La barca amb l'ajuda de la sàssola,
M'he endinsat en la mar d'estimar-te
Sense més rumb que els teus llavis tendres.
I espero els alisis que desvetllen
La calma quan ja ha acabat el torb,
Aquesta calma que amb res sotsobra.
5/3/12
Sàssola
La barca amb l'ajuda de la sàssola,
M'he endinsat en la mar d'estimar-te
Sense més rumb que els teus llavis tendres.
I espero els alisis que desvetllen
La calma quan ja ha acabat el torb,
Aquesta calma que amb res sotsobra.
Ascendència ciclòpia (RPV205)
[A Carme Cabús]
En el buit, la pedra somnia en la gravetat.
Potser la desitja amb el ressò del terratrèmol
I el vent és èmul
Perfecte entre ombres quietes, de grandiositat.
I s'arrelen els fonaments de la llar al penya-segat,
Espiral de vertigen
Que ofereix la panoràmica única. Com en l'origen,
Ni foc ni déus semblen emparar-nos, sols el sòl lat.
Cridem el fat
Perquè ens mostri un camí contra el tall que no minva,
Que ens deixa en l'aïllament d'un cor isolat.
I despertarem si el que veiem és la realitat,
Somniada ciutat?
En el pont, la presó té una sortida: la timba.
En el buit, la pedra somnia en la gravetat.
Potser la desitja amb el ressò del terratrèmol
I el vent és èmul
Perfecte entre ombres quietes, de grandiositat.
I s'arrelen els fonaments de la llar al penya-segat,
Espiral de vertigen
Que ofereix la panoràmica única. Com en l'origen,
Ni foc ni déus semblen emparar-nos, sols el sòl lat.
Cridem el fat
Perquè ens mostri un camí contra el tall que no minva,
Que ens deixa en l'aïllament d'un cor isolat.
I despertarem si el que veiem és la realitat,
Somniada ciutat?
En el pont, la presó té una sortida: la timba.
4/3/12
Amèrica (In Memoriam Lucio Dalla)
Que talla l'aire i la mar i la vida
I l'atura per contemplar el panorama
D'un capvespre italià a Amèrica.
Mim i ombres. I el mot que calla
Tot el que cal dir, en la humida
Llum d'un amor que acaba, que ama
L'avui i l'ahir, en una flama genèrica.
I el sentiment resta al fons del cor
Junt amb el record i saber que els anys
Vindran amb més memòria que mai.
Esgarips. I la veu m'inunda i no mor:
Retindré cada bri de vida i, amb enganys,
Faré de la nova dalla un bell i etern lai.
Coherència (Repte Clàssic DI)
Aquesta nit en què el pleniluni ho embolcalla tot, encara l'estimo. No hauria de ser així però l'estimo. No ho he pogut evitar i m'he saltat els principis bàsics d'un bon ciclòster (*), que són la disciplina, la insistència i la passió desenfrenada durant vint-i vuit dies, el cicle en què m'és permès de gaudir de cada amant. Després d'aquest període, cada espècimen masculí ha de ser abandonat i oblidat. Sense excepcions. I per segon cop he sortit carabassa, si he de ser primmirada. De no haver caigut en la temptació la primera vegada, a hores d'ara no estaria lamentant-me d'estimar-lo. És el meu fill, ho sé. Però ja no hi ha coherència en el meu cap d'ençà que vaig engendrar-lo. El fruit del meu propi ventre. Aquest ventre que havia de restar eixorc i sense deixar-hi créixer ni un bri de vida. I no només he violat aquesta llei sagrada, sinó que l'he seduït sense refrenar els meus instints. Per a això he estat educada, per assolir la perfecció en l'art de seduir. Ell també ha estat presa dels meus encants, malgrat ser mare i fill.
Malgrat que ho sembli, no em queixo pas. No ho dubtava, segueixo conservant l'esplendor de la joventut gràcies a cada nou amant. En la penombra, l'aquari em retorna el reflex d'un cos harmoniós, nu i desitjable. Entenc per què els homes han caigut rendits als meus peus. No només per la disciplina, la insistència o la passió desenfrenada. Escolto, enmig del silenci, el ritme constant del pèndol del rellotge. S'ha intensificat d'uns dies ençà. I avui sembla que s'alenteix per moments com si no desitgés, tampoc ell, que arribi l'hora. Amb els anys, enmig de l'alternança amatòria, he entès que ell seria el viu retrat del seu pare tard o d'hora, que l'edat em faria més difícil esborrar-ne la petja, deixada pel seu cos en el meu cos, del meu cap. Aquesta idea pèndula i imprecisa no va caure ni esborrar-se, sinó que va enfortir-se fins avui. El dilema m'aclapara, si més no. He estat bona mare o millor amant? L'he amanyagat entre els meus braços amb l'instint maternal i l'he acollit dins del meu sexe amb la flama ciclòstera que em crema endins. D'igual forma, amb la mateixa intensitat. Com si no hagués d'acabar-se mai aquest sentiment efímer des del començament.
