Cilíndrica delícia (Itineràncies poètiques III, 71)

Cridaràs el núvol i la pluja
Amb la veu càlida de la palmera
Que s'erigeix en majestat del desert,
Entre dunes plenes de moviment.

I sabràs que en el pou hi ha l'or
Més anhelat per guarir la set.
En la mà, el dàtil -cilíndrica delícia.

Històries desèrtiques (Itineràncies poètiques III, 70)

Coixí dels núvols,
Històries de la sorra
Que el desert porta
Quan desitja la pluja
Mentre s'esfilagarsa.

Audàcia (Itineràncies poètiques III, 69)

Teixiré, per a tu, el moaré
D'uns besos amb l'audàcia
De qui estima la vida i té
La generositat de la Natura

Per emplenar-te l'esperit
De la dolça fruita drupàcia
Del somriure tendre: no hi ha nit
Hostil ni vall profunda, obscura

Que aturi l'ímpetu del cor
Quan la serenor del teu repòs
Ha de defensar-se aferrissadament.

Teixiré, per a tu, amb fil d'or,
El coixí de la claredat del teu cos
I hi descansarem, lluny del turment.

Distàncies de Pasífae (Itineràncies poètiques III, 68)

Has conegut la vergonya i l'animal, ensems.
I en el teu ventre, el laberint i el monstre
S'engendren, amb la fam de qui mai no sacia
La voracitat de conèixer la teranyina del temps.

Llunyana i propera, la distància és canviant, antiga
Com el rostre del destí. Creta t'aïlla del món,
I esdevé minúscula la passió -fil que t'entortolliga-.

Partícules (Itineràncies poètiques III, 67)

Partícules de tu en cada paraula que et mostro,
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.

Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.

Buguenvíl·lies (Itineràncies poètiques III, 66)

Sent com floreixen
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia

Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.

Àncora i càbala (Itineràncies poètiques III, 65)

Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada,
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.

Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.

Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.

Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.

Cridòria (Itineràncies poètiques III, 64)

Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.

I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...

Ràbia nòrdica (o Anticurrículum II)[Itineràncies poètiques III, 63]

Has vist res més pur que la mar i el seu onatge,
El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-,
La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?

O l'obcecació no et permet suportar la bellesa
Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees,
Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?

Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria
No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem
De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te
I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.

Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi
Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem
D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases.
Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".

Ínfules de la demència (o Anticurrículum)[Itineràncies poètiques III, 62]

No clamis al cel, que no hi ha Déu que escolti
Les ínfules de la demència que creixen dins teu
(Amb prou feines sent les súpliques d'aquell qui creu
Que, després de la mort, podrà contemplar el seu rostre).

No disparis l'arma carregada de munició ni apuntis
Contra els teus semblants per molt d'odi que s'acumuli
Dins del teu pit, o no entenguin les idees que et mouen.

No facis servir l'illa com a metàfora de l'isolament,
Ni com a terreny per a l'erma desolació: no guanyaràs
Ni el Cel ni l'Infern; només sembraràs el dolor i el pànic
Al fons de la mirada de l'infant, en la pell de la innocència.

No escupis al pare, no deshonris el ventre matern.
I viuràs amb la tranquil·litat i l'amor d'una persona
Lliure i civilitzada, lluny de creences absurdes, devotes.

Excel·lències (Minirepte7)

Em dic Aurèlia i sento enveja per la meva veïna de replà, la Nèlida. Des que ha arribat a l'edifici que he quedat relegada a un segon lloc. Fins i tot la meva mare esmenta la vida i miracles d'aquest nap-buf vingut de Xile. Que si ja parla a la perfecció el català, el castellà, l'anglès, l'alemany i el francès, que si és la noia més intel·ligent de l'escola, que si porta de corcoll els nois del barri... I cada dia és la mateixa cançó durant els àpats. Per això, he marxat de casa. A prendre l'aire i a treure'm del cap la Nèlida i les seves excel·lències.

Però dura poc la tranquil·litat. Perquè els miols famolencs de Sòcrates se senten per tot el carrer. Precisament, en Sòcrates és el gat persa de la Nèlida. Sembla perdut i el crido com em va ensenyar la Nèlida quan érem més amigues. El gat apressa el pas cap a mi. M'ha reconegut per la flaire o per aquest crit familiar.

