deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

28/11/14

Notícies (o Atònita)(Relats Conjunts)

L'esbroncada arriba mentre escura les restes de menjar dels plats del migdia. Tot està per fer, com pot ser possible?, li pregunta ell, escridassant-la, i ella queda atònita. La metralladora de la seva veu despòtica i tirànica la malmet com una terra desolada per la incursió d'un exèrcit bel·ligerant i cruel. Deixa caure el plat, encara brut, al terra, i es trenca en mil bocins. Una tasca més al reguitzell ampli que carrega a les espatlles. Tota sola, la casa i la feina que genera són una càrrega tan feixuga com desagraïda. Però ningú no la sap veure, excepte quan alguna cosa se li ha descuidat, ja sigui fregat del dia anterior, menjar que falta al rebost, roba neta però sense planxar...

Sempre és la mateixa cançó, amb la mateixa tornada, i interpretada per la mateixa persona. Com un martelleig incessant, infatigable, que la cansa i la fastigueja. Inclús ara, que recull apressadament el maremàgnum de porcellana esmicolada, i això la treu de polleguera, perquè aquesta monotonia queixosa la té fins al capdamunt. Per uns instants, s'abandona a la bogeria i agafa el fragment de plat més gran que troba. A les notícies del capvespre diran que són deu les ferides aparegudes al cos del seu marit difunt, una d'elles, la mortal, mentre ella passarà la nit al calabós, emmanillada i incomunicada.


2 comentaris:

deomises ha dit...

Noticias (o Atónita)


La bronca llega mientras tira los restos de comida de los platos del mediodía. Todo está por hacer, ¿cómo puede ser posible?, le pregunta él, gritándola, y ella queda atónita. La ametralladora de su voz despótica y tiránica la daña como una tierra desolada por la incursión de un ejército beligerante y cruel. Deja caer el plato, aún sucio, al suelo, y se rompe en mil pedazos. Una tarea más a la retahíla amplia que carga en los hombros. Sola, la casa y el trabajo que genera son una carga tan pesada como desagradecida. Pero nadie la sabe ver, excepto cuando algo se le ha descuidado, ya sea la vajilla escurriéndose del día anterior, comida que falta en la despensa, ropa limpia pero sin planchar...

Siempre es la misma canción, con el mismo estribillo, e interpretada por la misma persona. Como un martilleo incesante, infatigable, que la cansa y la fastidia. Incluso ahora, que recoge apresuradamente el maremágnum de porcelana desmenuzada, y eso la saca de quicio, porque esta monotonía quejosa la tiene hasta la coronilla. Por unos instantes, se abandona a la locura y coge el fragmento de plato más grande que encuentra. En las noticias de la tarde dirán que son diez las heridas aparecidas en el cuerpo de su marido fallecido, una de ellas, la mortal, mientras ella pasará la noche en el calabozo, esposada e incomunicada.


d.

Elfreelang ha dit...

Impactant participació ....a sons de martell , malauradament el relat és molt real