Arriba a casa, després de la
feina, cansada i esbufegant. Les gotes de suor li perlegen el front i
li amaren tota la pell i fan que la brusa se li arrapi al cos, tot
dibuixant la seva silueta exhuberant. Els pits carregats no es poden
dissimular sota la roba, i menys amb la xafogor que la banya encara
que no faci cap esforç. La miro amb els ulls esbatanats i em somriu.
Sense pronunciar cap paraula, reconeix què vull, on fito i per quin
motiu hi fixo la meva mirada. No dissimulo el meu desig, queda clar.
I ella tampoc no ho fa i el seu somriure m'indica que comprèn la
connexió entre el que jo vull i el que ella té.
Es dirigeix cap a la cuina i em quedo
de nou sol al menjador. Parla amb la dona de fer feines, que està a
punt d'acabar la seva jornada. Sento el so de regirar la bossa i de
treure la cartera. La xavalla dringa lleument en caure al terra.
Compta en veu alta. Deu, trenta, cinquanta. En paus, oi?, diu. I
l'Amèrica, la veneçolana que neteja per hores, assenteix. Quan la
torno a veure, surt de la cuina i puja les escales cap a les
habitacions, mentre es descorda els primers botons de la brusa
completament suada. I entreveig els tirants i la blonda del
sostenidor de color vi. Bordeus sempre li ha dit ella quan en parla
amb les seves amigues. Però per mi són vi i prou. Tot i que, dugui
el color que dugui, el seu pitram és embriagador, imponent. Res de
minúcies... El desig que desperta és incendiari.
En l'interval del canvi de vestuari,
l'Amèrica ha recollit les seves quatre coses i ja està llesta per
marxar. Se m'acosta i se m'acomiada més efusivament del compte, i
l'escot generós queda abocat als meus ulls ja delmats per l'anterior
visió, més temptadora si cap. S'acomiada en veu alta i surt
esperitada. La música d'un cotxe aparcat a fora, amb tints
caribenys, és el motiu de tanta pressa... La casa queda en silenci,
fins que les passes lleus d'unes plantofes anuncien l retorn d'uns
volums coneguts. Amb aquest vaticini, intento dir unes paraules que
sonen com un balbuceig poc destre, que evoluciona cap a un somiqueig
prou precís de les conseqüències de veure unes glàndules mamàries
tan suculentes.
Gairebé és l'hora de dinar i el plor
arribarà quan ella aparegui davant meu amb una samarreta que
evidenciarà més clarament que la brusa allò que és el centre del
meu delit i de la meva atenció. Xisclo amb les primeres llàgrimes i
la mare corre a agafar-me de la trona on potinejava i colpejava els
peluixos. Creu que tinc una urgència degut a la gana per l'hora,
però és més aviat que els seus pits em queden més a l'abast si ve
a consolar-me. Aprofito per palpar de nou amb la meva maneta la
mamella esquerra i trobar, sense dificultats, el mugró, que guanya
notorietat amb la suma de jornades lactants. Em deixo bressolar ara
que el meu objectiu està a punt d'assolir-se.