D'un bot àgil i precís em puja a la falda i es deixa acariciar. És agradable al tacte. Mentre el mantinc quiet amb la mà esquerra, la dreta ressegueix el seu cos preciós i agafa tot el cap. Un moviment ràpid i sec desnuca el felí, que queda immòbil a l'instant. Sense ser vista, el duré fins al seu replà perquè el trobi la Nèlida en persona. Potser així deixarà de dir amb prepotència que només el seu gat té set vides.

Pólvora (Itineràncies poètiques III, 61)

Rastres de pólvora i projectils
En la paret callada. I el setge
Que no se separarà de la pedra
Encara que passin cinquanta segles.

I imaginem l'hostilitat de la brega
I la sang. Mentrestant, els llavis
Acullen el foc d'uns besos tendres.

Sàpigues (Itineràncies poètiques III, 60)

Sàpigues que l'obstacle i el límit
Són fites que tu mateix t'imposes,
Àngel del cel que m'empara, tímid
Reclam de la llibertat que avui encara disposes.

Sàpigues que el forrellat i la clau
No encadenen l'ànima de les aloses
Perquè són els somni de qui no se sent esclau.

L'andròmina (o Màxima rellevància)[Repte Clàssic CDLXXIV]

 


23 de juliol de 2011

Avui he provat la Màquina. L'experiment, al meu parer, ha esta tot un èxit. Però, ara per ara, he de treballar amb el màxim secretisme possible. He estat observant un nombre cada cop més elevat de persones estranyes pels voltants del laboratori. Espies en potència que intenten robar-me aquesta idea genial! Aquest quadern anirà sempre amb mi fins que tot funcioni a la perfecció.

(...)

17 de setembre de 68

L'emoció m'envaïa en trepitjar una calçada romana. En aquell cas, la Via Augusta al seu pas per la ciutat de Tàrraco. Eren temps convulsos, enmig de tensions i de conspiracions contra el govern de Galba. Segons els estudis que vaig poder consultar, la principal causa d'aquell començament de malestar era pels tributs recarregats a les ciutats no favorables a l'emperador. A més, la seva avarícia era tan famosa i anava de boca en boca de tal manera que no era d'estranyar els fets del 15 de gener de 69. Vaig haver de tornar al present perquè la meva intrusió no despertés sospites entre els ciutadans de Tàrraco, ja de per si sobreexcitats.

(...)

25 de juny de 2031

Una nova prova (la sisena ja) em farà aterrar en una zona gairebé desèrtica. No hi haurà massa moviment humà terrestre, només m'hauré creuat amb alguna andròmina voladora molt semblant a les vistes en pel·lícules de ciència-ficció. No sabré amb exactitud quina serà la meva posició, malgrat que les coordenades que hauré assignat a la Màquina correspondran a la planícia que, en el present, comprendrà els municipis de l'Ampolla i l'Ametlla de Mar. No hi haurà rastres de zones portuàries amb activitat ni de vida aquàtica a simple vista. Demanaré una anàlisi exhaustiva al minilaboratori que es trobarà en la Màquina. No tindré esperances, però, que es tractarà d'una casualitat. Creuré que el futur serà això, un èxode cap a altres terres o planetes. Qui ho sabrà.

(...)

22 d'agost de 2011

Dos mesos de proves i la tornada del futur em deixava en un estat d'ensopiment depressiu força acusat. No sabré per quin motiu però havia pensat que hi haurà alguna cosa que no rutllaria bé del tot. Vaig revisar cada peça del motor de la Màquina i calibrés de nou els quadres de xifres i busques per si de cas fou una errada del sistema calendàric i cronològic. No entengués què em passarà, és una sensació estranya. Un sisè sentit em faria pensar en divagacions que no hauré arribat a copsar i hi hagué un desordre dins del meu cervell d'ençà del primer experiment. Plegava per avui; demà vaig tornar a intentar-ho (escollí el segle XV).

(...)

