—Et ve de gust una xocolata desfeta
amb xurros? Convido jo —diu ella, amb veu seductora, quan s'adona
que els seus petons han estat efectius. No sé quants me n'ha
repartit però la sé insistent, ambiciosa.
Contesto amb un murmuri que no se sap
si és afirmatiu o negatiu. Encara no obro els ulls. Estic exhaust i
matinar no m'ha agradat mai. Ella, aquesta faceta, la duu millor i,
abans que col·loquin els carrers, ja està donant la murga a tort i
a dret. Intento seguir-li el ritme però és quasi impossible. Per un
esmorzar així sóc capaç de matar. L'únic problema és que gairebé
hem vist clarejar fa escassos minuts. Per molt que ella em digui que
hem dormit sis hores seguides.
M'endormisco de nou, i noto els seus
llavis, que s'allunyen al mateix temps que m'abandona la consciència.
És agradable flairar-la tan a la vora, sentir els seus dits com
m'acaricien la pell suaument, fins al punt que em provoquen
esgarrifances de plaer. La respiració es regula, segons els estímuls
que rebo; el diumenge és sinònim de tranquil·litat i tot el cos
se'm vol relaxar. Però no és fàcil quan una mà exploradora em
ressegueix cada porus i aconsegueix que m'inquieti i fregui el
llindar de l'excitació.
Sóc mal actor i ella ho sap. Quan
fingeixo que dormo, el ronc deixat anar aleatòriament em delata. Per
aquesta raó, la seva mà continua baixant i es dirigeix, amb
malícia, cap a les cuixes. Vaticino la derrota si arriba a
l'objectiu que es proposa assolir. Perquè el torrent de pessigolles
generat en aquell punt és tal que em desmunten el decòrum fingit i,
en part, controlat. A més, els meus budells m'abandonen als darrers
instants i s'alien amb l'enemiga, tot emetent un so familiaritzat amb
l'indici de la gana. Es tracta de tota una deserció en regla enmig
de la contingència i, davant de la humiliació imminent, enarboro la
bandera blanca amb una proposta millor:
—Menjar xinès al Wok de l'avinguda,
rotllets de primavera i litxis inclosos? Convido jo. I a l'esmorzar
també, si et deixes esmorzar...
1 comentari:
Insistencia (o Contingencia)
—¿Te apetece un chocolate caliente con churros? Invito yo —dice ella, con voz seductora, cuando se da cuenta de que sus besos han sido efectivos. No sé cuántos me ha repartido pero es insistente, ambiciosa.
Contesto con un murmullo que no se sabe si es afirmativo o negativo. Todavía no abro los ojos. Estoy exhausto y madrugar no me ha gustado nunca. Ella, esta faceta, la lleva mejor y, antes de que coloquen las calles, ya está dando la murga a diestro y siniestro. Intento seguirle el ritmo pero es casi imposible. Para un desayuno así soy capaz de matar. El único problema es que casi hemos visto amanecer hace escasos minutos. Por mucho que ella me diga que hemos dormido seis horas seguidas.
Me adormito de nuevo, y noto sus labios, que se alejan a la vez que me abandona la conciencia. Es agradable olerla tan de cerca, sentir sus dedos como me acarician la piel suavemente, hasta el punto que me provocan escalofríos de placer. La respiración se regula, según los estímulos que recibo; el domingo es sinónimo de tranquilidad y todo el cuerpo se me quiere relajar. Pero no es fácil cuando una mano exploradora me recorre cada poro y consigue que me inquiete y roce el umbral de la excitación.
Soy mal actor y ella lo sabe. Cuando finjo que duermo, el ronquido soltado aleatoriamente me delata. Por esta razón, su mano sigue bajando y se dirige, con malicia, hacia los muslos. Vaticino la derrota si llega al objetivo que se propone alcanzar. Porque el torrente de cosquillas generado en ese punto es tal que me desmontan el decoro fingido y, en parte, controlado. Además, mis tripas me abandonan en los últimos instantes y se alían con la enemiga, emitiendo un sonido familiarizado con el indicio del hambre. Se trata de una deserción en toda regla en medio de la contingencia y, ante la humillación inminente, enarbolo la bandera blanca con una propuesta mejor:
—¿Comida china en el Wok de la avenida, rollitos de primavera y lichis incluidos? Invito yo. Y al desayuno también, si te dejas desayunar...
d.
Publica un comentari a l'entrada