Diuen que el somni americà és a l'abast de tothom. També diuen que
conduir per la Ruta 66 és sinònim de llibertat, a pesar de fer-ho sovint
a 60 mph. Fins i tot gosen dir que aquesta terra és cosmopolita, oberta
al progrés i a les oportunitats. S'ho creuen amb canalla rebent un
revòlver com a regal d'aniversari? Són bajanades, sobretot a Tennessee,
on els ossos afroamericans pateixen de sol a sol a les plantacions de
cotó. Inclús els meus, vinguts de terres filipines deixades de la mà de
Déu, que ja s'han barrejat i criat amb ells. Aquí hi he trobat el plat a
taula, gràcies a la suor i al sofriment, i a l'ajut de l'àvia, que viu
amb mi. I també la marginació.
Em queixo amb la boca petita, perquè la sang africana és la mal parada aquí, per insignificant que sigui la fracció. Això ho saben prou bé els membres del Klan. Els oloren i els persegueixen quan es denuncia la desaparició d'una noia de raça blanca, pura. Aquesta nit hi haurà sarau, ho intueixo. Pel poble es rumoreja que l'Odette, la noia més liberal i poca-solta que es pugui conèixer, fa hores que ha desaparegut. Igual que l'Ava fa un mes, o la Patricia fa mig any. Hi haurà represàlies i creus incendiades als voltants dels habitatges dels negres. Sense preguntar.
Sort que l'àvia sordeja i no escolta la cridòria del carrer, ni els insults o les puntades de peu contra les portes i les tanques properes, on s'hi encauen famílies nombroses d'afroamericans. L'odi es respira pertot arreu, després de la llarga jornada laboral. I jo sols vull descansar, recuperar-me de l'esforç. Que ningú no em destorbi, tampoc la meuca del soterrani, o seguirà el mateix camí que les altres dues. Aquesta l'hauré d'emmordassar millor...
Em queixo amb la boca petita, perquè la sang africana és la mal parada aquí, per insignificant que sigui la fracció. Això ho saben prou bé els membres del Klan. Els oloren i els persegueixen quan es denuncia la desaparició d'una noia de raça blanca, pura. Aquesta nit hi haurà sarau, ho intueixo. Pel poble es rumoreja que l'Odette, la noia més liberal i poca-solta que es pugui conèixer, fa hores que ha desaparegut. Igual que l'Ava fa un mes, o la Patricia fa mig any. Hi haurà represàlies i creus incendiades als voltants dels habitatges dels negres. Sense preguntar.
Sort que l'àvia sordeja i no escolta la cridòria del carrer, ni els insults o les puntades de peu contra les portes i les tanques properes, on s'hi encauen famílies nombroses d'afroamericans. L'odi es respira pertot arreu, després de la llarga jornada laboral. I jo sols vull descansar, recuperar-me de l'esforç. Que ningú no em destorbi, tampoc la meuca del soterrani, o seguirà el mateix camí que les altres dues. Aquesta l'hauré d'emmordassar millor...
1 comentari:
Represalias (o Sanguíneas)
Dicen que el sueño americano está al alcance de todos. También dicen que conducir por la Ruta 66 es sinónimo de libertad, a pesar de hacerlo a menudo a 60 mph. Incluso se atreven a decir que esta tierra es cosmopolita, abierta al progreso y a las oportunidades. ¿Se lo creen con niños recibiendo un revólver como regalo de cumpleaños? Son tonterías, sobre todo en Tennessee, donde los huesos afroamericanos sufren de sol a sol en las plantaciones de algodón. Incluso los míos, venidos de tierras filipinas dejadas de la mano de Dios, que ya se han mezclado y criado con ellos. Aquí he encontrado el plato en la mesa, gracias al sudor y al sufrimiento, y a la ayuda de mi abuela, que vive conmigo. Y también la marginación.
Me quejo con la boca pequeña, porque la sangre africana es la peor parada aquí, por insignificante que sea la fracción. Esto lo saben bien los miembros del Klan. Los huelen y los persiguen cuando se denuncia la desaparición de una chica de raza blanca, pura. Esta noche habrá jaleo, lo intuyo. Por el pueblo se rumorea que Odette, la chica más ligera de cascos y sinvergüenza que se pueda conocer, hace horas que ha desaparecido. Al igual que Ava hace un mes, o Patricia hace medio año. Habrá represalias y cruces incendiadas en los alrededores de las viviendas de los negros. Sin preguntar.
Suerte que la abuela sordea y no escucha el griterío en la calle, ni los insultos o las patadas contra las puertas y las vallas cercanas, donde tienen su guarida familias numerosas de afroamericanos. El odio se respira por todas partes, después de la larga jornada laboral. Y yo sólo quiero descansar, recuperarme del esfuerzo. Que nadie me moleste, tampoco la puta del sótano, o seguirá el mismo camino que las otras dos. A ésta la tendré que amordazar mejor...
d.
Publica un comentari a l'entrada