Acàcies oníriques (dibuixet)

Palmera i reflex, pupil·la d'un ull perplex
Que inventa noms i mons, que guarneix
Amb glicines la rutina del dia a dia
I sobrevola camps d'acàcies on hi ha desert.

I guaito cada miratge del paisatge,
Cada figura nova que fendeix la solitud,
I lloo i callo per escoltar el silenci
I la creença que existeix el més enllà.

Sabré com tornar al meu lloc d'origen
Desorientat per les giragonses de la vida,
Quan somnio que visc en vetlla, sempre despert?

Afuaré les hores amb el perpetu vertigen
De recórrer rius i pastures, en un viatge
Que no acaba perquè el somni no ha d'acabar?

Carències mastodòntiques (Relats conjunts)

Els darrers mesos ha suportat estoicament que les costellades setmanals de la mare hagin hagut de ser substituïdes per les píndoles proteiques insípides però amb major aportació calòrica (Aquesta afirmació la deixa en dubte). També ha sabut reprimir les carències d'activitat sexual amb artefactes que no sabia que existissin per no estar pensant en el mateix les vint-i-quatre hores del dia. O no enyorar els espais oberts del llogarret salmantí on va neixer quan es veu envoltat de passadissos freds i assèptics, en un indret de poc més de setanta metres de longitud.

Fins i tot ha arribat al punt de deixar passar el descuit de la seva dona (en la darrera videotrucada, l'aparició d'un negre mastodòntic que sortia del bany de la seva pròpia casa només abillat amb una minúscula tovallola) per no haver d'endegar una discussió interespacial. De començar-la, de ben segur que seria la riota dels astronautes. I sofreix en silenci per callar, i cal sumar la proliferació de morenes per aquesta autorepressió (sense Ruscus, de Llorens, és difícil controlar-les).

Però ja n'està fins al capdamunt. Aquesta nit ha capitulat definitivament.

Sap com acabar amb aquesta angoixa que augmenta dia rere dia. Obre unes escotilles i en tanca unes altres per no posar en perill cap més membre de la tripulació de l'Estació Espacial Internacional. Es llençarà a l'hiperespai, ho té assumit. Serà ràpid, indolor i efectiu. Abans d'obrir la darrera escotilla que el separa del final, treu el carnet de soci, l'esguarda, el besa i el retorna a la butxaca d'origen.

És l'orgull de l'Astronàutica Espanyola i un madridista de soca-rel. Però hi ha coses que no es poden suportar. Sobretot quan es tracta d'una maneta de l'etern rival...

Relats conjunts

Errívola brúixola (RPV152)

Sempre és difícil el començament, els primers
Passos són un món de novetat,
Com si no servís de res l’experiència dels peus en d’altres sòls.

Mai no és fàcil aguantar l’equilibri
Damunt de la corda fluixa de l’Univers que ens envolta,
I accelera la seva rotació quan comencem
A avesar-nos-hi.

(Qui ens guia amb tanta mestria en un món diferent, amb tanta perícia?)

Mai no és fàcil arribar a acostumar-se
A la varietat; l’errívola brúixola ens acompanya
Per a que ens sentim més perduts encara.

Sempre és difícil la fermesa, en el vertigen d’un món
Que no s’atura mai, que gira constantment,
Eterna, i mai no s’aturen l’evolució i el canvi.

Opiàcies (Repte Clàssic CDXLV)

Des que es va decretar l'abolició de les religions, un buit existencial semblava haver-se apoderat de tota la població. Però, ràpidament, l'Aliança de Governs va saber solventar el problema creant DOGMA I, un ens per prestar serveis al cultiu i a la recol·lecció de raufills. En realitat, els raufills són una varietat de roselles per trobar la pau de l'esperit, segons els Presidents aliats. I, allò que va començar com un joc i amb incredulitat, avui ja és motiu per llevar-se de bon matí i trobar un sentit a l'existència.

