Em sumo a la celebració del 200è aniversari del naixement de Charles Dickens (proposta de l'Assumpta. Un humil homenatge d'un servidor que no pretén res més que elogiar la figura de l'escriptor britànic.
Certament, en retrobar-lo sabia que res no tornaria a ser com temps enrere, quan érem joves. Més joves que ara.
I de la seva retrobada ja fa un any. Avui, en aquest precís moment, puc assegurar que la vida mai no dóna segones oportunitats als fracassats per naturalesa. I ell n'és un espècimen d'aquesta mena. Guaita'l, ajagut com un trinxeraire, com si demanés almoina, junt amb Morfeu. Dorm, no sembla saber què més fer d'ell mateix. Només una única cosa fa millor que dormir: beure sense parar. I, ara m'ho pregunto, on haurà après a acumular litres i litres d'alcohol en el seu cos sense caure inconscient o, almenys, notant-ne un punt d'embriaguesa? Sí que és cert que fa uns anys, abans de perdre'ns la pista, bevia però no pas fins a aquest extrem de perdre la noció del temps. Fins i tot quan li parlo se'm fa estrany que em contesti amb els ulls closos, de vegades mancades de coherència les seves respostes; de vegades lúcides com si no hi quedés rastre de l'alcohol ingerit.
Resto en silenci, hauria de despertar-lo però no goso. El trobarà la primera persona que baixi per les escales. Llavors, aquest silenci, que ara no m'atreveixo a trencar, desapareixerà. I serà despertat de cop, i se sentirà estranyament desorientat, sentirà que no reconeix qui l'ha despertat (és ell qui ha volgut restar a la intempèrie gairebé, amb un sostre a l'abast però que no acceptarà, que no ha volgut acceptar, de nou, un llit millor ni un ambient més càlid). En realitat, jo tampoc no sabré qui el cridarà, com el despertarà, si ha de ser a crits o a puntades de peu. De la primera forma ja ho han fet, m'han arribat notícies d'altri. I de la segona encara amb més assiduïtat. Perquè tothom creu que és un pidolaire, un rodamon que no té on caure mort. És quan em vénen ganes d'aturar aquella cama que vol topar contra les seves costelles o el seu estómac. Potser algú pensi que exagero, però la violència d'un ciutadà respectable es presenta i es multiplica quan no té testimonis. No només és una característica típica de certes minories extremistes o seguidores d'idees dictatorials. També en la plàcida aparença d'una anciana pot albergar-s'hi aquest sentiment d'odi o de prejudici. També en l'ordenada indumentària de corbata i americana del burgès s'hi pot trobar la recança i la ràbia de qui suporta les diferències del món.
I no és l'únic que voldria fer. No, aturar aquesta acció és el preàmbul de les paraules que emprovoca l'acció en si. Perquè conec aquest home. El conec realment. Jo vaig recollir-lo la primera vegada; també vaig veure com renunciava a la seva nova vida i abandonava durant uns anys la “civilització”, com es degradava voluntàriament i, tot d'una, tornava a aparèixer en la meva vida. La seva reaparició no va ser una sorpresa. L'esperava des del dia que va marxar. Crec que ell també pressentia que l'esperava. Per això és aquí? No ho sé, només sé que, des d'aquell moment, em toca vetllar per la seva integritat. No sé com ho aconseguiré ni sé si un dia arribarà a adonar-se que he estat vetllant-lo zelosament. No només l'acollida. Dorm i no percep la meva presència. Els meus ulls el sotgen, s'entristeixen en observar els parracs que el vesteixen. Bruts, gastats, com si durant anys no haguessin estat canviats, com si, d'ençà que va marxar, no hagués dut cap altra peça de roba que la que porta ara. Els cabells són llargs, un garbuix de greixum i pols entre cada floc de la cabellera, en harmonia (i això és antagònic al significat del mot) amb la barba, també tan descuidada com els cabells. Ha crescut durant aquests anys? Va seguir afaitant-se periòdicament i un matí va llevar-se tot decidit a no rasurar-se més? O potser aquest abandonament del món civilitzat va col·locar la fita de la deixadesa en la seva vida també?
Són preguntes que em faig i sé que no tindré el valor de formular-les mai perquè em fa l'efecte que serien preses com a una intromissió o una intimidació. A més, hi ha moltes més preguntes. No tan sols referents al seu físic. M'interessa també el deteriorament de la seva ànima, si, a hores d'ara, seria capaç de seguir endavant amb tot allò que va deixar endegat en acollir-lo per primer cop. Però, ara qui s'atreveix a despertar-lo? Millor que segueixi dormint. Demà serà un altre dia...
L'home puja les escales amb una única idea: arribar al seu despatx i començar a explicar la vida de penúries d'aquell pobre desgraciat que dorm al replà del portal. Des de la seva infància en un hospici o les seves peripècies com a lladregot massa honest, amb pinzellades d'imaginació o amb trets que mostrin la seva veritable bondat. I un gir atzarós que el faci arribar sota la seva tutela. Perquè la vida no sempre ha estat tan grisa... I potser s'equivoqui el senyor Brownlow i sí que existeixin segones oportunitats. Fins i tot per als desgraciats. El que té clar és que vol fer justícia tot redactant aquests episodis, i potser tingui l'opció d'arribar a ser aconsellat per aquell autor que ha sorprès la societat londinenca amb la seva primera novel·la per capítols. Potser tingui aquesta sort, potser no arribi a la seva fama o a la seva alçada, però un vot de confiança bé se'l mereix aquell desgraciat, que respon pel nom d'Oliver Twist.