10 de setembre de 1485

(…) Molts veritables i fidels cristians, per culpa del testimoni d'enemics, rivals, esclaus i altres persones de baixa condició i encara menys apropiades, sense prova de cap mena, han estat empresonats secularment, torturats i condemnats com a heretges relapses, privats dels seus béns i propietats, i lliurats al braç secular per a ser executats, amb perill de llurs ànimes, donant un exemple perniciós i causant escàndol a molts.

No és el cas d'aquest individu anònim que ha estat capturat extramurs de la ciutat, amb símptomes clars de deliri. El quadern que hem trobat entre les seves pertinences semblen clars indicis que ha tingut tractes amb el Diable en persona. I l'artefacte, també trobat mitjançant les indicacions gesticulars d'aquest home, serà estudiat pels membres del tribunal de la Inquisició.

Per tant, jo, Domènech de Vilabona, declaro que, en el termini de tres dies, siguin presentades les proves pertinents i de màxima rellevància per al cas que ens reuneix avui. Fins llavors, l'individu, que anomenarem Expòsit, serà retingut en les dependències inquisitorials amb l'extrema vigilància que es mereix qualsevol heretge i seguidor de Satanàs. I per això signo aquest Acte de Fe a la ciutat de Tarragona el 10 de setembre de l'any del Senyor de 1485.


* * *

Càtode (Itineràncies poètiques III, 59)

Desperta'm l'ànima,
Activa-la amb l'espurna
D'una alba nova
-El vers inquiet llisca
Pel laberint dels dies-.

Rapsòdia marítima (Itineràncies poètiques III, 58)

Imatge: E. Chillida [Yunque de sueño X]


Destrossa l'enclusa dels somnis,
La gabarra de les il·lusions
Conjuntes mentre la musa emmudeix
I deixa en el paper el vers aigualit.

Insisteix fins a l'extenuació
En allò que té importància a la vida,
Agonitza, si cal, pel bot que t'ofereix.

Porta'l a la drassana dels despropòsits,
Refés cada escletxa oberta per la vetlla
Amb son i llençols intactes, guareix-la
I sabràs com canta la rapsòdia marítima

Que habita en les seves entranyes mudes.
Potser demà seràs capaç de retrobar l'estrofa,
El ritme, la rima. Fins i tot, la vera Poesia.

Desídia pecuniària (Itineràncies poètiques III, 57)

[segiment extraoficial del poema Abstracció i empatia, de l'Helena Bonals]


Duré xavalla
Sense valor a l'ànima
Per a aquells dies
En què la vil desídia
Em faci negar els besos.

El cor és eco,
Quan no troba paraules,
Ple de buidesa.

Nostàlgia (o Metròpoli idíl·lica)

[microconte per celebrar el quart aniversari del blog Antaviana, de l'Arlequí]
arran d'aquesta imatge:


Els troba d'esquena. Agafats, com dos enamorats novells. Però sap que ja no en són, de joves. Se'n senten, això sí. Parlen. En lloc de xiuxiuejar, parlen a viva veu. Entre rialles i comentaris còmplices. Es coneixen de fa tant de temps... La vorera, des de primera hora de la matinada, és humida i els fanals ja s'han apagat. El matí és grisoi però l'entusiasme de la parella l'omple mica en mica d'alegria. I crida l'atenció de les persones que caminen soles, a escasses passes dels dos enamorats.

Els arbres, siluetes fantasmagòriques, gairebé no es distingeixen. És la màgia de la tardor, i el seu misteri. I aquest enigma tardorenc és qui la fa aparèixer més sovint i fer allò que més li agrada: embolcallar la gent i confondre-la. Excepte quan troba una parella plena d'amor a vessar. I alenteix el seu avanç solitari i els observa. Tothom la veu, però no para esment dels seus ulls sotjadors, que dissimula a la perfecció. A més, sempre és idíl·lica una metròpoli amb la seva boira. I convida a la nostàlgia del primer amor...

Insol(v)ència (Itineràncies poètiques III, 56)

En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.

Renúncies (Itineràncies poètiques III, 55)

Renunciar a tu
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.

Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.

Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,

Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.