La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. El doctor Córcoles aviat començarà la seva visita rutinària a la cinquena planta de l'hospital, de la que n'és la cap d'infermeres. Ella s'encarrega de revisar cada historial perquè s'agilitzi la feina del doctor. L'horari de les visites és al vespre i llavors seria impossible fer res de tot això. De bon matí, després dels esmorzars i abans dels dinars, hi ha un interval de temps idoni i tranquil, amb el tràfec de confrontar dades i regular de la millor manera la medicació i els tractaments.
El pacient de l'habitació, el senyor Herèdia, fa mesos que es troba en coma. Una encefalitis i, d'afegitó dies més tard, una aturada cardiorespiratòria l'han deixat en aquest estat vegetatiu. No hi ha gaire a variar en el senyor Herèdia. Només esperar que se li exhaureixin les forces que el mantenen en vida. El troba com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. Els apaga i l'habitació queda en una mitja penombra amb la claror del sol que entra a través de les cortines translúcides.
La Sònia recorda la frase xiuxiuejada pel doctor Córcoles abans d'acabar la jornada del dia anterior i ha obeït fil per randa. Avui ha extremat encara més la seva forma de vestir, fregant sempre els límits del que és acceptable. La bata blanca és llarga, a l'alçada dels genolls, i dissimula l'absència de més peces de roba sota, però que pugui ser notada per qualsevol persona de l'hospital l'excita més encara. Llavors, treu l'ampolleta de perfum de la butxaca esquerra i se'n pulveritza darrere de les orelles. Tot seguit, la hi guarda de nou. El seu cervell treballa febrilment en allò que pot succeir en escassos minuts i provoca que s'humitegi i que els mugrons siguin evidents i es marquin a través de la roba.
En pocs segons, el batec del seu cor duplica el ritme de la màquina que controla les constants vitals del senyor Herèdia, n'observa els dígits verds i la línia oscil·lant del seu pols i, tot d'una, la porta s'obre a la seva esquena i sap que és el doctor. La salutació arriba carregada de sensualitat i de desig; es pot palpar. Igual que ell la palpa en arrapar-se impetuosament al seu cos. Fa setmanes que les insinuacions i les mirades augmenten la seva intensitat, i el joc divertit de complicitat i bromes ha esdevingut un flirteig en tota regla, d'amagat de tothom. La Sònia ratlla la trentena i el doctor Herèdia és un sexagenari que es conserva de forma extraordinària. La pell sempre bronzejada i el somriure ampli i blanc ajuden al seu aspecte rejovenidor.
En sentir les mans del doctor Herèdia per primer cop damunt de la seva pell, la Sònia perd el món de vista al límit del desmai. Acluca els ulls i percep cada acció del doctor. Flaira la barreja d'olors que envaeixen l'habitació, entre els asèptics i els corporals; l'oïda capta els sons de les seves respiracions excitades; la llengua recorre els seus llavis, humitejats per rebre millor el petó que ha estat esperant pacientment. Les mans expertes s'escolen sota de la bata i l'alcen, fins que queden al descobert les natges. Escolta una cremallera que s'abaixa i la tebior i la humitat de la carn en fregar-la amb suavitat. Els mugrons contrets fan mal per l'excitació que sent la Sònia.
La penetració arriba mentre la besa al clatell. L'esgarrifança és doble perquè el punt erògen accentua més encara el plaer latent. La mà del doctor ofega el gemec que li arriba de la gola a la Sònia i obre els ulls per adonar-se que no somnia. La seva mirada troba els iris blaus del senyor Herèdia, i sent una punyalada a les entranyes. Però el xiscle tampoc no surt de la seva boca. L'ímpetu de les batzegades augmenta al seu darrere i la pressió de la mà contra els llavis la tranquil·litza. Només és un acte reflex, s'autoconvenç. Malgrat que els ulls segueixen oberts. I semblen observar tot detall de l'acte. La respiració continua constant però els dígits del ritme cardíac indiquen que les pulsacions augmenten de manera lleu.
La mà esquerra no s'aparta de la seva boca i la dreta l'engrapa per la cintura amb força. I en aquell precís moment tot esdevé confús i precipitat. El senyor Herèdia, que dibuixa perfectament en els seus llavis un somriure per a ella, acompanyant-lo amb una erecció, i l'ejaculació del doctor en ella, i la feixuguesa del seu cos damunt d'ella, i l'aparent relaxació de l'home després d'acabar sense ella, i la sensació de l'esperma que es refreda mica en mica dins d'ella. I no adonar-se de res fins que l'habitació s'ha omplert de gent familiar per a ella perquè els xiscles, finalment, sí que han sortit del seu interior.
*La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. La bata blanca oculta la roba que porta sota. Uns pantalons i una brusa de màniga llarga, les dues peces ben folgades, sense insinuar res. És el preu del silenci que li ha tocat pagar...
El senyor Herèdia segueix com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. L'estat vegetatiu no ha variat gairebé, només amb una única diferència d'ençà de l'episodi vergonyós de dies enrere. Com si encara hi hagués restes de perfum, que ja no utilitza per no remoure res, en la seva pell, el senyor Herèdia dibuixa un somriure lleu en els seus llavis, que incomoda la Sònia.
Marxa de l'habitació de pressa, després d'haver anotat les dades del matí. I d'haver notat, també aquest matí que, en entrar ella, lentament el membre flàccid es tornava erecte sota els llençols. I s'astora de nou i ha de calmar-se abans de continuar el control rutinari, a l'habitació 504, que el destí capriciós ha volgut que sigui ocupada pel sexagenari doctor Córcoles, que es recupera de l'embòlia que va patir dies enrere.
