Fuig

(Tot escoltant Yolanda, de Pablo Milanés)

On siguis hi haurà música,
On puguis renéixer i sàpigues
Que els noms de la vida duen
El teu nom de flor oberta al sol.

I recordaré l'aire en l'agònica
Asfíxia del no-res que és ànsia
Per descobrir les portes dels besos
En boques alienes al present.

Escapa, amor, de les meves dèries,
Fuig mentre puguis retrobar-te
On l'oxigen és part teva vital.

Fuig i enyora'm, torna a la pau
Dels teus ulls que miren amb calma
Tot allò que t'envolta; allibera't, ànima.

Retalls d'una angoixa latent (manuscrit guixat a la paret del gratacels més pròxim al malson)(Melorepte34)

[proposat per qwark]

I
...m'il·lumina la llum
immensa la llangor
i la lletania per lliscar
entre llots
lànguids i llessamins
llefiscosos
on la vetlla sotja
amb ulls inerts,
llacs callats...

II
...vent que ve
amb banals vivències,
ven la vanitat
i la vitalitat
on la vida és vívida
vesta bífida i beu
la veu verge
de la valquíria feta
visió i espectre vil...

III
...pupil·la i palpebra
palpable, impassibles
i perpètues per sempre,
palpita el cor més perdut
pertot arreu i plora i prem
el pit amb persistència
fins que la presència
és perenne primícia
de la mirada...

IV
...tètrica tenebra
que a tentines s'atansa,
tremolor del terratrèmol
interminable, tinc
l'aturada del temor
i trona i insisteix
i teixeix tot el temps
en la trama
de la prepotència

V
...cor que corca l'escorça
i la còrpora, càncer
que escorcolla l'inconegut,
i el caos captiva el capvespre
del rusc convertit en carceller
del coure candent al caire
creixent, cúspide de l'abisme
condemnat a conservar el crit i el clam
de qui vol contemplar el seu fons...

VI
...fonedís fins on la forma
es deforma i s'afina, l'afecte sense futur
falseja la fal·làcia fidel
a fingir sempre, enfiladissa
afiançada a la fatalitat
de la fluïdesa famolenca quan la fi
perfora la fe i la fa feble i febre, esfilagarsat
dèficit de l'efecte ja finit i finat,
difunt fervent per defraudar l'amor...

VII
...dilema dins la densitat del dolor,
durant la diversitat de la dida que abdica
en la dèria del deler deixat
a l'indefugible desig de dividir
la dolcesa del temps apacible
en desenes de vespers de devoció pel dol
difícils d'oblidar, i els dolls de llet
en degotís abandonen la darrera delícia
del nadó ja adult i espectador expectant...

VIII
...i el cel és zel i insignificant,
si s'enlaira la solitud ensinistrada del suïcidi
que observa amb insistència
la sang sigil·losa de la serp
sensible al sol i a l'essència de servir
per surar en sequel·les lacustres
enmig del silenci, iris verd esperança
desesperat, que s'endinsa i s'enfonsa
al sempitern secret per ser ombra...

IX
...mira'm i mina'm i amara'm,
mirada mansa de la mar
que m'emmiralla la memòria
on l'amnèsia és miríada de miracles,
medusa de mediocres mides que muda
les mimoses en magentes
quan són microscòpics magmes
alimentats per la monotonia i el malabarisme
de mirar la llum que m'il·lumina...

La versió original del poema

Melodia que balla (Melorepte33)

[proposat per llampec]

No tot és ball en la vida de l’espectre
Però calla i torna a ballar i ho intenta
I si mor la mort mentre esdevé gebre
L’aigua plorada per les llàgrimes tristes
Només caldrà fer-ne mortalla amb el so
Del fregadís del voltor despullat pel temps.
Queixa't! Parla! Digues!
Balla fins que les plantes dels peus siguin desgast.


El ball de les hores, les hores viscudes,
Viscudes per la carn, la carn que només pensa,
Pensa en ballar fins al darrer moment el ball.


