L'habitació és en calma. De cop i volta, sense
cap motiu, ell esbatana els ulls. De nou s'ha desvetllat i s'espavila
amb facilitat. Com últimament li succeeix, massa sovint... Cada nit,
pensa, i no s'hi capfica més. Es lleva, com de costum, i s'adona que és
fosca nit. Els dígits blavosos del mecanisme més diabòlic —immòbils
vigies del bastió de la tauleta de nit— indiquen que falta molt fins a
l'alba. Es deixondeix i camina cap a la cuina. No encén els llums, no
els necessita: coneix bé el camí sense impediments del passadís. I així
evita la feixuguesa del silenci o l'ofensa de les bombetes, que
magnifiquen la malenconia. Sent dins seu la llosa d'un abandó, gèlida i
pesada, que l'enfonsa sota les onades d'un oceà ingent que l'ofega nit i
dia. No existeix el descans ni la peça blanca, innòcua i inofensiva,
que onegi tot demanant la pau, la claudicació.
S'omple un got de llet, aguanta l'alè i l'engoleix d'un sol glop, amb les conseqüències de la ingesta violenta a la boca de l'estómac. La nàusea l'embolcalla i l'evita com pot. Sols li falta l'afegitó d'una tessel·la més a aquest mosaic desolat que mica en mica s'eixampla en la seva ànima. No es contempla enlloc, tampoc no gosa; ja sap que la seva fesomia és un espectacle nefast de tan patètic i no vol més desànim a aquest degoteig constant i continu de fel que no l'oblida ni se'l descuida. Inhala amb la màxima amplitud i exhala tot seguit, com si l'oxigen mateix l'asfixiés o li emmetzinés la sang, els pulmons, tot el cos. Divaga i llisca més enllà de la vigília que pateix, que li fa malbé els somnis i li ha desmuntat els plans del demà.
Fita la fosca nit, que tot ho emplena i ho buida al mateix temps, i somica. El somiqueig és una de les poques coses que no l'ha abandonat i tampoc no se'n desempallega amb facilitat. Li ha embetumat completament, inclús la pell i els ossos —així ho nota—, amb la pàtina llimosa de qui suma dies d'esma, Sísif al capdamunt de la muntanya quan veu que el passat se'n va pendent avall. I sols li queda l'enèsim intent abans que desisteixi definitivament.
Desfà el camí que ha dibuixat amb la demència del boig deixat de la mà de Déu o del seny, i s'allita. La luminescència dels dígits, que quasi bé no han canviat, l'assassina amb el cinisme més insensat, el de la immobilitat iniqua i la injustícia immutable. Tot el que veu li indica que continua agonitzant en vida. Amb els pedaços d'ella dins del magí, que no són enduts pel vent de l'est ni pels embats més salvatges de la tempesta més violenta. Acluca els ulls, els tanca i demana, amb llàstima o compassió, a un déu qualsevol que es faci aviat de dia o que li concedeixi uns minuts de descans. Tot i que sàpiga que no hi ha amnèsia possible ni dics que aïllin l'allau de malsons que l'envolta. Ja ha entès que ella no fuig del seu costat. Tampoc la melangia més nostàlgica.
S'omple un got de llet, aguanta l'alè i l'engoleix d'un sol glop, amb les conseqüències de la ingesta violenta a la boca de l'estómac. La nàusea l'embolcalla i l'evita com pot. Sols li falta l'afegitó d'una tessel·la més a aquest mosaic desolat que mica en mica s'eixampla en la seva ànima. No es contempla enlloc, tampoc no gosa; ja sap que la seva fesomia és un espectacle nefast de tan patètic i no vol més desànim a aquest degoteig constant i continu de fel que no l'oblida ni se'l descuida. Inhala amb la màxima amplitud i exhala tot seguit, com si l'oxigen mateix l'asfixiés o li emmetzinés la sang, els pulmons, tot el cos. Divaga i llisca més enllà de la vigília que pateix, que li fa malbé els somnis i li ha desmuntat els plans del demà.
Fita la fosca nit, que tot ho emplena i ho buida al mateix temps, i somica. El somiqueig és una de les poques coses que no l'ha abandonat i tampoc no se'n desempallega amb facilitat. Li ha embetumat completament, inclús la pell i els ossos —així ho nota—, amb la pàtina llimosa de qui suma dies d'esma, Sísif al capdamunt de la muntanya quan veu que el passat se'n va pendent avall. I sols li queda l'enèsim intent abans que desisteixi definitivament.
Desfà el camí que ha dibuixat amb la demència del boig deixat de la mà de Déu o del seny, i s'allita. La luminescència dels dígits, que quasi bé no han canviat, l'assassina amb el cinisme més insensat, el de la immobilitat iniqua i la injustícia immutable. Tot el que veu li indica que continua agonitzant en vida. Amb els pedaços d'ella dins del magí, que no són enduts pel vent de l'est ni pels embats més salvatges de la tempesta més violenta. Acluca els ulls, els tanca i demana, amb llàstima o compassió, a un déu qualsevol que es faci aviat de dia o que li concedeixi uns minuts de descans. Tot i que sàpiga que no hi ha amnèsia possible ni dics que aïllin l'allau de malsons que l'envolta. Ja ha entès que ella no fuig del seu costat. Tampoc la melangia més nostàlgica.
1 comentari:
Lástima (o Vigilia)
La habitación está en calma. De repente, sin motivo alguno, él abre los ojos. De nuevo se ha desvelado y se espabila con facilidad. Como últimamente le sucede, demasiado a menudo... Cada noche, piensa, y no se empeña más. Se levanta, como de costumbre, y se da cuenta que es oscura noche. Los dígitos azulados del mecanismo más diabólico -inmóviles vigías del bastión de la mesita de noche- indican que falta mucho hasta el amanecer. Se despereza y camina hacia la cocina. No enciende las luces, no las necesita: conoce bien el camino sin impedimentos del pasillo. Y así evita la pesadez del silencio o la ofensa de las bombillas, que magnifican la melancolía. Siente en su interior la losa de un abandono, gélida y pesada, que lo hunde bajo las olas de un océano enorme que lo ahoga noche y día. No existe el descanso ni la pieza de ropa blanca, inocua e inofensiva, que ondee pidiendo la paz, la claudicación.
Se llena un vaso de leche, aguanta el aliento y lo engulle de un solo trago, con las consecuencias de la ingesta violenta en la boca del estómago. La náusea lo envuelve y la evita como puede. Sólo le falta el añadido de una tesela más a este mosaico desolado que poco a poco se ensancha en su alma. No se contempla en ninguna parte, tampoco se atreve; ya sabe que su cara es un espectáculo nefasto de tan patético y no quiere más desánimo para este goteo constante y continuo de hiel que no lo olvida ni se descuida. Inhala con la máxima amplitud y exhala a continuación, como si el oxígeno mismo lo asfixiara o le envenena la sangre, los pulmones, todo el cuerpo. Divaga y se desliza más allá de la vigilia que sufre, que le hace perder los sueños y le ha desmontado los planes del mañana.
Observa la oscura noche, que todo lo llena y lo vacía al mismo tiempo, y solloza. El sollozo es una de las pocas cosas que no le ha abandonado y tampoco se deshace de él con facilidad. Lo ha embetunado completamente, incluso la piel y los huesos -así lo nota, con la pátina limosa de quien suma días maquinalmente, Sísifo en lo alto de la montaña cuando ve que el pasado se va cuesta abajo. Y sólo le queda el enésimo intento antes de que desista definitivamente.
Deshace el camino que ha dibujado con la demencia del loco dejado de la mano de Dios o de la cordura, y se acuesta. La luminiscencia de los dígitos, que casi no han cambiado, lo asesina con el cinismo más insensato, el de la inmovilidad inicua y la injusticia inmutable. Todo lo que ve le indica que continúa agonizando en vida. Con los retazos de ella dentro de la cabeza, que no son llevados por el viento del este ni por los embates más salvajes de la tormenta más violenta. Cierra los ojos, los cierra fuertemente y pide, con lástima o compasión, a un dios cualquiera que se haga ya de día o que le conceda unos minutos de descanso. Aunque sepa que no hay amnesia posible ni diques que aíslen la avalancha de pesadillas que le rodea. Ya ha entendido que ella no huye de su lado. Tampoco la melancolía más nostálgica.
d.
Publica un comentari a l'entrada