I ara em sento culpable d'haver-me deixat endur per la passió més pura i primigènia. La de la Natura, que batega en cada porus de la meva carn. Plena de culpa però no penedida. És un goig oferir l'hàlit de la vida a un nou ésser. I inhalo lentament. Flairo l'aigua i el cos seu, la proximitat de la mar i la pluja que vindrà en un parell de nits. Les restes del sopar de comiat, les espelmes encara enceses, el rastre de la seva saliva en els meus llavis. Tot s'ha aguditzat. En extrem. Amb les sensacions a flor de pell, aquesta pell que s'eriça amb el simple contacte de la lleu brisa que s'escola entre els finestrals oberts. Sento el frec dels seus dits encara, damunt dels pits, en els malucs, les seves mans arrapant-se'm amb fermesa i suavitat alhora. Com si intuís el comiat. Enmig dels meus pensaments, veig la seva figura nedant dins de l'aquari. Amb una tranquil·litat nerviosa, amb la seva nuesa adolescent que m'encisa encara. M'espera, com cada nit des que vaig començar a seduir-lo. Però avui no em banyaré amb ell. He d'abandonar-lo. I no sabria com fer-ho si el mirés als ulls.
Quan la lluna plena apareix en un dels finestrals, sé que ara ja no puc desdir-me'n. He de tancar el cicle. Sense excepcions. La seva llum il·lumina l'estança i, amb els ulls plorosos, obro la comporta que tancarà el cicle. L'aigua es remou, l'estol de piranyes apareix d'immediat i envolta el cos que fa uns minuts m'havia posseït per darrer cop. Entre el tel aquós dels ulls, percebo com la sang tenyeix l'aigua. Com les altres vegades, però amb el dolor de perdre el fruit del meu ventre, que hi ha deixat la llavor de la vida, com el seu propi pare va fer en el seu dia. I sé que encara els estimo...
* ^ * ^ *
(*) ciclòster, -a és un mot que no existeix; és una de les condicions donada per a aquest Repte: calia dir què era i definir-lo. En el meu cas, és un espècimen regit pels cicles lunars, ni vampir ni licàntrop. Una amalgama, potser, de tots els 'bitxos' que he llegit al llarg de la meva vida..., tal volta...
Malgrat que ho sembli, no em queixo pas. No ho dubtava, segueixo conservant l'esplendor de la joventut gràcies a cada nou amant. En la penombra, l'aquari em retorna el reflex d'un cos harmoniós, nu i desitjable. Entenc per què els homes han caigut rendits als meus peus. No només per la disciplina, la insistència o la passió desenfrenada. Escolto, enmig del silenci, el ritme constant del pèndol del rellotge. S'ha intensificat d'uns dies ençà. I avui sembla que s'alenteix per moments com si no desitgés, tampoc ell, que arribi l'hora. Amb els anys, enmig de l'alternança amatòria, he entès que ell seria el viu retrat del seu pare tard o d'hora, que l'edat em faria més difícil esborrar-ne la petja, deixada pel seu cos en el meu cos, del meu cap. Aquesta idea pèndula i imprecisa no va caure ni esborrar-se, sinó que va enfortir-se fins avui. El dilema m'aclapara, si més no. He estat bona mare o millor amant? L'he amanyagat entre els meus braços amb l'instint maternal i l'he acollit dins del meu sexe amb la flama ciclòstera que em crema endins. D'igual forma, amb la mateixa intensitat. Com si no hagués d'acabar-se mai aquest sentiment efímer des del començament.
I ara em sento culpable d'haver-me deixat endur per la passió més pura i primigènia. La de la Natura, que batega en cada porus de la meva carn. Plena de culpa però no penedida. És un goig oferir l'hàlit de la vida a un nou ésser. I inhalo lentament. Flairo l'aigua i el cos seu, la proximitat de la mar i la pluja que vindrà en un parell de nits. Les restes del sopar de comiat, les espelmes encara enceses, el rastre de la seva saliva en els meus llavis. Tot s'ha aguditzat. En extrem. Amb les sensacions a flor de pell, aquesta pell que s'eriça amb el simple contacte de la lleu brisa que s'escola entre els finestrals oberts. Sento el frec dels seus dits encara, damunt dels pits, en els malucs, les seves mans arrapant-se'm amb fermesa i suavitat alhora. Com si intuís el comiat. Enmig dels meus pensaments, veig la seva figura nedant dins de l'aquari. Amb una tranquil·litat nerviosa, amb la seva nuesa adolescent que m'encisa encara. M'espera, com cada nit des que vaig començar a seduir-lo. Però avui no em banyaré amb ell. He d'abandonar-lo. I no sabria com fer-ho si el mirés als ulls.
Quan la lluna plena apareix en un dels finestrals, sé que ara ja no puc desdir-me'n. He de tancar el cicle. Sense excepcions. La seva llum il·lumina l'estança i, amb els ulls plorosos, obro la comporta que tancarà el cicle. L'aigua es remou, l'estol de piranyes apareix d'immediat i envolta el cos que fa uns minuts m'havia posseït per darrer cop. Entre el tel aquós dels ulls, percebo com la sang tenyeix l'aigua. Com les altres vegades, però amb el dolor de perdre el fruit del meu ventre, que hi ha deixat la llavor de la vida, com el seu propi pare va fer en el seu dia. I sé que encara els estimo...
(*) ciclòster, -a és un mot que no existeix; és una de les condicions donada per a aquest Repte: calia dir què era i definir-lo. En el meu cas, és un espècimen regit pels cicles lunars, ni vampir ni licàntrop. Una amalgama, potser, de tots els 'bitxos' que he llegit al llarg de la meva vida..., tal volta...
3/3/12
Península (Melorepte181)
[A Mariona Lorente i Pla, gypsy a Relats en Català]
Diré: "el riu ens envolta i és nostre" i vindran les aigües
Per compensar l'asfíxia de voler respirar lliurement,
De saber que en cada paraula naixem de nou
Però no ens és permès de pronunciar-les.
Diré: "els braços ens vinculen" i aquestes illes que som
Esdevindran península, lligam i germanor,
Perquè el pleniluni acompanyi tot glapit
Mentre hi ha vida i escalfor al nostre recer.
Diré: "cal servar les hores immaculades, sens presses"
I sentirem que el temps s'atura i ens parla
Amb la dolçor d'una mare, entre versos vívids.
Diré: "tot flueix al nostre voltant" i no deixarem
Que ens arrossegui cap corrent lluny de l'origen
I sabrem que l'amor és tenir cura de la veu del poeta.
ànims!
Diré: "el riu ens envolta i és nostre" i vindran les aigües
Per compensar l'asfíxia de voler respirar lliurement,
De saber que en cada paraula naixem de nou
Però no ens és permès de pronunciar-les.
Diré: "els braços ens vinculen" i aquestes illes que som
Esdevindran península, lligam i germanor,
Perquè el pleniluni acompanyi tot glapit
Mentre hi ha vida i escalfor al nostre recer.
Diré: "cal servar les hores immaculades, sens presses"
I sentirem que el temps s'atura i ens parla
Amb la dolçor d'una mare, entre versos vívids.
Diré: "tot flueix al nostre voltant" i no deixarem
Que ens arrossegui cap corrent lluny de l'origen
I sabrem que l'amor és tenir cura de la veu del poeta.
29/2/12
Amb perícia (237è joc literari, de JM Tibau)
Amb perícia, el noi retalla el full ben plegat. De gran, potser serà polític o President d'algun Estat que demani ajustaments econòmics dràstics. Ara per ara, però, només pensa en els moviments adients perquè el full quedi com ell l'ha imaginat. La llengua no para, d'un cantó a l'altre humitejant els llavis, fins que topa amb la comissura i desfà el recorregut cap a la comissura contrària. Sempre ho fa quan es concentra. I, quan retalla, fins i tot prem de tant en tant la barrada, sense descuidar-se la llengua fora de la boca, evidentment.
Sobre la taula, el primer full ja està enllestit: un reguitzell d'homenets amb barret inclòs, agafats de les mans, amb la impassibilitat extrema. No tenen rasgos que els identifiquin. Potser no són idèntics però sí semblants i ben aconseguits. El noi s'hi esforça. Hi esmerça hores de lleure en la calma de la seva habitació, mentre el pare feineja o prepara el dinar. La mare encara no ha arribat de la feina. Han canviat les tornes, per d'altres tissorades. El darrer tall allibera el tros de full que no serveix, per una banda, i el nou reguitzell, per l'altra. L'obre i l'estén, a la vora del primer. Bufa en enllestir la feina, just uns segons abans que el pare el cridi per parar taula. Cal col·laborar també a casa, li repeteix sempre la mare, perquè el pare no se senti tan desemparat. Ni la casa li caigui damunt.
En marxar, sento un xiulet que prové del primer reguitzell d'homenets. I, instants més tard, uns xiuxiueigs que s'alternen, de fila a fila. Paro orelles per si hi ha algun indici de què xerren. Potser es queixen que tots siguin mascles. O potser es lamentin d'anar de la mà i de no tenir autonomia i llibertat. Però l'intent és en va. Parlen un idioma enrevessat, que un simple peluix no comprèn. Però, què s'hi pot fer quan un ha estat fabricat tafaner de mena?