L'amor és una peça de bijuteria que corromp
L'anhel per la bellesa i pel taüt, el dolor
Que s'escampa indefinidament pertot,
I dorm on la llinda del futur comença a delimitar
Els paràmetres de la follia i del desconsol,
De l'aigua pútrida enmig del groc del toll.
Plora! Calla! Transmet!
Balla fins que la nit t'escorxi l'ànima i l'esbatani.


No tot és ball, melodia cansada de sonar,
Ni l'aire s'embala fins a l'horitzó del caos
Encara que s'endinsi i aprengui els mots
Callats de la hipocresia quan diu els noms
Del glacial acabat de néixer en el cor dels amants,
Giragonses fetes moviments rectilinis cap a tu.
Resa! Pressent! Esquiva!
I el moviment és muntanya, la immobilitat extrema.


I somnies en pètals candents i en felins breus
Per prendre'ls l'aroma i les urpes, i enamorar
Tu, només tu, tots els cors que bateguin
I esquinçar-los com han gosat fer amb el teu,
I saps que la verdor només s'aconsegueix
Amb la barreja i el silenci, amb l'espera.
Tingues! Flaira! Queixa’t!
I el rèptil sortirà del seu cau per besar-te.


L'amor és amor. I falseja totes les avingudes
Plenes de gom a gom d’espectres, concorregudes
Per devoradors de somnis i de lliris exhausts.
I mors mentre sona i ressona
La melodia capaç de morir
Per tot allò que és vida
I, envoltada per falsos dies,
Riu i plora i sap que la llàgrima
Es gelarà en la seva parpella mentre balla...

SI ELLA EM DIGUÉS ET FARÉ MAL...

...Sembraria el meu cor amb espines esmolades,
Amb cruesa malgastada en la tendresa del no-res,

Apagaria les fogueres enceses per la passió acabada
On el sol regenera la carn i la fa acer esquàlid,

Abocaria els dolls del silenci damunt de les ferides
Obertes per l'espera i seria, de nou, plor, dol, reu inabastable.

Tatuatges i turments

[proposat per Colometa]

Tatuatges de tu en la pell embriagada
Amb la destil·lació de mots que neixen en estimar-te,
Marques perennes per sentir-se viu
I nedo mar endins quan et retrobo. Però somnio.

Turment tintat de tu, tentines que apropen poc a poc
El teu tendre llagut de promeses per al demà,
Esperança d'atansar-me a la balustrada
Del teu pit en vernal calma. I no hi ets.

Dolls de tu dins la gola,
I els bec amb set que no se sap saciar mai,
Amb la tremolor de qui tem el comiat
De la vida viscuda i m'omplo de tota tu
De nou quan calles i moc la quietud
De l'ànima sense esforç, sabent que cada moviment
Serà més pròxim als teus somnis.

Tardor freda sense tu, i el vent
Porta la teva aroma fins a mi
I la pell es crema amb el sol de l'espera.
Però no s'enduu la carn tatuada,
El cor turmentat, la boca sadollada de tu
Perquè la promesa callada d'estimar-te,
Malgrat la distància perdura, avui més que mai.

Avui que vull records de tu per inundar-me de tendresa.

Dolça Papallona

Com vols que dormi
Si només escoltar-te
Encloto els meus somnis
En l'obaga de la teva veu
Directa a la teva gola
Per desvetllar-me
I deixar-me conquerir
Lentament pels teus ulls
De Dolça Papallona?

Dorms, Primavera

dorms
i tot el món
agombola
els teus ulls
dona àngel
setge de mi
i sóc llavi
pels teus
besos pels
somnis teus
i estrat que
vol barrejar-se
entre els teus
porus adormits
gebre i escalfor
ensems per si
he d'esdevenir naixença
un cop més i m'invites
i m'inventes mentre dorms

Devessall de vassall

Perquè sóc presa de les teves mans, no lluito:
És plaent sentir com les teves dents em maseguen
Amb lentitud la carn, i s'hi marquen com tatuatges del desig.

Però, quan l'absència em barra la teva nuesa,
Reclamo i m'ajudo de la memòria
Per a reconstruir-la, trencaclosques que trenca cors:

Gaudeixo de la llibertat que m'ofereix la gàbia dels teus ulls.

Digues-me Presència [Retindré gaudis generosos](Melorepte 18)

[proposat per Dolça Parvati]

El meu cor d’atzavara travessa l’atzar
Del jardí del teu cos de magnòlia nocturna.
I s’enfila i s’arrapa, com l’heura,
A les fibres minúscules de la teva carn fèrtil,
Als teus llavis de sínia frondosa i refrescant.

Cada batec duu el nom de fulla del teu esguard,
Ametller en flor, odorant i fet per als somnis,
Pluja per a esclatar de nou el verger
Del bes desesperat, de l’abraçada feta aliança i empelt,
Adob de la devoció i de la joia.

Inunda’m amb la saliva, que el paladar gaudeixi dels matisos
De les diverses maneres de devorar el fruit que recol·lecto
Del teu ventre d’aliment primordial;
Endins de l’hivernacle, construït expressament
Per al teu esperit d’orquídia, guardo la llavor
De saber-te sembradora de la meva pell,
Alfàbrega que embolcalla l’aire amb la seva flaire única.
I la tenacitat i el repòs i l’enigma que amaga
Tots els secrets que no puc cridar als quatre vents...

L'entrepà (Repte Clàssic CCCXXXIV)

Mai no he sabut controlar l’estómac i he deixat que em seduís el menjar. Potser fruit de l’atzar o del meu mal cap, aquell entrepà de botifarra de pagès que em van oferir va fer que perdés el nord i oblidés la meva vida de quatre cartrons pudents en un racó amagat darrere de l’església del poble. La flaire de l’entrepà, el panorama no gaire bo i la fam dia sí dia també, van fer que botés dins de la furgoneta d’aquell homenàs sense dubtar-ho ni un segon. Aquella semblava una segona oportunitat en la meva vida, que no creia escrita enlloc del meu destí (hi ha homes que pensen que tot ja està decidit), però que cegament seguia.

La furgoneta es va aturar després de molts quilòmetres de conducció per carreteres poc transitades i incòmodes pels sotracs continuats. L’asfalt brillava per la seva absència. Tot de muntanyes formaven el paisatge al meu voltant. La petitesa que sentia a la gran ciutat no era res comparada amb la que sentia davant d’aquells cims rocosos, jo que mai no m’havia allunyat de la mar fins llavors... Imagineu com n’estava, d’impressionat, que les ganes d’orinar no em van permetre cercar un arbre i m’ho vaig fer sobre. Allà, un nou grup d’individus esclafí a riure en veure’m.

Però la placidesa va acabar en el precís instant que vaig descendir de la furgoneta. Un cop de gaiato va doblegar-me l’espinada i el segon impacte va emmudir-me les queixes del primer. A crits van assenyalar-me la barraca de pedra seca, a garrotades m’hi van dirigir mentre sentia els bels d’ovelles espantades que provenien del seu interior. Cada cop veia que aquell grup maltractava premeditadament els animals. Les ovelles feien pena embotides dins de la xardor d’aquella barraca minúscula, ferides per totes bandes, mossegant-se entre elles amb ràbia. I a mi em tocava treure-les amb el perill de ser atropellat per milers de potes descontrolades d’aquelles bèsties esporuguides i dur-les a l’escorxador d’una gran ciutat. Era l’únic que sabia, res de noms.

Aquest va ser el meu primer contacte amb els pastors. Des d’aquell dia, cada viatge que fem a la gran ciutat és un repte per aconseguir una nova oportunitat d’escapar d’aquells ogres que em tenen descuidat i mal alimentat, de trobar una velleta que m’aculli. Però potser hauria d’haver nascut pequinès minúscul i amb pedigrí en lloc de petaner grossot i sense valor...

