d'un lavabo m'enlluernen, reflectint la resplendor dels llums encesos. La tanco de nou, espaordit, i no avança ningú de nosaltres. No reculem per no temptar a la sort i que tot hagi tornat a canviar a les nostres esquenes, darrere de la porta que hauria de dur al menjador, que ara resta tancada. Ens esperarem aquí. Almenys el frigorífic és ple. I, potser, en un dels pròxims canvis de la casa, aparegui la cambra mortuòria. Resem perquè així sigui i arribi aviat. Si no, no tindrem proves fefaents per poder obtenir la nostra part de l'herència.

Qui ens creurà sense cadàver?, penso jo, mentre maleeixo l'àvia per ser tan amant als cubs de Rubik...


3 comentaris:

Carme ha dit...

Ostres! És impressionant aquest relat.

El cub de Rubic fet casa!!! :DDD

Quina dona, aquesta àvia...quina gran personalitat!!! :D

Mariola Nos ha dit...

Imressioanat est poc...

Loreto Giralt Turón ha dit...

Els ha posat difícil fins el final, aquesta dona. L'herència deu ser impressionant. Bona història