Sobre la taula, el primer full ja està enllestit: un reguitzell d'homenets amb barret inclòs, agafats de les mans, amb la impassibilitat extrema. No tenen rasgos que els identifiquin. Potser no són idèntics però sí semblants i ben aconseguits. El noi s'hi esforça. Hi esmerça hores de lleure en la calma de la seva habitació, mentre el pare feineja o prepara el dinar. La mare encara no ha arribat de la feina. Han canviat les tornes, per d'altres tissorades. El darrer tall allibera el tros de full que no serveix, per una banda, i el nou reguitzell, per l'altra. L'obre i l'estén, a la vora del primer. Bufa en enllestir la feina, just uns segons abans que el pare el cridi per parar taula. Cal col·laborar també a casa, li repeteix sempre la mare, perquè el pare no se senti tan desemparat. Ni la casa li caigui damunt.
En marxar, sento un xiulet que prové del primer reguitzell d'homenets. I, instants més tard, uns xiuxiueigs que s'alternen, de fila a fila. Paro orelles per si hi ha algun indici de què xerren. Potser es queixen que tots siguin mascles. O potser es lamentin d'anar de la mà i de no tenir autonomia i llibertat. Però l'intent és en va. Parlen un idioma enrevessat, que un simple peluix no comprèn. Però, què s'hi pot fer quan un ha estat fabricat tafaner de mena?
Una proposta de Tens un racó dalt del món, de Jesús M. Tibau.
28/2/12
Còrpora de bèstia (o La intempèrie)(Minirepte30)
L'home arriba a casa i, sense parlar, s'abraona contra la seva dona. Ella no xiscla, ofega el crit al fons de la gola i n'és conscient: serà forçada com va succeint cada cop que ell arriba borratxo. El vestit es converteix en un parrac amb la primera estrebada, i queda al descobert el seu cos nu, tapat per una minúscula calceta. Matusserament, ell l'enretira i la penetra amb violència. Aquest cop tampoc es queixa. A les fosques i en silenci, al terra del passadís de la casa, la dona visualitza l'escena dantesca. Una còrpora enorme abalançada damunt del seu cos fràgil i indefens. D'immediat, aquesta visió li nega els ulls de llàgrimes però cap somiqueig serà emès per no trencar la calma que regna en l'habitatge. Malgrat els violents embats de l'home, que empenyen endins de la vagina el seu membre erecte i descomunal. La dona no ha tingut estímuls agradables per lubricar-se. Per això, cada ímpetu furiós és paper de vidre dins del seu ventre.
Quan ella nota que l'home està a punt d'ejacular, tapa la seva boca, que li provoca fàstic, amb la mà. Vol evitar que se senti el seu gemec salvatge. Sap que, de no fer-hi res, destorbaria el son del seu petit, l'únic tresor que l'ajuda a seguir endavant i a suportar les vexacions. Tem més la intempèrie.
Quan ella nota que l'home està a punt d'ejacular, tapa la seva boca, que li provoca fàstic, amb la mà. Vol evitar que se senti el seu gemec salvatge. Sap que, de no fer-hi res, destorbaria el son del seu petit, l'únic tresor que l'ajuda a seguir endavant i a suportar les vexacions. Tem més la intempèrie.
27/2/12
Presència (Repte Clàssic D)
Palplantat, al costat del cotxe estacionat. Lluny de ser una molèstia per als altres vehicles que decideixin abandonar la carretera principal. Mira el rellotge, per enèsima vegada. Passen tres quarts d'hora de l'hora que se suposava que havia d'haver aparegut el cotxe de luxe. En Wenceslau es neguiteja. Ha matinat més del normal, ha passat per la barberia a tallar-se els cabells i ha aprofitat perquè l'afaitin. En mans d'un professional, hi ha diferències notables. Sobretot perquè desapareixen aquelles ombres en llocs més complicats de passar-hi la fulla d'afaitar. Volia estar presentable i, a més de l'afaitat, ha regirat tot l'armari per trobar el vestit dels casaments i dels funerals, el més elegant que té. El més important és la presència. Aquí rau la clau de l'èxit. Podria emprar qualsevol conjunt que sol portar en les reunions de feina, però no són tan llustrosos com aquest, seriós i impecable alhora.
Canvia de mà la maleta, discreta però visible. El seu volum és més considerable del compte, ho sap, però el color gris la camufla de forma extraordinària. Ningú no pot saber què hi conté. A simple vista, sembla una maleta com qualsevol altra. Però en Wenceslau ho sap bé. Per això tant de nerviosisme. No li agradaria fer el préssec i menys amb aquest assumpte entre les mans. Mira l'hora de nou i han passat quinze minuts més. Pensa, rumia i potser vagi desencaminat. Però, a hores d'ara, tot li és un gran dubte. I si es tracta d'un complot? I si els seus moviments són sospitosos per a qui pugui observar-lo? I si no era el lloc que havien acordat? Potser no és aquesta benzinera on sol repostar el ministre Joseph White... Ni aquest era el dia... En Wenceslau segueix neguitós, però no marxa. Encara no.