Una nit més (Repte Clàssic CCCXXXIII)

La Rossana torna una nit més al seu racó assignat. La tempesta ha minvat però encara queda un lleu plugim, que deixa perles d’aigua als seus llavis plens de carmí, i els bassals que el clavegueram no acaba d’engolir. Ha perdut el compte de les nits que ofereix el seu cos. Des que ha arribat a Espanya no sap què és gaudir d’un dia lliure. Cal que treballi sense descans per pagar el passatge de Rio de Janeiro a Barcelona i la documentació, que li ha estat presa pels seus propis compatriotes brasilers com a garantia de tenir els seus serveis.

Vesteix una faldilla breu, que escassament li tapa el sexe, la mateixa faldilla que va haver d’estripar la primera nit perquè no mostrava prou bé la mercaderia. I una caçadora de pell. Res més sota. Duu sempre el mateix perfum barat que agrada als clients per la seva flaire dolça i vulgar, que converteix el devot en profà, l’executiu en proletari. Recolzada a la paret, només es mou quan apareixen els llums d’un automòbil. Una nova resplendor fa que s’apropi a la calçada, sense abandonar la vorera, per ser visible al possible client.

L’Ismael beu cervesa i crida quan ha empassat el glop. Al seient de darrere, perquè encara no té la majoria d’edat per a conduir un cotxe, té la llibertat d’embogir sense límits fins al punt que la música eixordadora queda mitigada pels insults que surten de la seva gola. Insulta els vianants anònims i els indigents arraulits en portals o bancs públics. Però el clímax de l’adolescent és al carrer de les meuques, com la seva colla anomena aquella avinguda.

El conductor accelera en veure aparèixer una mulata amb caçadora de pell i faldilla breu. A l’alçada del fanal que la il·lumina, el bassal format és enorme. La velocitat del vehicle aixeca una gran quantitat d’aigua, que esquitxa completament la Rossana.

-Puta! –se sent mentre desapareix el cotxe avinguda avall. Així l’Ismael escup l’odi cap a la seva mare, que es prostituïa per sobreviure a la misèria. Però la colla no en sap res, d’aquesta història.

L'últim sopar (Repte Clàssic CCCXXXII)

-Mateu, cap a on vas? –em pregunta amb la seva veu dolça Jesús, amb evidents símptomes d’embriaguesa. –Resta amb mi una estona més, que ja saps que per a mi ets un germà. Segueix omplint els pergamins i tothom coneixerà el meu missatge.
-Només un momentet... –dic i m’alço
-Ja tens un altre pastor? És això?
-No, Mestre, cal que vagi a l’urinari. Massa vi ha de sortir per alguna banda...
-Té, apropa’t, beu d’aquesta copa, que és la meva sang.
-Perdoni, Mestre, però...
-És la sang de l’aliança, la refusaràs?

Bufo i demano disculpes de nou. Si bec més, el meu cap rebrà una plantofada de campionat que em farà rodolar pel terra, i la bufeta és a punt d’explotar. In extremis, faig veure que esquivo un dels servents més atractius i joves de la casa, a qui demano on queda el servei. Sols per dissimular la meva borratxera i els meus gustos sexuals, tot s’ha de dir...

-Al fons a la dreta, per variar –contesta amb desgana el noi, que ja ha hagut de respondre’m la mateixa pregunta tres vegades.

L’olor d’orina i de vòmits es va fent més penetrant i he d’anar amb compte de no relliscar amb aquells regalets i caure de nassos per convertir-me en la riota dels altres. Allà dins, hi trobo el més enigmàtic dels deixebles del Mestre en plena feina. Orina amb abundància i puc apreciar el seu penis. Amb el membre semierecte, a causa del vi i de veure aquella arma, aquella esquena i aquell culet perfectes, m’atreveixo a parlar, encara que amb la boca pastosa i amb dificultat:

-Això de l’alcohol em desperta el desig. Tu que ets tan mascle però mai se t’ha conegut dona, t’animaries a fer-me una fel·lació d’amagat?
-A més d’homosexual, ets un hortera? Què és això de fel·lació? Parla com els homes!
-Una mamada, Judes. I t’ofereixo tretze monedes d’argent –dic després de regirar la bossa de cuir amagada sota la túnica-. És un bon tracte, oi?
-Tretze monedes d’argent per una mamada? Ets boig! Els romans me n’ofereixen trenta. I només per un petó!