Les grans naus gestionades per DOGMA I han augmentat considerablement, repartides pels barris de les metròpolis. Des de primera hora, a trenc d'alba, fins ben entrada la nit, les cues de voluntaris són un garbuix de rostres desconeguts, de mirades optimistes i, alhora, furtives, de nerviosisme perquè les portes metàl·liques permetin el pas del nou torn. Un llarg passadís és el preàmbul de la nau que em correspon, que és plena de raufills. Les parets són miralls que multipliquen, amb els seus reflexs, les cares i els cossos d'aquells homes i dones vestits d'una manera uniforme. Les mateixes persones que fa uns anys no imaginaven la vida sense la seva religió s'agrupen, gairebé en silenci, en aquest passadís. I ja no enyoren l'ortodòxia de la seva doctrina i no dubten que la felicitat que han assolit ara només la poden aconseguir gràcies a DOGMA I i els seus raufills.

Alço la vista, davant de les grans portes, també cobertes de miralls, que han estat gravades amb lletres gegantines perquè no oblidem a quin lloc entrem. Somric, amb una barreja d'amargor i de tristesa, derrotat, en veure el nom de DOGMA I reflectit a dreta i esquerra, i m'adono que, en el fons, no ha servit de massa la pressumpta revolució contra les creences. Ahir érem anyells; potser avui ens creiem recol·lectors lliures de raufills però seguim essent tristos anyells...

Màcules ingràvides (Melorepte127)

Basteixo ponts de paraules de silenci per palpar
El teu cos de tendresa perpètua, ingràvida,
I els travesso i em mantinc amb la fermesa
De qui sap oblidar vents i marees, nits obscures,

Interminables vetlles terribles, fam i la voràgine
Que traça els límits de l'ignot on la vida és llar
Inhabitable, far inevitable, lletania d'un so inaudible.

Dibuixa'm en la blancor de la teva pell, respira'm,
Inunda'm l'ànima amb la teva veu virginal, sense màcula,
Tempta'm, emporta't cada gram d'humanitat que em pertoca
Fins als capcirons dels teus dits, on la carícia neix i arrela,

I torna't afable escletlla en la roca dura del penya-segat
De l'isolament, de la mudesa que traspua en els porus
D'un present desemparat, romeria cap als teus llavis.

Astringència (Repte Clàssic CDXLIV)

Pels altaveus del menjador, sonen els primers acords d'El far del Sud, de Sopa de Cabra. Però l'Amèlia no deixa de mastegar la macedònia sense immutar-se. Ja ha oblidat que es tracta de la peça preferida de la seva filla, la Núria, que segueix en observació després d'haver sofert una embòlia als trenta-cinc anys. Això també ho ha oblidat.

Si li preguntessin, no sabria respondre quant de temps porta en aquest asil, ni si l'han visitada darrerament. Tampoc no sap relacionar les cares dels familiars amb el parentesc que pertoca. L'Alzheimer li ha fet perdre el nord. No té la satisfacció dels somriures de l'Èrica, la seva néta, ni ha de seguir maleint el seu marit, que la va abandonar en embolicar-se amb l'Anastàsia, la dona de fer feines vinguda d'un país de l'Est arruïnat pel comunisme.

I transcorre els seus dies amb rutina i silenci, només trencats per l'entusiasme de la Nèlida, la voluntària nicaragüenca que la neteja i l'ajuda a menjar, que la passeja i li explica històries del seu país, que no retindrà durant massa temps. I els altaveus que repeteixen dia rere dia la mateixa selecció musical, que serveix tan sols per fer menys feixugues les hores diürnes, o el televisor que emet una varietat molt limitada de pel·lícules de l'Oest i de comèdies romàntiques. Són els gèneres més inocus per als pacients, segons el parer del director del Centre.

Una peça instrumental de Glenn Miller, In The Mood, acompanya una nova cullerada de macedònia. Mecànicament, l'Amèlia obre la boca i deixa que s'hi introdueixi el seu contingut. Però la mossegada posterior fa que trobi l'astringent llavor d'un gra de raïm. I el seu cap recula a l'època en què l'Amèlia menjava gotims acabats de collir del cep, a la vinya del pare. Fins que el suc li regalimava per les comissures i arribava amb el vestit tacat i la gana satisfeta. I les restes de llavor quedaven entre les dents i, de tant en tant, trobava l'aspror, que li agradava.

Però aquest moment de lucidesa no dura gaire. La Nèlida li acosta un got d'aigua als llavis i, amb el primer glop, desapareixen l'astringència i el record, enmig de la boira que l'aclapara des de fa mesos i que li ha esborrat la identitat i la vida viscuda.

Òrbites (Relats conjunts)

Novembre. Cru i fred i aspriu. Ja és negra nit i la llar de foc és el que més de gust ve en aquests moments. Torno de la feina i, com cada dia, trobo l'home dels cartons. És l'eufemisme amb què anomeno l'indigent que, des de fa mesos, ocupa un dels bancs del parc més proper de casa. Dorm, cobert quasi per complet pels cartrons, però és evident que fa dies que duu la mateixa roba. Put. Suor, orina, alcohol. Al seu costat, un bric buit de vi que ha estat tombat pel vent.

Una nova ràfaga gèlida fa que acoti el cap instintivament i de nou m'assalti el pensament de la comoditat de casa. Només cal caminar uns minuts més i ja hi seré. En canvi, l'home haurà de suportar aquest fred i resguardar-se com millor pugui de dormir al ras, afuat per la intempèrie. Apresso el pas després d'haver deixat una mica de xavalla a prop seu. No és un acte de caritat. Més aviat és una garantia que el sentiment de culpa no em rosegui quan arribi a casa. Com si subornés amb monedes el remordiment que pugui aparèixer.

20 de novembre de 1998. Una data més. Alguns celebraran la mort del Caudillo amb melangiosa nostàlgia, d'altres restaran emocionats davant del nou repte assolit per la humanitat: col·locar en òrbita el primero mòdul de la futura Estació Espacial Internacional. Demà, tots els diaris en parlaran. Malgrat tot, hauré de seguir anant a la feina, religiosament. A la nit, retrobaré l'indigent amb les restes d'un bric llençat de qualsevol manera, que, en part, haurà estat comprat amb les monedes que deixo aquesta nit. I els diaris del matí li serviran de coixí improvisat, més útils que els efímers titulars de notícies que no li interessen i que ignorarà. Com el món fa amb la seva indigència.

Relats conjunts

Quàdrupla aritmètica (RPV151)

Torno als vèrtexs del món


d.

I. Obituària


Retorno als vèrtexs del món,
A aquelles passes que, entusiastes,
Endegaven un camí on calia
Erigir noves torres en cada albada.

I trobo paraules en silenci,
Esbossos de poemes sense llegir,
Com cadàvers que esperen sepultura
Entre les ruïnes òrfenes de l'oblit.

On confluiran la tendresa sincera
I la bufetada de milers de tones
Que tatuarà el turment en la galta?

On, si la paraula més freda i crua
És emparada per la boca que oferia
Besos càlids contra temporals marins?

*

II. Quòniam

Retorno als vèrtexs del món.
Adopto la trigonomètrica ignorància
Per fer meves les arestes que s'estenen
Davant dels ulls miops i perplexos.

Irrompo en ponts de paraules mudes,
En guspires d'un foc que malda per encendre's
Mentre el delma la munió de perquès.

Entendré els jeroglífics que em brinda
La vida -missatges encriptats que desxifro
Massa tard- l'entrellat que mou els miralls
En aquest constant joc de reflexos?

