Amb el cap que em rodola i amb el vòmit a flor
de llavis, em parapeto dins del bany abans que la discussió arribi a
nivells insospitats. No els vull sentir ja, aquests xarucs que inventen
lleis com qui improvisa una peça musical. La setmana passada va ser
l'olor de tabac que m'impregnava la roba; fa un mes, les males notes del
butlletí trimestral; avui és per arribar més tard de l'hora acordada,
com si ells no haguessin sortit mai de festa... Demà qui sap si és
perquè sóc heterosexual i voldrien que em centrés en els estudis abans
d'embolicar-me amb dones? Ho trec tot, després d'haver corregut el
pestell perquè no aprofitin quan estic amb la guàrdia baixa. Rumio un
pla entre la cridòria; no vull cedir el terreny guanyat al llarg de la
meva rebel·lia adolescent. Ara per ara, dormiré aquí, si cal. I demà ja
serà un altre dia. Però no serà fàcil que arribi la calma avui...
Els escolto encara. El so amortit m'identifica les veus i els punts de vista, ara contraposats. Els insults proferits cap a la meva persona, de part del pare; les frases entre somiqueigs, tan plenes d'entesa i de seny, de la mare. Però sé que, si torno a sortir, l'aliança del matrimoni carregarà contra mi de nou. Criticaran els meus cabells, els tatuatges que m'omplen el cos, els pírcings, la música massa alta, la roba, les amistats, que faci el ronso a l'hora d'ajudar-los, els meus hàbits alimentaris... fins a arribar a les drogues i a l'alcohol... Tot és una salmòdia per capar-me una vegada més, l'intent per tallar-me les ales i deixar-me sense llibertat, sota el jou de la dictadura de casa seva.
Que no em facin riure, que a mi no em busquen així com així les pessigolles! Ja no sóc un nen que es xuma el dit, i que diu amén a tot allò que li dicten. A més, quin mèrit té ser un monstre en l'art d'ingerir cerveses i fulminar els cronòmetres i els rècords dels col·legues si no pots dur a ratlla els teus pares?
Els escolto encara. El so amortit m'identifica les veus i els punts de vista, ara contraposats. Els insults proferits cap a la meva persona, de part del pare; les frases entre somiqueigs, tan plenes d'entesa i de seny, de la mare. Però sé que, si torno a sortir, l'aliança del matrimoni carregarà contra mi de nou. Criticaran els meus cabells, els tatuatges que m'omplen el cos, els pírcings, la música massa alta, la roba, les amistats, que faci el ronso a l'hora d'ajudar-los, els meus hàbits alimentaris... fins a arribar a les drogues i a l'alcohol... Tot és una salmòdia per capar-me una vegada més, l'intent per tallar-me les ales i deixar-me sense llibertat, sota el jou de la dictadura de casa seva.
Que no em facin riure, que a mi no em busquen així com així les pessigolles! Ja no sóc un nen que es xuma el dit, i que diu amén a tot allò que li dicten. A més, quin mèrit té ser un monstre en l'art d'ingerir cerveses i fulminar els cronòmetres i els rècords dels col·legues si no pots dur a ratlla els teus pares?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada