deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

18/9/15

Renúncia (o Còlera)[Jamming Lounge Setembre'15]

En adonar-se que ja no la podria estimar com abans de l'accident, em mirà fixament amb ulls de còlera i d'odi. També, però, hi podia detectar la solitud i la pèrdua més tangible. Aquella mirada la reconeixeria a pesar que transcorreguessin dècades sense retrobar-nos. Era la claudicació que tot havia canviat entre nosaltres. No hi havia motius per al diàleg i el soliloqui tampoc no podria omplir la buidor que podia respirar-se en aquella habitació. Al fons, el llit enorme, gèlid, que encara ens vinculava. No desitjava ferir-la ni ser malmès en aquella renúncia però jo ja no li podia oferir el mateix. Per molt que me l'estimés, calia acomiadar-me d'ella, fos com fos. Així vaig mirar-la, tot reconeixent que seria la darrera vegada. I ho va entendre. Les seves pupil·les, exhaustes i inertes, llançaren una mirada crua i terrible i em travessà fàcilment. Vaig notar l'abandó i la nostàlgia extrema, el batec arítmic del meu cor, que pressentia la seva presència de la mateixa forma que jo. I, amb el fred a les entranyes i abans que me n'adonés, també travessà la porta tancada de l'habitació. Em costava creure que, per un descuit ínfim, s'hagués convertit en un espectre.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Siempre duelen las despedidas

deomises ha dit...

Renuncia (o Cólera) [Jamming Lounge Setembre'15]


Al darse cuenta de que ya no la podría querer como antes del accidente, me miró fijamente con ojos de cólera y de odio. Pero también podía detectar la soledad y la pérdida más tangible. Esa mirada la reconocería a pesar de que transcurrieran décadas sin reencontrarnos. Era la claudicación que todo había cambiado entre nosotros. No había motivos para el diálogo y el soliloquio tampoco podría llenar el vacío que se respiraba en aquella habitación. Al fondo, la cama enorme, gélida, que todavía nos vinculaba. No deseaba herirla ni ser dañado en esa renuncia pero yo ya no le podía ofrecer lo mismo. Por mucho que la amara, tenía que despedirme de ella, fuera como fuera. Así la miré, reconociendo que sería la última vez. Y lo entendió. Sus pupilas, exhaustas e inertes, me lanzaron una mirada cruda y terrible y me atravesó fácilmente. Noté el abandono y la nostalgia extrema, el latido arrítmico de mi corazón, que presentía su presencia de la misma forma que yo. Y, con el frío en las entrañas y antes de que me diera cuenta, también atravesó la puerta cerrada de la habitación. Me costaba creer que, por un descuido ínfimo, se hubiera convertido en un espectro.


d.