O m'engolirà la pròpia niciesa, la paràlisi
Pretèrita que, inamovible i immòbil, enrigideix
Els membres amb rèmores de feixuc sobrepès?

*

III. Resquícies

Retorno als vèrtexs del món.
I m'adono de les resquícies que he deixat
Ancorades en un port que no em desitja.

I sorprenc tota gota de rou en les tiges
D'una espiga malalta com la meva existència
Que regalima fins desaparèixer en el no-res.

Demanaré clemència a qui em sotmet
A continu judici, a qui ignora els batecs
D'un cor que només necessita carícies
Per seguir endavant, en lloc de calitja?

O seré serè equipatge per a l'embalum
Que és la memòria quan no es vol el llast
D'uns records que només serveix
Per corcar el demà amb allò que no s'ha desprès?

*

IV. Cosmogònica

Retorno als vèrtexs del món.
I m'allunyo de la principal raó
D'haver començat un nou poema.

Geometria nua, traços perfectes enmig
D'un espai que ha de conquerir la paraula
Perquè les matemàtiques han fet la resta.
Però només tinc mots per a l'anatema.

Aquesta sentència que m'ha exclòs d'un cosmos
Que creia tenir entre les mans, i assolir
Una nova dimensió, potser desconeguda.

He sabut preguntar però no respondre,
He comprès els ocasos però no les albes,
Ni tampoc els senyals lluminosos. Resto
Davant del cub sense mots, com la musa muda.

* * *

Infància paisatgística (RPV150)

Jugo
perquè em torna a tocar: vaig d'oca a oca.


Miquel Martí i Pol

La meva infància és un desig de boscos
I de carenes, d'arbres i de pastures
On el temps no existeix ni transcorre.

I jocs solitaris, amb companys presents
Només en la imaginació, silencis trencats
Per soliloquis i onomatopeies, sense fi.

I em perdo en el paisatge, cercant el nen
Que vaig ésser, amb la nostàlgia d'uns daus
Que ja no rodolen pel terra, que no indicaran
Quantes caselles he d'avançar en la vida.

Demà somniaré en bicicletes i genolls pelats,
En innocències deixades al llarg dels dies,
En el primer bes amb vergonya, i en la primera
Llàgrima. Mentrestant, d'oca a oca, aprofitant el torn...

Òrfena música (Melorepte126)

I de vegades, sense cap motiu, em sento orfe
De braços i de carícies, de pells càlides que em busquin
Els punts de contacte amb el món que m'envolta.
I ploro, desconsoladament, sense llàgrimes ni balls.

Quantes preguntes queden òrfenes també, com jo,
Quan les formulo al buit mentre m'acora la solitud?
Quanta tristesa hi ha en cada batec del meu cor solitari?

I a voltes, recullo cada instant de les meves vivències
I m'adono que no he sabut besar en agraïment
Ni omplir els meus llavis de paraules blanes,
Com si l'orgull m'emmudís i em glacés l'ànima.

Quant de dolor hauré sembrat en els pits aliens?
Hauré abandonat el bressol matern com el lladre
Que fuig deixant el rastre de la trencadissa i del furt?

Resposta de Carme Rosanas:

I potser sempre som orfes
i encara més quan no ho sabem.
Bastim castells de carícies
que potser no hem comprès mai.
I no plorem, distrets de la realitat.

Resposta de montse:

La vida se'ns fa més feixuga
sense carícies ni il·lusions.

Excèlsior (Melorepte16)

He descobert la veritable mar en terra ferma.

Escuma i onatge,
Resplendor i horitzó.
I et beso amb els ulls oberts
Per a nedar cap a la llum
De saber que ets dins meu,
Saliva marina, alga entortolligada.

He descobert el penyasegat en la planúria.

Rocall i expansió,
Paraula i valentia.
I ressegueixo el melic
On convergeixen el somni
I el desert, la set i el descans,
Bella dama, quietud excelsa.

He descobert el teu cos en començar el nou dia.

Inèrcia i plenitud,
Timidesa i passió.
I agrupo el rastre que deixes
En la invenció concava
De la meva pell besada
Per la humitat més tendra.

He descobert la llàgrima en abraçar el comiat.

Magnitud i feblesa,
Serenor i tempesta.
I sorprenc els meus dits
Amb els solcs de la impaciència,
Dèria que abrasa el batec
Profund que manté la vida.

He descobert el món en absentar-me'n d'ell...

[Rescatat de les urpes del temps...]

Notícies (Relats conjunts)

En acabar la lectura de la carta, prem els llavis i evita les llàgrimes. La intuïció mai no li ha fallat i, en aquesta ocasió, també ha encertat les seves suposicions. La lletra, encara que breu, és clara i concisa; les notícies, amb la mateixa dosi de claredat i de cruesa. La veritat sempre dol.

Alça lleument el cap i el reflex que troba al vidre de la finestra entreoberta l'espanta. La premonició de la mort és la calavera que li sembla discernir d'aquell fitament fugaç? No creu en supersticions d'aquella mena, ni en auguris bons o dolents. Només es deixa seduir pel panorama que s'estén davant d'ella. La nova església i, al fons, els canals i la verdor dels camps. Aquest paisatge l'ha consolada en els dies de solitud i en les nits d'incertesa. Així que, ara, havent-se desvelat l'enigma i esborrat qualsevol ombra de dubte, seguirà deixant-se amanyagar per la placidesa d'aquesta vista.

Torna a abaixar el cap i rellegeix de nou les primeres línies de la carta. Encara fa servir el benvolguda, el molt pocasolta. Com si res no hagués passat, com si fos ahir mateix que el veia marxar cap a la guerra. Una excusa prou versemblant per creure-la. Tenint mitja Europa convulsa, no hi ha millor moment per ocultar una infidelitat o començar-la. I, marxant gairebé tots els homes de la contrada (a casa seva el marit, el germà i el pare), les feines domèstiques i les del camp han de realitzar-se de la mateixa forma, però amb menys braços. Per tant, també menys temps per a tot, fins i tot per adonar-se que el marit flirteja amb una altra persona.

Acaba de rellegir per enèsima vegada la carta que el covard del seu marit li ha tramès. I aquells petons que li envia abans de la signatura li produeixen basques. Per la hipocresia que traspua cada lletra d'aquella paraula venint d'ell. Ho sap, ha d'acceptar que és una esposa enganyada, que té un marit que li ha estat infidel. És un glop de fel que ha d'empassar sense més opcions. Sortirà demà al carrer amb el cap ben alt, desfent les corrues de veïnes que ja ho sabran (els rumors s'escampen amb rapidesa), encarant-se amb qui li retregui alguna cosa. És valenta, sempre ho ha estat. Per això acceptarà la infidelitat, però amb el pas del temps. Potser el que no li perdonarà mai al covard del seu marit és que l'hagi poguda abandonar per un altre home. Malgrat tot, encara és més imperdonable que aquest home sigui el seu germà.

Mentre pensa això, rebrega la carta i la llença per la finestra. Així facilitarà, encara més, el safareig a les veïnes...

Relats conjunts

Tòfones (Repte Clàssic CDXLII)

L'home segueix les passes expertes del gos. Amb el musell en continu moviment, avança com si seguís un camí marcat, però que sols ell sap visualitzar. Es tracta de Boira, un gos petaner que té un tresor en l'olfacte: troba sense esforços aparents les tòfones, els preuats fongs que s'amaguen sota l'ombra d'un roure o en la quietud d'una obaga. Tot d'una, però, l'home s'atura i es desploma al terra, amb els ulls i la boca esbatanats. Respira encara.