El Nobel que mai no va existir (Repte Clàssic CCCXXXI))

Corre el desembre de 1935. Dia fred i grisós a Estocolm. Dues figures vestides completament de negre passegen pels carrers de la capital sueca. Un home prim, amb posats tímids i sense aixecar gaire els peus en caminar, com si els clavés a les llambordes. Al seu costat, una dona amb cara trista i mirada innocent, que s'agafa al braç del noi. És la seva germana Ottla, nou anys més jove que ell.

En girar cap a la dreta, un lleu sol il·lumina la cara demacrada de l’home, que acota els ulls. La tuberculosi ha estat cruel amb ell i les seves seqüel·les són evidents, però no ha pogut vèncer-lo. Malgrat tot, li ha quedat un cos esquàlid i la pal·lidesa sempiterna a la pell, com si li hagués de recordar amb quanta proximitat han estat els murs del cementiri. Prem amb força el braç de la dona, el carrer Hötorget és a prop si la memòria no falla.

Cap dels dos coneix la ciutat. Tot just acaben d’arribar amb vaixell. Els dos passatges han estat pagats gràcies a l’ajuda econòmica dels amics, que han recollit una suma suficient perquè l’home pugui rebre el reconeixement universal que es mereix. És la primera vegada que surt de Txecoslovàquia després de la mort dels seus pares. I el viatge més llarg que fa des que va abandonar el sanatori de Viena.

Demana a Ottla d’afluixar el ritme. Respira amb dificultat i en cada esbufec deixa escapar un lleu gemec dels pulmons. Massa quilòmetres sense descans, en ple hivern, amb roba poc abrigada degut a l'extrema pobresa que pateix des del començament de la malaltia. Darrerament la poca activitat literària quasi no aporta ingressos fixos. I Dora, la seva esposa, tampoc pot treballar pels dos. Sort que Max Brod l’ha anat aconsellant en l’edició dels seus llibres i ha insistit fins a l’extenuació per a que Franz tingui un renom fora del seu país natal. Escriure en alemany li ha obert més portes que haver-ho fet en la seva llengua materna, el txec.

Giren de nou, aquest cop cap a l’esquerra. Una placa anuncia Hötorget, on hi ha ubicat el Konserthuset. La façana s’alça majestuosa davant d’ells. Franz s’atura extasiat i obre la boca. Aquest cop no hi ha ofec:

-Ottla, avui la literatura txeca serà coneguda una mica més arreu del món. Avui Franz Kafka rebrà el premi Nobel en aquest edifici.

Avaluació contínua (Repte Clàssic CCCXXX)

En Rodolf entra a corre-cuita al bar del costat de l’institut. El terrabastall i l’escampada de papers anuncien l’arribada un xic accidentada del setciències malastruc de Batxillerat. Riures i mirades furtives quan se li apropa en Nicolau, un dels companys, per ajudar-lo a recollir fulls i llibres.

-Estic nerviós
-Apa, no diguis bajanades, Rodolf, que amb els ulls tancats pots fer l’examen. Si ho dius una altra vegada, t’engego a pastar fang...
-I si em quedo en blanc?
-Tu? Abans s’hi quedarà el professor!
-No m’atabalis, que t’ho dic seriosament.
-Pep, prepara’m un cigaló de whisky per a aquest papallona-demana al cambrer mentre assenyala en Rodolf.

Baixet, amb ulleres de pasta negres, i vestit amb la moda més macarrònica que es pugui trobar, el cervell de l’institut es pren d’un sol glop aquell cafè batejat, gens acostumat a la beguda.
-Quin és el símbol de l’antimoni? I el seu pes específic? Quantes valències calen...si barregem un àcid i una base...et trobes bé, Rodolf?-la veu d’en Nicolau es dissipa, es barreja amb les converses del voltant.
-Disculpa’m un moment, estic marejat-el talla en Rodolf, i es dirigeix cap al bany.

El cap va pel seu compte, li rodola, necessita aigua fresca. Es mulla la cara, el clatell i s’asseu a la tassa del vàter. Tira el cos enrere, fins que l’esquena sent la fredor de les rajoles i gaudeix de la tranquil·litat i del silenci de l’excusat. No hi ha exàmens ni alumnes en aquella habitacioneta. Tanca els ulls...

* * *

-Que hi ha algú? -piquen la porta amb força.
-Un minut!-desperta en Rodolf mig desorientat.
En obrir la porta, en Pep, el cambrer el mira estranyat: -I tu, no havies de ser fent l’examen final? Ja fa mitja hora que tothom ha marxat...-No fotis! Si és avaluació contínua...

Enmig de la quietud (Repte Clàssic CCCXXIX)

En Pol desperta al costat d’Aixa a l’hort de les oliveres, el lloc on des d’infants han inventat jocs. Però ells han crescut i amb llur creixement els jocs han evolucionat fins a la descoberta mútua. Contempla el cos nu d’ella; la suor el perleja. El ressegueix amb els dits. Fa uns minuts el besava mentre gaudia d’ella per primer cop, en aquell racó on el món s’atura i és silenci, on el bassalet que es troba al seu centre esdevé oceà per a desfermar la llibertat. L’aigua s’escola pel reg i xopa pausadament els terrossos que envolten les oliveres, junt als dos adolescents, que jauen quiets, esgotats per la recerca de noves sensacions.

Res no escolta, malgrat ser tan a prop de casa. Aquesta quietud impertorbable els ha encisat sempre. A tots dos. De petits fugien a corre-cuita cap a direccions oposades per a despistar els pares, i encara segueixen amb la mateixa tàctica per a veure’s furtivament. En Pol estima l’Aixa i és correspost per ella. I voldria que fos sempre així. No haver de maleir cada minut que transcorre fora d’aquells marges, no comptar els batecs del seu cor quan ella no el mira com ho fa dins de l’hort.

L’Aixa es remou, voldria besar-la amb la màxima dolçor possible, però el temps és ràpid i voraç. Ella encara mandreja quan la mà d’en Pol la sacseja primer suau i finalment amb insistència:

-Aixa, germana, hem de tornar si no sospitaran. Els pares ens esperen a casa...

Caiguda (Melorepte15)

[proposat per Jimbielard]

Cau.
Enmig del foc
I abraça la brasa encesa
I abrasa la solitud d'un sol
Que ja no sap cremar en un cel
Fet de tenebres i cendra,
Cansat d'il·luminar
La mesquinesa
De l'home.
En pau.

Pren
Allò que no
T’ompli i només serveixi
Per aparentar que tens companyia
I corca el cansat record de la darrera paraula
Dita i la conxorxa del silenci
S’atura al teu davant
I et parla, caprici
De qui amb res
Corprèn.

Prou.
Crides al vent
Amb forces que saps
Que s’esgotaran abans del començ
I et venç la derrota del desfici pel no-res
I et persegueix la perpetuïtat
De saber que les passes
Caminades s’obliden
En la pols del camí
De nou.

Blaus.
Mar i cel que t’envolten
Et devoraran en l’anonimat,
En la grandesa de la infinitud
I t’adonaràs que segueixes sent ínfim
Malgrat l’esforç per mantenir-te
Dret en constant equilibri
Fràgil, i qualsevol
Cop l’altera
I caus.

El rostre de la Glòria (Repte Clàssic CCCXXVII)

L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. No per tenir la sensació d’haver transcorregut un temps breu, sinó pels dígits del despertador que té just al costat del sofà. Mal de coll, regust de cafè i de llet agra a la boca. Però no recorda haver-ne pres encara. Migdia, segons el rellotge. Desordre, segons el seu tarannà de fa setmanes. Aixeca la persiana escassos centímetres i les escletxes s’omplen de llum que il·lumina el menjador. S’hi ha instal·lat indefinidament, no vol tenir cap contacte amb res que li recordi a ella. Fa dies que no es dutxa. Tampoc s’afaita ni es vesteix: duu un trist barnús que ja put. Humitat i suor juntes, restes de menjar ressec.

Es dirigeix al frigorífic però el panorama que hi veu no l’encoratja a buscar-hi un mos capaç de treure-li aquell gust estrany. Arrossega els peus cap al bany i al mirall del rebedor hi contempla la cara d’un desconegut. Les nits d’insomni i la deixadesa li han desfigurat les faccions. Sap que amb aquest aspecte no podrà reprendre la seva vida abocada al fracàs per no saber assumir les derrotes. Ha renunciat a la feina i l’única sortida que hi veu a aquesta situació és el suïcidi. Però és covard. Res a veure amb els ressons hel·lènics del seu nom, aquella glòria antiga que volien conferir-li els seus pares. S’asseu a la tassa del vàter i recolza el cap a les rajoles fredes. Vol silenci, res de l’eixordadissa que el desorienta constantment.

En Màrius se sobresalta per l’estrèpit de l’intercomunicador. Ja fa dies que els microsomnis l’envaeixen a qualsevol banda. És la Glòria, la seva secretària. Li recorda que ha de trucar el màxim accionista de l’empresa, de la que n’és el director executiu. Se sent esgotat; demana que s’anul·lin totes les visites de la jornada i que el deixin tranquil. En Màrius ho té tot però no és feliç. La feina l’estressa, el nou càrrec sembla exigir-li responsabilitats que no sap assumir. La preocupació per cometre errors es barreja amb els plors del seu primer fill de tres mesos de vida, que l’han fet insomne. Qualsevol decisió és embarcar-se en una aventura que pot deparar sorpreses. Això l’angoixa sense poder descansar. No s’ha avesat al fracàs: la idea el torba i dubta de tot.

Prem el botó de l’intèrfon i demana a la Glòria una tassa de cafè amb unes gotes de llet i qualsevol píndola que li tregui l’espessor del cap. Segurament, una infusió menys excitant li faria més favor però vol espavilar-se i aclarir-se els pensaments. Es repenja al respatller de la cadira del seu despatx personal. Contempla les esplèndides vistes de la gran ciutat, aquella extensió que voldria sobrevolar lliurement, sense la feixugor que l’aclapara. Llençar-se al buit i oblidar tot el que l’envolta...

L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. Com si fos un llast deixat caure des de molt amunt. Aquella dona enigmàtica que habita en els seus somnis breus, en aquest microcosmos que sembla haver creat per a ella sola. Glòria. Només sap això. I el desig per veure-la és vívid. Tant, que el desvetlla i el sumeix en una al·lucinació que no sap on comença ni on acaba. Només sap que la trobarà en el regust de cafè i de llet agra a la boca, aquell cafè que li demana sempre.

Se submergeix dins de la banyera desitjant que la porta del bany s’obri i hi aparegui el rostre de la Glòria, i cau en un son profund del qual no en despertarà.

Sic Sit (resposta al Melorepte 14 de Jimbielard)

Junyeix les paraules que ofereixes
On el sol es desprèn de la seva cuirassa,
Agafa'n les restes i lleva'ls la pell
Necessària per a viure en aquest món.

Cavalca al llom de la montura més lliure,
Abraça l'horitzó amb l'amistat més sincera,
Llaura els camps del teu cor i planta-hi
Vinyes agraïdes per a collir-ne el raïm
Omnipresent de l'encaixada que ens falti.

Amic, company, germà de sang, vine i accepta
Resquícies de les meves paraules,
Bressars de la brisa marina que arriba
On només la vida sembla florir
-Nítids somnis per a que l'existència
Eclipsi l'ombra rància de la mort-,
Seguint amb les paraules que pronuncies.

Potser no... (Melorepte13)

[proposat per ametista]

Lluny, ets lluny i no noto que les teves passes
Hagin portat els vents de la tempesta que acomiada.
Potser perquè sé que seria insuportable la vida
Sense llevar-se amb el somriure de qui estimes.

Lluny, i no sé arreplegar les forces per a fer-te propera
Enmig de l'abraçada paralitzadora del fred més intens,
Per a sucumbir als teus braços de dona i de mar tendra.
Potser perquè les paraules s'han erosionat en la meva boca.

I somnio que els llençols guarden la teva fragància encara,
Que el sol del nou dia em desperta amb l'alè de la teva besada,
I sé que tot ha marxat. Enllà, massa enllà, i ets lluny.

I cal viure mentre quedi esperança -això he après amb incredulitat-?
Cal lluitar encara que sàpiga que tindré l'amargor de la derrota,
Encara que senti el teu cos en la buidor que et manté lluny?

L'Àgueda (Repte Clàssic CCCXXV)

Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall vermell i se’l duu a la boca. Mica en mica la seva textura canvia, la pasta de cacau es desfà i deixa descobrir una gamma de sabors que s’acoblen a la perfecció. Hi clava lleument una dent i explota un glop de licor i la blanesa d’una cirera confitada. Kirsch o brandy, no sap assegurar-ho. Però l’alcohol la duu a un estat eufòric que l’allibera. És el tercer que menja avui i només nota mareig, res de la sensació que l’envaïa mesos enrere: potser ja sap que el poder afrodisíac de la xocolata rau en el subconscient. Tots són farcits de diferent manera però tots duen licor.

L’Àgueda ja és en un núvol, embriagada potser no encara. S’acaba de llevar i no ha tingut temps per a més, i amb tres bombons és impossible. Tampoc ha tingut temps per a prendre una dutxa i vestir-se. Davant del mirall es despulla sense contemplar-s’hi. Tot just és un acte mecànic, una necessitat d’higiene personal per a sentir-se còmoda. Un cop nua, i encara amb la boca endolcida pel darrer bombó, entra a la dutxa. El raig d’aigua calenta l’amara i la relaxa. Tanca els ulls, és un costum que té des de petita. “Si no els tanques, t’hi pot entrar sabó i tindràs coïssor tota l’estona”, recorda la veu de la mare, de menuda. Així que els tanca amb fermesa.

No n’és conscient ja. Però en tancar-los els records també llisquen endins, com si haguessin agafat la seva ració particular de licor. L’Adonis, descalç i també nu, descorre sense fer soroll la cortina de la dutxa i hi entra. Se li enganxa al darrere i la besa al clatell. Un calfred li recorre l’esquena i deixa fer-se. Les espelmes són enceses, la música sona sense molestar ningú. I el bombó segueix persistent dins la boca. Les carícies són tendres i els llavis suaus i encisadors. Ella, dòcil i receptiva, és enmig de l’ambient propici per a ser estimada sense presses. Hi accedeix i accepta tot el que vingui amb rendició. Ha alliberat el cos i el fantasieig es desboca.

Però el so del timbre de casa, dues breus batzegades interiors que són doloroses, fa que obri els ulls i la retorni a la realitat. La realitat que fa mesos que viu, on l’Adonis ha desaparegut, igual que les espelmes i la música i els despertars apassionats. La realitat que l’acompanya amb una pàtina d’amargor, que només sap contrarestar amb la compulsiva ingesta de bombons, que ja no sap assaborir i que no té la paciència de deixar que es desfacin dins de la boca, immersa en l’atzucac que l’ha engolida per no saber suportar la pèrdua de qui ha estimat amb totes les seves forces.

Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall blau i se’l duu a la boca. Serà el quart però encara no ha acabat el dia...