Canvia de mà la maleta, discreta però visible. El seu volum és més considerable del compte, ho sap, però el color gris la camufla de forma extraordinària. Ningú no pot saber què hi conté. A simple vista, sembla una maleta com qualsevol altra. Però en Wenceslau ho sap bé. Per això tant de nerviosisme. No li agradaria fer el préssec i menys amb aquest assumpte entre les mans. Mira l'hora de nou i han passat quinze minuts més. Pensa, rumia i potser vagi desencaminat. Però, a hores d'ara, tot li és un gran dubte. I si es tracta d'un complot? I si els seus moviments són sospitosos per a qui pugui observar-lo? I si no era el lloc que havien acordat? Potser no és aquesta benzinera on sol repostar el ministre Joseph White... Ni aquest era el dia... En Wenceslau segueix neguitós, però no marxa. Encara no.
24/2/12
Vinífera essència (Melorepte180)
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern
Febrer, de Màrius TORRES (1937)
de la larva, l'arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern
Febrer, de Màrius TORRES (1937)
De l'enigma i de la llum més clara, lluny de la rònega veu
Dels somnis que malden per existir, lluny del llast que lliga
El pols propi al batec de la terra, abans que s'assequi la deu.
Giragonses etèries que esquiven l'onada de la brisa invisible
I pentinen l'esveltesa de l'espiga i la verdor de la vinya, la mar
Per on naveguen les aromes pures i la bellesa ancestral, que fibla
L'esperit i l'allibera al capvespre de desitjar viure arran de l'atzar.
La posta retorna els matisos del món a cada racó que la mirada
Descobreix, l'iris s'emplena de clarors i penombres, de roig intens,
De fogueres apagades fetes núvols flonjos, com el fum de l'encens.
Funàmbules cordes polsades per dits imperceptibles, la música bada
El pit i el galop cap a l'horitzó es desferma, mentre el solc erm acull
El cep, la dolçor del raïm, els arpegis del vi abans que els percebi l'ull.
22/2/12
Interferències (Melorepte179)
Jugues. He d'escriure't. Paper. Tinta. Començo...
Una mar d'oliveres,
Un temps fet d'esperes,
I et miro amb el pit patern
De qui estimes i amb qui restes.
M'aturo. Penso.
Com una promesa, així és com se m'acut definir la teva arribada. Després de penúries, de mals tràngols oferts per la vida, apareix la Llum. Perquè -de ben segur algun home savi ja ho devia pensar-, després de la foscor, ha de venir el període lluminós del dia. I aquesta alba, aquest començament de jorn duu el teu nom, tendre, fràgil, fresc, però alhora fort, aspriu, acerós. Contra el pas del temps, contra l'obscuritat del dolor futur i pretèrit. Per això t'estimo, com la Mar que m'acull en la seva sina cap al tard, quan l'ocàs és la perla negra de la bellesa perdurable. Perenne...
He de seguir, però, escrivint-te...
I la teva escalfor
Fa desaparèixer la tristor
D'aquesta vida, llarg hivern
Del què llimes les seves arestes.
M'aturo. De nou. Els teus xiscles enjogassats... Aspiro i torna la memòria.
Hi ha aromes que transporten el pensament cap al record, com si la memòria estigués formada per brins amalgamats d'experiències, sensorials quasibé totes. Orenga, raig de sol, pluja, llessamí, infusió de clau...
O el suc d'una taronja acabada de collir, o la torrada amb l'oli deixat reposar a l'ampolla, o el vellut d'una copa de vi al paladar... O potser el tacte de la roba neta i eixuta, suau i aromatitzada pel sol, per la brisa i per aquella olor peculiar que t'embolcalla, la frescor de la rajola humida després d'una dutxa, o la calidesa del full d'un llibre que llegies... O la piuladissa dels ocells en començar el dia, o les persianes en ésser apujades, o la teva veu just abans d'obrir els ulls... O el raig de sol que reposa en la teva mirada, o la visió de la Mar pentinada per l'aire, o un passeig solitari cap a l'espectacle de l'ocàs...
Potser això és la joia absoluta... I amb tu al meu costat, Llum, la Vida...
De nou intento escriure
Sobre la llum del teu somriure,
Filla, la claror que em revifa.
S'atura la mà. Desitjo cridar-te.
Vine, acompanya'm, i teixiré per a tu els vestits més bells que puguis imaginar, les vestes més simples i pures que vulguis tenir. Amb aquestes meves mans humanes, que esperen la suavitat del teu caparró de nena dolça.
Fruit deliciós, gest de gràcil inquietud, passejarem pel Bulevard dels Equilibris, on les passes que fem són bocins de núvol en el cel estès damunt de la Mar? Voldràs explicar-me els teus somnis, de fragilitat en despertar?
Vine, filla meva, i t'oferiré la calma a recer dels meus braços, que, paternalment, t'embolcallen, Llum meva, claredat.