Boira també s'atura en sentir l'estrèpit de la caiguda i corre cap al seu amo. Gemega, el frega amb el cap i el toca amb la pota esquerra. Resta indecís. En veure'l immòbil per complet i amb el rictus garratibat, sembla sorprès, poc segur de què cal fer. L'home sabria dir-li que li cal córrer per demanar auxili, que trobi algun cercador de bolets pel voltant i que el guiï fins on ell es troba. Però no pot pronunciar ni una sola síl·laba. Ni tan sols moure un dit.

Tot i així, Boira desapareix pocs segons després, desfent el camí per on venien. És un gos llest. Té l'esperança que torni amb ajuda. A la tardor, el bosc és ple a vessar de gent que cerca bolets. Pocs, però, tenen la paciència del cercador de tòfones. I, als peus del Pedraforca, en plena Serra del Cadí, hi conflueixen tant la passió boletaire com l'excursionisme o l'escalada. Malgrat que es tranquil·litza paulatinament, l'enrogiment del cel indica que el capvespre avança a marxes forçades i això el neguiteja. Té ganes de cridar, d'emetre un xiscle eixordador per assenyalar la seva posició a les possibles. Però la boca és pastosa i resta muda. Aguditza l'oïda. El refilet dels ocells és intermitent, encara que minvi mica en mica. O això és el que li sembla.

Al cap d'uns minuts, entre l'herbei del marge del camí, pressent un lleu so i un moviment. És Boira que torna? Indaga amb els ulls, perquè no els pot cloure ni parpellejar. Es vinclen les tiges i, tot d'una, apareix el grisós cap d'un escurçó, que repta en direcció a ell. No es mou. Per tant, no serà vist? Passarà de llarg o notarà la seva presència quan flairi la brisa? No ho sap endevinar perquè és el primer cop que es troba amb una serp.

La suor perleja el front de l'home. Té por, sent pànic. La serp, però, segueix el seu camí i no s'adonarà de l'embalum de l'home. La roba el camufla prou per no ser detectat amb facilitat. Però el lladruc d'uns gossos i unes veus que s'aproximen alerten el rèptil, que s'atura. El neguit que ressegueix l'espinada de l'home provoca un moviment reflex de la seva mà esquerra. L'escurçó, amb increïble rapidesa, es llança directe al canell del braç que s'ha mogut, hi clava els ullals carregats de verí i desapareix enmig de la vegetació.

L'herba s'agita. És Boira. I les veus ja se senten clarament. Però el temps corre més ràpid que abans.

Centenària

En homenatge al centenari del naixement del Poeta Miguel Hernández (1910-1942), rescato una octava que vaig escriure fa anys tot homenatjant el seu Perito en lunas, encara que no aconseguint assolir la majestuositat i la bellesa hernandiana.


Escuma mil·lenària d’aigua amarga
Per a emparar el naufragi de la sal,
El bressol del món esdevindrà farga
Entre els somnis de la llum immortal.
Ziga-zaga de les hores passades,
Tornar i abandonar el vagareig
Del camí fet i desfet endebades,
El pit matern és el seu balanceig.

Felicitats, Mestre!

Onírica

Nenúfars d'aigua
Florida que esdevenen
Somnis del pètal.


[Arran d'un dibuix de la Carme Rosanas, basat en una fotografia de Barbollaire]

Resposta d'Elfreelang:

Somnis de pètals
pètals de somni
nenúfars flotant

Resposta de Carme Rosanas:

Somnis de pètals
en la foscor de l'aigua.
Llum d'il·lusió.

Rússia (Eufònica boscúria) [RPV147]

Trenca el cristall. Admira'l i fes que l'equilibri
Ajudi a sobreviure't quan els teus ulls reposin
Damunt de la meva pell. Sóc mortal, feble amfibi
Entre el cel del teu cos i l'infern de no haver-te.

Tinc llençols solitaris disposats a alimentar-se
De la teva suor, del delit que et traspuï de la pell,
De les paraules fabricades en l'èxtasi del plaer.

