La llebre atura la seva cursa per abeurar-se davant de la font. No sent
set però té temps i no detecta cap perill proper. El doll d'aigua flueix
tranquil·lament, cau en el bassal que es forma dins de la pica i ella
se'l mira amb la pupil·la inquieta i nerviosa. No ho pot evitar. Inclús
quan el líquid cristal·lí acumulat forma ondes concèntriques en rebre el
rajolí. Bada la boca però els ulls es mouen amb celeritat d'una banda a
una altra. S'ha oblidat per uns segons del camí recorregut i del que
encara resta per recórrer; es meravella d'aquell xipolleig encisador.
Ara, per fi, s'adona que tot flueix i canvia. Això li dóna més confiança
de la que té normalment. Es decideix a beure un glop llarg d'aquell
fluid, que la refrescarà i li recorrerà pel cos sense aturador.
Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant
les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que
joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois
invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules
que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més
ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i
esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de
passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort
serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina
l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells
diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques.
Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària
que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat
amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i
aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes
curses perdudes contra les tortugues.
La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de
superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la
crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que
creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es
cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una
vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I,
parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és
és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els
ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.
Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de
respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà
eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà
intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i
la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de
Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.
