Gramàtica (Itineràncies poètiques V, )

Esperar-te és travessar el desert de la distància

Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,

Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica

Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades

Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,

Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata

I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència

Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny

En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè

De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,

Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(Itineràncies poètiques V, )

Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(Itineràncies poètiques V, )

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.

M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.

Òrbites àvides (Itineràncies poètiques V, )

He intentat orbitar en un Univers on la felicitat

Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.

Gàrgoles (Itineràncies poètiques V, )

    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry

El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga

Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,

Com una gàrgola amb moviments lents que no entén

Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga

Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda

Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén

La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell

Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,

Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,

Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.

I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.

**Peníscola

D'Àn[n]imes (Itineràncies poètiques V, )

Hi ha un passeig que ens devem, Anna,

Sense cantonades fosques ni atzucacs

Enmig de la taula rasa per reescriure

Des de la primera mirada, sense final.

Hi ha un xiuxiueig que ens pertany, vida,

Sense lloc per a la mentida, que et tenyeix

D'il·lusió i d'amor l'esguard quan et parlo

De futur i de compromís, de desigs i anhels.

Hi ha un cor que batega per tot el teu ésser,

Que demana entrellaçar dits i entortolligar

Ànimes en un lligam perenne i immutable.

Hi ha un racó per a tu i per a mi, ple de Pau,

El marc perfecte per respirar la llum que emana

El teu ventre, on recomença el dia cada matí.

Àgapes (o Espècies exòtiques)(Itineràncies poètiques V, )

En els teus llavis, les espècies exòtiques

Que em recorden la infantesa, la tendresa

Que exhales i m'insufla ànim als membres.

Creixo a l'empara de la minestra necessària

Per suportar l'absència, l'abundós plat que sustenta

I multiplica constantment la fam per devorar-te,

I, en dejú, t'espero per obtenir les àgapes promeses.

Diòptries (o Càlida)(Itineràncies poètiques V, )

Comença el dia.

Miops, a les palpentes,

Els dits s'aferren

Al jóc del teu cos càlid,

L'auguri de la vida.

Panòplia (Itineràncies poètiques V, )

Còmplice, no hi ha destorbs en la nit que ens pertany,
Que ens protegeix amb la vesta dels somnis reals,
Que ens augura un futur on la veritat derroca el fals
Mot i el desig efímer, i ets consol contra el pretèrit plany.

Benèvola, no hi ha lloc entre nosaltres per al parany
De la mentida, ni mirarem l'ombra del trasbals
Si entrellacem els nostres dits i travessem el balç
De la distància amb fermesa i encarant-ne el seu guany.

Mel·líflua, no hi ha res que aturi l'urc de ser-te company,
Ni vergonya que eclipsi la joia de cercar nous guals
On passejar sota la panòplia d'un amor etern de tan segur.

Magnànima, no hi ha hivern que impedeixi que el nou tany
Neixi en el brancam esponerós, que em vincula a tu,
D'aquest arbre que ens protegeix de la intempèrie i dels mals.

Boscúria onírica (Itineràncies poètiques V, )

Un bosc de somnis

Per al foc que desperta

En cors silvestres.

I deixarem que ens creixi

Amb l'abrusada eterna.

Bòreas (Itineràncies poètiques V, )

Salpa la barca,

Lluny de rumb i d'amarres,

Vers la incertesa,

Volent que la deriva

Sigui camí de sirga.

Tindrà els alisis

Del vincle ferm amb ella;

I del nord, l'hàlit.

Àvida constància (Itineràncies poètiques V, )

La mel als llavis

Quan la nit ens envolta

I ens embolcalla

Amb aquesta avidesa

Constant de devorar-nos.

Transparència (o Milícies)(Itineràncies poètiques V, )

Si em dónes un somni, no esperis que l'abandoni

Amb la primera adversitat que es presenti, el glop

Amarg de les paraules negres com la gola del llop,

Que mossega i bufeteja; només farà que m'esperoni.

Si m'ofereixes la vida i l'amor sincer, et serviré

En safata d'or el cor, l'ànima, els llavis, les carícies,

I allistaré la veritat i la transparència a les milícies

De la seducció per ser-te amant i amic al teu recer.

Si vols la felicitat, t'ompliré la copa de l'existència

Amb jornades de joia i àpats de tendresa i somriures,

Converses i mirades per mitigar l'asprivesa i el plor.

Si em dónes un somni, vetllaré perquè sigui presència

També quan despertis, perquè t'adonis que som lliures

Del llast del passat i podem viure, junts, en Pau, tu i jo.

Tangències (Itineràncies poètiques V, )

Una paraula

I aquest món es desmunta

Sense contacte?

Contracorrent navego

Cap a la ingent tempesta

Amb l'anhel de mullar-me,

Si cal, fins i tot l'ànima.

Pregària (o Càrrega còmplice)(Itineràncies poètiques V, )

He corregut, forçat, per arribar a casa,

Però amb les ganes de restar immòbil

I romandre al teu jaç fins que l'alba

Ens trobi plegats, arrapats els cossos.

He respirat d'esma, he peixat una ànima

Que, bocí a bocí, has anat manllevant-me.

I les vísceres han grunyit, com si encara

Les tingués al seu lloc, amb un lleu ressò.

Ara, recapitulo cada segon de la jornada,

Arrambo les paraules, repeteixo els somriures,

Recordo la càrrega còmplice de les mirades.

I m'allitaré entre llençols gèlids, que t'enyoren,

Amb una pregària en el nom del fill i de la mare.

Mentrestant, a flor de parpres, no podré evitar el plor.

Làmpada legítima (Itineràncies poètiques V, )

Ella, múltiple rosa inmaculada,

Ella que era una lámpara legítima

Nicanor PARRA.

Vine, torna, quan hagis acabat de sentenciar el comiat.
No sé viure amb la llosa dels teus records quan marxes;
Tampoc amb l'absència que deixen els teus besos amorosits.

He plantat tot d'arbres al llarg del camí que ens separa,
I l'empremta de la pluja ens vincula en cada nou retrobament
Com el ressò de la carn primigènia en la terrissa del càntir.

Torna, vine, lliga les cordes invisibles d'aquesta febre nostra
Al voltant dels mots que t'inventi, que ens hauran de servir
Per entendre'ns en la penombra, quan hagi esdevingut falena,
Un cop més, en detectar-hi el teu esguard de làmpada legítima.

He delirat per tu en llargues nits de cels serens, reclamant el diluvi,
En la ingent enormitat d'un llit soliu, que mai no s'abasta de tan eixut,
I no hi ha síl·laba pronunciada que no es tenyeixi de la teva essència;

M'engoleixes el dèbil seny entre les arenes movedisses dels teus llavis.

Aritmètica (Itineràncies poètiques V, )

Sense metàfores ni límits t'estimo.

No hi ha vers que arribi a l'aritmètica

Exacta que mereixes ni als resultats

Que s'aproximin a l'infinit de besar-te.

I només hi ha una única solució possible

En el teorema de l'enyor i de l'absència:

Tenir a flor de llavis la teva pell d'atzar.

Recíproca demència (Itineràncies poètiques V, )

A doll. Aquesta

Manera d'estimar-nos

Serà recíproca

Mentre el mirall dupliqui

El desig que ens sustenta.

En potència/Impotència

Se'm faran llargues les nits, tan llargues com els dies.

He esperat aquest moment per obrir la meva vida al somni,

Endegada amb brins de realitat en potència. Demà, quan desperti,

Seràs un xic més pròxima, tangible, visible, princesa meva.

Cobdícia (Itineràncies poètiques V; 10)

Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.

I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.

Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.

I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.