I sols em neix l'abraçada
En veure't la verda catifa
De tendresa al fons de la mirada.
Deixo paper, ploma, tinta, silenci. Correré a cercar-te. A gaudir dels teus jocs, filla meva. Seguiré escrivint-te quan reposis. Intentant-ho almenys...
Un temps fet d'esperes,
I et miro amb el pit patern
De qui estimes i amb qui restes.
M'aturo. Penso.
Com una promesa, així és com se m'acut definir la teva arribada. Després de penúries, de mals tràngols oferts per la vida, apareix la Llum. Perquè -de ben segur algun home savi ja ho devia pensar-, després de la foscor, ha de venir el període lluminós del dia. I aquesta alba, aquest començament de jorn duu el teu nom, tendre, fràgil, fresc, però alhora fort, aspriu, acerós. Contra el pas del temps, contra l'obscuritat del dolor futur i pretèrit. Per això t'estimo, com la Mar que m'acull en la seva sina cap al tard, quan l'ocàs és la perla negra de la bellesa perdurable. Perenne...
He de seguir, però, escrivint-te...
Fa desaparèixer la tristor
D'aquesta vida, llarg hivern
Del què llimes les seves arestes.
M'aturo. De nou. Els teus xiscles enjogassats... Aspiro i torna la memòria.
Hi ha aromes que transporten el pensament cap al record, com si la memòria estigués formada per brins amalgamats d'experiències, sensorials quasibé totes. Orenga, raig de sol, pluja, llessamí, infusió de clau...
O el suc d'una taronja acabada de collir, o la torrada amb l'oli deixat reposar a l'ampolla, o el vellut d'una copa de vi al paladar... O potser el tacte de la roba neta i eixuta, suau i aromatitzada pel sol, per la brisa i per aquella olor peculiar que t'embolcalla, la frescor de la rajola humida després d'una dutxa, o la calidesa del full d'un llibre que llegies... O la piuladissa dels ocells en començar el dia, o les persianes en ésser apujades, o la teva veu just abans d'obrir els ulls... O el raig de sol que reposa en la teva mirada, o la visió de la Mar pentinada per l'aire, o un passeig solitari cap a l'espectacle de l'ocàs...
Potser això és la joia absoluta... I amb tu al meu costat, Llum, la Vida...
Sobre la llum del teu somriure,
Filla, la claror que em revifa.
S'atura la mà. Desitjo cridar-te.
Vine, acompanya'm, i teixiré per a tu els vestits més bells que puguis imaginar, les vestes més simples i pures que vulguis tenir. Amb aquestes meves mans humanes, que esperen la suavitat del teu caparró de nena dolça.
Fruit deliciós, gest de gràcil inquietud, passejarem pel Bulevard dels Equilibris, on les passes que fem són bocins de núvol en el cel estès damunt de la Mar? Voldràs explicar-me els teus somnis, de fragilitat en despertar?
Vine, filla meva, i t'oferiré la calma a recer dels meus braços, que, paternalment, t'embolcallen, Llum meva, claredat.
En veure't la verda catifa
De tendresa al fons de la mirada.
Deixo paper, ploma, tinta, silenci. Correré a cercar-te. A gaudir dels teus jocs, filla meva. Seguiré escrivint-te quan reposis. Intentant-ho almenys...
19/2/12
Excremència (Minirepte29)
A Joan BROSSA
Se sent cansat. El mes de febrer se li està fent costa amunt. És un vellard, sobretot quan es veu aparèixer davant del mirall, amb una figura estrafeta que no recorda el lluitador que anys enrere era. I ple de xacres que, amb queixes i sons ben sincronitzat, acompanyen cada moviment seu. Però encara els controla en rebre visites o trobar-se en públic. No li agrada que rumoregin de la seva salut, de ferro abans i dia a dia més minvada. Parla davant de la seva pròpia imatge, els llavis repeteixen les paraules diverses vegades per obtenir una dicció més clara i entenedora. La veu aflautada ensopega amb lletres difícils, degut a la dentadura postissa, i la vocalització s'entorpeix i alenteix les seves intervencions si no les prepara acuradament abans.
Se sent cansat, les bosses sota dels ulls enfonsats són visibles. Les amagarà, com és habitual, rere unes ulleres de sol, que augmenten de mida perquè el cos es redueix. Recorda amb nostàlgia el vigor i el caràcter que el movien, que maquilla perquè ningú no ho detecti. Envelleix però no vol que ningú senti clemència per ell, tampoc que comencin a perdre-li el respecte aconseguit i conservat durant tant de temps. Agafa amb fermesa el raspall de les dents i la mà, tacada per la vellesa, li tremola. Haurà de controlar també aquest tremolor, l'indici més clar de la decrepitud. Sobretot quan hagi de comparèixer davant del seu gabinet i refusi, de nou, l'indult de Salvador Puig i Antich.
Se sent cansat, les bosses sota dels ulls enfonsats són visibles. Les amagarà, com és habitual, rere unes ulleres de sol, que augmenten de mida perquè el cos es redueix. Recorda amb nostàlgia el vigor i el caràcter que el movien, que maquilla perquè ningú no ho detecti. Envelleix però no vol que ningú senti clemència per ell, tampoc que comencin a perdre-li el respecte aconseguit i conservat durant tant de temps. Agafa amb fermesa el raspall de les dents i la mà, tacada per la vellesa, li tremola. Haurà de controlar també aquest tremolor, l'indici més clar de la decrepitud. Sobretot quan hagi de comparèixer davant del seu gabinet i refusi, de nou, l'indult de Salvador Puig i Antich.
Joan BROSSA
18/2/12
Reincidència (Itineràncies poètiques IV, )
I sense esforç, que la rendició redimeix...
Hi ha prou noms per anomenar el foc de la llar
Que l'hospitalitat del teu ventre m'ofereix?
Endevino les vies cap a l'exili, vers el país fecund
De no acabar el desig de besar-te la boca de riu,
Que provoca més set, de què el meu cor n'és reincident.
17/2/12
Litúrgia
Fa estona que observo els seus moviments, nimbats pel sol que em provoca que parpellegi mandrosament. Tot el matí que gairebé no els ha modificat, els seus moviments. Apareix, busca allò que li interessa, el giravolta per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li dóna el vistiplau mental i silenciós, desfà el trajecte que l'ha dut fins on es troba i desapareix. Amb aquesta, ja són tres vegades les que ha repetit aquesta litúrgia. L'observo sense immutar-me, mig endormiscat per l'escalfor del migdia i avorrit de la calma que abunda a casa. La canalla juga animosament al jardí però els vidres de la balconera esmorteeixen la cridòria, que no em molesta. Fins que desapareix del tot quan caic en mans de la somnolència.
Malgrat el sigil, escolto que s'apropa de nou. I, abans que aparegui, sé quina acció segueix en cada moment. Apareixerà, buscarà allò que li interessa, el giravoltarà per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li doni el vistiplau mental i silenciós, desfarà el trajecte que l'ha dut fins on es trobi i desapareixerà. No hi ha més misteri. Enmig del badall, un pensament ràpid m'embarga. L'esguard del rosegador no detecta els meus gestos felins quan m'aproximo a ell. L'urpa esmolada l'escorxarà sense miraments, amb una precisió que aturarà de cop la seva litúrgia avorrida però que no acabarà amb el meu fastic. Almenys no m'interromprà més la becaina.
Malgrat el sigil, escolto que s'apropa de nou. I, abans que aparegui, sé quina acció segueix en cada moment. Apareixerà, buscarà allò que li interessa, el giravoltarà per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li doni el vistiplau mental i silenciós, desfarà el trajecte que l'ha dut fins on es trobi i desapareixerà. No hi ha més misteri. Enmig del badall, un pensament ràpid m'embarga. L'esguard del rosegador no detecta els meus gestos felins quan m'aproximo a ell. L'urpa esmolada l'escorxarà sense miraments, amb una precisió que aturarà de cop la seva litúrgia avorrida però que no acabarà amb el meu fastic. Almenys no m'interromprà més la becaina.
Bitàcola (Itineràncies poètiques IV,)
I seré grumet i grua,
La postil·la en la bitàcola
De voler amarrar-me a tu,
Record vívid, heretgia
Contra la notícia d'ésser
Llunyana des de fa dies...
Amunt, vers la plenamar,
El cor neda i sobrevola
Mil paratges impregnats
Amb el teu cos bell, present,
La platja que ha obtingut
La teva nuesa en flor,
La llum amb què encara em guies...
16/2/12
Apàtica parsimònia
Es lleva apàticament. Més ben dit, s'incorpora. Sense esma però obligat per la intensitat d'un raig de sol que l'enlluerna des de fa estona. Ha dormit vestit, es grata i s'adona que torna a ser dilluns. Els dos dies del cap de setmana només han servit per canviar de postura a la butaca. Fa setmanes que no marxa cap a casa després de finalitzar l'horari laboral. No hi troba res que el distregui ni que el motivi. Per tant, transcorre les hores amb la mínima activitat possible. Fins i tot, a la feina segueix amb aquesta apatia que el mou. No s'esmerça per anar cap al bany privat dels empleats del despatx. Arrossega els peus fins allà i, en encendre el llum, en un moviment més reflex que meditat, s'adona que el seu rostre apareix reflectit al mirall. Unes ulleres visibles i la barba que no para de créixer-li. Preferiria que no fos així però d'això sí que ell no pot decidir-ne res. La camisa encara resistirà la jornada d'avui, a pesar de les marques de suor al voltant de les aixelles. Els pantalons haurien de canviar-se. De la roba interior ja no pensa res. Put i ho nota. L'americana mig rebregada ho dissimularà tot.
Es queda estàtic i extasiat davant del mirall. Els ulls fixos en els ulls reflectits però sense mirar res en concret. La vista se li ha ennuvolat i no capta res d'allò que té enfront. Sap què ha de fer i espera que el cervell es decideixi a ordenar els moviments. Finalment, sense cap ressort aparent, gira l'aixeta i el doll d'aigua freda cau amb intensitat. Col·loca al desguàs el tap de goma i, mentre s'omple la pica, busca la pastilla de sabó i la navalla. Feixugament. S'afaitarà, amb parsimònia i lentitud, amb la mateixa apatia que tot el que fa. Darrerament s'ha descuidat força en la higiene personal però labarba li pica massa quan la deixa més de dos dies. Si no fos per això, preferiria no fer-ho. Perquè això no evitarà que, tard o d'hora, el cap prescindeixi dels serveis d'en Bartleby.
Es queda estàtic i extasiat davant del mirall. Els ulls fixos en els ulls reflectits però sense mirar res en concret. La vista se li ha ennuvolat i no capta res d'allò que té enfront. Sap què ha de fer i espera que el cervell es decideixi a ordenar els moviments. Finalment, sense cap ressort aparent, gira l'aixeta i el doll d'aigua freda cau amb intensitat. Col·loca al desguàs el tap de goma i, mentre s'omple la pica, busca la pastilla de sabó i la navalla. Feixugament. S'afaitarà, amb parsimònia i lentitud, amb la mateixa apatia que tot el que fa. Darrerament s'ha descuidat força en la higiene personal però labarba li pica massa quan la deixa més de dos dies. Si no fos per això, preferiria no fer-ho. Perquè això no evitarà que, tard o d'hora, el cap prescindeixi dels serveis d'en Bartleby.
Excel·lència (Itineràncies poètiques IV,)
Dringadissa de fulles,
Mentre l'arbre, que habita
Cada instant nostre, creix
I ens conforta amb la copa.
Brindis a la Natura
Que ens ha omplert de bellesa
Les mirades i els cors.
Demà ens estimarem
Amb el foc viu, intacte
De qui no coneix llavis
Més excelsos que els teus.
Dringadissa de fulles,
I els somnis restaran
A recer nostre, avui.
Mentre l'arbre, que habita
Cada instant nostre, creix
I ens conforta amb la copa.
Brindis a la Natura
Que ens ha omplert de bellesa
Les mirades i els cors.
Demà ens estimarem
Amb el foc viu, intacte
De qui no coneix llavis
Més excelsos que els teus.
Dringadissa de fulles,
I els somnis restaran
A recer nostre, avui.
Tragèdia (Relats conjunts)
La brisa s'escolta més distant que ahir.
I no es desboquen els plenilunis buits
Que ens turmenten en vèrtexs fets atzucacs
De l'atzar.
Malgrat tot, miratges irreals entre dunes i dunes
Fan que avancem, en ziga-zaga, enmig del no-res
A la recerca de temps millors envoltats
Per la mar.
Sona llunyà el timbal del cim de la muntanya
Que serva -i no veiem- la nívia blancor dels núvols
De l'espera.
Malgrat tot, sabem que hem d'amidar la tragèdia
Nocturna que ens vol devorar la flor del lilà,
La darrera.
I no es desboquen els plenilunis buits
Que ens turmenten en vèrtexs fets atzucacs
De l'atzar.
Malgrat tot, miratges irreals entre dunes i dunes
Fan que avancem, en ziga-zaga, enmig del no-res
A la recerca de temps millors envoltats
Per la mar.
Sona llunyà el timbal del cim de la muntanya
Que serva -i no veiem- la nívia blancor dels núvols
De l'espera.
Malgrat tot, sabem que hem d'amidar la tragèdia
Nocturna que ens vol devorar la flor del lilà,
La darrera.
Argúcies (dibuixet)
Perquè no cal l'obtús llenguatge de la clarividència
Jamai assolida per saber que hi haurà apèndixs
Que creixeran sense fre ni pausa, abans del previst;
Perquè amb oïdes sordes es pot avançar quilòmetres
Fent desaparèixer entrebancs i negatives a balquena,
Ja que la tos aliena no afecta a aquest avançament;
Perquè, per moltes queixes que vinguin, les argúcies
Mouran fils cabdals per esdevenir des d'ara erts titelles
A mans d'un putxinel·li que creu zetes i esses iguals
I no té vergonya d'un estrabisme agut en l'eloqüència;
Perquè, en la involució, hi ha malalties més benèvoles
Que un càncer que s'expandeix i no deixarà cap treva
Per a la millora i, encara menys, per a la recuperació total,
Haurem de ser sords, ces, muts, davant del Gepet hipòcrita.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)