deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

11/10/14

Turbulències (o Períodes)[56a Crida de VullEscriure]

L'Alícia es deixondeix. Enmig d'un cúmul de turbulències, es veu envoltada per minúscules persones, que l'han lligada, a la platja on ha arribat després de la tempesta, que encara s'intueix. Pensa en una queixa perquè la deslliguin immediatament. Però preferiria no fer-ho. Se sent esgotada, empresonada en un castell i assetjada per màquines de tortura, com qui espera ser jutjat i invitat a una decapitació. L'aclapara aquesta incertesa de no saber-se ubicar. Tampoc no recorda cap a quina destinació viatjava aquest cop, ni el rumb que l'ha duta fins aquí. Lluny de la seva Comarca. També ignora si es troba en el seu o en un altre planeta, més enllà del cinturó d'asteroides i de la Via Làctia.

L'Alícia, realment, és un cap de pardals, tot i tenir prou edat per votar o decidir. Pot embadalir-se, quan es capbussa en la seva biblioteca, amb la bellesa d'un sonet petrarquià per a Laura o astorar-se per l'atmosfera tangible dels escenaris austerians, o ser extremista i abandonar-se als braços de Morfeu durant setmanes i ser desídia pura, no moure's de lloc en l'interval d'aquest període sabàtic. En tots dos casos, quasi sense alimentar-se, com si dormir i llegir la peixessin prou per subsistir. Tampoc no suporta la presència de gent al seu entorn, ni mares hiperprotectores ni mascotes que li provoquen urticàries i esternuts. La distraurien en aquesta travessia pel desert, com si alguna cosa estigués podrida no només a Dinamarca. Tem la ferum de la distracció, aquesta podridura que l'anul·la com a persona.

L'Alícia es torna a deixondir, perquè un son lleuger l'havia atrapada de nou. Se sent atrapada, aquest cop, entre les pàgines murakamianes, fent companyia a Kafka, també a la platja. El cap segueix al·lucinant, és conscient que, aquesta vegada, s'ha excedit en la dosi, que no hi ha marxa enrere possible, que és el viatge definitiu, potser... Ara s'adona que la vida no és de color de rosa, que també existeixen els problemes i els conflictes, sobretot quan es barregen les drogues amb la literatura. Asseguren viatges, sí, i ombres allargades de psicodèlia també. I inclús negror absoluta.

1 comentari:

Carme Rosanas ha dit...

Si a mi llegir Murakami, ja em fa viatjar ben lluny i ben endins... no vull ni pensar què pot passar si a sobre et drogues per a llegir-lo... no, no pot acabar bé! ;)