Resta immòbil enmig del menjador, la sala més gran de la casa,
envoltada per una atmosfera pulverulent, de deixadesa. No cal una lupa
per adonar-se'n. Tampoc mirar pels racons o sota les catifes per
descobrir-hi volves de teixits diversos, pols acumulada o inclús
cabells. L'Engràcia Dedéu s'esgarrifa de no poder ser capaç d'arranjar
aquest abandó, fa tant de temps que no és mestressa d'aquella casa que
ara li semblaria un sacrilegi agafar una escombra o un drap i fer
dissabte. Per molt superficial que fos, per indetectable que paregués.
Tan sols li resta sospirar. No només per l'amor no correspost del poeta,
el veritable senyor d'aquell habitatge, sinó per com la decadència
s'apodera d'allò que, temps enrere, tantes satisfaccions ha ofert.
Perquè, per molt refusada que se sentís, la sola presència d'ell,
capficat en els seus versos, gargotejant amb tinta verda quatre paraules
plenes de sentiment, li alimentava la vida, li simplificava els matins
quan llevar-se era un suplici i una llosa pesada...
Avança unes passes, fins al gran finestral, i observa el carrer. Amb més trànsit que en l'època que ella exercia. Però amb la mateixa amplada increïble, vasta, feta a mida de l'egolatria de l'artista. No gosa aproximar-se a les fustes per no revelar la brutícia que les cobreix, per dissimular que no veu que els vidres necessiten un bon repàs. Calla uns improperis contra La Chascona i Isla Negra. No li ha agradat mai maleir ni insultar ningú però aquest panorama és trist, sobretot perquè ella intentava tenir-ho tot net com una patena. La badia, però, segueix allà, bella, màgica, silenciosa. Li agradaria abocar-s'hi de nou, però ho troba inútil. Ara que no hi és el poeta i ha canviat la vida pel vagareig etern, tot té un sentit inversemblant, buit, malenconiós, com les visites subreptícies i contra tota lògica a La Sebastiana, a Valparaíso, on encara resta en l'aire aquell amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la mort no ha pogut esborrar del seu cor. Tampoc la dictadura de Pinochet podrà enderrocar aquesta casa ni la grandesa de Pablo Neruda.
Avança unes passes, fins al gran finestral, i observa el carrer. Amb més trànsit que en l'època que ella exercia. Però amb la mateixa amplada increïble, vasta, feta a mida de l'egolatria de l'artista. No gosa aproximar-se a les fustes per no revelar la brutícia que les cobreix, per dissimular que no veu que els vidres necessiten un bon repàs. Calla uns improperis contra La Chascona i Isla Negra. No li ha agradat mai maleir ni insultar ningú però aquest panorama és trist, sobretot perquè ella intentava tenir-ho tot net com una patena. La badia, però, segueix allà, bella, màgica, silenciosa. Li agradaria abocar-s'hi de nou, però ho troba inútil. Ara que no hi és el poeta i ha canviat la vida pel vagareig etern, tot té un sentit inversemblant, buit, malenconiós, com les visites subreptícies i contra tota lògica a La Sebastiana, a Valparaíso, on encara resta en l'aire aquell amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la mort no ha pogut esborrar del seu cor. Tampoc la dictadura de Pinochet podrà enderrocar aquesta casa ni la grandesa de Pablo Neruda.
1 comentari:
Pulverulencia (o Decadencia)[Reto DXCVI]
Se queda inmóvil en medio del comedor, la sala más grande de la casa, rodeada por una atmósfera pulverulenta, de dejadez. No hace falta una lupa para darse cuenta. Tampoco mirar por los rincones o bajo las alfombras para descubrir copos de tejidos diversos, polvo acumulado o incluso pelos. Engracia Dediós se estremece al no poder ser capaz de arreglar este abandono, hace tanto tiempo que no es dueña de la casa que ahora le parecería un sacrilegio coger una escoba o un paño y hacer limpieza. Por muy superficial que fuera, por indetectable que asemejara. Tan sólo le queda suspirar. No solamente por el amor no correspondido del poeta, el verdadero señor de aquella vivienda, sino por cómo la decadencia se apodera de lo que, tiempo atrás, tantas satisfacciones ha ofrecido. Porque, por muy rechazada que se sintiera, la sola presencia de él, enfrascado en sus versos, garabateando con tinta verde cuatro palabras llenas de sentimiento, le alimentaba la vida, le simplificaba las mañanas cuando levantarse era un suplicio y una losa pesada...
Avanza unos pasos, hasta el gran ventanal, y observa la calle. Con más tráfico que en la época que ella ejercía. Pero con la misma anchura increíble, vasta, hecha a medida de la egolatría del artista. No se atreve a aproximarse a los listones para no revelar la suciedad que los cubre, para disimular que no ve que los cristales necesitan un buen repaso. Calla unos improperios contra La Chascona e Isla Negra. No le ha gustado nunca maldecir ni insultar a nadie pero este panorama es triste, sobre todo porque ella intentaba tenerlo todo limpio como una patena. La bahía, sin embargo, sigue allí, bella, mágica, silenciosa. Le gustaría abocarse en ella de nuevo, pero lo encuentra inútil. Ahora que no está el poeta y ha cambiado la vida por el vagabundeo eterno, todo tiene un sentido inverosímil, vacío, melancólico, como las visitas subrepticias y contra toda lógica a La Sebastiana, en Valparaíso, donde aún continúa en el aire aquel amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la muerte ha podido borrar de su corazón. Tampoco la dictadura de Pinochet podrá derribar esta casa ni la grandeza de Pablo Neruda.
d.
Publica un comentari a l'entrada