Amb un joc de matrioixques uses
La laberíntica arquitectura
Del teu melic que m'amara.

I teixiré el moaré dels anhels
Per conquerir la balustrada
On abocar-hi la flama del delit,
El jaç d'una vetlla que no acaba.

...I la flor ignora
Que el viure continua
En els teus membres...

Foc de candent rojor, lava
Que crema la gèlida nit
De no saber-te propera, fada
De les boscúries, àngel de nous cels.

I fendré la llacuna més clara
Amb la dalla de la passió pura
Per mirar els ulls amb què m'abruses.

Tinc lluïssors noves en el sanguini capvespre serè,
En l'adusta flonjor dels núvols on bastir el castell
De la bèl·lica pau que en tu descansa, mudesa esparsa.

Trenca el reflex. Guareix les ferides de l'ànima desperta,
De la besada deserta, envia'm la perplexa falena perquè libi
Aquesta melangia que em provoca malsons. Evita que gosin
Desvetllar-me, mentre fas que el meu cor per la teva aura vibri.

Càndida (Relats conjunts)

Benvolgut Martius,

Després de mesos d'aflicció i de silenci, tinc notícies que, de ben segur, t'alegraria escoltar però que no puc compartir amb tu. La principal raó és per haver mort, encara que l'aflicció que em provocà la teva defunció és la causa que m'ha permès tenir notícies mitjanament agradables. He servit de model a un pintor quasi desconegut per a la resta del món però que a la província d'Holanda Meridional té un cert renom. Es tracta de Joannis van der Meer (encara que tothom el coneix com Johannes Vermeer) i ha copsat amb les seves pinzellades la malenconia que m'aclapara d'ençà que em manques. I ell va ser qui va dir-me que la melangia més extrema apareixia mentre llegia la teva darrera carta rebuda.

No sé per quin motiu t'escric aquestes paraules. Però això també m'alleuja, no només visitar la tomba on reposen les teves despulles. A data d'avui no em faig a la idea que t'he perdut (i això que aviat es compliran dos anys de la teva desaparició en combat, en la inútil guerra a favor d'un país que ens és llunyà i gens nostre) potser per no haver-te pogut plorar com una vídua qualsevol. Potser perquè em nego a acceptar que la Mort m'ha robat el meu estimat.

Et parlo de tot això perquè ahir, precisament ahir, Vermeer va lliurar-me el llenç que havia anat treballant durant gairebé dos anys, gairebé el mateix període que he estat en solitud. Vaig quedar tan astorada després de la visita a Delft (queda a mitja jornada del poble però va valer la pena desplaçar-s'hi), la ciutat on té el seu estudi i d'on és nascut, que això m'ha instigat a escriure't. No per la impressió de Delft, sinó per aconteixements que tot seguit vull explicar-te.

Com cada primer de mes, vaig visitar la teva tomba a primera hora del matí, vaig pregar per la teva ànima i vaig deixar-hi un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs. Amb els ulls plorosos, vaig pujar al carruatge del pare i el cotxer, que ja tenia ordres anticipades, va emprendre la marxa cap a Delft. Johannes m'esperava amb nerviosisme, va allargar-me el llenç amb les mans amb restes de pintura i el vaig descobrir depressa. Els ulls em brillaven d'emoció, i tot d'una, sense pensar-m'ho ni un sol instant, vaig deixar anar el quadre i el vaig abraçar i li vaig enclastar un petó al bell mig dels llavis. Però de la mateixa manera que l'havia abraçat, vaig desempallegar-me d'ell. Amb disculpes i enrojolida, vaig agrair el detall d'aquella pintura. Ell me l'oferia sense cap preu, esbossos inclosos, només per mostrar-me la pròpia aflicció.

Vaig córrer escales avall fins al carruatge, amb el pes de la culpa al fons del meu pit. Volia plorar, ser engolida per la terra, arribar a casa i enclaustrar-m'hi, resar per demanar-te perdó, per netejar la teva memòria. Vaig calmar-me mica en mica tot mirant el paisatge (ja saps que sempre m'han assossegat els prats de la nostra terra), observant els carruatges amb què ens creuàvem però ocultant els meus ulls vermells de plorar. Així va ser quan vaig descobrir un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs a la falda d'una jove rossa que reia al costat d'un atractiu home del què semblava estar-ne enamorada.

Ara potser també sabràs el motiu d'aquestes línies, que t'adjunto amb el darrer esbós dibuixat per Johannes Vermeer per millorar el meu quadre. Te les deixo al lloc habitual on solia col·locar els rams quan visitava el teu nínxol. Només et demano que et fixis en l'expressió de la noia, els ulls tristos i melangiosos. Aquests ulls t'estimaven fins ahir mateix; avui, però, senten indiferència i ràbia també. Ràbia per haver estat tan estúpida de creure en un home tan doner com tu, Martius. Ja ho deia la mare que el meu nom havia de condemnar-me...

Càndida van Hoogh

PS: També t'informo que hauràs de gratar-te la butxaca a partir d'ara, si vols que la jove rossa segueixi rebent flors de part teva...



Relats Conjunts

Inconsciència làctia (dibuixet)

Cerco dreceres làcties cap a les teves sines,
Fluïdesa i quietud, repòs i feblesa humana
Per assaborir el dolç licor que en silenci emana
I mena a la follia i a la fam de nadó que endevines.

Demà tindré consciència del sòl que trepitjo;
Mentrestant, et miro, t'admiro i, famolenc, desitjo
L'arquitectura pura del teu ventre que em mana...

Diòptries necessàries (Melorepte123)

...hagué lo cor salvatge

A. MARCH.

Per si l'estol de les orenetes es perd,
Atura els moviments del vent, l'estona
Que arreplega les imatges del desert
I les sembra en el bressol de l'ona.

Per si l'hivern ens envia la galerna,
Aixopluga'm en la teva sina de llebeig,
Il·lumina'm l'insomni amb la lluerna
Dels teus somrisos de tranquil passeig.

Glapeix en mi, salvatge cor plàcid, timbal
De les hores, ritme miop que la llunyania
No detura ni espanta, sentinella, guaita i guia.

I anul·la amb besos dolços els camps de sal
D'una tristesa que no s'apaivaga, d'un dia
Que ha esdevingut nit mentre cerco metgia.

Giratòria existència erràtica (RPV146)

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;

A. MACHADO.

I. Giratòria

Fulles mortes, somortes despulles que cauen
I voleien, giren i travessen desertes estances
on despertes sense esperances per sobreviure
A la vetlla de saber-te solitària com l'ampla mar.

I el repòs no s'aconsegueix; les hores rauen
I transcorren i desgasten els membres -recances
Que s'amunteguen als llavis, tomba del somriure-,
I cal pujar graons amb peus de plom, cap a l'atzar.

L'ampit d'una finestra oberta deixa en l'ànima erta
La fam del precipici, el suplici, el delit per la caiguda,
I tombes i albires el teu voltant, només per saber-te

Viva enmig de l'agonia, mortal i fràgil. Dins l'esguard,
La gamma tardoral que tenyeix aquesta posta muda
Que t'habita, ocres i marrons per a l'eterna recerca d'un far.

II. Existència

S'alleuja el llast de la vida
Quan la brisa pot endur-se
Del pati de l'existència
Les restes del ver naufragi?

Veles en direcció
Al nord intenten obrir-se
Pas entre finestres i ombres.

III. Erràtica

Cap a on anar quan
El desordre és un gegant
Que devora cada pas
Que cal fer per evitar l'ocàs?

Torna, flama, crema
Aquesta solitud extrema
Que fereix els llavis,
Que burxa amb glavis
Esmolats els dies que vindran.