Tres dies després de contraccions i
trencament d’aigües, de llargues hores d’espera i d’incertesa, entre el
quiròfan i la incòmoda llitera de l’hospital, la parella arriba
finalment a casa, amb símptomes clars d’esgotament. Caldrà informar la
família de les novetats; des dels primers indicis d’un possible embaràs
és un formiguer d’activitat i de nerviosisme, sobretot pels membres
femenins i arran del test que confirmava la sospita. Ara, però, urgeix
més una dutxa i treure’s de damunt la ferum asèptica abans que els pits,
amb precisió suïssa, reclamin tornar a ser alliberats de la càrrega de
llet que els emplena. Mentre ell potineja el comandament a distància del
televisor, ella, decidida, travessa el llindar de l’habitació de
matrimoni i es despulla frenèticament, rabiosa. Vol desempallegar-se
també dels records blancs i hospitalaris, del mal peu escales avall que
va accelerar-ho tot. Però el bressol, que varen muntar al costat del
llit, resta buit i li bufeteja la fràgil fortalesa per no sucumbir al
plor en fitar-lo. S’acaricia el ventre també buit, encara amb rastres
del nadó perdut, i, sense oposar-hi resistència, deixa que les primeres
llàgrimes sorgeixin. Caldrà informar la família de les novetats…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada