deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

2/12/10

Astringència (Repte Clàssic CDXLIV)

Pels altaveus del menjador, sonen els primers acords d'El far del Sud, de Sopa de Cabra. Però l'Amèlia no deixa de mastegar la macedònia sense immutar-se. Ja ha oblidat que es tracta de la peça preferida de la seva filla, la Núria, que segueix en observació després d'haver sofert una embòlia als trenta-cinc anys. Això també ho ha oblidat.

Si li preguntessin, no sabria respondre quant de temps porta en aquest asil, ni si l'han visitada darrerament. Tampoc no sap relacionar les cares dels familiars amb el parentesc que pertoca. L'Alzheimer li ha fet perdre el nord. No té la satisfacció dels somriures de l'Èrica, la seva néta, ni ha de seguir maleint el seu marit, que la va abandonar en embolicar-se amb l'Anastàsia, la dona de fer feines vinguda d'un país de l'Est arruïnat pel comunisme.

I transcorre els seus dies amb rutina i silenci, només trencats per l'entusiasme de la Nèlida, la voluntària nicaragüenca que la neteja i l'ajuda a menjar, que la passeja i li explica històries del seu país, que no retindrà durant massa temps. I els altaveus que repeteixen dia rere dia la mateixa selecció musical, que serveix tan sols per fer menys feixugues les hores diürnes, o el televisor que emet una varietat molt limitada de pel·lícules de l'Oest i de comèdies romàntiques. Són els gèneres més inocus per als pacients, segons el parer del director del Centre.

Una peça instrumental de Glenn Miller, In The Mood, acompanya una nova cullerada de macedònia. Mecànicament, l'Amèlia obre la boca i deixa que s'hi introdueixi el seu contingut. Però la mossegada posterior fa que trobi l'astringent llavor d'un gra de raïm. I el seu cap recula a l'època en què l'Amèlia menjava gotims acabats de collir del cep, a la vinya del pare. Fins que el suc li regalimava per les comissures i arribava amb el vestit tacat i la gana satisfeta. I les restes de llavor quedaven entre les dents i, de tant en tant, trobava l'aspror, que li agradava.

Però aquest moment de lucidesa no dura gaire. La Nèlida li acosta un got d'aigua als llavis i, amb el primer glop, desapareixen l'astringència i el record, enmig de la boira que l'aclapara des de fa mesos i que li ha esborrat la identitat i la vida viscuda.

Cap comentari: